TANCAT FINS A MITJANS D'AGOST

TANCAT FINS A MITJANS D'AGOST

FI DE LA LLENGUA CATALANA

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

No crec que hi hagi cap literatura que dediqui tants esforços a parlar de la seva pròpia extinció com la catalana. Articles, assajos, contes, novel·les sobre la mort del català. Està irremissiblement condemnat, el català?.

Qualsevol observador imparcial podria constatar les agressions constants que rep la llengua. I el més risible és que els enemics del català argumentin que són agressions imaginàries. N'hi ha prou exposant el cas de la Catalunya del Nord: a principis del segle XX només el 10% de la població no parlava el català; a principis del segle XXI no crec que el parli ni el 10% d'aquesta mateixa població. Un procés destructiu, per cert, que no va ser planificat, dirigit i consumat per cap dictadura, sinó per una democràcia..

Qualsevol ment mínimament racional, mínimament objectiva, pot veure el nucli de la qüestió: que Catalunya s'ubica entre dos colossos intolerants, França i Espanya, que han dedicat i dedicaran tots els esforços possibles a destruir qualsevol tret cultural aliè. I com ja sabem pel cas de la Catalunya del Nord, el règim que imperi a Madrid o París no altera l'objectiu final, només les formes i els mitjans. La democràcia no salvarà el català; ben al contrari: legitimarà el seu assassinat. O més ben dit: el català només el salvarà la democràcia catalana.

Però si això és així, si la disparitat de forces és tan aberrant i el català no implica cap lucre directament constatable, ens podríem fer una pregunta alternativa: per què s'estimen tant el català, els catalans? En realitat, es podria considerar que un idioma sense abast internacional és una nosa. Insisteixo: per què, doncs, aquesta tossuderia, per quina raó s'aboquen tants esforços a una causa sense futur aparent?

Dels mbuti (pigmeus) centreafricans hi ha una dada etnogràfica que ens pot deixar bocabadats: els mbuti no tenen idioma propi. Els especialistes encara discuteixen si els pigmeus van perdre el ARTICLE seu idioma en temps remots o si mai no han tingut una llengua pròpia. La qüestió és que allà on siguin els pigmeus parlen la llengua dels seus veïns ètnics. La pregunta immediata és: com pot ser que un poble sencer abdiqui d'un element cultural tan íntim, tan estructurador, tan vehicular com és idioma propi? La resposta, naturalment, és que aquesta pregunta ens la fem per un motiu i només un: que nosaltres som catalans.

Els pigmeus no atorguen cap importància al idioma perquè no el necessiten per a res. No m'estic referint a les necessitats comunicatives, sinó d'identitat. Els pigmeus són nòmades, caçadors-recol·lectors de religió animista, políticament acèfals i d'un individualisme exacerbat. Els seus veïns bantus, en canvi, són agrícoles, sedentaris, cristians i amb una societat gerontocràtica. És impossible confondre un bantu amb un pigmeu...

Ara fixem-nos en el cas català. Un funcionari de Madrid i un de Barcelona, un pagès del Segrià i un de la Manxa, un arquitecte de Mataró i un d'Almeria: tenen els mateixos problemes. Les mateixes hipoteques, els mateixos horaris laborals i, si fa o no fa, els mateixos ingressos; estiuejaran a les mateixes destinacions i en cas de divorci pagaran pensions semblants. La modernitat és una fàbrica uniformitzadora.

La tendència més humana no és la d'assemblar-se, sinó la de diferenciar-se. Constantment busquem elements que permetin als col·lectius, com als individus, tenir una personalitat pròpia. I avui en dia l'única cosa que diferencia un català d'un castellà, un barceloní d'un madrileny, és l'idioma. Per això els catalans esmercen tants esforços a conservar el català, perquè sense un idioma propi l'homogeneïtzació seria total.

Però tornem al principi: s'està morint, el català? La supremacia mediàtica i audiovisual de l'espanyol és irresistible. Però justament perquè hi ha aquesta voluntat de supervivència, el futurible més probable no serà el de la reserva índia, amb els últims catalanoparlants rere quatre tanques; no moriran els últims individus que parlin català, sinó que el català morirà lentament a dins de cada individu. Avui en dia ja es pot constatar que un dels idiomes més parlats a Catalunya és el castellà traduït. És a dir, un registre lingüístic pobríssim, que no inclou cap construcció sintàctica o gramatical pròpia, i que bàsicament consisteix a dir "camió" en lloc de " camión ", i llestos..

Qualsevol pot entendre que aquests procés d'agonia lenta, però inexorable, només té una solució: més poder polític autòcton. Però això no és possible perquè els catalans no estan disposats a fer sacrificis per obtenir-lo. Avui en dia ja no es tracta de saber qui salvarà Catalunya d'Espanya, sinó qui salvarà Catalunya dels catalans.

[Això sí, sempre ens quedarà una esperança: l'espanyolisme més ranci, tronat i mesquí. Quan tanco aquest article m'assabento que volen dur Muriel Casals als tribunals. L'estat de reivindicació cívica necessita constants revulsius. I no em ve el cap res més indignant que jutjar una de les persones més íntegres, sacrificades i admirables d'aquest país.]

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

Diari Ara 16/07/2011

 

Raons per parlar català

● No ho oblidem: si un dia el català desaparegués, no seria perquè no l’aprenguessin els no catalanoparlants, sinó perquè els catalans l’haurien abandonat. Que cadascú obri en consciència.

Antoni M. Badia i Margarit, lingüista

● El dia que en aquest país només restés un bonhome parlant català, aquesta llenca de terra no fora Catalunya. A can Pistraus, en Joanot Martorell, Mossèn Cinto i qui més no dic. Redimonis, encara no ens adonem de com la parla ens fa com som.

Josep M. Ballarín, capellà i escriptor

● Ens trobam, ara, en un moment d’una importància històrica sense precedents. No vull dir que no hàgim de saltar parets i que no trobem molts entrebancs. Però aquesta vegada l’empenta sembla irreversible i l’increment del català també, i en tots els àmbits. Malgrat això, com ha estat sempre, el poble hi dirà la darrera paraula. Ell és qui l’usa i l’ha mantingut viva al llarg de tants segles.

Biel Barceló, professor de català i poeta

La nostra no és una llengua petita, ni per la seva tradició com a llengua de cultura ni tampoc pel nombre de parlants, que és superior a la mitjana de les llengües de la Unió Europea. Al capdavall només les grans llengües tenen la riquesa de modalitats i la varietat de registres que té la nostra. I aquesta és la feina que fem a les universitats del món: ensenyar la llengua d’una gran cultura.

Josep Bargalló, Filòleg i polític.

FI DE LA LLENGUA CATALANA

ACÍ PARLEM VALENCIÀ

Carme Forcadell

Amb aquesta frase el Partit Popular del País Valencià ha reivindicat, durant la campanya electoral, que català i valencià són dues llengües diferents. De res ha servit que el Govern de Camps hagi perdut els dos darrers recursos, interposats al Tribunal Suprem, per no reconèixer la validesa dels títols de Filologia Catalana per acreditar els coneixements de valencià, en les oposicions de professors i mestres.

Malgrat aquestes dues noves sentències, ja en són 37, del passat mes de març i del ridícul que fa fer als serveis jurídics de la Generalitat Valenciana el PP continua la seva croada contra el català.

Si algú s'imaginava que la guerra entre català i valencià era una cosa passatgera ja s'ho pot treure del cap, l'anticatalanisme està arrelant amb força al País Valencià, atiat per les institucions valencianes davant la passivitat del Govern espanyol. Aquestes dues noves sentències continuen avalant la legalitat del nom de llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia del País Valencià, però els governs valencià i espanyol continuen fent-ne cas omís.

L'Institut d'Estudis Catalans i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua haurien de trobar una solució per aquest conflicte que fa anys que dura i que cada cop es radicalitza més, especialment en èpoques electorals. La política lingüística del govern valencià es erràtica, esbojarrada i va en contra de les normes científiques més elementals i de tota lògica, en negar l'evidència que català i valencià són una mateixa llengua, independentment del nom que se li vulgui donar.

Tampoc el Govern català, cap dels governs catalans ha sabut encarar la qüestió amb valentia i coratge, forçant la intervenció del Govern espanyol i de les institucions europees per acabar d'una vegada per totes amb aquest càncer que rosega la llengua catalana.

Les entitats que treballen per la llengua han demanat que es signin acords lingüístics entre els diversos governs de les comunitats on es parla català: Catalunya, País Valencià, Aragó i les Illes Balears per aturar la fragmentació lingüística ja que, si no s'atura, la llengua es debilita i, a la llarga, pot comportar-ne la desaparició del territori fragmentat.

Els partits polítics catalans, al contrari que el PP, no fan de la llengua catalana una prioritat electoral, no ho van fer en les passades eleccions al Parlament de Catalunya, marcades per la crisi econòmica i per la fragmentació de l'independentisme, i tampoc ho han fet en aquestes que continuen marcades per la crisi econòmica i per les retallades socials.

La Plataforma per la Llengua va denunciar la setmana passada que les propostes electorals dels partits catalans han ignorat les polítiques lingüístiques i els partits espanyols que les han tingut en compte han fet demagògia sobre el sistema educatiu català i el mètode d'immersió lingüística.

També pel que fa a la llengua els partits polítics estan lluny del que la societat demana: un compromís ferm per superar el procés de judicialització al qual està sotmesa i actuacions valentes, desacomplexades i positives en l'àmbit municipal per assegurar la convivència i perquè

Carme Forcadell

COMENTARI PERSONAL:

Aquest article, anterior a la evidència de l'atac que està sofrint la llengua a les Illes Balears i Pitiüses des que el PP va guanyar les eleccions (amb trampes, lògicament), no deixa de ser un seriós avís per a navegants.  L'article es podria intitular perfectament "Ací parlem baléà"

Boladevidre.

ACÍ PARLEM VALENCIÀ

ES CONFIRMA: CHICHO LORENZO PATEIX IDIÒCIA!

idiota [ iðiÓtæ ] adj i m i f 1 Que pateix idiòcia.

idiòcia [ iðiÓsiæ ] f pat 1 Estat de dèficit d’intel·ligència en el qual l’individu posseeix una edat mental que no sobrepassa els tres anys, i no pot comunicar-se per la paraula ni comprendre les expressions dels altres.

Hi ha ignorants supins que creuen que els idiomes i les llengües sorgeixen per inspiració. Aquesta classe de superbs poden arribar a escriure documents com el present, en el qual mostren el seu analfabetisme transversal i una ignorància crònica. Persones així se les hauria d'escolaritzar de per vida ja que han demostrat que no son capaços d'assimilar la realitat que els rodeja, encara que se'ls hi expliqui amb paciència. El subjecte en qüestió, no te quatre o cinc anys, no; que intel·lectualment en té almenys dotze, i en aquesta 
edat, la canalla espavilada ja no fa faltes d'ortografia.

ES CONFIRMA: CHICHO LORENZO PATEIX IDIÒCIA!

QUI VA ESBORRAR CATALUNYA DEL PANORAMA HISTÒRIC DELS SEGLES XV i XVI, PER QUÈ I QUAN

 

FONT:

http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01242

L’any 2003, vaig conèixer Jordi Bilbeny i vaig quedar impactat en escoltar les seves conferències sobre la descoberta catalana d’Amèrica i la falsificació de la història. Les seves tesis em van fer despertar l’interès per altres episodis de la història de Catalunya amb unes circumstàncies semblants. Episodis i personatges de la historiografia oficial com Hernán Cortés, el retir de Carles I a Yuste, Joan d’Àustria i d’altres, que presentaven indicis d’haver patit retocs en les seves cròniques i biografies. Retocs que tenien, com a característica comuna, la voluntat de fer desaparèixer qualsevol indici de protagonisme de Catalunya en uns fets que, invariablement, eren atorgats a Castella.

Si ens fixem en la història de Catalunya, des de Guifré el Pilós fins a Martí l’Humà, i veiem la importància i la magnitud de l’imperi que Catalunya va saber forjar en tot aquest temps, no deixa de ser paradoxal pensar que, de cop i volta, Catalunya no jugués cap paper en els esdeveniments cabdals per a la història de la humanitat que van tenir lloc durant els segles XV i XVI.

Una de les cròniques que, personalment, més temps m'ha ocupat ha estat la del retir i mort de Carles I a Yuste. Les dades que he anat recopilant al llarg de les meves investigacions contradiuen la versió oficial i apunten amb força conclusió que l’emperador es va retirar a Sant Jeroni de la Murtra. Si la meva hipòtesi era correcta, calia respondre tres qüestions fonamentals. Qui va falsificar la veritat, quines van ser les raons per fer-ho i en quin moment va tenir lloc la falsificació.

El Sr. Fernando Maldonado i jo, en el desenvolupament de la nostra investigació, vam intentar establir quina era la cita més antiga referida al retir de Carles I a Yuste. Vam consultar nombrosa bibliografia, vam trobar cites sobre el retir i la mort de Carles I a Yuste en un diccionari històric francès[i] de 1758 i en diverses obres dels anys 1777, 1828, 1851, etc. Finalment, vam poder establir que l’obra més antiga on es feia referència al retir de Yuste era la Historia de la vida y hechos del Emperador Carlos V, Máximo, fortísimo, Rey Católico de Espanya y de las Indias, Islas y Tierra firme del mar Océano obra de Prudencio de Sandoval[ii], escrivà a sou de Felip II, publicada el 1604. Aquesta dada ja ens proporcionava una pista important sobre qui podia estar al darrera d’un dels episodis d’ocultació de Catalunya en el relat històric oficial. Si el retir a Yuste era una invenció, aquell que hi hagués al darrere de l’autor de la falsificació, tindria molts números de ser-ne l’instigador. I aquest instigador hauria estat, ni més ni menys, el propi fill de l’emperador: el rei Felip II de Castella.

Però quins motius hauria tingut Felip per actuar d’aquesta manera? La resposta a aquest interrogant la trobaríem en l’afer de les abdicacions de Brussel·les de l’any 1555.

En el llibre del professor Jordi Buyreu[iii] podem llegir: “A mitjans de desembre de 1555, i encara sense haver-se realitzat l’acte de renúncia dels territoris hispànics, la princesa Joana ja comunica als virreis d’Aragó, Catalunya, Valencia, Mallorca i Sardenya les intencions de l’Emperador de retornar a la Península. En aquells moments semblava com si Carles vingués a dirigir els seus territoris patrimonials materns”. Observem que no parla de Castella, nomes es refereix als territoris de la Confederació de Catalunya.

Jordi Buyreu, continua explicant[iv]: “Vist tot això, es pot palesar el secretisme que volia mantenir Felip amb els territoris catalano-aragonesos. La princesa Joana ordenà al Consell d’Aragó que no donés cap publicitat a l’assumpte fins un nou avís. La política de confidencialitat que es mantenia al voltant de les qüestions catalano-aragoneses contrastava amb les celebracions públiques que es varen realitzar a la ciutat de Valladolid per tal de commemorar la succeció del nou rei a la Corona de Castella...”

Prosseguint amb l’assumpte de les abdicacions, continuem llegint a l’interessant llibre de Buyreu[v]: “... el Marquès de Tarifa notificà el resultat d’unes consultes fetes a Barcelona que ratificaven que Felip havia de venir als territoris catalano–aragonesos per complir amb les seves obligacions forals i constitucionals”.

I continua[vi]: “Si no es notificava l’abdicació de forma oficial als territoris aragonesos, l’Emperador continuava com a sobirà legal i reconegut a la Corona d’Aragó”.

Atès que Felip no va venir a Catalunya a complir amb els requisits d’abdicació del seu pare ni a jurar els furs i constitucions catalanes, Carles va continuar sent rei de Catalunya. Com ens ho confirma Rovira i Virgili[vii], quan parla del retir de l’emperador; “A Catalunya–Aragó seguí tenint-se per comte-rei Carles I, en nom del qual eren expedits els documents oficials“.

Aquest fets ens porten a la sospita, molt versemblant, de considerar que, si Catalunya–Aragó eren els únics territoris on continuava sent rei, Carles s’hi acabés retirant, cosa que quadraria perfectament amb la tesi de l’elecció del monestir de Sant Jeroni en comptes de Yuste.

Amb Catalunya, a més, Carles va tenir una relació molt especial. És on va viure alguns dels moments més importants de la seva vida. Per exemple, l’any 1519, hi va celebrar el Capítol del Toisó d’Or; va rebre la notícia que seria emperador i hi va organitzar les campanyes de Tunis, Itàlia i Alger. A Catalunya va rebre tot l’or i altres riqueses que, des de Mèxic, li enviava el seu parent “Hernan Cortés”.

Arribats a aquest punt, crec que cal que ens aturem breument en la qüestió dels virreis de Catalunya durant el temps que es produïen els fets dels quals estem parlant. He de confessar que no ha estat gens fàcil treure’n l’entrellat. Resulta que Catalunya és, molt sovint, simplement, el reino de Aragón; i tanmateix, a Aragó tenien un virrei i, a Catalunya, un altre. Si tot hagués estat el mateix, amb un virrei ja haurien fet, dic jo. D’altra banda, no deixa de ser curiós que Diego Hurtado de Mendoza, virrei d’Aragó fugís[viii], el mes de setembre de 1556, precisament quan Carles I va arribar a la península Ibèrica i que García de Toledo jurés a Barcelona[ix], el 23 de febrer de 1559, el càrrec de virrei de Catalunya, després de la mort de l’emperador.

Cal puntualitzar que, entre Diego Hurtado de Mendoza i Garcia de Toledo, apareix a Catalunya un virrei anomenat Marquès de Tarifa el qual, curiosament, apareix en algunes fonts però en altres no. No m’estranyaria que aquest embolic tingui com a objectiu amagar que, durant el retir de Carles I, no va haver virrei a Catalunya. I si no hi havia virrei era perquè el rei hi era present.

Recapitulant, Carles I havia abdicat en el seu fill el 1555. Però, segons la tradició constitucional catalana, el nou rei havia de venir a Catalunya a jurar-hi els furs i les constitucions, la qual cosa Felip no va fer. Per tant, els catalans no el reconeixien com a rei; i, a més, Carles vivia retirat a Sant Jeroni, en territori català, exercint les seves funcions sobiranes, com ho provaria el fet que, des de 1556 fins a la seva mort, no hi hagués virrei a Catalunya.

El resultat de tot aquest embolic va ser un Felip II ressentit envers Catalunya perquè els catalans eren els únics súbdits del seu progenitor que no es doblegaven als seus desitjos i no el reconeixien com a rei fins que no acomplís les seves exigències constitucionals, obsedit per esborrar qualsevol rastre d’una incòmoda presència paterna a Catalunya en uns moments delicats de transició política. Vet aquí el per què de tot plegat. Ara, per arrodonir la qüestió, només ens resta establir en quin moment es van produir aquests fets.

Felip II hauria trobat l’ocasió per consumar la seva revenja a partir de l’any 1561, quan es va endur la cort a Madrid i, amb ella, la noblesa catalana. Van marxar cap a la capital del reino, els Requesens, els Cardona (los Córdoba), els Desplà (del Llano), i tants d’altres. Els documents de l’Arxiu Reial de Catalunya (Archivo de la Corona de Aragón) van fer cap al Archivo de Simancas i, allí, escrivans a sou com Prudencio de Sandoval o Luis Cabrera de Cordova van suprimir tot el que feia referència a Catalunya i ho van substituir per Castella.

Les dades que he anat recollint fins ara, posen clarament en qüestió la versió oficial sobre molts dels aspectes de la biografia de Carles I. Caldrà que futurs avenços en la meva investigació acabin de perfilar allò que apunten les hipòtesis que acabo d’exposar.

Daniel Ibànyez

Badalona, desembre de 2010

[i] Dictionnaire Historique–Portatif, F.B. Merande, Imprimeur–Libraire, Avignon, 1758 pàg. 231 a 232.

[ii] Fray Prudencio de Sandoval, Historia de la vida y hechos del Emperador Carlos V, Máximo, fortísimo, Rey Católico de Espanya y de las Indias, Islas y Tierra firme del mar Océano. 1604.

[iii] Jordi Buyreu Joan, Institucions i conflictes de la Catalunya moderna.
Rafael Dalmau Editor. Barcelona novembre 2005, pàg. 43.

[iv] Idem, pàg. 45.
[v] Idem, pàg. 51

[vi] Idem, Pàg. 53.
[vii]Antoni Rovira i Virgili, Història de Catalunya. Editorial la Gran Enciclopedia Vasca, Bilbao, 1978. Volum VII, pàg. 609.
[viii] Jordi Buyreu Joan, pàg. 51
[ix] Idem, pàg 66.

QUI VA ESBORRAR CATALUNYA DEL PANORAMA HISTÒRIC DELS SEGLES XV i XVI, PER QUÈ I QUAN

Himne d'Europa - National Anthem of the European Union

Himne d'Europa - National Anthem of the European Union from Manel on Vimeo.

Himne d'Europa - National Anthem of the European Union

PERE II I LA CAVERNA ESPANYOLISTA

FONT: http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART00722

Novembre passat, la Generalitat informava de la investigació que s’estava duent a terme a partir de les restes del rei Pere II, enterrat a Santes Creus. La notícia va tenir un fort impacte popular a casa nostra, gràcies al ressò, malauradament poc habitual, que els mitjans de comunicació catalans, amb la Televisió de Catalunya al capdavant, van donar a un tema relacionat amb la història del país.
A Espanya la notícia es va convertir en un terratrèmol que va sacsejar la caverna mediàtica i política espanyolista, indignada pel barroer intent –un més- del nacionalisme català de falsificar la història. Amb quins arguments aquesta vegada. Doncs, inventant un rei i un estat que no havien existit mai: Pere II i la confederació catalanoargonesa. L’alarma es va estendre de seguida entre historiadors, periodistes i polítics que es van afanyar a protegir la població indefensa d’una malaltia tan pertinaç com mortal. Es van aplicar totes les mesures del pla d’emergència contra el nacionalisme català desfermat i sense control (tot i que, per sort, no es va haver d’activar el d’evacuació). Es va crear un grup preventiu a Facebook per conscienciar els incauts de les mesures profilàctiques més adients en casos greus com aquests. L’angoixa va arribar, fins i tot, a les Corts espanyoles i va obligar el president de Radio Televisión Española, les emisores de la qual, irresponsablement, havien ajudat a propagar el virus.
Com que no voldríem que penséssiu que frivolitzem amb aquesta mena de qüestions i que arribéssiu a dubtar que, veritablement, es van viure moments de risc elevat, us oferim una selecció dels titulars amb què alguns mitjans de comunicació seriosos van informar de la situació.

• Aragondigital.es (1.12.09): “Las Cortes de Aragón denuncian el uso del término “corona catalanoaragonesa”
  Las Cortes de Aragón han denunciado el uso del término "corona catalanoaragonesa", que se viene repitiendo desde Cataluña para referirse a la Corona de Aragón. La secretaria primera de la Mesa de las Cortes, María Herrero, ha criticado, en nombre de la Institución que se tergiverse la historia de esa forma”.
• 20 minutos.es.Zaragoza (1.12.09): “Duras críticas a la Generalitat por tergiversar la historia con la tumba del rey Pedro III”. Tanto las Cortes como reputados historiadores recalcan que la corona catalanoaragonesa no ha existido nunca. La Generalitat aprovechó el hallazgo de la tumba de Pedro III el Grande para dar una visión manipulada de la historia, según el PAR.
  Abc.es (3.12.09): "Más de 11.000 personas se sublevan en internet contra el «reino de Cataluña»
  La investigación genética de los nacionalistas con su «rey Pere II» genera una masiva movilización en la red social Facebook y la reacción de historiadores".
• 20minutos.es Zaragoza (22.12.09): "Broto recuerda que el término 'Corona catalanoaragonesa' "no existe" y se alegra de la aclaración. La consejera de Educación, Cultura y Deporte del Gobierno de Aragón, María Victoria Broto, subrayó hoy que el término 'Corona catalanoaragonesa' "no existe, ni ha existido nunca, ni existirá" y mostró su satisfacción por que el nuevo presidente de Radio Televisión Española (RTVE), Alberto Oliart, reconociera este "error" en el Congreso."

Evidentment, en cap de les notícies s’oferia la possibilitat que els lectors tinguessin una visió alternativa de la notícia. El virus era massa perillós i s’ha de tallar d’arrel. No fos cas que persones indefenses i no gaire ben formades, arribessin a dubtar de la bona fe d’aquells que es preocupen pel seu benestar i inconscientment posessin en perill les seves famílies, hisendes i, el que és més valuós, les seves conviccions més pregones, en cas que llegissin arguments com aquests:

1.- Pere II va existir, va morir i va ser enterrat a Santes Creus. És el mateix personatge que els historiadors aragonesos i espanyols prefereixen anomenar Pere III. L’ús de la numeració pròpia per distingir els diversos reis catalans amb el mateix nom no es cap invent del nacionalisme català malintencionat, ni d’ara ni del segle XIX. Respon a la pròpia tradició històrica catalana, fet fàcilment constatable, fin i tot, fent una recerca superficial per internet. Vegeu diversos exemples:

Exemplar de les Ordinacinons fetes per lo Senyor en Pere terç rey dArago sobre lo regiment de tots los officials de la sua cort. Aquest Pere III és el Cerimoniós, és a dir el IV dels aragonesos. I posem la versió en llengua aragonesa, no fos cas que posant la catalana algú ens titllés de manipuladors. Aquest document el trobareu fàcilment a Internet, fins i tot té una entrada a Viquipèdia en què els redactors, amb una innocència que hauria fet les delícies d’Herodes el Gran, fan aquest comentari, que remarquem en negreta:

Les Ordinacinons fetes per lo Senyor en Pere terç rey dArago sobre lo regiment de tots los officials de la sua cort són el conjunt de regles i disposicions estatuïdes vers el 1344 pel rei Pere IV d'Aragó el Cerimoniós (que signava Pere terç) sobre funcionament de la Casa reial d'Aragó.

Exemplar de les Constitucions Catalanes del 1702 (la publicació és de 1704) presidides pel no gens catalanista rei Felip IV. No no ens confonem es tracta del famós Felip V dels castellans, però IV per als catalans que de reis amb aquest nom només n’hem tingut quatre. El pobre Felip I, marit de Joana la Boja, només va ser rei de Castella, perquè a Catalunya, València, Mallorca, Aragó i regnes dellà mar, hi regnava el seu sogre i (botxí?) Ferran II el Catòlic.

2.- La confederació catalanoaragonesa va existir perquè l’estat que va nèixer el 1137 va ser un estat compost en què convivien, amb bons i mals moments, diversos regnes. El nom de Corona d’Aragó és el que ha fet més fortuna, segurament perquè ajuda als que neguen als catalans la seva història. Però aquest estat va tenir altres denominacions com,vés per on Corona d'Aragó i de Catalunya. Més exactament, Corona Aragonum et Catalonie, com recull el privilegi d’annexió de Mallorca del 16 d’octubre del 1286.

Ah i que Catalunya era un regne (perquè hi regnava un sobirà que duia el títol de comte de Barcelona) també ho diu Felip I de Catalunya (i d’Aragó) i II de Castella. I no en cap conversa de taverna, sinó en un document jurídic, refrendat pels seus successors i recopilat durant el regnat de Felip III de Catalunya –i Aragó-(IV de Castella). I no qualsevol document jurídic. Ni més ni menys que a les lleis d’Índies.

 

En aquest cas, és la història la que s’afegeix a la llengua, l’art, el finançament, l’esport o l’aigua dels rius per atiar l’odi contra els catalans. No es poden arriscar a què els ciutadans aragonesos i de la resta de l’estat espanyol descobreixin que tenim una història i uns reis propis, com els tenen ells. Se’ls podria desmuntar el xiringuito.

Armand Sanmamed

PERE II I LA CAVERNA ESPANYOLISTA

EL MODEL SRS

FONT: http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01617

Francesc Roca

AVUI 10.07.2000

La societat catalana del segle XX va generar, a partir de 1939-1950, un model general de supervivència (S), recuperació (R) i salt endavant (S), que anomenarem Model SRS, o Model 1950. Aquest model és, alhora, perfectament conegut, perquè tothom gaudeix dels bons resultats, i perfectament desconegut per tothom que el vol conèixer, perquè s’ha pensat i escrit molt poc sobre ell. Una aportació seria la de Ramir Reig, a Afers (n. 22), que distingeix entre: (1) estratègies de supervivència (1939-1959) i (2) estratègies de millora (1960-1975).

El fet és més sorprenent perquè altres models, més llunyans, generats en la nostra història han estat molt més pensats i han tingut una àmplia difusió. Per exemple, la Commonwealth mediterrània de l’Edat Mitjana (commemorada cada octubre a València) o el model federal anterior al 1714 (recordat cada 11 de Setembre, a Catalunya).

Si sabéssim explicar el funcionament del Model SRS sabríem explicar un fenomen històric extraordinari: el salt de 1950 a 1980. El 1950, els 3 milions de catalans del Principat ho tenien tot en contra. Repassem-ho, factor a factor: (a) no es disposava (com sempre) ni de carbó, ni de ferro, ni de cotó, ni de petroli, ni de gas; (b) tampoc es disposava de capitals: la gran banca madrilenya i basca manava (no hi havia bancs catalans), les caixes d’estalvi estaven rígidament intervingudes per les autoritats franquistes, i el drenatge fiscal era prou important, car els ingressos impositius de l’Estat eren molt superiors a les despeses públiques estatals a Catalunya; (c) la mà d’obra generada pels 3 milions era escassa: la baixa natalitat iniciada 100 anys abans, i, també, l’exili i l’emigració ho explicaven; (d) les possibilitats de formar capital humà eren escasses, car la dictadura franquista s’havia ocupat de destruir un sistema escolar, com el de 1936, orientat als avenços del coneixement i de la societat; (e) els intents, anteriors al 1939, per bastir un sector de la cultura dinàmic i un sistema ciència- tècnica havien estat, també, destruïts.

Pel que fa a les unitats de producció, les empreses estaven rígidament controlades per una burocràcia d’origen franquista, que tenia com a únic objectiu de fer, per tots els mitjans, nous rics. Uns rics –s’ha vist– maldestres i incompetents, incapaços, aquí, de construir res. I mal vistos per la burgesia de sempre (llegiu les boníssimes memòries de J.A. Linati), que, en part, seria sancionada econòmicament (vegeu el treball de F. Vilanova).

Les altres empreses, les unitats familiar malvivien, car l’escola i els serveis socials eren quasi inexistents, els salaris, molt baixos, i les dones que treballaven fora de casa ho feien mig d’amagat.

El 1980, 30 anys més tard, la població catalana s’havia duplicat i, sobretot, els 5 milions de catalans i catalanes vivien més i millor (i estaven més instruïts) que els 3 milions de 1950. Això vol dir que, per sota del franquisme –i en contra dels seus objectius– la societat catalana havia aconseguit no únicament sobreviure (S) i recuperar (R) els nivells de preguerra, sinó, a més, fer un important salt (S) endavant. Aquest fenomen és modèlic, i poc freqüent, car sabem que els països sortits de règims polítics autoritaris (a Amèrica Llatina, o l’Europa de l’Est, o tot el món de les excolònies) les dificultats han estat –són, encara– molt importants.

La burocràcia política franquista –i els seus intel·lectuals– es va adonar aviat del fenomen de la recuperació i de l’inici del salt endavant (que se li havia escapat de les mans) i van intentar apropiar-se’l. En aquest cas, la maniobra ha tingut un èxit durador. M’ha costat molt trobar llibres adreçats als escolars on no s’atribueixi al franquisme el salt. Per exemple, a la Història del País Valencià de Ricard Blasco (Editorial Almudin, 1979) llegim: “La forta embranzida de l’economia del País Valencià a partir de 1960 és més deguda a l’esforç dels valencians que no pas a les planificacions estatals”. Avui sabem que “les planificacions estatals” no van passar mai d’ésser un feix de pàgines mal escrites, i que l’esforç, el treball, han estat decisius.

Però, ¿com? Respondre a aquesta pregunta és important, car el Model SRS ben explicitat –i ben explicat– podria ser d’una gran utilitat a altres països. Malauradament, aquest model (que ha estat viscut per molta gent) ha estat molt poc estudiat.

Seguint l’esquema de més amunt, podríem apuntar, com a temes –urgents– d’estudi: (a) l’aprofitament màxim del sòl i dels recursos naturals propis: la continuació de l’opció hidroelèctrica (amb V. Muñoz Oms, per exemple), la continuïtat de l’opció per la indústria alimentària basada en l’aviram (Ll. Carulla), la creació de sòl urbà (a partir de l’autoconstrucció) i de sòl turístic (explicat per M. Costa-Pau); (b) la necessària acumulació de capital es produeix en els tallers de la petita revolució metal·lúrgica dels anys 40-50 (hipòtesi de F. Minguella), en els chiringuitos i els hotels del petit turisme, en l’actuació de les caixes i les mútues (a desgrat del control) i en la inversió estrangera (a desgrat dels obstacles legals existents); (c) la necessitat de treball és satisfeta per les dobles jornades laborals –o les hores extres–, el treball a domicili sobreposat al treball domèstic i per la fugida massiva del seu país d’andalusos, manxecs, murcians, etc., que trobaran feina –i aixopluc– a Catalunya (i al País Valencià, a les Illes, a Madrid i a Europa); (d) l’ensenyament, a desgrat de l’exili dels mestres (S. Marqués), continua per camins com les acadèmies de pis, les escoles parroquials, les escoles en llengües estrangeres i algunes escoles privades d’alt nivell; (e) la cultura i la ciència poden funcionar a partir d’algunes empreses (per exemple, el Dr. Rubió treballarà a Salvat), alguns mecentatges, algunes fundacions privades, algunes institucions religioses i l’anada –amb tornada– a universitats i centres de recerca d’Europa i Amèrica.

Naturalment, tot això és possible perquè la frontera francesa (i andorrana, i de Tànger, on vivia Andreu Abelló) és més transitable, més porosa que el que es pot pensar a la vista dels controls burocràtics existents. I perquè hi ha més relacions del que pot semblar amb les Catalunyes exteriors (formades a partir d’emigracions i exilis).

El Model SRS, a diferència del que passa amb el model nacionalista liberal espanyol, es basaria en una doble porositat: envers el món exterior (l’industrial sabadellenc Ferran Casablanca explica a Sempronio, el 1959, que té un fill a Ginebra i un a Nova York) i envers el passat (llunyà: de la nova edició de la Història de Catalunya de Ferran Soldevila se’n vendran, segons explica Ramon Guardans, 10.000 exemplars, i el passat recent: l’èxit de la Vaga dels Tramvies de 1951 enllaça amb la defensa obrera de l’augment del salari real i, doncs, amb la creació d’un mercat interior).

Estaria bé que fóssim capaços de presentar sintèticament el Model SRS, o Model 1950, i que l’expliquéssim a les escoles. A les escoles catalanes, i a les escoles de tot l’Estat espanyol, car els bons resultats del funcionament d’aquest model han beneficat també, cal repetir-ho, el conjunt de les societats espanyoles.

EL MODEL SRS

ENS MATEN I NI ENS N'ADONEM...

Abans d'ahir una nova massacre a Tamaulipas, prop de la frontera entre Mèxic i els Estats Units.

Els ha assassinat la cara visible d'aquesta nova forma d'extermini. Aquesta unió entre màfies de diversa índole i el capital d'institucions no democràtiques que les belluga  blanquejant diners i crims, mentre que ens demanen grans esforços i sacrificis per ser ells més i més poderosos; Em refereixo a la gran banca, les entitats financeres, el FMI... 

No m'oblido dels polítics corruptes com Berslusconi, Camps i la llarga llista de còmplices amb fàbriques de pensament delictiu com la FAES, o el club Bilderberg (o com collons es digui); ni mitjans de comunicació que es dediquen a la desinformació per deixar el camp lliure a lladres i assassins, mentre van rentant els nostres cervells. Parlo dels Murdoch, els Maxwell i la trepa de perdularis que menteixen sistemàticament sobre tot i tothom, relatant-nos la farsa d'un món que simplement no existeix, i on els fets succeeixen d'una altra manera a com ens els expliquen.

Parlo també dels grups finançats per tot l'entramat i que com àngels de la mort, o les antigues falanges, exerceixen de sicaris disfressats unes vegades de narcotraficants com avui a Mèxic, altres vegades de terroristes com a l'Índia, el Pakistàn i en general a l'Àfrica; per presentar-se com a grups d'extrema dreta, neonazis o feixistes en els països del primer món. Aquesta és la nova màquina de l'extermini: els que maten, els que expliquen, els que paguen, els que organitzen i els que dissenyen estratègies de "creixement econòmic".

Segur que no és exactament així, però és com ho veig.

Aquest vídeo el vaig fer quan van assassinar una trentena de persones que intentaven travessar la frontera cap als EEUU, i es van negar a passar-hi amb carregaments de cocaïna. Per això els  van assassinar. 

ENS MATEN I NI ENS N'ADONEM...

LA UNIÓ DE CATALUNYA I ARAGÓ

Les característiques reals i polítiques de la unió amb Aragó les hem d’entendre, en un primer moment, com d’una unió matrimonial, pel fet del casament entre Ramon Berenguer IV comte de Barcelona i senyor de Catalunya, i Peronella d’Aragó, l’hereva del Regne d’Aragó. Amb el naixement del seu fill i successor, serà personal. Mai va haver-hi una unitat de regnes, no es va fer mai una fusió de regnes.

.

El caràcter de Ramon Berenguer va ser determinant en voler mantenir aquesta mena de Confederació en comptes de fer-ne un sol regne. Molts historiadors han manifestat la seva incomprensió per aquesta profunda decisió. Avui dia, potser, l’actitud de Ramon Berenguer comporta uns elements de respecte que poden ser més ben compresa que abans, com un reconeixement i respecte per l’actitud del comte de Barcelona: es vol entendre que el comte de Barcelona entenia i considerava molt la singularitat de cada poble, de cada nació, i en aquest cas de que estem parlant, de cada regne.

.

La seva decisió, va ser presa en plena consciència, i no com s’ha volgut indicar per algun historiador “motivat per la pressió i exigència aragonesa”. No, ell ho tenia molt clar, i són prou conegudes les seves paraules, recollides per Bernat Desclot: “Aitant com viva, no vull ésser apel·lat rei; que són ara un dels mellors comtes del món, e si era apel·lat rei, no seria gens dels mellors.”

.

Ens troben doncs, amb una resolució estrictament personal, d’un home que sent profundament el seu arrel al comtat de Barcelona i que comporta, naturalment, la seva catalanitat. El romanticisme, no cal ni dir-ho, es va encantar amb les paraules del rei, però a nivell històric potser ens cal considerar que Ramon Berenguer IV tot i demostrar un important respecte pels pobles i estar tan orgullós del seu comtat... alhora demostrava tenir poca visió d’estat. Sempre recordarem les seves belles paraules, però ben aviat els fets reals aniran indicant que si ell hagués mirat endavant, el millor servei que podia fer per aquest comtat de Barcelona que tant s’estimava i preuava, era la de treure’s la petita corona de comte i posar-se la definitiva corona de rei. No hi ha dubte: eren les seves, unes belles paraules... però que van marcar el futur català.

.

Passar de comte a rei, en la realitat de la vida política de la península, era gairebé un fet natural. Ramon Berenguer IV tenia el territori, l’empenta i la història per convertir el comtat en reialme. En aquells moments i abans, d’aquesta manera s’havia realitzat en els estats peninsulars. Fins i tot la diplomàcia del moment així ho va considerar en el seu cas concret: si recordem l’estrany testament del Bataller en que deixava els seus regnes –Navara i Aragó- als ordes de cavalleria, cal saber que l’orde del Sant Sepulcre al signar els protocols de renúncia, “va donar plens poders a Ramon Berenguer IV per acceptar la dignitat reial, i emprar, des d’aleshores, el títol de rei.” Al no fer-ho, el nom de comtat passà a segon terme i llavors ens trobem que en el temps de Jaume I, la casa que aglutinarà l’impuls de la Confederació va anar tenint una imatge més aigualida: el comtat de Barcelona ja figurava en quart lloc, després de ser rei d’Aragó, de València i de Mallorca, era comte de Barcelona...

.

Amb la decisió de Ramon Berenguer IV també tindrem que gairebé tota la historiografia, amb excepció de la catalana, parlarà de la Corona d’Aragó, i dels aragonesos, en un sentit que engloba els catalans. El lloc que recull tota la documentació reial, diplomàtica i general està situat a la que va ser, sense cap mena de dubte, la ciutat que va capitalitzar el Regne: la ciutat de Barcelona. Però el rètol de la porta diu “Corona d’Aragó”...

LA UNIÓ DE CATALUNYA I ARAGÓ

LLADRES I CANONS

La lluita fa segles que dura... i durarà segles.
L'Ivan Tubau, una persona que durant un temps em va ser molt propera i que amb els anys vaig descobrir que estava entre els inspiradors de Ciudadanos (el que s'ha de veure!), el dia que van assassinar John Lennon, va escriure un article antològic al Periódico en què acabava amb una frase que aquell 9 de desembre de 1980 ens va commocionar, a mi i a la Rosa:
"Cómo decia Lennin, la historia avanza dos pasos y retrocede uno. Lo que sucede en nuestro caso, es que este paso nos está resultando excesivamente largo, excesivamente doloroso y encima nos matan los mitos".


Doncs això, podem comptar que l'alegria inicial pel judici a Camps (la punta [o puta?] de l'iceberg), molt probablement més aviat que no voldríem ens crearà un nou desencís, com segurament també ens passarà amb Murdock, amb Aznar, Milosevic, Karatzic o Mladic, o qualsevol dels que els darrers anys han participat de l'enorme pas enrere.
Tornarem a pensar que no és just i que sempre guanyen els mateixos. Que nosaltres, perdedors i perdedores, només se'ns permet la capacitat d'encaixar derrota rera derrota.
Però Groucho ja ho deia: "de derrota en derrota fins a la victòria final"(O bé era a l'inrevés?).


Avui, amb Camps i Murdock en el punt de mira, Karatdic i Mladic al Tribunal de la Haya i des del peu del canó dels perdedors, per a mi, la cosa és clara:
Fins a la victòria, sempre. I si no és la victòria, que sigui el proper pas endavant.

LLADRES I CANONS

2a CRIDA A LA FESTA "ESTELLÉS 2011" (4 de setembre)

El 14 de juliol de 2010 es publicava a Infomigjorn, revista virtual que dirigeix Eugeni S. Reig, una carta de convit adreçada a tothom, amb la proposta de celebrar la Festa Vicent Andrés Estellés (que nasqué a Burjassot el 4 de setembre de 1922). La proposta suggeria fer-la en les primers divendres o dissabtes del mes de setembre, on entrara un plat típic de la nostra gastronomia, un bon vi de la terra i la lectura de poemes de Vicent Andrés Estellés, de manera semblant a com fan els escocesos –des de fa ja més de dos-cents anys– cada 25 de gener, per celebrar el naixement del poeta en llengua escocesa Robert Burns (1759-1796). Amb l’objecte d’instituir una celebració, de crear un nou recurs amb què cohesionar la gent progressista, promocionar la nostra autoestima i defensar la nostra cultura i llengua d’una manera festiva i popular.

El resultat va ser prou engrescador, ja que Primera Festa Estellés va celebrar-se –i no voldria deixar-me’n cap, ni de pobles ni de col·laboradors– al llarg del mes de setembre proppassat, i en alguns pobles en octubre i fins i tot novembre, amb sopars, dinars, recitals o itineraris poètics a: Alboraia, Alaquàs, Alginet, Barcelona, Benaguasil, Benicarló, Benimaclet, Benimodo, Burjassot, Canals, Cocentaina, Cullera, Dénia, Elx, Gandia, Guardamar, la Nucia, Manuel, Montserrat dels Alcalans, Otos, Picanya, Sant Joan d’Alacant, Sueca, Teulada, Torrent, València, Vandellós, Vilamarxant, Vic i Xàtiva.

Van participar, en les diverses celebracions, el partit Socialista, a través dels ajuntaments de Montserrat i Picanya; el Bloc Nacionalista, a través de la Fundació Valencianista i Demòcrata Josep Lluís Blasco, a Alginet, Dénia i Sant Joan d’Alacant; la Fundació Manuel Viusà, a Vic; Espai País Valencià, a Barcelona; el Centre d’Estudis de la Vall, a Vandellós i el Centre d’Estudis del Camp de Túria, a Benaguasil. I associacions com la Pebrella, a Canals; la Bellota, a Manuel; el Tempir, a Elx; la Gola, a Guardamar; el Safranar, a Torrent; Rodonors Invictes, a Vinaròs; Festes Majors Autogestionades, a Alboraia; la Plataforma d’Entitats Cíviques, a Benimaclet; el Grup de Teatre la Bicicleta, a Xàtiva; Acció Cultural, a València, i la Bassot, a Burjassot.

Hi van col·laborar escriptors i poetes, a vegades com a organitzadors, presentant l’acte o com rapsodes: Francesc Arnau i Chinchilla, Núria Cadenes, Manel R. Castelló, Isidre Crespo, Ruben Luzón, Antoni Martínez Revert, Jaume Pérez Muntaner, Vicent Nàcher, Alfons Navarrete, Antoni Prats, Lluís Roda, Andreu Salou, Antoni Torrenyo i Francesc Viadel.

També van donar-li suport i van col·laborar cantautors, com ara Miquel Pujadó i Olga Suàrez, el grup Confiteor, Feliu Ventura, Pau Alabajos, Pep Botifarra, Àlvar Carpi, Rafa Xambó i Xavi Sarrià; com també músics: Antoni Lloret, oboista; Josep Devesa, percussionista, amb la marimba, i Ivan Balaguer i Marc Donate amb el violoncel.

Hi van fer-se ressó de la Festa els diaris Levante-EMV i El País, així com el setmanari El Temps. Els internautes també es van unir a la celebració i 250 blocs –la llista va figurar al bloc Raons que rimen– van penjar un poema o un comentari el dia 4 de setembre en honor al “fill del forner que feia versos”.

Com anècdotes podríem citar que a Xàtiva va llegir el poema Els amants una peruana, a Guardamar una escocesa, que a Benimodo va participar la filla del poeta i a Burjassot el fill.

