traducció - translate - traducción

15.3.12

L'ASSAIG DE JOAN FUSTER


"Que la lectura fusteriana us sigui profitosa perquè és això, companys, és això: Fuster segueix vigent"
Albert Ventura
Albert Ventura (Tarragona, 1985). Llicenciat en Filologia Catalana i Màster universitari en Estudis Superiors de Llengua, Literatura i Cultura Catalanes per la Universitat Rovira i Virgili. És professor de l'Escola de Lletres de Tarragona i membre del col·lectiu d'Escriptors del Camp de Tarragona. 

Joan Fuster
Obra completa de Joan Fuster
Volum segon, Assaig I; Volum tercer, Assaig II
Barcelona: Edicions 62 i Universitat de València, 2012
 



Em situo a taula i observo el que tinc al davant: la caixa que conté els dos darrers volums de les Obres Completes de Joan Fuster. Just ara fa deu anys, al 2002, Edicions 62 va publicar-ne el primer volum. Ara, i en col•laboració amb la Universitat de València, tenim a l'abast els volums II i III, que recullen l'assaig fusterià concebut a les planes periòdiques i, també, en obres publicades com a llibres independents in illo tempore.

Tots dos volums, cal dir-ho, són fruit d'una feina de nivell —i no només per la tasca ingent que és compilar els materials. Només cal obrir qualsevol dels dos volums i observar-los amb gens d'atenció —és tan evident que no cal— per adonar-se que es té l'oportunitat de llegir Fuster en unes edicions molt pensades. L'edició, els preliminars i els apèndixs han anat a càrrec d'Antoni Furió i de Josep Palàcios i, per tant, ells en són culpables.
Si adés deia que l'edició és acurada és cert, però és que amb un material de primer ordre com és el de Fuster no es podia fer altrament. A la primera línia del front hi ha l'assaig de Fuster, un dels homes que ha vehiculat bona part del pensament intel•lectual del segle XX al País Valencià i també a la resta de terres de parla catalana. Enguany —i si dic això corro el perill de caure en redundància— som al 2012, i per això se celebren els 90 anys de Fuster, com els 20 del seu traspàs i els 50 de la publicació de Nosaltres, els valencians.

L'intel•lecte de Fuster es desenrotlla en els assajos, on les seves inquietuds i reflexions queden plasmades. Sovint la docència, la recerca o l'assaig, en àmbits concrets —parlo pel que conec, però ho suposo extensible a d'altres àmbits— serveixen per a fer ordre mental, reflexió, aprenentatge. Bona mostra d'això és que la ploma de Fuster no s'aturava, i per això mateix alguns textos esparsos s'han recollit al primer volum, Assaig I (800 p). Al capítol L'assaig dispers hi trobem Deu articles que comprenen reflexions més o menys extenses i aprofundides hi trobem una autèntica miscel•lània que comença el 1948 i s'acaba el 1991. De «Freud a més coses» fins a Stendhal, Maquiavel o Voltaire, l'autor de Sueca parla de literatura i filosofia, però també d'història, política i sociologia. El caràcter d'aquests textos ha provocat, segurament, que fins ara hagin romàs com a esparsos perquè compilar-los en un volum suposaria treballar amb materials lleugerament heterogenis. Tanmateix, com indiquen els curadors, bona part dels llibres de Fuster són compilacions dels articles que publicava —o no— i concebia per a la premsa periòdica. D'altra banda, el seu cèlebre Diccionari per a ociosos, que també és present en aquest volum, marca la línia de la resta d'assaig, com són (entre d'altres) Babels i babilònies o Sagitari.

El tercer i darrer volum de les obres fusterianes, Assaig II, conté en mil pàgines i escaig les obres més breus de Fuster, les que van néixer en planes de diari. Aquests espais són, inherentment, d'un caire prou diferent que els anteriors: l'espai de columna imposa un marc i unes limitacions d'espai. Això provocarà que la quantitat d'articles sigui superior, però qualitativament no inferior. El que no em puc estar de destacar són les notes finals d'aquest darrer volum. Les relacions de Fuster i els seus estats anímics i professionals —com la relació no sempre fàcil amb Eliseu Climent— van provocar les ires de Fuster, sovint justificades. Un article setmanal per a El Temps, més els que publicava també a Serra d'Or, més diversos articles més per a diversos mitjans van provocar que Fuster estigués sota l'obligació del text setmanal. Si a tot això li sumem les relacions turbulentes i el tracte, de vegades, poc agraït a la figura de Fuster, tot plegat sembla donar un regust agredolç a la darrera etapa d'un Fuster que, com la resta del poble, semblava que visqués millor —llevat d'excepcions, és clar— sota la dictadura que sota l'anomenada «democràcia». No hem d'oblidar que Joan Fuster, que també va ser professor a la Universitat de València a la dècada de 1980, va patir diversos atemptats terroristes (1978 i 1981) per les seves reivindicacions ideològiques, polítiques i nacionals —digueu-ne com us plagui, tot és u. D'aleshores ençà, si no m'erro, encara no s'ha aclarit gaire res. I no deu interessar gaire.

Us sona allò de «No era això, companys, no era això»? Sembla que Fuster ho coneixia de ben a prop. Ara, anys després, amb alguns records ben vius, el tenim a l'abast en aquests volums i d'altres que edita, al País Valencià, Bromera.

Que la lectura fusteriana us sigui profitosa perquè és això, companys, és això: Fuster segueix vigent.


Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.