Carles Camp. Catalunya. Ignorant o mesella? El cas Quevedo
És creença generalitzada que els atacs xenòfobs anticatalans que la societat espanyola ens envia a través d’allò que, popularment, coneixem com a ‘caverna mediàtica madrilenya’, la ‘central lletera’ i algun altre renom són una cosa d’ara, un fet nou, modern, provocat potser per massa dècades de dictadura que han deixat a Espanya una marca massa fonda que, amb temps i a còpia d’explicar-nos, acabarà desapareixent com un malson més de la transició.
Res és menys cert que això. L’anticatalanisme mediàtic no és nou, té quatre-cents anys. El motiu de llavors era el mateix d’ara: els catalans no volíem, com no volem ara, contribuir amb el nostre esforç a pagar les ineficiències de la Villa y Corte.
Avui, són els AVE, el PER, l’aeroport de Ciudad Real, el 40 % de la població andalusa cobrant sous públics, clientelismes, corrupcions monumentals i ineptituds diverses. A principis del segle XVII, eren les guerres de Flandes, les guerres de religió a diversos llocs d’Europa i tota mena de clientelismes, corrupcions monumentals i ineptituds diverses.
Va ser aleshores, fa quatre-cents anys, quan va néixer el mite del català garrepa i insolidari i la seva principal veu mediàtica, el Jiménez Los Santos del moment, Francisco de Quevedo y Villegas.
I quê fem els catalans per agrair a aquest energumen tan dolces i tendres paraules? Doncs li dediquem carrers!
En efecte, són molt nombroses les poblacions de Catalunya que li tenen dedicat un carrer a aquest nefast personatge, un xenòfob que ens odiava fins a la mort.
Us imagineu que li podria semblar a un català que fes un viatge en el temps quatre-cents anys endavant i veiés amb horror que a tot Catalunya hi ha carrers dedicats a Jiménez Los Santos i que es parla d’Intereconomía, La Razón i El Mundo o de l’ABC com a exemples modèlics de comunicació? No sentiria aquest català un horror, fàstic i vergonya indescriptibles ?
Doncs, igualment li passaria a un català del segle XVII que viatgés a través del temps fins a la Catalunya d’avui i veiés com gairebé totes les poblacions catalanes dediquen un carrer a aquest sinistre personatge i es parla d’ell a les nostres escoles, se’ls explica als nostres nens que va ser un gran i magnífic escriptor del Siglo de Oro espanyol.
Suggereixo que se suprimeixi el nom d’aquest personatge del nomenclàtor de les nostres poblacions i se’l substitueixi, per exemple, pel d’en Josep Maria Planes i Martí (Manresa 1907–Barcelona 1936 , assassinat per les hordes de la CNT-FAI per haver defensat Catalunya i la llibertat (2).
Carles Camp
NOTES
L'anticatalanisme de Quevedo
En tanto que en Cataluña quedase algun solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra.
La vida de Francisco de Quevedo y Villegas, famós autor castellà del barroc i de la frase que encapçala aquest text, discorre entre el 1580 (Madrid) i 1645 (Villanueva de los Infantes, Castella la Nova). Visquè i fou un dels protagonistes destacats de l'escalada dialèctica i, finalment, armada entre castellans i catalans en temps dels greuges expressats per les institucions catalanes arran de la vulneració sistemàtica de les Constitucions del país per part de la monarquia de Felip IV. Aquesta, d'altra banda, era una actuació no gaire allunyada de la practicada pel seu pare, Felip III, i pel seu avi, Felip II, la cosa no venia de nou, doncs, als catalans de l'època. Sí que és veritat que en aquells inicis del segle XVI s'hi afegia una altra guerra entre les monarquies espanyola i francesa, cosa que comportava l'allotjament permanent de milers de soldats dels terços castellans en cases d'arreu del país i intents de mobilitzar forçadament lleves catalanes, vulnerant els privilegis de la terra, a més, del saqueig a les finances del país. Aquesta situació acabà desembocant en la declaració de total sobirania per part de les institucions catalanes i en guerra oberta contra Castella. En relació a les motivacions que la generaren el frare agustinià Gaspar Sala resumí: “Dels reis de Castella s'ha separat Catalunya per injúries, injustícies, rompiments de lleis, privilegis”, etc. És la Guerra de Separació, o dels Segadors, (1640-1652), que acabarà amb un terrible setge sobre Barcelona i la mutilació, el 1659, del territori català, amb la incorporació a França del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i part de la Cerdanya arrel del tractat signat entre les monarquies francesa i espanyola.
Però què sabem del pensament i l'acció de Francisco de Quevedo en aquest context? Entre d'altres coses, que fou un agitador constant de l'anticatalanisme (i no ens ha d'estranyar que en parlem referint-nos al segle XVII, quan l'historiador Antoni Simon situa l'inici d'aquest corrent de pensament i d'actuació política ben bé a la primera meitat del segle XVI). Degut a la importància de la propaganda escrita ens han arribat afirmacions del propi Quevedo.
Per exemple, a l'obra El Buscón digué: “El catalán es la criatura más triste y miserable que diós crió i que son los catalanes el ladrón de tres manos”. També hi afirma que els terços castellans no van cometre cap desori en terres catalanes. Alhora defensa el Comte Duc d'Olivares, a qui el rei Felip IV havia delegat el poder efectiu i qui fou el principal instigador de l'intent de sotmetre Catalunya a les lleis i costums de Castella. De fet, el 1641, el mateix ambaixador venecià a la cort de Madrid, des de la seva visió neutral, escrigué que el Comte Duc d'Olivares “detestava les constitucions i esclatava en violentes injúries cada cop que parlava dels catalans”. Pel que fa a Quevedo, davant la resistència de les institucions catalanes de plegar-se als designis castellans, titllà de “sátrapas” a “los diputados, concellers, los cien concellers”. I per la següent frase que reproduïm s'observa que tenia un “alt concepte” de l'autogovern català i del seu sistema pactista i garantista dels drets de la terra: “Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el Conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda. Tieren príncipe como el cuerpo alma para vivir; y como éste alega contra la razón apetitos y vicios, aquellos contra la razón de su señor alegan privilegios y fueros”. Aquesta bonica última cita pertany a l'obra de Quevedo no menys instructiva: “La rebelión de Barcelona no es por el huevo ni por el fuero”.
Per acabar, tres metàfores que fa servir Quevedo referint-se a Catalunya. Catalunya entesa com a hidra, establint-hi relació per la seva doble perillositat: verinosa i reproductura. Per exemple a la “Idea del Principado de Cataluña”, referint-se a la multiplicació de revoltats: “Desta hidra brotaron muchas cabezas”. Els furs (o constitucions) fent-los equivalents a l'Alcorà, quan “El negro libro verde se vuelve Alcorán” en “La rebelión de Barcelona...”, amb tot el que de pejoratiu comportava. I la desvirtuació de l'expressió usada per explicar el significat polític de l'enfrontament “no es por el huevo, sino por el fuero”, convertit per Quevedo en “ni es por el huevo ni es por el fuero” per desprestigiar i buidar de contingut la rebel·lió catalana. Oi que us sona això de dir que ni els fets del 1640 ni els del 1714, ni els de tantes altres vegades, no eren de naturalesa política sinó només bandolerisme o pura malícia...?
Hem vist, doncs, Quevedo com a exemple de personatge partícep de les campanyes polítiques difamatòries del moment. No és ni molts menys l'únic exemple d'una època en la qual les publicacions d'aquest estil tingueren un paper molt destacat. És, però, un model d'anticatalanisme que com bé sabem ha continuat al llarg dels segles fins a traslladar-se, per exemple, a la ones radiofòniques d'avui en dia. I és que hi ha coses que sembla que no han canviat. Només ens cal tenir-ho ben present i actuar en conseqüència.
Bibliografia:
ARREDONDO, Maria Soledad, “Armas de Papel. Quevedo y sus contemporáneos ante la Guerra de Cataluña”; La Perinola, revista de investigación quevediana, 2, 1998.
FERRER i GIRONÈS, Francesc, “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”; Ed. 62, Barcelona, 2000.SIMON, Antoni, “Els orígens històrics de l’anticatalanisme”; a “L’Espill”, núm. 24, “Anticatalanisme i catalanofòbia”, 2006;
Ramon Freixes
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada