L'Ivan Tubau, una persona que durant un temps em va ser molt propera i que amb els anys vaig descobrir que estava entre els inspiradors de Ciudadanos (el que s'ha de veure!), el dia que van assassinar John Lennon, va escriure un article antològic al Periódico en què acabava amb una frase que aquell 9 de desembre de 1980 ens va commocionar, a mi i a la Rosa:
"Cómo decia Lennin, la historia avanza dos pasos y retrocede uno. Lo que sucede en nuestro caso, es que este paso nos está resultando excesivamente largo, excesivamente doloroso y encima nos matan los mitos".
Doncs això, podem comptar que l'alegria inicial pel judici a Camps (la punta [o puta?] de l'iceberg), molt probablement més aviat que no voldríem ens crearà un nou desencís, com segurament també ens passarà amb Murdock, amb Aznar, Milosevic, Karatzic o Mladic, o qualsevol dels que els darrers anys han participat de l'enorme pas enrere.
Tornarem a pensar que no és just i que sempre guanyen els mateixos. Que nosaltres, perdedors i perdedores, només se'ns permet la capacitat d'encaixar derrota rera derrota.
Però Groucho ja ho deia: "de derrota en derrota fins a la victòria final"(O bé era a l'inrevés?).
Avui, amb Camps i Murdock en el punt de mira, Karatdic i Mladic al Tribunal de la Haya i des del peu del canó dels perdedors, per a mi, la cosa és clara:
Fins a la victòria, sempre. I si no és la victòria, que sigui el proper pas endavant.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada