El 28 de juny de 2010, el Tribunal Constitucional espanyol va dictar sentència tot establint la inconstitucionalitat d'alguns preceptes de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, el Congrés dels Diputats espanyols el 30 de març de 2006 i els ciutadans de Catalunya en referèndum el 18 de juny de 2006 (Calendari dels fets).
Com podem observar, la decisió presa pels membres del Tribunal Constitucional atempta descaradament contra el caràcter democràtic dels parlaments català i espanyol i el referèndum. Fos quin fos el contingut de l'estatut sotmès a valoració pels membres del Tribunal Constitucional, tothom hauria d'entendre que la condició democràtica de l'aprovació prèvia de l'Estatut pels parlaments i els ciutadans ha de significar en si mateixa la validesa legal del text, com així va succeir amb la Constitució mateixa. Un cop el poble ha parlat, la pretesa existència de contradiccions entre l'Estatut i la Constitució s'hauria de resoldre per altres vies més enllà del dictamen d'uns pocs individus.
Ateses les múltiples reunions infructuoses dels membres del Tribunal abans del dictàmen definitiu, i l'extremadament perllongat període de reflexió que els va ocupar durant més de tres anys, cal entendre també que les preteses inconstitucionalitats de l'Estatut són summament subjectives.
I si, a més, valorem el fet que, malgrat llur caràcter públic, els membres del Tribunal Constitucional han estat triats per polítics i no pas per ciutadans, hauríem d'acabar per convéncer-nos que aquells jutges, més enllà de la vigència o no vigència del càrrec, no estan legitimitats per dictaminar res.
Davant d'aquestes observacions prou conegudes, el que sí podem afirmar és la naturalesa no subjectiva del paper que els membres del Tribunal Constitucional desenvolupen en el si de l'estat espanyol en favor de la perpetuïtat de l'estat que els alimenta. La pretesa independència del poder judicial en tota democràcia és una ficció filosòfica inventada els darrers segles per atacar el poder absolut dels monarques absolutistes i els dictadors. Però fins i tot en democràcia, el poder judicial, com el poder legislatiu, no són independents. Depenen íntimament del poder executiu, és a dir, dels polítics que governen. En depenen a efectes del nomenament del càrrec (com s'ha vist clarament en el cas espanyol) però, en darrera instància, també en depenen perquè els tres poders estan sempre al servei de la perpetuïtat de l'estat, respecte al qual el poder executiu (el govern) en té preeminència en gaudir del privilegi de la força (la policia i l'exèrcit).
A Espanya, amb més zel que en cap altra democràcia europea, el Tribunal Constitucional té encomanada la funció de garantir la vigència del precepte polític i jurídic que estableix la integritat de l'estat. La recent sentència del Tribunal en contra de l'Estatut català exemplifica l'exercici d'aquesta funció en haver impedit una descentralització de l'estat per por a la seva desmembració.
La societat espanyola ha admès fins al dia d'avui que la transició democràtica espanyola ha obert la porta a un nou període de la història d'Espanya. En l'extrem d'aquest pensament, molta gent creu fins i tot que l'Espanya democràtica és un estat nou. D'altres pensen que Espanya ha existit sempre, fins i tot amb els Reis Catòlics i més enllà. El que molt poca gent admet públicament és que Espanya va néixer el 1714 com a conseqüència de la invasió militar per part de les tropes borbòniques dels estats d'Aragó, Catalunya i València, la desintegració dels mateixos i la integració de llurs territoris i persones sota l'estat de Castella, llavors esdevingut Espanya. Els Decrets de Nova Planta van significar l'aplicació als estats d'Aragó, de Catalunya i de València de lleis castellanes, i aquesta realitat s'ha perpetuat fins al dia d'avui.
La implantació de la democràcia a Espanya no ha canviat en absolut el fet de la invasió militar de 1714 i la destrucció consegüent dels estats aragonès, català i valencià. Aquesta invasió avui persisteix. La democràcia no és més que una forma de govern com n'hi ha d'altres i, mai, en cap cas, pot legitimar una ocupació per la força de les armes. Si els nazis haguessin fet una votació democràtica preguntant als francesos per una nova constitució, o els nord-americans als iraquians, o els russos als georgians, haurien guanyat perquè, simplement, tenien més població que el país envaït. Amb democràcia o sense, el fet de l'estat castellà esdevingut espanyol per via militar no ha canviat. I el Tribunal Constitucional, com el govern i el parlament espanyol, estan al servei (en democràcia o en dictadura) de la continuïtat de l'estat castellà que el 1714 va aplicar les seves estructures polítiques als estats conquerits.
El que ha passat amb el Tribunal Constitucional en els nostres dies respecte a l'Estatut català no és més que una prova addicional que confirma el fet de l'ocupació militar de l'estat de Castella (esdevingut Espanya) sobre els estats d'Aragó, Catalunya i València. Els estats d'Aragó, Catalunya i València continuen existint, però sota ocupació. Si pensem en altres termes, dient per exemple que tenim dret a la independència perquè som una nació, o perquè ens maltracten, no arribarem mai a convéncer el món de la legitimitat de les nostres aspiracions. Som estat, estem ocupats, el Tribunal Constitucional ho confirma i volem que l'estat de Castella (esdevingut Espanya) se'n vagi.
5 d'agost de 2010
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada