Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«I així anem passant l'estona: esperant ordres, diguem-ne. Segons la tendència de cadascú, esperant la jugada secreta o esperant que la base s'hagi eixamplat o el que sigui: esperant. Esperant i desesperant»
Qualsevol excusa ens pot ser bona per
aturar un moment les màquines i fer balanç. En l’àmbit personal, cadascú trobarà
la seva i al seu ritme: que s’acosten els vint, els quaranta, el mig segle (ai),
la jubilació, que seràs pare, mare, un canvi de ciutat, quantíssims fets no hi
ha a la vida que ens poden empènyer a l’anàlisi de les coses que ja hem passat,
i de com les hem passades. Revisar, analitzar, mirar de corregir i avant.
Sempre és més fàcil de dir que de fer,
però és igualment necessari. De tant en tant.
L’àmbit personal és el de cascú és cascú i
no hi entrarem. La cosa política és més camp per compartir, i ara que el curs
s’acaba i que els dies s’allarguen d’estiu i tot es fa més cadenciós, pot ser
bon moment per a les balances: sospesar, valorar, trobar maneres de corregir i
avant.
La primera qüestió, que no per evident
hauria de ser menystinguda, és que, objectivament, dolguts o masegats o
emprenyats o desconcertats o com sigui que se senti cadascú, d’independentistes,
en aquest país, a la part central d’aquest país llarguerut, n’hi ha més que mai.
Que n’hi continua havent més que mai. Que no hi havia suflé sinó necessitats i
condicions, i que malgrat tots els malgrats, no només hem passat a tenir
majoria, des d’aquell 15-25% en què ens movíem als anys vuitanti-noranti, sinó
que aquesta majoria es manté. Es manté. Contra tot pronòstic, contra vent i
marea, es manté.
I no dic això per ganes de ser optimista,
ni per voluntat de ser-ne, ni per res. Ben mirat, no trobo que en sigui gens,
d’optimista, en les coses comunes de la vida: he crescut al país del no diguis
blat i això pesa. Si ho escric, i si ho repetiré tantes vegades com calgui, és
perquè continua essent una realitat grandiosa que no sé si valorem prou.
I sí, hi ha hagut un primer embat i no
l’hem guanyat. Perquè no podia ser o perquè no l’hem pogut guanyar o perquè no
l’hem sabut guanyar. I ho escric, això, en un plural que ens inclou a tots,
polítics i poble. Amb les bones intencions i els esforços i les mancances i les
mitges veritats i els ja m’està bé i les esperances de tots.
I sí, fot mal.
Encara ara.
Encara ara quan ja va essent hora
d’espolsar-nos de sobre aquesta mena d’estupefacció o de ràbia o de tristesa o
de barreja de tant que sembla que ens tingui embambats, de l’octubre del disset
ençà. Com si ens haguéssim acostumat a rebre indicacions. Com si haguéssim
quedat als llimbs i passéssim l’estona vora el camí, esperant, exactament com
fan els personatges de l’obra de Samuel Beckett.
I així s’escola el temps, el primer acte i
el segon que és el darrer: Tot esperant Godot. Que no se sap qui és, o
què, i que mai no arriba. Però que vindrà, oitant. Els ho diu el missatger:
aparentment, Godota no vindrà avui, però demà segur que sí. Demà. Demà a la
tarda. Com en aquells cartells graciosos que hi ha en alguns bars: ‘avui no
fiem; demà, sí’.
I així anem passant l’estona: esperant
ordres, diguem-ne. Segons la tendència de cadascú, esperant la jugada secreta o
esperant que la base s’hagi eixamplat prou o el que sigui: esperant. Esperant i
desesperant de veure els partits que representen l’independentisme s’esgratinyen
entre ells. Per bé que, al capdavall, això de llançar-se els i tu més pel cap és
el que han fet sempre. Sempre sempre sempre. Des que hi són i que, per tant,
pugnen per repartir-se cadires (i no ho dic pas en un sentit necessàriament
despectiu, això: poden ser escons o regidories des d’on treballar de valent per
complir les promeses electorals, o per explicar clarament què els impedeix de
complir-les; ho poden ser; és clar que sí). Forma part de la seva naturalesa i,
quan no hi ha un objectiu concret, més alt, que els adreça, els domina la lògica
interna, la batalleta.
Emprenya, evidentment. I distreu. Però no
ens hi hauríem de fer mala sang.
I, sobretot, no hauríem de romandre, aquí,
enrabiant-nos i esperant. Com si haguéssim quedat encantats per una espècie de
dimissió col·lectiva. Com si ens haguéssim trobat vora aquell camí que es va
empescar Beckett, prop de la mitja ombra d’un arbre desnerit, i esperéssim unes
odres que fins ara mai no han arribat. I que no arribaran. I que no ens
calen.
Fet i fet, el tros que hem avançat ha
estat fruit de la determinació col·lectiva, del fantàstic encadenament
d’esdeveniments que propicia el fet de trobar-se i pensar i decidir decidir. I
així és com hem fet un importantíssim escac a espanya. I així és com farem el
moviment definitiu: no pas esperant aviam què hi ha de dir la classe política
sinó marcant-li, a ella, el pas, empenyent-la, desbordant-la.
Així és com hem avançat i així és com ho
tornarem a fer. A fer millor.
I doncs, és que avui, ara, hem de
continuar esperant Godot? És que ningú, tu, jo, l’amic, el veí, el conegut, no
es considera convocat a pensar, a decidir?
Diu el refrany que qui cau i s’aixeca és
tan alt com era.
Potser també més fort. Fins i tot més
savi.
Indesinenter.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada