traducció - translate - traducción

4.3.12

Barcelona, un centre mediàtic abans de 1714


A continuació reproduïm un article d'Henry Ettinhausen, professor emèrit de la Universitat de Southampton, investigador de la literatura i la societat catalanes modernes.
 
 Henry Ettinhausen
 
 Aquesta tarda em proposo parlar de papers vells. No parlaré dels mal anomenats Papers de Salamanca, per més que enguany ja portem setanta anys des del seu espoli, i quatre des de l’aprovació, pel Congrés de Diputats espanyol, de la llei que decretava el seu retorn a Catalunya, un procés que fa molt de temps que està encallat. Encara queden un parell de milions de documents catalans retinguts a l’antic dipòsit policial del Convento de San Ambrosio de Salamanca...
 
No. Els papers dels quals els voldria parlar són molt més vells. Són papers que demostren com, precisament a l’època en la qual, fins no fa pas gaire, s’opinava que Catalunya estava enfonsada en una llarga i profunda decadència, Barcelona arribà a ser un dels principals centres mediàtics de la Península. Efectivament, la ciutat participà en el salt que es va donar aleshores, arreu d’Europa, de comunicacions interindividuals a comunicacions de masses: un dels passos més significatius en la creació de la societat moderna.
 
En definitiva, els vull parlar dels començaments de la premsa catalana, atenent-me a la producció dels impressors barcelonins: els màxims responsables de la recollida, la impressió i la distribució de notícies.
 
 LA PREMSA AL SEGLE XVII
 
Al segle XVII, a més dels llibreters, gairebé tots els impressors de la ciutat tenien els seus tallers a menys de 150m d’aquí: Jaume Romeu, a la mateixa plaça de sant Jaume; Sebastià de Cormellas, al carrer del Call; Jacint Andreu, Gabriel Graells, Esteve Liberós, Josep Llopis i Gabriel Nogués, al carrer de Sant Domènec del Call; Llorenç Déu, primer al carrer de la Freneria, i després a la plaça del Rei, on també estava instal·lat Josep Forcada; Pere Lacavalleria, al carrer Arlet; i el seu fill Antoni, al carrer de la Llibreteria.
 
Els impressors imprimien llibres: principalment de catecisme, teologia, hagiografia, litúrgia i devoció; però també llibres escolars i llibres de dret, d’història i de literatura. Del total, aproximadament un 70% eren en castellà, un 20% en llatí, i un 10% en català. Entre els llibres castellans hi figuraven molts best sellers dels autors més importants del moment, com ara Cervantes, Lope de Vega i Quevedo, imprimint Sebastià de Cormellas el Buscón, el 1626, el mateix any de la primera edició de la novel·la; i Esteve Liberós, l’any següent, la primera edició dels Sueños.
 
Ara bé, i no tan sols a Barcelona, els impressors no vivien únicament de fer llibres. També imprimien cartes de jugar i tota classe d’estampes i papers, els quals representaven una inversió relativament petita, i normalment portaven una venda ràpida. Entre aquestes papers hi havia almanacs, butlles, cobles, edictes, goigs, memorials, panegírics, pragmàtiques, pronòstics, romanços, sermons i oracions fúnebres. Els més curts d’aquests impresos, normalment fets d’un sol full de paper doblat pel mig, constituïen els anomenats plecs de cordill, perquè es podien penjar, a la vista de possibles compradors, en les parades de mercats i a les llibreteries.
 
Una part molt considerable d’aquests plecs la constituïen els fullets informatius. De fet, la premsa catalana no comença, com es podria pensar, l’any 1762, amb el Diario curioso, histórico, erudito, comercial, público y económico (ni el 1792, amb l’aparició del Diario de Barcelona), sinó probablement amb la carta escrita per Cristòfor Colom, impresa a Barcelona l’any 1493, en la qual l’almirall relatava el seu primer viatge al Nou Món.
 
La carta de Colom és típica de la premsa peninsular dels dos segles següents en el sentit que es tracta d’un fullet dedicat a referir una sola notícia y que no pretén formar part d’una sèrie de publicacions noticioses. En efecte, al llarg del segle XVI es desenvolupà arreu d’Europa una premsa preperiòdica, la qual consistia en fullets que es publicaven esporàdicament, cadascun dels quals solia portar un sol reportatge. Aquest tipus de pamflets adquirí diferents noms, essent la designació més estesa la de relació.
 
De fet, moltes de les relacions -si no la majoria- eren, o pretenien ser, com la de Colom, cartes: cartes escrites normalment per governants, per alts càrrecs militars o eclesiàstics, o bé per persones més humils que arribaven a fer momentàniament de periodistes amateurs, per haver volgut comunicar uns fets que els havien semblat singulars o significatius. En aquest context, cal tenir present que la Casa del Correu de Barcelona ocupava una edificació propera a la Casa de la Ciutat, o sigui ben bé al costat d’allà on ara ens trobem nosaltres, i per tant molt a prop de la majoria de les impremtes.
 
L’origen epistolar de les relacions es reflecteix sovint en els títols, molts dels quals comencen: Carta embiada de Londres..., Traslado de vna carta [...] de Flandes..., Copia de una carta embiada de Constantinopla…, etc. Mercès a les xarxes de correus, que es van anar millorant al llarg de l’època moderna, una carta podia arribar des de ben lluny del lloc dels fets, i es podia comunicar a algun dels nombrosos impressors que es dedicaven a la producció de relacions, arribant així a informar milers de lectors. Entre els autors (reals o pretesos) de relacions publicades a Barcelona el primer terç del segle XVII, hi trobem uns quants de catalans (per exemple, Miquel Martí, “natural de Vic”; o Joan Pelegrí, “natural de Manresa”), però també molts que no n’eren, com ara: Pedro de Adrada, “natural de Bilbao”; Jaime Ollero, “natural de Murcia”; Monsieur de Pontach, “natural de Marsella”; Juan Scheffer, “gentilhombre alemán”; o Abenomar, “sabio de Jerusalem”.

Les relacions no eren ni diaris, ni tampoc periòdics, ni tenien normalment continuïtat. Eren fullets informatius puntuals i esporàdics. A començament del segle XVII, al marge de les relacions, s’inicià l’experimentació amb models diferents, generalment anomenats avisos o gasetes, més propers a allò que nosaltres entenem per la premsa, amb resums de diverses notícies provinents de diferents llocs d’origen i amb un ritme fix de publicació.

A Espanya es varen produir alguns intents aïllats de crear petites sèries de fullets informatius, i de tant en tant es publicaren, traduïts, alguns avisos estrangers, com ara una Relacion de lo que ha sucedido en Alemaña, Vngria, Flandes, Italia, y otras partes, desde 20. del mes Octubre, hasta 26. de Nouiembre deste presente Año 1626. por auisos de Roma, &c., impresa pels germans Sebastià i Jaume Matevat, l’any 1627. No se sap ben bé per què, a la Península es va trigar fins la dècada de 1660 per començar a desenvolupar una premsa amb periodicitat fixa, però llavors la Gaceta Nueva madrilenya tan sols va arribar a ser una publicació mensual, quan ja feia trenta anys que la Gazette francesa sortia tres cops a la setmana.

Al món hispànic, la impressió de tot tipus de publicacions estava controlada per una censura que requeria l’obtenció prèvia, en cada cas, d’una llicència. És per això que la gran majoria de les relacions espanyoles porten a la primera plana, o bé al final, les paraules Con licencia. Majorment a causa de la censura, la informació impresa mai no qüestionava la política dels governants, ni informava de derrotes militars, ni portava notícies o rumors escandalosos. De fet, a diferència de la premsa que coneixem avui, a les relacions mai no sortien males notícies.
 
Doncs, quina mena de notícies portaven? Sobretot, notícies de batalles per mar i per terra, però també d’actes públics de la reialesa, de festes i de solemnitats religioses i seglars, de la persecució i martiri de catòlics, de monstres, prodigis i portents, de desastres naturals, de crims sangonosos...
 
Sobretot a finals del segle XVI i a començament del XVII, una part molt important de les relacions es redactava en vers, per ser recitades en públic i així informar fins i tot els analfabets. Cal precisar que hi havia una premsa seriosa, i una altra que es pot anomenar més aviat popular. Mentre la seriosa es feia normalment en prosa (més pròpia d’escrits destinats a ser llegits en la intimitat), la popular normalment es feia en vers (més propi de la literatura oral i col·lectiva), i jugava al màxim amb les emocions dels oients.
 
L’ arxiu de delinqüents que trobem en moltes de les relacions populars inclou tota mena de criminals i pecadors, i, com a contrapartida, uns quants pecadors (i pecadores) que es penedeixen i arriben a temps a salvar-se. Una altra classe de notícies, que també servia per espantar i adoctrinar, eren les relacions de desastres naturals. Tant aquestes com les de crims i pecats solien acabar amb minisermons. La moral maniquea de la premsa –tant la seriosa com la popular- feia que, infal·liblement, amb l’ajut de Deu, els Bons triomfessin sempre sobre els Dolents. Juntament amb les arts visuals, l’arquitectura, els rituals civils i eclesiàstics, els sermons, el teatre i la literatura en general, la premsa oferia a l’Establishment una inestimable eina político-cultural. 
 
FETS DIFERENCIALS DE LA PREMSA BARCELONINA
 
És a l’última dècada del segle XVI, amb l’agreujament de les condicions comercials dels impressors i dels llibreters, quan a Catalunya pren volada la producció de tot tipus d’impresos menors, incloent-hi la indústria informativa. Llavors l’increment dels costos materials, sobretot del paper, fa que esdevingui menys rendible produir llibres, i que s’opti més per petits productes més econòmics i d’interès actual.
 
De fet, a Catalunya es van adoptar diverses tècniques destinades a produir relacions barates i atractives. En primer lloc, una part important de l’èxit aconseguit pels impressors barcelonins es degué, sens dubte, a l’ús generalitzat d’un format petit. Mentre a Sevilla i Madrid normalment es reservava el petit format en quart per imprimir textos escrits en vers, i habitualment s’imprimien textos en prosa en format foli (o sigui el doble de gran), a Barcelona s’adoptà el format en quart per a tot tipus de relacions. Reduint, d’aquesta manera, a la meitat la quantitat del paper que ocupava cada imprès, es crearen relacions, no tan sols més barates, sinó també més curtes i, per tant, més fàcils d’empassar.
 
La intenció de facilitar la seva lectura, i de fer-les més atractives per a un públic més ampli, es desprèn també de l’ús de tipus de lletra més grans, de grans titulars, de maquetacions que incloïen més espai en blanc, i d’un repertori d’il·lustracions emblemàtiques destinat a atreure els seus potencials compradors. Mentre a d’altres centres importants de producció de relacions, els elements il·lustratius es limitaven gairebé sempre a escuts d’armes, per donar una imatge d’oficialitat, els impressors barcelonins desenvoluparen un sistema de gravats per indicar a l’instant la temàtica de la notícia, com ara: una torre, per significar un setge; vaixells de guerra, per a un encontre naval; un cavaller, per a una batalla terrestre; una forca, per a l’execució de bandolers; una flor de lis, per a notícies vingudes de França; o un moro, amb bigotis i turbant, per a un esdeveniment ocorregut al nord d’Àfrica.

Al segle XVII, Barcelona ja era una capital del disseny gràfic. A més, aquests gravats no representaven un cost addicional, sinó la repetida reutilització de l’estoc de material tipogràfic que ja posseïen els impressors. De fet, les relacions barcelonines del segle XVII fan pensar en allò que els anglesos entenem per tabloids (o bé en la premsa gratuïta que ara es distribueix pel carrer), és a dir: fullets noticiosos de petit format i fàcils de pair.

Quant a la llengua utilitzada, molt majoritàriament les relacions barcelonines es publicaren en castellà, formant així una porció important del mercat d’impresos noticiosos en llengua espanyola, estenent-se la seva venda sens dubte més enllà de Catalunya. Per altra banda, a Barcelona es reimprimien moltes relacions publicades en altres centres de producció de notícies, arribant possiblement fins un 10% del total les que pretenien ser traduccions d’originals francesos o italians. A més, sabem fins i tot que Esteve Liberós, un dels impressors barcelonins més actius en la producció de fullets informatius del primer terç del segle XVII (coneixem com a mínim unes 150 relacions impreses seves) imprimí almenys una en italià -de la captura, l’any 1626, d’un vaixell turc per les galeres de Sicília y del duc de Toscana- evidentment per ser exportada al mercat italià.

Durant la Guerra dels Segadors es van produir uns quants canvis significatius en la premsa barcelonina, entre els quals cal mencionar: un augment important de publicacions noticioses, la redacció de la gran majoria de les mateixes en català, i la invenció d’un periodisme participatiu que feu que es publiquessin com relacions cartes escrites des dels fronts per soldats de poques lletres.19 En relació amb la Guerra dels Segadors, cal afegir que els esdeveniments no varen nodrir únicament els mitjans d’informació. Al costat de la gran quantitat de relacions que portaren notícies de fets bèl·lics i diplomàtics, es desencadenà una autèntica guerra propagandística, amb nombrosos pamflets i llibres que defensaren la causa catalano-francesa i relataren les atrocitats comeses per l’enemic.

A més, al començament de la guerra, es varen publicar, traduïts al català, diversos números de la Gazette francesa, però no va ser fins els últims quinze anys del segle quan es va instaurar definitivament a Barcelona una premsa periòdica, paral·lela a la continuada publicació de relacions. Aquest cop també es tractava de notícies vingudes de l’estranger -Noticias Generales de Europa- publicades en castellà, principalment per Rafael Figueró, en tres sèries setmanals: “venidas a Barcelona por el Correo de Flandes”, “de Italia”, i “de Francia”.
 
LA VISIÓ DEL MÓN DE LA PRIMERA PREMSA BARCELONINA
 
Però tornem a les relacions, el mitjà de masses més important de la Catalunya dels segles XVI i XVII. L’àrea geogràfica que cobriren incloïa sobretot Europa, però també Turquia i el nord d’Àfrica, i, de tant en tant, Àsia i Amèrica. Entre els personatges mediàtics que les protagonitzaren figuraven sobretot membres de la reialesa i la noblesa, comandants del exèrcits i de la marina, alts càrrecs de l’Església, i sants i criminals.
 
Quant als temes preferits de les notícies, de forma semblant a com ho fan avui dia els tabloids anglesos, les relacions barcelonines mostraren una marcada afició per la violència i el conflicte, com també per l’exaltació de la monarquía i la fe. Així, hi hagué innombrables relacions de batalles, per mar i per terra, contra moros, turcs, venecians, transilvans, etc.; i, a la dècada de 1620, moltes relacions que celebraren la neteja religiosa dels hugonots per part de Lluís XIII de França. Hi hagué força relacions de martiris de cristians a mans d’heretges i infidels i, molt de tant en tant, d’actes de fe, en els quals es martiritzava heretges, com per exemple en un que se celebrà a la plaça del Born, el 21 de juny de 1627. A Barcelona es publicaren també relacions d’assassinats –típicament, en vers- com ara la d’un sastre que matà la seva dona, prenyada, perquè se li trencà una agulla, o la d’uns gitanos que mataren i es menjaren un religiós que caminava per la Sierra Morena.
 
A més, hi hagué relacions –generalment, també en vers- de càstigs horripilants infligits pel dimoni. Una d’aquestes explica com els diables es van emportar un marxant perquè es negava a confessar-se; una altra relata la mala fi que va tenir una dona “mal acondicionada” que engegava els seus fills al diable; i una altra narra el cas d’un gallinaire que perdé orelles, nas, celles i les puntes dels dits, menjant-se’ls un home que havia estat posseït pel dimoni quan la mare del gallinaire el maleí.

Hi ha també relacions –majorment, també en vers- que conten l’unhappy ending que portaven diversos pecats més, com ara l’adulteri i la blasfèmia. N’hi hagué també algunes (poques) que exposaven la possibilitat de salvar-se fins i tot els pitjors pecadors, com ara la que (també en vers) narra la historia de la Baltasara, una actriu escandalosament desimbolta que acabà la vida com una modèlica ermitana repenedida.
 
Hi hagué també relacions de desastres, provocats i naturals -com ara incendis, terratrèmols, erupcions volcàniques, i inundacion)-, insistint gairebé totes que les calamitats eren càstigs de Deu. I, de tant en tant, aparegué alguna relació de monstres, més o menys humans, que també portaven clares implicacions ideològiques. Una relata llargament, en vers, el cas d’un nadó nascut a Baiona amb trenta-tres ulls escampats per tot el cos i que visqué trenta-tres dies, acabant aquesta relació amb una mena d’oració: “La contrición, y el cuidado, / roguemos a Dios que sea / para honor y gloria suya, / material de nuestra vela”. Una altra relació (en prosa) tracta d’un nen nascut a Lisboa amb el cos cobert de petxines i una creu al pit, comentant l’autor que el cas hauria de servir per “enmendar nuestras culpas”.
 
Cal insistir en el fet que totes les notícies que aparegueren en les relacions eren bones. Els fets de guerra eren únicament victòries; els mártirs i les víctimes dels actes de fe demostraven el triomf de l’Església; l’execució d’assassins, i els càstigs infligits pel dimoni, evidenciaven l’eficàcia de la justícia humana i la divina; i els desastres naturals i els monstres es presentaven com advertències providencials a la humanitat pecadora. A més, es relataven molts fets indiscutiblement positius, com ara festes celebrades en honor de sants, o associades amb fets de la reialesa, o bé portents i miracles, com per exemple: l’aparició d’una creu en el cel sobre la ciutat calvinista de Ginebra; o l’incident, en el qual les bales disparades per un exèrcit de protestants suecs contra un crucifix rebotaren i mataren 14.000 dels mateixos protestants. Fora dels anys de la Guerra dels Segadors, la premsa barcelonina expressa en el fons un sol missatge: el triomf d’Espanya i dels seus aliats, del catolicisme, de la virtut i de la voluntat de Deu, sobre els seus enemics, sobretot l’Islam, el protestantisme i el pecat.
 
Cal observar que normalment els títols de les relacions insisteixen en la veracitat dels seus reportatges. Una majoria porten títols que comencen: Relacion verdadera…, però n’hi ha moltes que encara hi insisteixen més, posant: Relacion muy verdadera…, Relacion autentica y verdadera…, Relacion certissima…, Relacion cierta y verdadera…, Relacion verdadera y cierta…, Verissima y notable relación…, etc. Fins i tot la relació del “monstruoso niño” cobert de petxines es titulava Relacion verdadera… Ara bé, la premsa barcelonina era típica de l’època (i també d’altres) per -més que no pas informar- formar, deformar i desinformar. De fet, era propaganda destinada a crear opinió: per descomptat, opinió favorable al poder.
  
BARCELONA EN LA PRIMERA PREMSA BARCELONINA
 
Mentre s’han estudiat, o com a mínim recollit, relacions relatives a fets ocorreguts a les altres principals capitals mediàtiques peninsulars -és a dir Madrid, Sevilla i València- encara no han atret gaire interès les notícies impreses als segles XVI i XVII que es refereixen directament a la ciutat de Barcelona.
 
Una diferència cabdal entre la premsa de Madrid i la de Barcelona és el fet que la barcelonina reflecteix una ciutat que viu de cara al Mediterrani i, en general, d’esquenes a la Península, fora dels moments en què esdevé l’objecte d’una visita reial. A més, hi ha alguns temes clarament diferencials, com per exemple: les galeres armades de l’esquadra de Catalunya, inaugurades el 1599; o la campanya d’eradicació dels bandolers promoguda, a partir del 1616, pel virrei Alburquerque i divulgada en diverses relacions versificades en català.
 
Però també mereixen menció les moltíssimes relacions de festes celebrades en honor dels sants patrons de Catalunya, de Barcelona, de la Universitat, dels gremis i de les parròquies de la ciutat; les de miracles, beatificacions i canonitzacions locals; i les de visites i efemèrides de la reialesa. Citem breument uns quants casos concrets: les múltiples festes celebrades amb motiu de la canonització de sant Ramon de Penyafort, l’any 1601, i el miracle operat pel sant a Tossa contra uns turcs, tretze anys més tard; la festa celebrada, el 1617, arran del descobriment que el cos de sant Oleguer estava intacte; o les que es feren seixanta anys més tard per celebrar el nomenament com primer ministre de Juan José d’Àustria, fill natural de Felip IV de Castella, publicant-se (entre moltes altres) una relació que portava un gravat de la processó organitzada pel gremi dels argenters.
De fet, aparegueren diversos periodistes capaços de relatar amb perícia aquelles celebracions autènticament multimèdia, compostes sovint de cerimònies seglars i religioses, lliurees de gala, decoració d’edificis, il·luminació de carrers, arcs triomfals, processons, música, balls, màscares, comèdies, certàmens poètics, focs artificials, jocs cortesans, tornejos, etc. Un dels periodistes més experts de l’època, Andrés de Almansa y Mendoza, escriví quatre relacions de festes que anticiparen les Corts barcelonines de 1626, i Batista del Castillo i Pau Clascar del Vallés publicaren petites sèries de reportatges dels actes públics que acompanyaren aquelles Corts, com també ho feren, en ocasió de les Corts de 1632, el Dr. Rafael Nogués, secretari de Pau Claris, i Ramon de Salvà, baró de la Bisbal del Penedés.
 
Les festes acadèmiques, o fins i tot pseudoacadèmiques, també podien generar relacions, com ara el curiosíssim reportatge de la paròdia festiva d’una acadèmia científica, publicat l’any 1688, amb un títol barrocament grandiloqüent: Relacion plausible del primegistico adlantico triunfo de las Trogloditicas Academias del Insigne Doctor de la Nueva Ciencia, Don Alonso de Ayala, que de Insignes Maestros de la Ciudad de Barcelona consiguiò, defendiendo ser primero la muerte, que la vida, y la noche, que el dia, con sutileza glanica, y con Ingenio Tropico. Tal com ho explica el Dr. Ayala en una carta, escrita suposadament al rei des del “Palacio Real de Barcelona”, a la fi de la seva demostració científica el varen pujar, “vestido à lo Romano”, dalt d’un cavall blanc i es va fer una processó per la ciutat, acompanyada de “todo el Exercito de la Infanteria, que serian hasta quatro mil hombres”.
De manera semblant a com ho segueixen fent els mitjans de comunicació avui dia, la premsa contribuí notablement a estructurar la visió de la realitat dels seus lectors i a donar-li sentit, promocionant incessantment la imatge (molt sovint falsa) d’una ciutat en la qual tot era harmonia i entesa entre els distints estaments socials, i celebrant exageradament els seus extraordinaris atributs. En efecte, en innombrables títols de relacions de festes del segle XVII, la ciutat es promociona com “la nobilissima ciudad de Barcelona”, “la Insigne ciudad de Barcelona”, “la Illustre Ciudad de Barcelona”, “la inclita Ciudad de Barcelona”, “la Excelentissima Ciudad de Barcelona”, “la insigne y leal Ciudad de Barcelona”, “la muy Insigne y siempre leal Ciudad de Barcelona”, “la noble y fidelissima Ciudad de Barcelona”, “la Fidelissima, Noble, y Atenta Ciudad de Barcelona”, “la Insigne (y jamas alabada como se deve) Ciudad de Barcelona”, etc. 
 
 BARCELONA ASSETJADA
 
Per acabar, i pensant en el significat de l’11 de setembre, voldria comentar molt breument com la premsa va tractar alguns dels assalts bèl·lics soferts per Barcelona abans de 1714.
 
La Guerra dels Segadors va acabar virtualment arran del terrorífic setge, de quinze mesos, posat a la ciutat per les tropes de Juan José d’Àustria. La caiguda de la ciutat, l’octubre de 1652, no va originar la publicació de relacions a Barcelona, però sí a Sevilla i Saragossa.29 Tanmateix, l’any següent a Barcelona es va publicar almenys una relació en la qual s’escenificava la grata submissió dels catalans a la voluntat del rei d’Espanya: la Relacion verdadera de las fiestas de carnestoliendas, Saraos, y alardes Militares que se han hecho en la Ciudad de Barcelona, en agradecimiento de verse a la obediencia de su Magestad catholica.

El setge de 1651/52 a mans dels espanyols va ser el presagi d’un seguit d’assalts fets a Barcelona pels francesos durant la Guerra dels Nou Anys. Havent bombardejat la ciutat el 1691, l’armada francesa s’hi tornà a presentar els tres anys següents, i l’estiu de 1697 els francesos l’assetjaren per mar i per terra. Aquest esfereïdor setge originà relacions publicades a Barcelona, Saragossa i Lisboa, i almenys dues oracions fúnebres, fetes l’any següent, per als caiguts durant l’ofensiva francesa.
 
La pau aconseguida mitjançant el tractat de Ryswick, el mateix 1697, es trencaria tres anys més tard amb la mort de Carles II d’Espanya i el començament de la llarga i cruenta Guerra de Successió. Al llarg de la guerra, destacà en el camp de la premsa el fill de Rafael Figueró (del mateix nom que el pare), dignificat el 1706 per Carles III amb el títol d’“Impressor del Rey nuestro Señor”.
Figueró imprimí nombroses compilacions periòdiques de Noticias vingudes de Saragossa, València, Londres i de “diferentes partes”, com també, setmanalment, l’òrgan austriacista la Gazeta de Barcelona. Figueró cobrí també el llarguíssim setge de la ciutat, sortint el que pot haver estat la seva última relació de la guerra només tres setmanes abans de l’11 de setembre de 1714, amb la notícia, mínimament esperançadora, que el marquès del Poal i el Coronel Amill s’estaven preparant “para ponerse con toda brevedad à vista de las Murallas de Barcelona”.
 
Amb la caiguda de Barcelona, el felipista Josep Teixidor obté el privilegi d’impressor reial i la llicència d’imprimir gasetes, i és ell qui imprimeix el Decret de Nova Planta.
 
 CONCLUSIONS

Si els setges posats a Barcelona pels espanyols a la fi de la Guerra dels Segadors, i pels francesos a la fi de la dels Nou Anys, foren auspicis del setge franco-espanyol que acabà amb la resistència catalana a Felip V, la derrota de l’11 de setembre va ser també un presagi de l’entrada a Barcelona de les tropes franquistes, ara fa setanta anys. Tal com ho explica Albert García Espuche, amb el setge de 1697 els francesos van fer servir noves tècniques artilleres, llençant sobre la ciutat fins a 20.000 bombes explosives i incendiàries, tècniques aquestes que es varen perfeccionar durant el setge de 1713/14, quan probablement es va doblar la quantitat de bombardejos.

Dos-cents vint-i-cinc anys després d’aquesta trauma, les forces aèries de Mussolini també feren servir Barcelona com a banc de proves, llençant bombardejos per saturació que buscaven el col·lapse de la vida i la moral ciutadanes. Igualment que el 1714, el 1939 Barcelona caigué davant un enemic cruel i venjatiu. Aquesta vegada, la premsa barcelonina es veié obligada a unir-se a l’exaltació del Caudillo i del seu Glorioso Movimiento Nacional, i s’emportaren papers, cartells i llibres, amb els quals es podia identificar i condemnar els enemics del nou règim. Aquelles dotzenes i dotzenes de tones de documents catalans transportats a Salamanca no hi són per amor a l’arxivística, sinó perquè es varen fer servir expressament per infligir venjança.
 
Pensant-ho bé, la premsa publicada a Barcelona abans de 1714 s’anticipa en molts aspectes a la d’èpoques posteriors, reflectint, entre tantes i tantes altres coses, alguns dels moments més amargs de la història de Catalunya. Però aquella primera premsa barcelonina palesa, al mateix temps, la gran vitalitat de la ciutat com a centre mediàtic, ja durant els segles de suposada decadència nacional.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.