FONT:
L’any 2003, vaig conèixer Jordi Bilbeny i vaig quedar impactat en escoltar les seves conferències sobre la descoberta catalana d’Amèrica i la falsificació de la història. Les seves tesis em van fer despertar l’interès per altres episodis de la història de Catalunya amb unes circumstàncies semblants. Episodis i personatges de la historiografia oficial com Hernán Cortés, el retir de Carles I a Yuste, Joan d’Àustria i d’altres, que presentaven indicis d’haver patit retocs en les seves cròniques i biografies. Retocs que tenien, com a característica comuna, la voluntat de fer desaparèixer qualsevol indici de protagonisme de Catalunya en uns fets que, invariablement, eren atorgats a Castella.
Si ens fixem en la història de Catalunya, des de Guifré el Pilós fins a Martí l’Humà, i veiem la importància i la magnitud de l’imperi que Catalunya va saber forjar en tot aquest temps, no deixa de ser paradoxal pensar que, de cop i volta, Catalunya no jugués cap paper en els esdeveniments cabdals per a la història de la humanitat que van tenir lloc durant els segles XV i XVI.
Una de les cròniques que, personalment, més temps m'ha ocupat ha estat la del retir i mort de Carles I a Yuste. Les dades que he anat recopilant al llarg de les meves investigacions contradiuen la versió oficial i apunten amb força conclusió que l’emperador es va retirar a Sant Jeroni de la Murtra. Si la meva hipòtesi era correcta, calia respondre tres qüestions fonamentals. Qui va falsificar la veritat, quines van ser les raons per fer-ho i en quin moment va tenir lloc la falsificació.
El Sr. Fernando Maldonado i jo, en el desenvolupament de la nostra investigació, vam intentar establir quina era la cita més antiga referida al retir de Carles I a Yuste. Vam consultar nombrosa bibliografia, vam trobar cites sobre el retir i la mort de Carles I a Yuste en un diccionari històric francès[i] de 1758 i en diverses obres dels anys 1777, 1828, 1851, etc. Finalment, vam poder establir que l’obra més antiga on es feia referència al retir de Yuste era la Historia de la vida y hechos del Emperador Carlos V, Máximo, fortísimo, Rey Católico de Espanya y de las Indias, Islas y Tierra firme del mar Océano obra de Prudencio de Sandoval[ii], escrivà a sou de Felip II, publicada el 1604. Aquesta dada ja ens proporcionava una pista important sobre qui podia estar al darrera d’un dels episodis d’ocultació de Catalunya en el relat històric oficial. Si el retir a Yuste era una invenció, aquell que hi hagués al darrere de l’autor de la falsificació, tindria molts números de ser-ne l’instigador. I aquest instigador hauria estat, ni més ni menys, el propi fill de l’emperador: el rei Felip II de Castella.
Però quins motius hauria tingut Felip per actuar d’aquesta manera? La resposta a aquest interrogant la trobaríem en l’afer de les abdicacions de Brussel·les de l’any 1555.
En el llibre del professor Jordi Buyreu[iii] podem llegir: “A mitjans de desembre de 1555, i encara sense haver-se realitzat l’acte de renúncia dels territoris hispànics, la princesa Joana ja comunica als virreis d’Aragó, Catalunya, Valencia, Mallorca i Sardenya les intencions de l’Emperador de retornar a la Península. En aquells moments semblava com si Carles vingués a dirigir els seus territoris patrimonials materns”. Observem que no parla de Castella, nomes es refereix als territoris de la Confederació de Catalunya.
Jordi Buyreu, continua explicant[iv]: “Vist tot això, es pot palesar el secretisme que volia mantenir Felip amb els territoris catalano-aragonesos. La princesa Joana ordenà al Consell d’Aragó que no donés cap publicitat a l’assumpte fins un nou avís. La política de confidencialitat que es mantenia al voltant de les qüestions catalano-aragoneses contrastava amb les celebracions públiques que es varen realitzar a la ciutat de Valladolid per tal de commemorar la succeció del nou rei a la Corona de Castella...”
Prosseguint amb l’assumpte de les abdicacions, continuem llegint a l’interessant llibre de Buyreu[v]: “... el Marquès de Tarifa notificà el resultat d’unes consultes fetes a Barcelona que ratificaven que Felip havia de venir als territoris catalano–aragonesos per complir amb les seves obligacions forals i constitucionals”.
I continua[vi]: “Si no es notificava l’abdicació de forma oficial als territoris aragonesos, l’Emperador continuava com a sobirà legal i reconegut a la Corona d’Aragó”.
Atès que Felip no va venir a Catalunya a complir amb els requisits d’abdicació del seu pare ni a jurar els furs i constitucions catalanes, Carles va continuar sent rei de Catalunya. Com ens ho confirma Rovira i Virgili[vii], quan parla del retir de l’emperador; “A Catalunya–Aragó seguí tenint-se per comte-rei Carles I, en nom del qual eren expedits els documents oficials“.
Aquest fets ens porten a la sospita, molt versemblant, de considerar que, si Catalunya–Aragó eren els únics territoris on continuava sent rei, Carles s’hi acabés retirant, cosa que quadraria perfectament amb la tesi de l’elecció del monestir de Sant Jeroni en comptes de Yuste.
Amb Catalunya, a més, Carles va tenir una relació molt especial. És on va viure alguns dels moments més importants de la seva vida. Per exemple, l’any 1519, hi va celebrar el Capítol del Toisó d’Or; va rebre la notícia que seria emperador i hi va organitzar les campanyes de Tunis, Itàlia i Alger. A Catalunya va rebre tot l’or i altres riqueses que, des de Mèxic, li enviava el seu parent “Hernan Cortés”.
Arribats a aquest punt, crec que cal que ens aturem breument en la qüestió dels virreis de Catalunya durant el temps que es produïen els fets dels quals estem parlant. He de confessar que no ha estat gens fàcil treure’n l’entrellat. Resulta que Catalunya és, molt sovint, simplement, el reino de Aragón; i tanmateix, a Aragó tenien un virrei i, a Catalunya, un altre. Si tot hagués estat el mateix, amb un virrei ja haurien fet, dic jo. D’altra banda, no deixa de ser curiós que Diego Hurtado de Mendoza, virrei d’Aragó fugís[viii], el mes de setembre de 1556, precisament quan Carles I va arribar a la península Ibèrica i que García de Toledo jurés a Barcelona[ix], el 23 de febrer de 1559, el càrrec de virrei de Catalunya, després de la mort de l’emperador.
Cal puntualitzar que, entre Diego Hurtado de Mendoza i Garcia de Toledo, apareix a Catalunya un virrei anomenat Marquès de Tarifa el qual, curiosament, apareix en algunes fonts però en altres no. No m’estranyaria que aquest embolic tingui com a objectiu amagar que, durant el retir de Carles I, no va haver virrei a Catalunya. I si no hi havia virrei era perquè el rei hi era present.
Recapitulant, Carles I havia abdicat en el seu fill el 1555. Però, segons la tradició constitucional catalana, el nou rei havia de venir a Catalunya a jurar-hi els furs i les constitucions, la qual cosa Felip no va fer. Per tant, els catalans no el reconeixien com a rei; i, a més, Carles vivia retirat a Sant Jeroni, en territori català, exercint les seves funcions sobiranes, com ho provaria el fet que, des de 1556 fins a la seva mort, no hi hagués virrei a Catalunya.
El resultat de tot aquest embolic va ser un Felip II ressentit envers Catalunya perquè els catalans eren els únics súbdits del seu progenitor que no es doblegaven als seus desitjos i no el reconeixien com a rei fins que no acomplís les seves exigències constitucionals, obsedit per esborrar qualsevol rastre d’una incòmoda presència paterna a Catalunya en uns moments delicats de transició política. Vet aquí el per què de tot plegat. Ara, per arrodonir la qüestió, només ens resta establir en quin moment es van produir aquests fets.
Felip II hauria trobat l’ocasió per consumar la seva revenja a partir de l’any 1561, quan es va endur la cort a Madrid i, amb ella, la noblesa catalana. Van marxar cap a la capital del reino, els Requesens, els Cardona (los Córdoba), els Desplà (del Llano), i tants d’altres. Els documents de l’Arxiu Reial de Catalunya (Archivo de la Corona de Aragón) van fer cap al Archivo de Simancas i, allí, escrivans a sou com Prudencio de Sandoval o Luis Cabrera de Cordova van suprimir tot el que feia referència a Catalunya i ho van substituir per Castella.
Les dades que he anat recollint fins ara, posen clarament en qüestió la versió oficial sobre molts dels aspectes de la biografia de Carles I. Caldrà que futurs avenços en la meva investigació acabin de perfilar allò que apunten les hipòtesis que acabo d’exposar.
Daniel Ibànyez
Badalona, desembre de 2010
[i] Dictionnaire Historique–Portatif, F.B. Merande, Imprimeur–Libraire, Avignon, 1758 pàg. 231 a 232. [ii] Fray Prudencio de Sandoval, Historia de la vida y hechos del Emperador Carlos V, Máximo, fortísimo, Rey Católico de Espanya y de las Indias, Islas y Tierra firme del mar Océano. 1604.
[iii] Jordi Buyreu Joan, Institucions i conflictes de la Catalunya moderna.
Rafael Dalmau Editor. Barcelona novembre 2005, pàg. 43.
[iv] Idem, pàg. 45.
[v] Idem, pàg. 51
[vi] Idem, Pàg. 53.
[vii]Antoni Rovira i Virgili, Història de Catalunya. Editorial la Gran Enciclopedia Vasca, Bilbao, 1978. Volum VII, pàg. 609.
[viii] Jordi Buyreu Joan, pàg. 51
[ix] Idem, pàg 66.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada