Redacció: Quico Romeu / Joan Cabo
 |
| Neva dins el vidre |
Llegeig-lo amb la seva música
Sembla que han decidit que tot el món civilitzat s’ha de moure al voltant de convulsions constants. He comprovat que en els centres del que en diem civilització, la vida s’ha fet tant complicada que ni tant sols els millors cervells la poden abraçar ni fer la menor previsió.
Durant un temps semblava que el món podia fer-se habitable, la vida es va fer més fàcil, es comptava amb gent completament normal, de talla mitjana
El món torna a estar ple de les pretensions i exigències més absurdes. Tothom sense excepció depenem de l’economia, i l’economia és un assumpte tant complicat que per entendre-la totalment fa falta més intel·ligència de la que existeix.
Ara resulta que hem edificat una economia, la comprensió de la qual requereix superhomes... i com que no surt aquest “superhome” capaç de dominar l’economia, s’han reunit ja fa un temps quatre provincians que es dediquen a convèncer la gent insignificant com nosaltres... els fugitius... que si ens sacrifiquem uns anys estem a les portes d’una gran època...
A mi les grans èpoques em fan venir ganes de sortir corrents... no em vull deixar convèncer que he d’actuar com un heroi. Què està passant, eh?…
Què ens està passant? Per tot arreu s’exigeixen marques, resultats, actes sobre humans. Cada dia s’inventa una nova virtut, un nou rècord. Estem convertint el mon en un lloc de supervivència... per a herois, només! Què ha passat?
Per esbrinar si cal fugir avui mateix, o bé si es pot esperar a demà, fa falta una intel·ligència sobrehumana que, un parell de dècades enrere hauria bastat per a fer una obra immortal. Què ha passat?
Quin sentit té viure allunyant-nos de les coses que ens haurien hagut de fer feliços?… Amb qui fer el què?… N’estic fart de ser virtuós per beneficiar els corruptes, de ser treballador fins a l’avorriment perquè fa falta organització, de ser valent, perquè els meus governants m’imposen les seves guerres!
N’estic fart de totes les virtuts! Deixa que es mengin els uns als altres cara a cara amb un mateix ! em nego a ser un heroi!
Em nego a ser un heroi. Son tants els trossos de la meva ànima escampats per aquests carrers... No és un simple vestit el que em trec, si no la pròpia pell que arrenco amb les meves mans... ho he perdut tot menys alguna cosa que mai no oblidaré, però que ara no recordo... Ara bé, no sempre ha estat així... abans tenia una feina... una feina... Fixa, per sempre!
La lliçó per a mi està clara: Ja he perdut, però, per produir què? Un augment sostingut dels beneficis d’un anònim consell d’administració? No cauré dos cops en el mateix error... Si no “produeixo” mai més res per al consum públic, que no sigui “silenci”...
Van Gogh s’està tornant boig, Dylan Thomas s’està bevent la vida... No són més que un intent de trencar la camisa de força... Nosaltres, els nòmades, els que ens trobem en el camí més solitari, mai no comencem un dia on l’hem deixat el dia abans... Som... com llavors... que quan arriba un cop de vent s’apodera de nosaltres i PFFF! ens dispersa...
Sant Sadurní d’Anoia 2007
Vilanova i la Geltrú 2011
5 comentaris :
Molta veritat en tan poc espai.
Massa adversitat, poca intel·ligència...
Fugir, callar, sobreviure?
Jo deixaré que la llevantada s'endugui les llavors i de moment no faré res
No estic segura de qui ha escrit aquest text (no sé si és teu o d’algú altre o una barreja), però sigui com sigui és molt bo i té frases magnífiques.
No t’ho creguis pas que l’economia, per se, és gaire complicada ni que cal cap gran inteŀligència per entendre-la. L’han volgut complicar i fer veure que es necessiten ments preclares per tirar-la endavant. És tot una mentida. La majoria dels que duen endavant (de fet, endarrere) l’economia són una colla de brètols que ni se saben expressar bé. Hi ha alguns economistes súper inteŀligents i amb grans coneixements i ganes de fer bé les coses (com passa amb totes les professions, que hi ha de tot), però no solen ser els que fan les decisions. Si l’economia mundial va malament és perquè qui ha fet les decisions és una colla de malparits, sí, però sobretot és una colla de rucs.
Amb tot, entenc molt bé el que expresses en aquest text. Aquesta és la sensació que tenim molta gent, i així volen que ens sentim. No cal ser cap heroi, però tampoc no ens hem de deixar ensarronar.
Exactament! és això el que pretén dir el text: fan veure que l'economia és complicada i quatre provincians decideixen arreglar el món a costa dels demés. El subjecte, ànima lliure i nòmada (que no es casa amb ningú), no pretén crear més silenci.
La idea general és de Bertold Brecht (Diàlegs de fugitius, 1934!). Però hi ha alguna frase de Lennon, de Cioàn, de'n Joan i meves, que d'alguna manera lliguen l'entramat o en reforcen algun aspecte. Forma part d'un espectacle inacabat...
Correcció: "Pretén no crear més silenci" per " no pretén crear més silenci".
Que no pensa callar, vaja! he he he he
Hehehe
Publica un comentari a l'entrada