Les característiques reals i polítiques de la unió amb Aragó les hem d’entendre, en un primer moment, com d’una unió matrimonial, pel fet del casament entre Ramon Berenguer IV comte de Barcelona i senyor de Catalunya, i Peronella d’Aragó, l’hereva del Regne d’Aragó. Amb el naixement del seu fill i successor, serà personal. Mai va haver-hi una unitat de regnes, no es va fer mai una fusió de regnes.
.
El caràcter de Ramon Berenguer va ser determinant en voler mantenir aquesta mena de Confederació en comptes de fer-ne un sol regne. Molts historiadors han manifestat la seva incomprensió per aquesta profunda decisió. Avui dia, potser, l’actitud de Ramon Berenguer comporta uns elements de respecte que poden ser més ben compresa que abans, com un reconeixement i respecte per l’actitud del comte de Barcelona: es vol entendre que el comte de Barcelona entenia i considerava molt la singularitat de cada poble, de cada nació, i en aquest cas de que estem parlant, de cada regne.
.
La seva decisió, va ser presa en plena consciència, i no com s’ha volgut indicar per algun historiador “motivat per la pressió i exigència aragonesa”. No, ell ho tenia molt clar, i són prou conegudes les seves paraules, recollides per Bernat Desclot: “Aitant com viva, no vull ésser apel·lat rei; que són ara un dels mellors comtes del món, e si era apel·lat rei, no seria gens dels mellors.”
.
Ens troben doncs, amb una resolució estrictament personal, d’un home que sent profundament el seu arrel al comtat de Barcelona i que comporta, naturalment, la seva catalanitat. El romanticisme, no cal ni dir-ho, es va encantar amb les paraules del rei, però a nivell històric potser ens cal considerar que Ramon Berenguer IV tot i demostrar un important respecte pels pobles i estar tan orgullós del seu comtat... alhora demostrava tenir poca visió d’estat. Sempre recordarem les seves belles paraules, però ben aviat els fets reals aniran indicant que si ell hagués mirat endavant, el millor servei que podia fer per aquest comtat de Barcelona que tant s’estimava i preuava, era la de treure’s la petita corona de comte i posar-se la definitiva corona de rei. No hi ha dubte: eren les seves, unes belles paraules... però que van marcar el futur català.
.
Passar de comte a rei, en la realitat de la vida política de la península, era gairebé un fet natural. Ramon Berenguer IV tenia el territori, l’empenta i la història per convertir el comtat en reialme. En aquells moments i abans, d’aquesta manera s’havia realitzat en els estats peninsulars. Fins i tot la diplomàcia del moment així ho va considerar en el seu cas concret: si recordem l’estrany testament del Bataller en que deixava els seus regnes –Navara i Aragó- als ordes de cavalleria, cal saber que l’orde del Sant Sepulcre al signar els protocols de renúncia, “va donar plens poders a Ramon Berenguer IV per acceptar la dignitat reial, i emprar, des d’aleshores, el títol de rei.” Al no fer-ho, el nom de comtat passà a segon terme i llavors ens trobem que en el temps de Jaume I, la casa que aglutinarà l’impuls de la Confederació va anar tenint una imatge més aigualida: el comtat de Barcelona ja figurava en quart lloc, després de ser rei d’Aragó, de València i de Mallorca, era comte de Barcelona...
.
Amb la decisió de Ramon Berenguer IV també tindrem que gairebé tota la historiografia, amb excepció de la catalana, parlarà de la Corona d’Aragó, i dels aragonesos, en un sentit que engloba els catalans. El lloc que recull tota la documentació reial, diplomàtica i general està situat a la que va ser, sense cap mena de dubte, la ciutat que va capitalitzar el Regne: la ciutat de Barcelona. Però el rètol de la porta diu “Corona d’Aragó”...
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada