Diuen que la guerra contra els terroristes islamofeixistes l'han de fer els serveis secrets. Els qui en secret es troben en restaurants i despatxos encoberts, on tothom és anònim i es conjura perquè el misteri resti ocult. Els qui secretament decideixen que el que s'ha acordat no serà revelat, que només els homes ignots coneixeran l'abast global i els detalls més amagats. Només ells, que camuflen els seu noms i rostres en multituds d'altres, que es difuminen en imprecises nacionalitats i són de parla poliglota. Els homes hermètics. Els qui furtivament planifiquen escenaris mentre es reparteixen diners bruts per sotamà. Els qui des de l'abric dels estats fan llistes negres, remouen consciències i interessos, desperten cobdícies, ensoten velles històries i en creen de noves, ofeguen veus, construeixen i destrueixen biografies. Els qui reparteixen armes simples i barates que escampen mutilacions o sofisticats contractes d'intercanvi tecnològic en matèria de defensa. Els qui, com déus de l'Olimp, mouen peces que afecten vides, prenen partit i donen i treuen raons i béns, i poden decidir el dia de la teva mort, si alguna conveniència desconeguda així ho aconsella. Els omnipresents i absents, que de vegades deixen petjades i hom pot sentir-los la fressa i la pudor, però mai veure'ls, perquè són dispars d'aparença, tan impenetrables, laberíntics i recòndits com els caus on s'amaguen. Els qui confessen delinqüents i traficants i els recepten o bescanvien penitències, els qui escodrinyen la naturalesa dels traïdors. Els qui estan per damunt de nosaltres però s'esmunyen silenciosos i furtius pels camins foscos del clavegueram. Els qui fan operacions amb sonors noms llatins com ara Flavius per assassinar gent en gasolineres colonials, enfonsen navilis en els mars tropicals del sud per ofegar els guerrers de l'Arc de Sant Martí o soterren i assaonen cadàvers en calç viva per esborrar la identitat dels detinguts clandestinament. Els qui segresten. Els qui torturen i empresonen en masmorres legals o alegals, regionals, nacionals o internacionals, i subreptíciament conspiren. Els qui enverinen amb substàncies radioactives letals. Els qui fabriquen guerres. Els qui aixequen o ensorren dictadures i homologuen democràcies, els qui fan informes on pretexten poders perillosos en altres per arrossegar-nos a la destrucció massiva i els danys col·laterals en països que després reconstruiran empreses amigues. Els qui menteixen amb mentides tan pures com les religions que adoren.
A la seva custòdia entreguem l'escadussera democràcia tan treballosament aconseguida contra els amos de la nit
A ells hem encarregat alliberar-nos de la por, tenir cura de les nostres llibertats i propietats. A la seva custòdia entreguem l'escadussera democràcia tan treballosament aconseguida contra els amos de la nit. Als mateixos que a Espanya vetllen per les lleis i la constitució i proposen tractes als polítics corruptes mentre modelen insinuades connexions inversemblants entre sobiranisme i violència. A ells, els sacerdots de l'ocultisme i els alquimistes del rumor.
El 1985, una filòloga, Enrica Casanelles, va trobar un document valuosíssim i impactant i el va convertir en l’eix de la seva tesi de llicenciatura: l’antic llibre d’Actes de l’Ajuntament de Pardines, petita població de l’Alt Ripollès, on es descriu de manera molt detallada l’asfíxia fiscal a la qual estaven sotmesos els pobles a aquesta comarca després de l’ocupació borbònica.
La repressió duta a terme a Catalunya per part de les autoritats borbòniques, després de la Guerra de Successió, és relativament poc coneguda, malgrat que va ser d’una brutalitat sense precedents. Potser aquesta última raó explica una ocultació històrica evident.
Aquest ofec no era un fet aïllat sinó que cal entendre’l com una aproximació molt real a un escenari de repressió generalitzada que es donava a Catalunya a principis del segle XVIII i que, encara que després va afluixar, de fet va continuar al llarg de tot el segle.
Repassem algunes de les dades més rellevants sense cap pretensió d’exhaurir el tema:
Una administració totalment militar, que depenia totalment del capità general de Catalunya, va substituir les institucions pròpies que emanaven del poder reial del Principat: les Corts, la Diputació del General, el Consell de Cent, la Reial Audiència, les vegueries, la figura del virrei i tots els òrgans que emanaven del poder reial del Principat. Aquestes institucions, tot i que eren pròpies d’una societat estamental, i per tant fonamentades en la desigualtat legal dels habitants del Regne, es basaven en lleis pactades que responien a la qualitat essencial del constitucionalisme i eren l’antítesi d’un govern arbitrari.
Bust del general Moragues a Sant Hilari de Sacalm
En els anys posteriors a la guerra, es van dur a terme més de 4.000 execucions públiques de catalans il·lustres. El cas més emblemàtic i que encara forma part de l’imaginari popular, és el del general Moragues. Al general no se li van reconèixer els honors militars i, descalç i amb camisa de penitent, fou arrossegat viu pels carres de Barcelona per un cavall fins a arribar al patíbul on fou executat, decapitat i esquarterat. El cap del general Moragues, com a escarni i escarment, fou posat en una gàbia de ferro, que es va penjar en el Portal de Mar. El cap no es va retirar fins al cap de dotze anys (1727). És clar que aquest mètode de repressió era comú en el domini dels Borbons, ja que el 1787 al Cuzco el líder de la revolució indígena, que pretenia aconseguir la independència del virregnat del Perú, un cop empresonat, va ser obligat a presenciar l’execució de la seva família i se’l va intentar esquarterar, lligant cada una de les seves extremitats a sengles cavalls de manera infructuosa, i finalment es va optar per esquarterar-lo i posteriorment trossejar-lo. El seu cap es va exhibir en una llança a Cuzco i les seves extremitats en altres llocs del Perú. I a tot Amèrica Llatina es va convertir en un heroi.
Els castells dels partidaris de l’arxiduc Carles van ser tots cremats i els seus béns van ser confiscats. Ara bé, no només les classes dirigents van patir els efectes de la repressió borbònica sinó tota la població. El rei d’Espanya, Felip V, va imposar “el delme de la forca” a totes les viles del Principat, pel qual foren executats un de cada deu homes escollits a l’atzar. A més, no va respectar cap de les capitulacions a les quals s’havia compromès sota jurament. També es van produir execucions multitudinàries, com les de Sant Quintí de Mediona, on es van penjar de la forca més de 800 civils.
Felip V cap per avall al Museu de L’Almodí de Xàtiva
Desenes i desenes de poblacions al llarg de Catalunya i de València, des de Xàtiva fins a Prats de Lluçanès i d’Alcoi a Lleida, van ser cremades totalment com a represàlia pels exercits felipistes, com Arbúcies, Caldes de Montbui, Espinelves, La Pobla de Claramunt, Manresa, Moià, Oristà, Peramola, Sallent, Sant Feliu de Sasserra, Sant Hipòlit de Voltregà, Sitges, Teià, Terrassa, Torelló, Viladrau, Vilanova, Vilassar, Quart de Poblet i Xàtiva. El cas de Xàtiva és difícil de creure. Després de ser convertida en cendres i els seus habitants deportats a La Manxa, els xativins, popularment van passar a ser coneguts com els socarrats. El nom de la ciutat es va canviar pel de San Felipe o Nueva Colonia de San Felipe. Per aquest motiu es conserva el quadre de Felip Vè cap per avall al Museu de L’Almodí de Xàtiva.
Altres mesures implacables d’ordre públic i control social imposades arreu de Catalunya van ser: ell control de la residència dels ciutadans, la censura dels llibres, l’aplicació del toc de queda inflexible, la intervenció dels gremis i les represàlies contra eclesiàstics.
Però, ara, el nostre objectiu principal és sobretot explicar la repressió econòmica que es va dur a terme amb uns impostos que de fet es van convertir en un càstig més sobre el conjunt de la població. Després de la victòria borbònica, a Catalunya es va imposar una fiscalitat ferotge que va arruïnar tot el país, i va provocar la desertització del camp i l’abandonament de nombrosos viles. A tall d’exemple tornem, doncs, a l’extraordinari document de l’Ajuntament de Pardines, que ens proporciona una increïble informació de primera mà.
L’alcalde del poble, de cognom Perpinyà, anomenat cònsol en el document, explica amb total impotència com els habitants de la comarca de l’Alt Ripollès van haver de desprendre’s de les seves pertinences per afrontar els impostos confiscatoris establerts per les forces d’ocupació:
Les quinzenades eren uns impostos asfixiants que calia abonar cada quinze dies. Per pagar la primera quinzenada els veïns de Pardines es van veure obligats a vendre’s els animals, que era la seva única font d’ingressos. Després es van veure obligats a treure els estalvis –els dots, les joies-…amagades sota les pedres; per aquesta raó els corregidors castellans tot fent-hi burla deien “els catalans treuen diners de sota les pedres” que va derivar en “los catalanes de las piedras sacan panes”. A continuació va caldre malvendre’s les cases, fins i tot els béns de les esglésies, com una famosa creu de plata, que era l’orgull del poble. També fou objecte de saqueig el santuari de Núria. Per tal de cobrar la següent quinzenada van forçar una tala indiscriminada dels boscos comunals, i així en pocs mesos les muntanyes del Ripollès van quedar ben pelades. Ah, i a aquells que no pagaven se’ls reclamava el doble. Al cap de poc temps els habitants del poble es van haver d’empenyorar i van anar a parar a mans d’usurers. Finalment, Pardines va haver d’empenyorar la muntanya comunal de Pòrtoles, la joia del poble. Però no n’hi havia prou per a Felip V. Segons l’alcalde, la tensió va anar pujant entre les autoritats locals i les forces d’ocupació. Aquestes es van adonar que era més pràctic i econòmic desplegar-se permanentment pel territori que anar-hi cada quinze dies. La seva presència va provocar tota mena d’abusos i tensions. Aquesta tibantor va esclatar quan un dia el cap de la guarnició militar va donar una bufetada al cònsol primer, tot recordant-li qui era el vencedor i qui el perdedor i que a aquest últim li tocava pagar “trinco-tranco”.
El llibre d’actes de l’ajuntament de Pardines començat el 1665 s’acaba de cop el 1939, amb l’ocupació franquista. Gens d’estrany.
El rigor de la repressió va abocar la població a un clima de desmoralització i d’incertesa insuportable. Quan es va promulgar el decret de Nova Planta, el 16 de gener de 1716, la feina bruta ja estava feta i els objectius de la repressió assolits. La desnacionalització de Catalunya, amb la devastació econòmica i la dominació política i institucional, era un fet.
O així s’ho pensaven.
Algunes dates del genocidi:
1706?,incendi de Quart de Poblet.
9 de gener de 1706, en alçar el setge de Sant Mateu i retirar-se, el Comte de las Torres provoca diversos incendis.
12 de gener de 1706, incendi a Vila-real de diversos edificis, sobre tot les escrivanies notarials i cases de prohoms locals fidels al rei Felip V, com ara la família dels Mundina.
24 de gener de 1706: Les tropes borbòniques calen foc a Calaceit (la Franja) perquè els habitants de la vila es van negar a acceptar Felip de Borbó com a rei. Fou l’inici dels diferents atacs sagnats dels invasors castellans com ara el que es produí a Mont-roig de Tastavins. Calaceit fou incendiada, lluità contra les tropes castellanes, però no pogueren contenir l’atac i en la defensa de les nostres llibertats moriren 150 calaceitans.
1706, abril, incendi del Raval d’Ares del Maestrat.
17 de juny de 1707, dies després del setge de Xàtiva, comença l’incendi i extermini de Xàtiva, capital de la Governació “dellà de Xúquer”, i segona ciutat del Regne de València, a la qual se li canviara el nom per Nueva Colonia de San Felipe.
12 de novembre de 1707, acaba el setge de Lleida durant el qual es crema part de la ciutat.
27 de novembre de 1707, incendi i saqueig sistemàtic d’Ares del Maestrat.
3 d’agost de 1713, incendi de Sallent. 29 d’agost de 1713, incendi de Terrassa. 3 de setembre 1713, incendi de Manresa. 3 de setembre de 1713, incendi, novament, de Terrassa 3 de setembre de 1713, incendi de Les Salelles. 14 de gener de 1714, incendi de Torelló. 14 de gener 1714, incendi de Sant Quintí de Mediona. 14 de gener de 1714, incendi de Prats de Lluçanès. 14 de gener de 1714, incendi de Sant Feliu Sasserra. 14 de gener de 1714, incendi d’Oristà. 14 de gener de 1714, Incendi de Sallent. 14 de gener de 1714 incendi i saqueig de Caldes de Montbui. Febrer-març de 1714, incendi de Sitges. Febrer-març de 1714, incendi de Moià. Febrer-març de 1714, incendi de Peramola 30 de juliol de 1714, incendi, novament, de Prats de Lluçanès. 1714, incendi i saqueig de Vilanova. 1714, incendi de Sant Hipòlit de Voltregà.
(Com veieu, algunes poblacions hi són repetides, no sé si foren atacades dues vegades o si hi ha errors de datació, algú m’hi podria ajudar?).
CATALANOFÒBIA: D’on ve la dita “Los catalanes de las piedras sacan panes”? | La Lamentable
La famosa resolució de les Nacions Unides sobre la partició de Palestina va proposar una solució per a Jerusalem que consistia a proclamar-la ‘corpus separatum’ del territori que l’envoltava. Amb això es va reprendre i popularitzar una solució que havia estat provada durant dos segles a l’actual Rijeka. Quan aquesta ciutat adriàtica era coneguda per Fiume, durant l’imperi Austro-hongarès, va funcionar com un ‘corpus separatum’ de la corona. Això volia dir que no era un estat independent, però que la monarquia reconeixia que no podia ser governada com la resta de territoris i, per tant, la col·locava en una ‘posició a part’.
A propòsit d’això, és paradoxal que ara l’ofensiva política brutal que res Catalunya de l’estat espanyol tinga per conseqüència convertir el Principat en un ‘corpus separatum’. Per la via dels fets. Catalunya ha esdevingut ja una singularitat per a Espanya i aquest procés Espanya el pot presentar fins i tot com una victòria però és de fet, el reconeixement incontestable de la seua impotència com a estat.
Un estat, qualsevol estat modern, aspira a ser un actor neutral per a tots els ciutadans. Com a individus i com a col·lectiu. Per definició, els serveis d’un estat han de ser al servei de tots els ciutadans sense distinció i les lleis s’han d’aplicar igualment a tots els ciutadans sense distinció. Altrament, l’estat deixa de ser percebut com a tal per aquells que són tractats de manera diferent, i perd així la legitimitat que se suposa que té i que el fa existir.
A l’època absolutista no es podia discutir ‘l’estat’ (aleshores, la monarquia, de fet) ni hi havia cap contracte entre el ciutadà i el poder. Simplement el poder no concebia que hagués de fer res d’especial per acontentar els qui no eren encara ciutadans sinó només súbdits. L’arribada històrica de les democràcies va fer que els estats entenguessen que no tenien una legitimitat eterna (divina, de fet), sinó que la seua legitimitat es renovava cada dia gràcies als beneficis i als serveis que aportaven a la ciutadania. Tanmateix, alguns països –i Espanya n’és un cas ben representatiu i flagrant– sembla que continuen pensant que el poder no ha de guanyar-se el respecte de la gent cada dia, sinó que s’exerceix i prou.
Quant als drets individuals, d’alguna manera Espanya ha mirat de controlar les seues arestes més dures, tot i que se li escapen encara en forma de ‘llei mordassa’, d’irregularitats judicials de tota mena, de tombes sense identificar dels demòcrates que van lluitar a la guerra, etcètera. La sorpresa i la denúncia amb què la premsa internacional va parlar la setmana passada dels tics franquistes de l’estat, en la commemoració dels quaranta anys de la mort del dictador, evidencien que l’entorn europeu veu com més va amb més angoixa aquestes ‘particularitats’ espanyoles, incompatibles amb una democràcia del segle XXI, membre de la Unió Europea.
Ara, allà on aquesta mentalitat pre-democràtica, absolutista, de l’estat espanyol s’expressa de manera totalment desinhibida és en la relació amb les nacions que l’habitem encara. Perquè el supremacisme espanyolista condueix a situacions insòlites que en un règim democràtic simplement no podrien existir. Lleis que s’apliquen segons on sí i segons on no, seguint criteris polítics partidistes, arbitrarietats de gestió, persecució depenent de qui ets o què representes i no de què fas…
És així que aquestes darreres hores hem vist noves anul·lacions de lleis, hem observat com es feien servir les ambaixades, en aquest cas la de la Xina, no pas per anar a favor d’uns ciutadans encara part del propi estat, sinó per anar-hi en contra, ens hem assabentat de declaracions xocants, segons les quals la policia oferí a la família Pujol de deixar de perseguir-ne les presumptes activitats delictives en canvi d’una posició política contrària a la independència, etcètera. Tot comprimit a una velocitat brutal, descarnada, que indica sobretot un descontrol del temps i del ritual que només pot nàixer de la proximitat d’unes eleccions transcendentals i del pànic als passos que Catalunya ja ha fet.
Per sobre de tot, però, crida l’atenció la tramposa intervenció econòmica de la Generalitat. Perquè ara resulta que, després de dècades i més dècades d’obsessió amb el ‘cafè per a tothom’, de sobte, és l’estat que trenca la unitat que tant l’havia obsedit i fa de Catalunya un ‘corpus separatum’ governat de manera diferent, amb regles diferents, amb mecanismes diferents i vulnerant aquell principi aparentment intocable d’igualtat entre els territoris que durant anys i panys ells mateixos havien mantingut a peu i a cavall.
És clar que tot això ho fan per danyar-nos i mirar de frenar com siga la nostra partença. Però mireu-vos-ho d’aquesta manera: actuant així evidencien que la situació és literalment insostenible. En definitiva, són ells mateixos que palesen que l’estat de les autonomies ha estat derrotat i ja és inservible. Si més no a Catalunya.
Posant Catalunya en la posició de ‘corpus separatum’, Espanya ensenya la seua feblesa d’una manera dramàticament espectacular i ens situa en una cruïlla decisiva de la nostra història. Però aquesta cruïlla reclama una fortalesa, una decisió i una determinació per a aprofitar el moment que simplement no demostrem. No podem continuar sense govern, és cert. Però el govern actual, provisional, tampoc no hauria de dedicar-se a fer reclamacions davant els tribunals espanyols que no reconeixem ni hauria d’afirmar que mentre no tinguem estat no tindrem hisenda pròpia, un sorprenent canvi d’opinió que enviaria al final del procés la solució del problema més important que tenim ja avui mateix.
Els membres actuals del Consell Federal de Suïssa.
La presidència col·lectiva d’un país no és pas un format de govern habitual. De fet, n’hi ha ben poques. Però en tots els casos tenen o han tingut papers molt interessants. Heus ací els casos i exemples més coneguts.
–El Consell Federal suís. La presidència de Suïssa recau en un Consell Federalque té set membres i és alhora cap de l’estat i cap del govern. El càrrec oficial i formal de president i de vice-president recauen rotatòriament en dos membres durant un any: qui és vice-president un any passa a ser president l’any següent. El Consell Federal de Suïssa té la responsabilitat sobre totes les àrees de govern, però els seus membres dirigeixen ministeris específics cadascun.
Es reuneix cada dimecres a Berna. La representació oficial del país és conjunta, però pot ser delegada en el president. Per exemple, quan un cap d’estat visita Suïssa és rebut oficialment per tot el consell. En canvi, la representació de Suïssa a l’estranger l’assumeix el president perquè tot el consell no pot viatjar alhora. La gran majoria de les decisions del consell es prenen per consens, no per votació.
Els quatre grans partits suïssos respecten tradicionalment una fórmula segons la qual tots formen part del govern en una proporció que respecta el resultat de les eleccions, i hi ocupa més llocs el partit que les ha guanyades.
–La presidència de Bòsnia i Hercegovina. El cap d’estat de Bòsnia i Hercegovina és un cos format per tres polítics que exerceixen col·lectivament la presidència del país. La presidència és integrada per dos membres elegits per la Federació de Bòsnia –que han de ser un bosnià i un croat– i un altre membre elegit per la República Sèrbia de Bòsnia.
La presidència és rotatòria –canvia cada vuit mesos– i té aquesta forma per raó de la tensió entre les dues entitats que formen el país, la Federació de Bòsnia i la República Sèrbia.
–La Capitania Regent de San Marino. La república San Marino té una presidència dual, els anomenatscapitans regents. Pertanyen a partits diferents i exerceixen la presidència durant mig any. Són elegits pel parlament i fan de cap d’estat conjuntament. Les decisions, les han de prendre d’acord entre tots dos.
Actualment no hi ha al món cap més presidència col·legial. En el passat n’hi havia hagut, especialment als països comunistes, on era una pràctica bastant habitual. Tanmateix, de les experiències anteriors es destaca el cas de l’Uruguai.
–El Consell Nacional de Govern de l’Uruguai. Entre el 1952 i el 1967 l’Uruguai va ser governat per un Consell Nacional, proposat pel president José Batlle com una manera de fer més fort el govern del país, per a plantar cara a les amenaces de dictadures militars.
El consell era format per nou membres que assumien col·lectivament la presidència. Sis d’aquests membres pertanyien al partit que havia guanyat les eleccions i tres al que havia quedat segon. La presidència formal del país canviava entre els sis membres del primer partit.
La proposta –que es va basar en l’experiència suïssa– va fracassar per les disputes internes entre els partits que van fer gairebé impossible la governança.
De Suïssa a l’Uruguai: com funcionen les presidències col·lectives al món | VilaWeb
L’ARA i el Diario.es destapen amb proves el joc brut del ministre de l’interior espanyol per dinamitar el procés sobiranista saltant-se la llei
La informació és un escàndol de dimensions colossals que torna a posar en qüestió el malmès estat de dret a Espanya. Rastrejar informació sobre irregularitats o suposats delictes de polítics catalans, traficar amb escàndols fabricats, i intoxicar partits polítics i mitjans, ha estat l’ocupació d’una unitat secreta de la Policia espanyola operativa des del 2012 sense control judicial, creada amb l’objectiu de dividir i dinamitar el procés sobiranista. El periodista d’El País, Ernesto Ekaizer ha alertat repetidament que Interior i Rajoy han decidit acabar amb el procés sobiranista criminalitzant-lo i que la cúpula formada per Fernández Díaz i el seu braç dret, Eugenio Pino, consideren que la corrupció “és la baula més feble del procés sobiranista i que tot val per desacreditar els seus líders”, ara s’ha confirmat.
Ekaizer també explicava que dins del ministeri de l'Interior hi ha mala maror i diferències importants sobre l'abast de la fabricació d'informes de tercera classe, de dossiers de desacreditació, i la seva utilització a través de mitjans de comunicació, per això és factible pensar que aquestes diferències podrien ser la causa de filtracions des de la mateixa policia que han portat a destapar el joc brut del ministre. El diari ARA atribueix a fons policials la informació sobre la creació de la unitat secreta que atribueixen a la mà dreta del ministre, Eugenio Pino.
Fernández Díaz ho nega però alts càrrecs del seu ministeri el desmenteixen
Segons el diari ARA, alguns alts càrrecs del ministeri desmenteixen la negació del ministre, reconeixen que existeix la unitat secreta i que són coneixedors en detall de les actuacions d’aquesta unitat encarregada de cercar o fabricar informació sensible i fer-la arribar als jutjats o altres unitats policials o a mitjans de comunicació servils amb el govern del PP, sovint fent coincidir les filtracions en moments clau del procés sobiranista.
El ministre utilitza comissaris de confiança per a les operacions a Catalunya
Tres dies abans de l’última Diada, Elconfidencial.com va publicar “un informe d’Intel·ligència” en què s’assegurava que Mas supervisava personalment el cobrament de comissions a través de quatre empreses públiques. Les comissions oscil·laven entre el 4% i el 6% de les adjudicacions, deia l’informe, que estarien en mans del Govern. Jorge Moragas, cap de gabinet de Mariano Rajoy, va animar l’examant de Jordi Pujol Ferrusola a anar a la policia a denunciar les irregularitats del fill gran de l’expresident. Poc després, uns policies van contactar a Barcelona amb Victoria Álvarez. En l’SMS, Moragas li deia: “Si donessis una entrevista i ho expliquessis tot, salvaries Espanya”.
El 22 de maig passat la unitat d’afers interns de la Policia Nacional va registrar a la Fiscalia Anticorrupció un informe sobre operacions sospitoses realitzades per societats propietat d’Oleguer Pujol Ferrusola. La procedència de l’escrit va suscitar dubtes. Anticorrupció treballa amb afers interns en la investigació de policies, i en aquell informe no hi havia rastre de cap mala pràctica d’un agent. Després d’una reunió interna, el fiscal en cap, Antonio Salinas, va optar per seguir endavant i investigar els fets. Els tècnics de l’Agència Tributària adscrits a Anticorrupció havien avaluat el document i creien que les operacions descrites tenien aspecte de ser reals i fraudulentes. Els fiscals van pensar que, al cap i a la fi, la unitat que signés l’informe era una qüestió interna de la Policia. La direcció del Cos Nacional de Policia (CNP) al·lega que afers interns va trobar per casualitat la informació sobre el fill petit de Pujol durant una altra investigació i que, gairebé sense treballar-la la va traslladar a la Fiscalia i a la UDEF, la unitat competent. No obstant, les dades facilitades per afers interns són el tronc de la investigació d’Oleguer Pujol, a qui el jutge Santiago Pedraz investiga per una gran trama de blanqueig i frau fiscal.
El primer indici sospitós de l’actuació policial contra el procés es remunta al 29 d’octubre del 2012. Aquell dia, dos comissaris van viatjar des de Madrid fins a Barcelona per intentar convèncer els fiscals d’Anticorrupció que havien d’escorcollar com més aviat millor la seu de CDC en el marc del cas Palau. Faltaven dues setmanes per a les últimes eleccions autonòmiques. Els fiscals Fernández Bermejo i Sánchez Ulled van declinar l’oferiment perquè van considerar molt febles els suposats nous indicis presentats.
Els comissaris del Palau
El que més els va sorprendre va ser que cap dels dos comissaris tenia vinculació amb la investigació del cas Palau. Un d’ells era José Luis Olivera, cap de la UDEF en temps del govern socialista. En el moment de la reunió, Olivera dirigia -i encara ho fa- el Centre d’Intel·ligència contra el Crim Organitzat (CICO), sense atribucions operatives. Es va desplaçar fins a Catalunya perquè coneixia els fiscals de la seva època a la UDEF. Ara té tota la confiança del ministre Fernández Díaz. L’altre era Marcelino Martín Blas-Aranda, cap d’afers interns. Què hi feia el responsable d’aquesta unitat parlant de corrupció amb els fiscals de Catalunya? Segons va explicar Interior després de les queixes del Consell Fiscal, els volia anunciar un nou grup dins de la unitat dedicat a recuperar casos perduts per la Policia Nacional per la deixadesa dels agents. Mai més es va saber res d’aquest grup, ni fora ni dins de la Policia. Olivera i Martín van ser condecorats amb la medalla al mèrit policial amb distintiu vermell uns mesos després, un reconeixement remunerat.
Les primeres informacions que fonts policials vinculen al grup contraseparatista daten de dues setmanes després d’aquell viatge. Són el suposat esborrany de la UDEF sobre els comptes de Jordi Pujol i el pare de Mas i altres sobre la corrupció en el si de Convergència Democràtica de Catalunya. La informació va ser publicada pel diari El Mundo el 16 de novembre del 2012, a nou dies de les eleccions. Interior va obrir una investigació interna que va acabar en no-res. El comissari de la UDEF, Manuel Vázquez, va declarar davant el jutge de Barcelona que el paper no havia sortit de la seva unitat.
Recentment s’ha obert una altra investigació interna per investigar la filtració al mateix diari d’un suposat compte de l’alcalde de Barcelona a Suïssa, cosa que ha desmentit el banc on suposadament s’allotjaria. Trias ha denunciat els autors de la informació i ha demanat la dimissió de Fernández Díaz. La investigació no sembla que hagi avançat gaire.
Esborranys per les redaccions
Fonts consultades per l’ARA atribueixen al grup contraseparatista uns esborranys sense capçalera que van arribar a diverses redaccions de mitjans poc després de l’esborrany de la UDEF sobre Mas i Pujol. En aquests esborranys [ vegeu l’ARA del 18 de març del 2013] es narraven gravíssims fets vinculats a Pujol i a polítics de CDC com Mas o Felip Puig. També s’apuntaven delictes econòmics de responsables d’importants mitjans catalans i la connivència d’empresaris amb els polítics convergents per corrompre’ls. Fins i tot es posava en boca d’un confident la suposada dependència que Jordi Pujol tenia d’una bruixa anomenada Adelina. Un any i mig després, i amb l’impuls del cas Pujol, algunes informacions han sigut ampliades per la UDEF i estan a disposició de l’Audiència Nacional. N’hi ha d’altres que continuen sense ser judicialitzades.
El ministeri de l'Interior usa agents d'afers interns i planificació per crear una unitat secreta antifrau al marge de la UDEF
La Policia Nacional té des del 2012 una unitat secreta dedicada en exclusiva a rastrejar informació sobre presumptes irregularitats i delictes de polítics catalans, per utilitzar-la en contra del procés cap a la independència. El ministeri de l’Interior en nega oficialment l’existència i només uns quants alts càrrecs del departament que dirigeix Jorge Fernández Díaz saben amb detalls quines actuacions desenvolupa.
Segons ha pogut saber l’ARA, els seus integrants camuflen la seva veritable ocupació repartits en dues unitats d’existència ja reconeguda: la de planificació i estratègia, i la d’afers interns. Fa dos anys que s’afanyen a recopilar i ordenar dades sobre possibles escàndols de polítics catalans que després fan arribar als jutjats a través d’altres unitats policials (com ara la unitat de delinqüència econòmica i fiscal, UDEF) o als mitjans de comunicació, coincidint amb moments clau del procés. Així, la seva feina queda oculta i s’escapa del control judicial.
L’existència d’aquesta 'unitat antiindependència' era fins ara un rumor, al qual s’havien referit algunes informacions, firmades a Madrid, que elogiaven que la policia competís amb el CNI, el servei secret espanyol, en tasques d’intel·ligència. Aquest diari ha tingut accés a un document que evidencia l’existència del grup al cor mateix de la direcció general de Policia. Es tracta de l’oferta per a una vacant a afers interns, una de les unitats que nodreix el grup creat pel ministeri de Jorge Fernández Díaz. La unitat d’afers interns s’hauria de dedicar a investigar possibles males pràctiques d’altres agents, però la convocatòria especifica que es valorarà “positivament” que els inspectors aspirants tinguin “coneixements i / o experiència” en la investigació de delictes de “crim organitzat, delinqüència econòmica i fiscal, blanqueig de capitals, etc.”. Unes característiques molt diferents de les que han sigut útils fins ara als policies que investiguen altres policies.
Per aspirar al lloc també puntua el coneixement d’idiomes, i aquí es fa una menció expressa de les "llengües cooficials d’Espanya". Crida l’atenció que busqui inspectors per investigar policies a Galícia, Euskadi o Catalunya i que parlin les llengües pròpies d’aquests territoris en un cos policial que funciona únicament en castellà. A més, a Euskadi i Catalunya la Policia Nacional quasi no té presència, ja que les competències en seguretat ciutadana estan transferides a l’Ertzaintza i als Mossos, respectivament.
Més d’una trentena d’agents
La unitat de planificació estratègica i coordinació va ser creada per Ignacio Cosidó poc després de ser nomenat director general de Policia amb l’arribada del PP al govern a finals del 2011. Dels tres paràgrafs que s’utilitzen per descriure-la en l’organigrama públic del Cos Nacional Policia (CNP) resulta complicat endevinar quin pot ser el seu dia a dia, ja que els termes usats són genèrics com ara “prospectiva” o “coordinació”. Hi operen uns trenta policies que farien anàlisi i aprofundiment de la informació recollida a Catalunya, obtinguda principalment pels agents d’afers interns. El grup d’agents a afers interns s’hauria creat també el 2012 i treballaria al marge de les dues brigades que formen la unitat. Les característiques i el nombre de policies d’aquesta unitat especial per als afers catalans no se sap perquè la direcció va deixar de facilitar el catàleg de llocs de treball de la unitat just aquest 2014.
Afers interns té ara el focus mediàtic al damunt arran de la detenció del Petit Nicolás. Tot i que el jove del PP no és agent ni funcionari adscrit -condició perquè intervingui afers interns, segons el reglament policial-, va ser aquesta unitat la que el va detenir. Quan els mitjans van preguntar per l’assumpte al ministre de l’Interior, ell va dir que les suplantacions fetes pel jove afectaven la “seguretat de l’Estat” i que per això es tractava de la unitat “idònia” per perseguir-lo.
Les fonts policials consultades atribueixen la creació de la unitat secreta al comissari Eugenio Pino, el responsable de la direcció adjunta operativa, on radiquen les dues unitats que nodreixen d’agents el grup secret. Pino és el policia de total confiança del ministre Fernández Díaz. El comissari col·laborava en el disseny de la futura policia quan el PP ja era a l’oposició. Al CNP i al ministeri són àmpliament conegudes dues de les fixacions de Pino: la Guàrdia Civil -amb la qual manté un enfrontament soterrat per qüestions competencials- i el procés català.
El director adjunt operatiu és el responsable, per exemple, de l’enviament intempestiu de centenars d’antiavalots a Catalunya en dates prèvies al 9-N. També és responsable de la militarització de la Policia amb el canvi d’insígnies, els càntics castrenses i la salutació militar. La seva mà dreta és Marcelino Martín Blas-Aranda, comissari en cap d’afers interns.
Acabar a la portada d''El Mundo'
L’acceleració del procés sobiranista és paral·lela a les notícies sobre presumptes casos de corrupció vinculats a polítics nacionalistes o al seu entorn. Algunes, fins fa uns anys amagades, parteixen d’indicis sòlids que investiga l’Audiència Nacional -Jordi Pujol Ferrusola i el seu germà Oleguer- o un jutjat de Barcelona, com és el cas del llegat sense declarar durant tres dècades que va confessar l’expresident Jordi Pujol. D’altres, però, no van passar de la portada d’ El Mundo, el mitjà triat per a la filtració: és el cas dels suposats comptes a Suïssa del pare de Mas o del mateix Pujol. O més recentment de negocis d’Artur Mas amb els Pujol a Liechtenstein o d’un dipòsit bancari atribuït a l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias. La publicació ha coincidit amb eleccions o moments àlgids del procés.
Un grup especial sense control judicial
La llei d’enjudiciament criminal (Lecrim) i diversa jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Suprem prohibeixen les investigacions policials prospectives, és a dir, triar un objectiu i sortir a pescar,com és el cas. L’article 284 de la Lecrim estableix que “immediatament que els funcionaris de la policia judicial tinguin coneixement d’un delicte públic, o siguin requerits per prevenir la instrucció de diligències per raó d’algun delicte privat, el participaran a l’autoritat judicial o al ministeri fiscal, si poden fer-ho sense cessar en la pràctica de les diligències de prevenció”. A més, l’article 5 de la llei de forces i cossos de seguretat de l’Estat assenyala que els seus integrants han d’actuar en les seves funcions “amb absoluta neutralitat política i imparcialitat”.
Confirmat, Fernàndez Díaz és la claveguera ! La informació és un escàndol de dimensions colossals
Acció Cultural denuncia que l’audiència de València deixe impune la discriminació dels valencianoparlants
ACPV considera inacceptable l’absolució dels policies que van detenir i maltractar el dolçainer del grup Obrint Pas per parlar en valencià
La Secció Quinta de l’Audiència de València, en una sentència de la que ha estat ponent el magistrat José Luis Rubido, absol els dos policies que van detenir i maltractar Miquel Gironés, dolçainer del grup Obrint Pas, el març de 2013, per parlar en valencià.
A la pràctica, el jutge permet deixar impune una agressió a un valencianoparlant pel simple fet de ser-ho, i nega tota credibilitat a la denúncia de l’actitud discriminatòria dels policies. Una actitud que es va veure confirmada durant la compareixença d’un dels policies en el judici, qui va arribar a afirmar que “Muchas veces nos intentan provocar hablando en valenciano” i “Él nos hablaba en valenciano... Más bien catalán. Si es en valenciano, a mí me parece correctísimo porque es una de las dos lenguas cooficiales, pero en catalán, no”. Dues afirmacions que el jutge ha obviat, i que si són greus en un ciutadà corrent (provocar per parlar en una de les dues llengües oficials? És incorrecte parlar en el que l’agent identifica com a “català”?), són simplement inacceptables en el cas d’un agent de policia, funcionari públic suposadament al servei de la ciutadania, parle la llengua que parle.
Acció Cultural considera inacceptable el poc respecte de la policia espanyola i de la Secció Quinta de l’Audiència de València per la llengua pròpia dels valencians, i per la teòrica igualtat de tots els valencians i valencianes davant la llei i a no patir cap tipus de discriminació per raó de llengua, tenint en compte que parlem d’una llengua cooficial.
Davant la gravetat dels fets, Acció Cultural expressa la seua solidaritat amb Miquel Gironés, víctima d’una discriminació antidemocràtica i antivalenciana, i demana a les institucions valencianes que actuen de forma decidida per evitar que fets com aquests es puguen tornar a repetir.
En qualsevol cas, Acció Cultural reafirma la seua voluntat de continuar treballant per defensar els drets lingüístics dels valencians, i ofereix a Gironés i a totes les víctimes de discriminació lingüística el seu servei jurídic i el seu assessorament, així com tota la nostra experiència –que és molta- en aquest àmbit.
Acció Cultural denuncia l'absolució dels policies que van detenir Gironés - ACPV
Aquest dijous, una nodrida representació de l’empresariat valencià i català es va donar cita a València per tal d’unir sinergies entre el teixit empresarial i innovador dels territoris valencià i català que hui són un “referent estratègic” per a l’Euroregió de l’Arc Mediterrani. A l'acte assistiren també el president de les Corts, Enric Morera; el president de Cierval, José Vicente González; Eliseu Climent d'ACPV; així com representants de la UPV, de l’IVACE i de la Generalitat de Catalunya.
““Podem aspirar a ser les portes d’Europa, si volem créixer és important crear sinergies, però alguna cosa no funciona i és aquesta miopia que fa mal al conjunt de l’estat espanyol per tal que miren més enllà de la M-50”, va manifestar amb rotunditat el conseller valencià Vicent soler. “Si no som competitius –PV i Catalunya- no creem riquesa i no podem repartir-la de manera solidaria”, entre la resta d’autonomies, va indicar Soler, qui va tornar a denunciar l’infrafinançament que pateix el poble valencià per part del Govern central. “Qui pot entendre això? A Sant de què? I un any, i altre, i altre fins ‘aconseguir’, entre cometes, un deute –per al PV, de més de 40 milions d’euros. Quin pecat hem fet els valencians?” es va preguntar Soler davant els més de mig centenar d’assistents a la sessió inaugural de les jornades ‘‘Cooperar, innovar i créixer a l’Euroregió de l’Arc Mediterrani’, per a acte seguit tancar la seua intervenció amb el desig manifest de “superar –aquesta etapa dels horrors” donat que “som –el País Valencià–, el principal soci de Catalunya en aquest sentit per poder construir el nostre futur”.
Per la seua banda, el president de Cierval, José Luis González, va encetar la seua intervenció –en castellà- subratllant que “el volum sí importa” pel que fa les empreses de l’Arc Mediterrani ja que “les empreses menudes alemanyes són més competitives que les nostres perquè incorporen més tecnologies i perquè tenen més grans empreses”, per la qual cosa, va apuntar, “cal certa alineació i cooperació entre les empreses valencianes i catalanes per a internacionalitzarse”.
Pel que fa el Corredor Mediterrani – considerat pel conseller Soler com una "necessitat bàsica que s'ha retardat més de vint anys i de la qual no podem seguir prescindint”- González va voler destacar que el que necessitem és un corredor “de veritat” i no eixa espècie de ‘pedaç’ d’anar per casa que és el tercer carril”. En aquesta línia, va recordar que el fet d’anar de València a Barcelona –o viceversa- és una autèntica “odissea” perquè, a més de parades de 1/2h, precisa de més de tres hores “que, a més, quasi mai es compleixen”.
Per la seua banda, el secretari d’Empresa i Competitivitat de la Generalitat de Catalunya, Pere Torres, va voler recordar que “Catalunya i València –per PV- han compartit reptes des de fa més de 25 anys”. “Cooperar, Innovar i fer créixer creiem que és el camí per fer créixer el nostre teixit empresarial, però les administracions no hem de ser els actors principals, sinó que nosaltres hem de posar l’entorn”, va explicar.
Finalment, el vicerector d’Estudis, Qualitat i Acreditació de la UPV, Miguel Ángel Fernández Prada, va posar de manifest que “més de 6.500 estudiants de la Politècnica fan pràctiques en empreses, el 89% de les quals són remunerades”. “Actualment, amb el que està caient, més de 20ME són de contractes directes amb les empreses i això és una dada molt significativa”, va voler posar damunt la taula.
Després de les paraules de benvinguda, van tenir lloc tres taules rodones sobre “Software + Internet”, “Agroalimentació” -el sector valencià representa el 39% del conjunt del l'Estat espanyol- i “Energia, Logística i Infraestructures” dins de les jornades organitzades per l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga, Centres de Recerca de Catalunya (CERCA), Generalitat Valenciana, Institut Valencià de competitivitat empresarial, amb la col·laboració de la Diputació de València.
Per últim, apuntar que durant la taula redona dedicada a la Agroalimentació, el director general de Carmencita, Jesús Navarro –participant en la mateixa juntament amb la directora general de Bodeg Toores Priorat, Mireia Torres, el director d’I+D d’AINIA, Miguel Blasco, i el director de Prodevelop, José Ferri-, va explicar l’esperit innovador i de superació posat de manifest pel seu avi en 1919 amb la fundació d’aquesta empresa de prestigi “que va començar amb la idea de posar a la venda el safrà que aquella època es duia a Novelda amb burres, haques i carros des d’Albacete” en paperets en blanc amb un poquets mil·ligrams “d’un producte que fins aquell moment només es venia a quilograms. “No s’innova fins que el producte no està al carrer”, va remarcar el director de Carmencita, qui va anunciar la pròxima estrena del documental ‘Somnis de sal’ que abans de la seua posada de llarg ja ha sigut mereixedor de destacats guardons internacionals.
Durant molts anys les persones i entitats que teníem consciència de la nostra nacionalitat catalana oprimida hem anant bastint un discurs que abraçava el conjunt de la Nació, els Països Catalans. És cert però que aquest discurs no arribava a les amples masses i es quedava reduït a cercles més o menys amples, majoritàriament a nivell cultural. Durant anys semblava que la correlació de forces no canviaria gaire i en cas de fer-ho seria a nivell aritmètic, sumant de molt a poc a poc les persones convençudes. Les grans majories semblaven reservades per a les opcions espanyolistes.
Alguna cosa que no contemplàvem en tota la seva plenitud des d’eixos nuclis militants, era que si l’estat ens oprimia culturalment ho feia per a poder exprimir-nos econòmicament més fàcilment. L’estat sap que quan les persones perdem la nostra identitat, ens convertim en titelles manipulables. Així, els atacs contra el català mantenia el doble objectiu d’uniformar-nos en la llengua castellana, però sobretot, desarmar-nos per a poder ser més fàcilment objecte de rapinya. Res millor per això que dividir-nos potenciant les variants més folkloritzades i desprestigiades intentant separar el valencià i el mallorquí del català, l’alacantí del valencià, el menorquí del mallorquí... i sempre avantposant el castellà omnipresent presentat com a molt superior.
Però allò que semblava inamovible es va començar a moure. Quan a partir dels anys 2006/7 comença a esclatar de manera massiva el moviment independentista al Principat, ho fa perquè a les raons culturals i lingüístiques s’incorporen de manera determinant les raons materials: espoliació, dèficit de finançament, penosa situació de les infraestructures, guerra de l’aigua contra l’Ebre, deslocalització forçada d’empreses, empobriment de les classes populars i un llarg etc. El moviment independentista previ va actuar 'de facto' com a gran catalitzador dotant de sentit històric i estratègic una allau de mobilitzacions que d’altra manera podrien haver sigut neutralitzades per l’estat. És el que encara ens passa molt a sovint a la resta dels PPCC on moltes de les mobilitzacions socials, polítiques, de gènere... van separades de la lluita independentista.
Aquesta materialitat que farcia el nou moviment, semblava una mica d’esquenes al conjunt de la nació. Un cert pragmatisme primerenc semblava aconsellar-los centrar els esforços en la massa crítica que estava constituint-se al Principat i deixar de banda els i les somniatruites dels Països Catalans que érem incapaços de fer el mateix o, almenys, de fer-ho al mateix ritme. Així van aparèixer entitats independentistes que no contemplaven l’àmbit de tota la nació. El “ara no toca” queia de nou com una pesada llosa contra la gent que no renunciàvem als PPCC.
La realitat però, és més tossuda que algunes voluntats. I la realitat va fer que el poble català iniciara una revolució democràtica. Una revolució que va fer que milions de persones deixaren de sentir-se espanyoles per sentir-se només catalanes. Quan una revolució es posa en marxa s’incrementa de manera exponencial el nivell de participació i amb ell l’esperit crític. Aquest esperit crític va ser el que va desbordar el pragmatisme de curta volada. La gran cadena humana del 2013 que va desbordar els límits del Principat unint Vinaròs al PV amb el Pertús a la Catalunya Nord i amb una nodrida representacions d’Illencs, en va ser un gran exemple. Malgrat tot, els Països Catalans soterrats una i mil vegades estaven i estem més vius que mai¡¡¡
A la resta del territori també va haver unes primeres reaccions -quasi infantils- que davant els diferents ritmes, demanaven a la gent del Principat que no marxaren fins que ho poguérem fer tots/es plegats. Després hem viscut un procés de ràpida maduració política que es pot sintetitzar amb un “marxeu com abans millor que nosaltres anirem després”. Així, la complexitat de les nostres realitats deixen de ser una rèmora per a convertir-se en un motor de solidaritat multidireccional.
Fa uns dies es va obrir una immensa polseguera mediàtica arran de les declaracions del conseller de la Generalitat de Catalunya Germà Gordó, que es va mostrar obert a reconèixer com a connacionals aquelles persones que així ho demanen de la resta dels Països Catalans. Com va escriure Pere Cardús: “El conseller Gordó els ha trepitjat l’ull de poll. La independència de Catalunya és l’amenaça més important que sent l’estat espanyol en aquest moment, però si alguna cosa els atemoreix més és que el País Valencià i les Illes Balears segueixin el mateix camí a mitjà termini. A tots ens sembla que ara per ara això queda molt lluny. Però jo també veia lluny la possibilitat de la independència del Principat de Catalunya fa tan sols deu anys. És evident l’efecte que pot tenir una república independent de Catalunya a la resta de la nació catalana”.
A l’Estat espanyol, al País Valencià i supose que també a les Illes, les paraules de Germà Gordó van rebre una allau d’insults, desqualificacions i crítiques, però no van poder tapar les dues qüestions que hi ha al fons del problema i que ens afecten directament. La primera és sobre la identitat nacional del PV, de les Illes, de la Franja i de la Catalunya del Nord. Però també del Principat. No existeix una identitat nacional de cadascuna de les nostres realitats territorials. Tal vegada no siguen tant simples les paraules de Felipe González, jugant un dia sí i l'altre també amb el terme nació referit només al Principat.
La identitat nacional és la del conjunt. El conjunt dels PPCC som una nació i ho som perquè ens hem anat fent amb una llengua comuna, un mateix bagatge cultural i unes relacions continuades, i sobretot d'una manera important perquè ens hem solidaritzat amb les lluites socials, polítiques i de gènere i contra la repressió del nostre poble. L'11 de setembre de 1714 que hui commemorem a Palma n'és un exemple molt clar amb la presència de gent d'arreu dels Països Catalans defensant Barcelona. Barcelona, com sabeu, no va ser la fi de la guerra, que va durar fins al 1715 a Mallorca i Eivissa.
Però no som una nació solament per tenir una llengua i una cultura que compartim i perquè estem units en la lluita sinó, sobretot, perquè tenim el propòsit de construir un futur lliure i compartit. La coordinació de les lluites és molt important, com va demostrar el moviment de solidaritat envers el professorat de les Illes en lluita contra Bauzà i els seus decrets contra la llengua. En aquest moment, el nou Estat català que ja s’albira ha de tenir present aquesta realitat nacional complexa però unitària. Els PPCC, no som realitats separades sinó realitats que aspiren a un futur comú federat i en llibertat.
La segona qüestió és sobre qui té dret a opinar i decidir sobre nosaltres. Sembla ser, per les respostes a G. Gordó per part del PP i PSOE, els insults de Felipe Gonzalez i Alfonso Guerra a més de la permanent campanya de la majoria dels mitjans, que nosaltres no podem opinar i decidir sobre el nostre País. En canvi, des de Madrid estant, el cor de lacais sembla que sí poden opinar sobre el que som o deixem de ser. Una paradoxa profundament antidemocràtica que no respecta qui som els subjectes polítics.
Però i nosaltres, la gent del PV i de les Illes? Tenim dret a opinar sobre el que som o volem ser? Des de Madrid ens diuen una i una altra vegada (la darrera el ministre de Defensa) que el tema no està obert al debat. Que això es va resoldre ja a la constitució del 78 i als estatuts d’autonomia. Una constitució molt qüestionable històricament i democràticament pel seu origen i gestació i que molta gent dóona ja, si més no, per esgotada i uns estatuts d’autonomia de segona aprovats com a part d’una mera descentralització administrativa de l’estat i amb importants dèficits democràtics.
Els resultats de dita estructura jurídica que dictamina què som i com hem de governar-nos, no semblen molt satisfactoris per a la majoria, i com al Principat es deixen notar en amples aspectes de la nostra vida, com són l’espoliació de tipus colonial, el dèficit estructural de finançament, la manca d’inversions, la penosa situació de les nostres infraestructures, el nivell d’atur i precarització de les condicions laborals, la lapidació del nostre sistema financer absorbint les caixes d’estalvi, la violència estructural de gènere, el malbaratament dels nostres ecosistemes i altres molts aspectes.
Arran d’això crec que és més que legítim que com a ciutadania puguem preguntar-nos si tot això és deu a una maledicció o una plaga bíblica, o té per contra unes responsabilitats més tangibles, més humanes i per tant més opinables. És a dir, podem preguntar i preguntar-nos qui són els responsables de la nostra deficitària situació? I si podem fer tal cosa, podem també plantejar-nos si a més de saber d’on vénen els nostres maldecaps podem decidir què fer per a solucionar-ho? Podem o no podem i són altres qui han de decidir?
Son les persones i les institucions que tant s’han escarotat davant l’oferiment del conseller Gordó, acusant-lo d’ingerència en assumptes del País Valencià, les Illes, la Franja... les que no ens reconeixen com a poble adult per a poder decidir per nosaltres mateixos. Són ells qui tremolen davant la possibilitat cada dia més real dels PPCC. Nosaltres, el poble, amb els nostres valors republicans de llibertat, igualtat i solidaritat, no tenim res a perdre a no ser les cadenes que ens uneixen pel dret de conquesta als designes de l’Estat espanyol. Un Estat espanyol que, com va recordar l’actual conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana, construït i mantingut al servei dels interessos de només 400 famílies. Nosaltres, ara i ací, reafirmem el nostre compromís amb la independència del Principat, però també amb el dret de les Illes i del País Valencià per assolir eixa independència.
Plataforma pel Dret a Decidir PDaD
La solidaritat en la lluita és la via per a la construcció dels PPCC - Antoni Infante - La Veu del País Valencià
