traducció - translate - traducción

10.3.12

LA MANDRA DELS CATALANS

Joan-Lluís Lluís

Per a algú, com jo, que no viu en territori català d’Espanya, parlar català és un xic complicat. Vull dir parlar el català d’ara. A vegades em costa seguir-vos, amics principatins. Si no m’entristís, em meravellaria la vostra capacitat —o la capacitat de tanta gent— d’oblidar mots catalans per usar mots espanyols més o menys catalanitzats. Aneu massa de pressa per a mi, que, catalanoparlant i francòfon, no estic al dia dels darrers canvis. Sense ser ni lingüista, ni sociolingüista ni filòleg, gosaria dir que el procés és el següent: un mot espanyol (o castellà, si ho preferiu) comença a penetrar el català perquè, amollat en una conversa en català, sembla donar un matís respecte al seu equivalent català. Així sembla que la llengua s’enriqueixi, ja que el parlant disposa d’un ventall més ampli de vocabulari. Progressivament, però, el mot espanyol s’imposa i arracona el mot català. I, al cap d’un temps, el mot català sembla primer un matís del mot espanyol, tot seguit un matís prescindible i, aviat, un arcaisme que fa riure una mica.

Llavors, quan jo me’n vinc del costat sud de la frontera tinc la impressió de ser un vestigi medieval perquè dic algunes paraules no només catalanes, sinó usades com a tals per la majoria no fa tants anys. Recordo, quan era petit, que els meus familiars de Cassà de la Selva parlaven dels joves fadrins de la vila. Avui, la qüestió del fadrinatge s’ha resolt del tot, ja que no queda ni un sol fadrí a tot Catalunya: tan sols hi queda algun solter. Solter és millor que fadríBuscar és millor que cercarVostè és millor que vósEstanteria és millor que prestatgeriaParat és millor que aturat?...

Darrerament, sento que molta gent se sent agobiada en la seva vida quotidiana. Ago... què? I em miren com si baixés de l’hort amb les espardenyes plenes de fang. Aquesta gent, fa un parell d’anys, se sentia aclaparada. Però, de mica en mica, sentir-se aclaparat sembla una manera poc digna de portar el seu aclaparament. Ara per ara, els correctors dels diaris i de les editorials rebutgen agobiar. D’aquí a poc alguns començaran a acceptar-lo i a la propera edició del DIEC, o a la següent, ja podria tenir una entrada. I el que és veritat per al vocabulari també ho és, evidentment, per a les frases fetes i la sintaxi.

És clar, no es tracta de refusar l’evolució de la llengua ni la incorporació de paraules vingudes d’altres llengües. Només faltaria. Es tracta, aquí, d’una altra cosa. Els catalanoparlants han esdevingut porosos a la llengua espanyola i l’efecte de tot plegat pot ser convertir el català en un dialecte espanyol. No hi ha dubte que l’espanyol sigui una llengua tan digna com qualsevol altra, però em sembla que no té res a fer a l’interior del català. Aquest procés pot no acabar-se mai, i potser un dia serà normal sentir un nin tornar somicant a casa i dir: «M’he caigut i me dol la rodilla».

Tot això, crec, ve de la mandra, col·lectiva i individual, d’haver de continuar fent esforços, d’haver de suplir, cadascun, l’absència d’un estat que vetlli de debò sobre la llengua. Però la psicoanàlisi ensenya que la mandra no existeix. La mandra seria com una barrera que ens posaríem a nosaltres mateixos per no haver d’enfrontar una situació que ens fa por, ens angoixa, ens repel·leix, etc. La mandra és una flassada flonja que ens permet de no enfrontar la realitat del moment. I la realitat, pel que fa al futur de la llengua, és força aclaparadora, justament per culpa d’aquesta mandra. La mandra genera mandra, el peix es mossega la cua i nosaltres, la llengua.  

Joan-Lluís Lluís,
A cremallengua. Elogi de la diversitat lingüística (Barcelona: Viena, 2011)
Publicat originalment a Presència el 18.09.2009


Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.