Festa que esperem que enguany, el 2011, se celebre en molts pobles del nostre àmbit lingüístic. A hores d’ara, i si no hi ha canvis de data, sabem, amb plena certesa, que se celebrarà a l’Alcúdia el 9 de setembre; Alginet el dia 2, i a Cullera i a Manuel el dia 3.

Per tant us encoratge a que la celebreu amb els mitjans que tingueu, molts o pocs, per tal de consolidar la instauració d’un referent cultural, d’una celebració de la poesia, popular, festiva: una festa nostra. Una festa per honorar un dels nostres màxims poetes.

D’altra banda, també m’agradaria, si aneu a fer-la, que m’ho comunicareu, per tal de donar-li la més amplia difusió. Salutacions.

Josep Lozano (12-VII-2011)

jlozanolerma@gmail.com

2a CRIDA A LA FESTA "ESTELLÉS 2011" (4 de setembre)

QUE S'ATURI EL GENOCIDI !!!

N'estic fart del genocidi cultural que els colonitzadors estan duent a terme al País Valencià, Illes Balears, Franja Oriental d'Aragó i Catalunya Nord.
N'estic fart dels partits polítics que suavitzen la resposta quan no en fan moneda de canvi o directament fan de col·laboracionistes.
N'estic fart que entitats creades expressament per preservar i defensar la llengua durant la dictadura franquista, mirin cap a una altra banda, ara precisament que necessitem el seu lideratge en tots els territoris.
Jo no vull col·laborar a la política de terra cremada sobre la meva cultura, la meva llengua i la història de la meva gent i per això no callo.

QUE S'ATURI EL GENOCIDI !!!

ALGUNES REACCIONS DE LA PREMSA SOBRE EL 9JL

FONTS:
http://bloc.araomai.cat/2011/07/breu-recull-de-premsa-del-clam.html
http://bloc.araomai.cat/2011/07/comunicat-de-la-plataforma-9j-sobre-sl.html

PREMSA:
http://www.directe.cat/noticia/164134/9j-la-llavor-de-la-independencia-esta-sembrada
http://societat.e-noticies.cat/el-10-j-es-converteix-en-un-toc-a-la-classe-politica-55141.html
http://www.naciodigital.cat/noticia/33354/manifestacio/simbolica
http://www.radiocatalunya.ca/noticia/contra-els-covards-que-es-moren-moltes-vegades-abans-de-morir-se-catalunya-avanca-cap-a-la
http://www.vilaweb.cat/noticia/3908329/20110710/milers-manifestants-demanen-independencia-centre-barcelona.html
http://www.avui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/433232-a-foc-lent.html
http://www.ara.cat/politica/Quin-efecte-tindra-manifestacio-del_4_514188577.html#results
http://www.ara.cat/politica/Arrenca-manifestacio-Pel-nostre-independencia_0_514149069.html
http://videos.lavanguardia.com/20110709/54184263642/una-manifestacion-revive-el-espiritu-del-10-j.html
http://www.racocatala.cat/noticia/26748/desenes-milers-catalans-manifesten-independencia-barcelona
http://www.cronica.cat/noticia/El_furor_independentista_se_desvanece_un_ano_despues
http://www.cronica.cat/noticia/35.000_persones_demanen_independencia_un_any_despres_del_10-J
http://www.eldebat.cat/cat/notices/2011/07/milers_de_manifestants_rememoren_l_esperit_del_10-j_88137.php
http://www.xarxaindepe.org/2011/07/opinions-sobre-el-9juliol-si-ho-haviem.html
http://www.rtve.es/noticias/20110709/miles-personas-reclaman-independencia-calles-barcelona/446737.shtml
http://www.deia.com/2011/07/10/politica/estado/el-dia-que-catalunya-se-puso-en-pie

EL PUNT DE VISTA DE L'OCUPANT
http://www.elmundo.es/elmundo/2011/07/09/barcelona/1310200693.html
http://www.larazon.es/noticia/3762-el-furor-independentista-del-10-j-se-desvanece-un-ano-despues
http://www.libertaddigital.com/nacional/2011-07-09/miles-de-personas-se-manifiestan-en-barcelona-por-la-independencia-1276429150/

COMUNICAT DE LA PLATAFORMA 9J

Després del que hem viscut tots plegats aquesta tarda des de la Plataforma 9J volem comunicar que:

Considerem un èxit la manifestació d'avui. Anem més enllà de les xifres i sabem el que hem viscut:

La primera manifestació clarament independentista organitzada des de la societat civil.

No hem tingut suport de cap tipus de les institucions, no hem tingut subvencions de cap tipus (farem públics els pressupostos), i l'ajuntament de Barcelona ens ha posat totes les traves possibles a l'hora de concedir els permisos, i a hores d'ara encara estem esperant resposta.

I, malgrat tot això, hem aconseguit reunir a Barcelona desenes de milers de persones que tenien clar el que volien, i no era decidir. La gent que hem sortit avui ja hem decidit: volem la independència i a més la volem sense esperes, perquè som molt conscients que seguiran els atacs de l'estat espanyol, i dels que ja es conformen amb l'autonomia dins dels nostre país


Volem fer especial esment de la situació que han hagut de viure els Drs. Broggi, Barrera i Domènec, persones que en qualsevol país serien tractats de forma rellevant com a referents de la societat, i que han hagut de ser enfilats a un camió amb un muntacàrregues, perquè l'ajuntament, que algun dia ha de ser la capital del nostre país, no ens ha permès instal.lar una tarima. Cal recordar que ells han lluitat per Catalunya fins a límits que, per sort, nosaltres no haurem de patir, i que molts dels que parlem d'independència no seríem capaços d'aguantar.

Aquests lluitadors, avui, quan tenen més de 90 anys han baixat fins al Passeig Lluís Companys, per fer una crida a la mobilització continua i la unitat. Avui ens han ensenyat que no hi ha límit per l'esperança i avui, ho han hagut de fer des d'un camió.

Agraïm a les persones, les entitats i als partits la capacitat d'unitat demostrada en aquest acte.

Aquesta manifestació no interessava a cap dels que tenen poder i feia por a uns quants independentistes, que no ens han donat suport i a més, ho han fet explícitament.

Perquè ningú no sap encara com aconseguirem la llibertat, creiem que cal que tots donem suport a totes aquelles iniciatives, que sorgeixin des de la societat civil, i que es facin per la independència.

I aquí si que estem segurs de saber quin és el camí, estem segurs que cal una lluita unitària.

I així ho seguirem fent des de la societat civil catalana no subvencionada, que ha treballat a la Plataforma 9J.

Per últim, destacar que no hi han hagut cap tipus d'incident, que tots hem mostrat un comportament a l'alçada del nostre poble i que ens sentim molt orgullosos de pertànyer a aquest país.

Gràcies a tots
Plataforma 9J

ALGUNES REACCIONS DE LA PREMSA SOBRE EL 9JL

VARIACIÓ SOBRE UN TEMA DE BERTOLD BRECHT

Redacció: Quico Romeu / Joan Cabo

Neva dins el vidre

Llegeig-lo amb la seva música

Sembla que han decidit que tot el món civilitzat s’ha de moure al voltant de convulsions constants. He comprovat que en els centres del que en diem civilització, la vida s’ha fet tant complicada que ni tant sols els millors cervells la poden abraçar ni fer la menor previsió.

Durant un temps semblava que el món podia fer-se habitable, la vida es va fer més fàcil, es comptava amb gent completament normal, de talla mitjana

El món torna a estar ple de les pretensions i exigències més absurdes. Tothom sense excepció depenem de l’economia, i l’economia és un assumpte tant complicat que per entendre-la totalment fa falta més intel·ligència de la que existeix.

Ara resulta que hem edificat una economia, la comprensió de la qual requereix superhomes... i com que no surt aquest “superhome” capaç de dominar l’economia, s’han reunit ja fa un temps quatre provincians que es dediquen a convèncer la gent insignificant com nosaltres... els fugitius... que si ens sacrifiquem uns anys estem a les portes d’una gran època...

A mi les grans èpoques em fan venir ganes de sortir corrents... no em vull deixar convèncer que he d’actuar com un heroi. Què està passant, eh?…

Què ens està passant? Per tot arreu s’exigeixen marques, resultats, actes sobre humans. Cada dia s’inventa una nova virtut, un nou rècord. Estem convertint el mon en un lloc de supervivència... per a herois, només! Què ha passat?

Per esbrinar si cal fugir avui mateix, o bé si es pot esperar a demà, fa falta una intel·ligència sobrehumana que, un parell de dècades enrere hauria bastat per a fer una obra immortal. Què ha passat?

Quin sentit té viure allunyant-nos de les coses que ens haurien hagut de fer feliços?… Amb qui fer el què?… N’estic fart de ser virtuós per beneficiar els corruptes, de ser treballador fins a l’avorriment perquè fa falta organització, de ser valent, perquè els meus governants m’imposen les seves guerres!

N’estic fart de totes les virtuts! Deixa que es mengin els uns als altres cara a cara amb un mateix ! em nego a ser un heroi!

Em nego a ser un heroi. Son tants els trossos de la meva ànima escampats per aquests carrers... No és un simple vestit el que em trec, si no la pròpia pell que arrenco amb les meves mans... ho he perdut tot menys alguna cosa que mai no oblidaré, però que ara no recordo... Ara bé, no sempre ha estat així... abans tenia una feina... una feina... Fixa, per sempre!

La lliçó per a mi està clara: Ja he perdut, però, per produir què? Un augment sostingut dels beneficis d’un anònim consell d’administració? No cauré dos cops en el mateix error... Si no “produeixo” mai més res per al consum públic, que no sigui “silenci”...

Van Gogh s’està tornant boig, Dylan Thomas s’està bevent la vida... No són més que un intent de trencar la camisa de força... Nosaltres, els nòmades, els que ens trobem en el camí més solitari, mai no comencem un dia on l’hem deixat el dia abans... Som... com llavors... que quan arriba un cop de vent s’apodera de nosaltres i PFFF! ens dispersa...

Sant Sadurní d’Anoia 2007

Vilanova i la Geltrú 2011

VARIACIÓ SOBRE UN TEMA DE BERTOLD BRECHT

Consciència històrica i supervivència nacional

FONT: http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART00973

El procés de desnacionalització d’una nació sotmesa i colonitzada, com és el cas de Catalunya, no es fonamenta en l’anorreament de la seva economia, contràriament al que s’afirma sovint. Tal com hem pogut comprovar en els processos d’independència de les nacions de l’est d’Europa, no cal ser una nació rica per aconseguir ser una nació lliure. Un procés de desnacionalització es fonamenta, sobretot, en l’anorreament de la seva identitat: lingüística i històrica (mítica inclosa)

L’acarnissament envers les llengües dels pobles colonitzats característic de les nacions colonitzadores està motivat segurament pel convenciment que l’assimilació lingüística és un graó necessari per a l’assimilació política. I malgrat això, són nombrosos els exemples de nacions sotmeses que desmenteixen aquesta percepció i que demostren que la desaparició o la manca d’una llengua pròpia no és sinònim de refredament dels seus anhels de llibertat.

Ha estat el cas d’Irlanda i és el cas d’Escòcia o, fins i tot, Euskadi. En cap d’aquests casos, el nacionalisme lingüístic no ha estat el motor de les lluites d’alliberament nacional. El buit emocional deixat per la desaparició de la llengua, que és un dels signes externs més evidents de diferenciació, ha trobat sempre recanvis en altres referents d’identificació compartida: la música (anomenada cèltica a Irlanda), els esports tradicionals o, fins i tot, la indumentària (kilt escocès).

Quant a la història, l’altre gran referent identitari, no sembla un element del qual les nacions colonitzades que malden per la seva llibertat estiguin disposades a prescindir amb tanta facilitat. No és aquest el lloc per buscar les raons psicològiques profundes d’aquest fet, sinó el de constatar que l’oblit del passat mític o històric equival, en l’imaginari col·lectiu, al repudi dels pares i de la família, dels avantpassats i, per tant, de la història personal, la qual cosa, a diferència d’una llengua, poques persones estan disposades a dur fins a les últimes conseqüències.

Les nacions colonitzadores, en conseqüència, valoren en la seva justa mesura la importància d’aconseguir, amb els mitjans que calgui, l’anorreament de la consciència històrica de la nació colonitzada. L’empresa s’ho mereix, perquè de l’eficàcia dels resultats en dependrà l’èxit o el fracàs de l’objectiu final: una assimilació completa i duradora.

A Histocat ens hem fet ressò, reiteradament, d’un dels mecanismes d’anorreament més espectaculars: l’apropiació de fets i de personatges de la història de Catalunya per part de la historiografia castellana com a pas previ a la seva dissolució en el gran magma de la història nacional espanyola. És el cas de l’apropiació dels ibers, poble que vivia, bàsicament, a les regions riberenques de la Mediterràniapeninsular i occitana i que ha passat a ser equivalent a espanyol (fixeu-vos com el millor pernil ibèric es produeix a Extremadura o a Jabugo, indrets on mai ha estat documentada la presència ibèrica), de la descoberta d’Amèrica o de la nacionalitat d’alguns dels descobridors.

Un segon mecanisme, més subtil que l’anterior i, per això, possiblement més eficaç, és el que podríem anomenar de provincialització o banalització. Consisteix a menysvalorar sistemàticament la història de la nació colonitzada contraposant-la amb la de la metròpoli. Evidentment, la història dels colonitzats sempre surt malparada amb la comparació. No cal dir que, prèviament, mitjançant els ressorts de control sobre institucions acadèmiques i docents, el discurs històric del colonitzador ha estat convenientment maquillat o falsificat.

Un exemple d’èxit en la imposició d’aquest mecanisme és l’assumpció generalitzada per part dels catalans, interessats o no per la història, de la decadència dels segles XVI a XVIII. Paradoxalment, quan qui, en realitat, tenia problemes econòmics recurrents i gravíssims era Castella, hem interioritzat la idea que era Catalunya la que patia una decadència econòmica. Ens han arribat a convèncer de què, durant la guerra de Successió, malgrat que Catalunya va defensar un projecte polític i econòmic modernitzador, va ser el triomf de la dinastia borbònica –retrògrada, absolutista i repressora- allò que va facilitar la modernització de Catalunya. Ens han fet creure que una literatura amb un únic autor i una única obra realment universals és el summum de les literatures que es fan i es desfan (tot i que no veiem per enlloc els equivalents castellans dels Shakespeare, Molière, Goldoni o Txekhov contínuament representats arreu dels escenaris mundials), a anys llum d’una literatura “provinciana en una llengua de segona” que ha donat clàssics universals com Llull (per cert, quin és l’equivalent espanyol a Llull?) els poemes d’Ausiàs Marc o el Tirant de Joanot Martorell. Ens han fet oblidar que teníem l’imperi més important dela Mediterrània -llavors la zona geoestratègica més important- i ens hem empassat un imperi castellà inexistent.

Gràcies al mecanisme de provincialització, la història de la nació colonitzadora esdevé la història en majúscules, mentre que la història de la nació colonitzada es converteix en una història menor, provinciana i, generalment, subordinada a la primera. S’estableix, així, una relació jeràrquica entre la història de la metròpoli, i la de la província i, com a conseqüència, en l’imaginari col·lectiu se solidifica una relació de subordinació jeràrquica entre nacions: les importants, perquè han tingut i tenen una història important i les subordinades que, si mai han tingut història pròpia, ha estat una història menor.

Armand Sanmamed

1/07/10

Consciència històrica i supervivència nacional