Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Avui fa un any de la sentència del tribunal de Slesvig-Holstein
que dictaminava que el president Puigdemont no podia ser jutjat a Espanya per
rebel·lió i sedició i oferia només d’extradir-lo per malversació. La bufetada
que aquella sentència va significar per a l’estratègia espanyola de negació del
conflicte polític, de judicialització i de repressió constant i creixent encara
avui ressona i té i tindrà conseqüències determinants per al procés.
Però, deixant de banda el record, la casualitat cronològica ha
volgut que l’aniversari d’aquell punt culminant de la lluita contra la repressió
i per la independència coincidesca gairebé hora per hora amb un dels clots més
profunds en què s’ha ficat la classe política independentista: la votació
d’ahir, en què Junts per Catalunya regalava la presidència de la Diputació de
Barcelona al Partit Socialista. És una casualitat, però és una casualitat
interessant perquè serveix per a centrar una mica les emocions d’aquestes
darreres hores. Perquè convida a parlar dels clots, però també de les eixides.
És evident que d’ençà de l’endemà del Tres d’Octubre que ERC i
Junts per Catalunya han perdut el nord i viuen més pendents de fer mal a l’altre
que no pas de fer allò que haurien de fer pel bé de tots. I ara sabem que són
capaços de fer-ho fins i tot quan fer mal a l’altre implica fer-te’l a tu
mateix. Ahir Junts per Catalunya i el president Puigdemont es van fer molt mal a
ells mateixos, encegats per la frustració que els causa l’intent d’Esquerra
d’acorralar-los i negar-los constantment el pa i la sal. Però pocs exemples més
clars trobarem de fins a quin punt aquesta negació del pa i la sal a qualsevol
preu et pot fer mal a tu mateix com el desaprofitament durant el judici de la
gran victòria del president Puigdemont als tribunals de Slesvig-Holstein.
Desaprofitament que perjudica, abans que ningú, a Oriol Junqueras mateix, que és
qui s’enfronta a més anys de presó.
Aquesta mena de situacions molesten, cansen i irriten, però cal
dir, perquè és així, que no són suficients per a canviar el tauler de joc. I ací
és on hi ha una de les lliçons, potser la lliçó clau, sobre els clots i la
manera d’eixir-ne. Per més que els nostres polítics es vagen ficant dins de
clots, el fons de l’afer roman inalterable i continua reclamant una solució, una
eixida que no es pot esquivar. I que, encara que ells s’amaguen o dimitesquen
d’allò que són, no deixarà d’existir.
Perquè les coses, els fets, existeixen. I quan passen, aclucar
els ulls pensant-se que amb aquest gest canviarà la realitat màgicament no els
elimina pas. Espanya ha provat de fugir per tots els camins imaginables de
l’ombra immensa de la sentència alemanya, però al final no ha pogut evitar que
els fets de l’octubre del 2017 desembocassen al Tribunal de Justícia de la Unió
Europea, un territori on perden la capacitat de menystenir una decisió que no
els agrada. Després d’anys defensant que el conflicte entre Catalunya i Espanya
és un afer intern, s’han hagut de retre a l’evidència, en una victòria que és i
serà decisiva per a l’independentisme. I avui, si em permeteu de dir-ho, és, per
cert, un bon dia per a recordar que la felicitat només arriba al final. La
negació de les cautelars a Puigdemont i Comín, pel que fa a la seua condició
d’eurodiputats, ha despertat a Espanya un entusiasme irreal, que recorda molt el
que varen tenir quan el president de la Generalitat va ingressar a la presó de
Neumünster. Avui fa un any, però, que l’espanyolisme es va despertar sobtadament
del seu somni.
De la mateixa manera que sabem això, també tots sabem que voler
‘normalitzar’ la vida política a còpia de pactar amb el PSOE, ara una diputació
i uns quants ajuntaments, ahir i potser demà el govern de Pedro Sánchez, ni
frenarà la repressió ni resoldrà el problema. El tauler no canvia perquè no pot
canviar sense pactar una solució política. I això Espanya, PP i PSOE, no ho
volen fer. El pendent ferroviari només l’aturarà la independència perquè Madrid
ha perdut el control i la cort gira embogida en un festival de repressió i
autoritarisme. De tal manera que si el Primer d’Octubre Núria Marín es va
enfrontar a la Guàrdia Civil per impedir que entrassen a l’Hospitalet a pegar
als seus veïns i Pedro Sánchez va protestar contra Mariano Rajoy, ara veiem en
canvi com, governant el seu partit a Espanya, aquestes darreres hores la Guàrdia
Civil ha entrat a la Generalitat, el president Torra ha rebut una notificació
d’amenaça d’inhabilitació, hem sabut que Borrell espia les delegacions de la
Generalitat a l’exterior i que la diputada Laura Borràs ha estat investigada
irregularment i ens hem assabentat que el TSJC ha ampliat la causa contra Josep
Maria Jové, o que Pedro Sánchez ha preguntat obertament a Podem si seria capaç
de signar un altre 155 contra la Generalitat. El tauler resta immòbil i no hi ha
partides fictícies que es puguen jugar, diferents d’aquesta que juguem. I és
això que compta.
Per això, en dies com ahir, quan hom té la temptació de reduir
l’independentisme a allò que són i fan els partits polítics, cal recordar, a
crits si cal, que el conflicte entre Espanya i Catalunya ja és en un estadi tan
avançat, la batalla és tan aguda i les posicions tan impossibles de canviar, que
fins i tot des del forat més profund on es puguen entaforar els nostres polítics
s’albira clarament l’única eixida possible d’aquest infern que ells també han de
sofrir: la separació d’Espanya. Cosa que no hi ha qui ho puga canviar perquè el
Primer d’Octubre va passar –i tant, si va passar– i perquè Espanya, per sort de
tots nosaltres i desgràcia dels qui voldrien fer marxa enrere, aquell fet no el
podrà assimilar mai.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada