Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«La reacció dels dos partits i la manera com ens volen engalipar subratlla que en el seu cap la independència ha deixat de ser un projecte, un projecte immediat»
ERC ahir va oferir a Junts per Catalunya
la presidència de la Diputació de Barcelona, sabent que és impossible que
l’obtinga, per les raons que expliquem en aquest article: no hi ha prou
vots perquè la tinguen ni Junts ni ERC, però sí el PSC. I Junts va reclamar uns
canvis als ajuntaments, unes renegociacions de les batllies, que a la pràctica
són gairebé impossibles, tal com expliquem en el mateix article. Tots dos
partits, doncs, intenten aixecar-nos la camisa, obsedits tan sols a veure qui
queda pitjor després d’aquesta crisi i qui pagarà més car, electoralment, allò
que faça. Simplement, és un joc de poder i tots dos miren de jugar amb tots
nosaltres.
No cal que ens enganyem: el joc del poder
existeix en tots els contexts humans i aquest no havia de ser-ne cap excepció.
Des de la unitat familiar fins al món global, les persones, o els grups de
persones, sempre ens barallem o ens posem d’acord els uns amb els altres. Segons
unes idees, ideals, valors, regles, visions, però també segons interessos o
pressions, depèn de cada cas. Cada joc de poder que entaulem té unes regles
concretes que el defineixen, un camp d’acció i un objectiu. I sempre tothom
cerca la victòria.
Ara, per a estar ben situats en el terreny
de joc és fonamental de decidir què volem dir quan parlem de victòria. Definir
què és la victòria. I treballar a partir d’aquest objectiu. Perquè és segons
quina classe de victòria cerques i amb quin abast, i també segons quina previsió
faces de la facilitat o la dificultat d’aconseguir-la, que optes pel conflicte,
per la cooperació, per la destrucció o per la construcció. És ben sabut que de
vegades es guanya destruint però tothom sap també que de vegades es guanya
pactant i cedint.
Un dels models més clàssics de
confrontació és mirar d’aconseguir la marginació d’aquells amb qui competeixes,
és a dir, l’ostracisme, una pràctica acreditada d’ençà del temps de l’Atenes
clàssica. El procediment consistia a expulsar de la ciutat durant deu anys de
manera preventiva qui podia causar problemes. Tanmateix, de seguida va esdevenir
una forma pràctica de derrotar l’adversari. Actualment l’ostracisme consisteix,
sobretot, a menystenir l’altre. Refusant d’incloure algú en un debat, es deixa
aquest algú efectivament menystingut i exclòs i per això mateix perd
poder.
La relació entre ERC i CiU primer i
després el PDECat i ara Junts per Catalunya és una relació típica de joc de
poder entre grups que tenen un gran espai compartit que es disputen. Per això en
aquells moments en què els dos grups han entès que s’obria una oportunitat per a
l’objectiu comú d’assolir la independència sempre han treballat junts. Però quan
aquest horitzó no el veuen, o alguns no el veuen, immediatament preval la
competició i, dissortadament, la temptació d’empènyer l’altre a l’ostracisme.
Jordi Pujol ho va practicar contra Esquerra, prioritzant els acords amb el PP, i
ara ERC prova de practicar-ho contra Junts, pensant-se que la feblesa és tan
gran que pot arraconar-la de manera efectiva.
Tot això tan vergonyós que passa amb la
Diputació de Barcelona té aquest rerefons. Esquerra, després del 21-D, s’ha
resituat en un escenari on actua creient que la independència no és cap
possibilitat ni immediata ni factible i per això ha deixat de tenir gens
d’interès a col·laborar amb Junts per Catalunya. Transitòriament, mantenen un
govern comú i pactes allà on la pressió popular ho fa obligatori o allà on cap
altre pacte no tindria sentit. Però ja treballen amb una previsió que apunta més
a un pacte d’esquerres, si més no amb els comuns, que no pas a cap intent de
cercar un segon assalt republicà. De la negativa d’investir el president
Puigdemont, després del 21-D, fins a aquest divendres passat, el full de ruta
dels republicans, amb tot el dret del món –això sí–, inclou la perspectiva
d’ocupar el màxim espai de poder i condemnar a l’ostracisme Junts per Catalunya,
afeblint-la fins a l’extrem. Però divendres Junts va fer allò que ERC no
s’esperava que fes: renunciar descaradament, i lamentablement, a la unitat
independentista i abocar-se a competir agressivament amb Esquerra en el terreny
autonomista. Si ERC creu que es pot bastir un espai compartit entre ells i els
comuns que acabe governant la Catalunya espanyola, Junts per Catalunya decideix
que pot construir un espai comú amb el PSC que acabe governant la Catalunya
espanyola. Amb això la independència desapareix de l’horitzó de tots dos, el joc
de poder autonòmic guanya i l’ostracisme es posa en dubte: ERC perd l’Ajuntament
de Barcelona i la Diputació, quan es pensava que les tenia totes dues.
La decisió de Junts per Catalunya, la
intenten justificar ara fent el recompte de l’intent d’ostracisme, que
evidentment existeix i és sostingut aquest darrer any i mig. Però la resposta
que el partit de Puigdemont dóna a aquest ostracisme va molt més enllà de
qualsevol límit tolerable. Perquè, malgrat tot, no és igual donar suport als
comuns, que es van oposar al 155, que al PSOE que en va ser l’agent actiu
decisiu. Siga com siga, deixeu-me dir que no és aquest el fet determinant. El
fet determinant és que la reacció dels dos partits i la manera com ens volen
engalipar subratlla que en el seu cap la independència ha deixat de ser un
projecte, un projecte immediat. I això exigeix, com ja comentava ahir, una
reacció ràpida i contundent al carrer. Urgent.
PS. Avui publique la segona entrevista del cicle de
converses amb grans periodistes de tot el món que volem oferir-vos mensualment
per celebrar els vint-i-cinc anys de VilaWeb. És una entrevista especialment
dura, amb la periodista mexicana Griselda Triana, dona de Javier Valdez,
assassinat pels narcotraficants a Sinaloa. Podeu també recuperar la primera d’aquestes entrevistes, amb el periodista turc Can Dündar. El mes d’agost no en
publicarem i al setembre tornarà el cicle amb una entrevista des d’Hong Kong que
crec que a tots ens resultarà especialment interessant.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
1 comentari :
El PUEBLO UNIDO JAMAS SERA VENCIDO. NO ES UNA GRADE SIN VALOR NO. ES UNA FRASE QUE TENEMOS- DEBEMOS LLEVAR A LA ACCION. PORQUE TOD@S ESTAMOS CONVENCIDOS Y DISPUESTOS A CONTINUAR, SIN DAR NI UN PASO ATRAS. LUCHAREMOS POR NUESTRA NECESARIA " REPUBLICA CATALANA LIBRE E INDEPENDIENTE " Y LA CONVERTIREMOS EN UNA REALIDAD, PESE A LS MAFIA QUE TRATA DE IMPEDIRLA. Y QUIENES HOY NO PODRAN ENGAÑARNOS. NUESTROS PRINCIPIOS Y VALORES SON ALGO MARCADO A FUEGO Y SANGRE EN TOD@S Y CADA UNO DE LOS INDEPENDENTISTAS. Y TANTO PUIGDEMON COMO JUNQUERAS Y CADA UNO DE ELL@S TIENE QUE SABERLO. ¡¡¡ NO DAREMOS NI UN PASO ATRAS!!! VISCA CATALUNYA!!!!!
Publica un comentari a l'entrada