Buidà el gran got i mentre el deixava sobre el mostrador feu un senyal al cambrer. Baixà del tamboret amb un cop sec. El cambrer el va mirar de reüll mentre afegia una gota d’angostura al combinat.
Fent tentines, es dirigí cap a la màquina tocadiscs tot butxaquejant en busca d’alguna moneda. Volia música, qualsevol. Qualsevol cosa que el distragués. Volia apartar les imatges que li bombardejaven el cervell sense aturador. Una i una altra i sempre uns ulls dominats pel terror i el desconcert.
No aconseguia llegir cap dels títols que ballaven davant els ulls, però li era ben bé igual. Trastejà una combinació de tecles amb ràbia. Recordà la ràbia estúpida, la revolada amb què havia llançat la seva parella contra la paret i el tremolor en aixecar-se tot apartant els cabells, ara enganxats a la cara per les llàgrimes i el fi corriol de sang que li brotava del llavi partit. Un gest fet amb la gràcia involuntària de sempre i que a ell l’enamorava especialment. Ara, però, l’enrabiava i l’omplia d’odi i de remordiment a la vegada.
A la màquina sonava Don’t Let Me Down, versionada pels Stereophonics. Les llàgrimes li negaren els ulls, ensopegà amb la cadira d’una de les taules que per poc no acaba a terra, s’abraçà a la columna per arribar al seu tamboret, a la barra, amb el que a ell li semblà un control de la situació. Però ja ni ho sabia què era el control.
- - És millor que vagis a dormir, ja m’ho pagaràs... – el cambrer havia abocat el Gintònic a la pica en constatar la monumental borratxera d’ell.
- - I on se suposa que he d’anar a dormir, eh? ... digues, tio llest!
- - No ho sé noi. Aquest és un problema que tens tu. Però no estàs en condicions d’estar al meu bar.
- - No esdic en condicions d’esdar al món, idioda!
- - Raó de més – Digué el cambrer amb la professionalitat d’un psicòleg de primer nivell.
Ell arronsà les espatlles i es dirigí a la porta, no sense abans fer una llarga mirada, entre oscil·lacions, al bar i al cambrer.
- - Idioda! – i dedicat a tota la parròquia – idiodes!
Finalment marxà del local remugant per ell mateix: No sabeu guè he fet... no en deniu ni idea. Idiodes!
L’esperaven els carrers de la nit, humits i brillants per la xafogor. Avançà intentant esquivar fanals, papereres, bancs, i altres obstacles pagats amb els seus impostos i que ara es preguntava si tenia dret a demanar que els hi apartessin. Com volia apartar el record de la violència que havia viscut a casa.
No era la primera vegada que s’emprenyava per una fotesa. És més ens els darrers temps hi havia hagut diversos episodis que cada vegada li havien costat més de controlar. Fins aquell moment. Sense saber com, la va agafar pel braç d’una revolada i la va rebotre contra la paret amb un revés donat amb totes les seves forces. Fins ara s’havia donat diverses excuses, i, després, sempre s’havia refugiat en la beguda. Però avui havia anat més enllà.
Es repenjà en una cantonada i, maldestre, tragué el paquet de tabac i l’encenedor de la butxaca de la camisa. Quan es disposava a encendre la cigarreta li cridaren l’atenció uns crits sobtats al carrer del costat.
Girà la cantonada i veié un home de la seva edat que tenia acorralada contra un dels cotxes aparcats, una noia jove que es tapava la cara amb els braços, protegint-la de les bufetades i els cops de puny que l’home li etzibava.
Ell arrencà a córrer en direcció a la parella encegat per la ràbia i la frustració. Contra si mateix en gran mesura. Però ell no sabia que ja li havia passat el temps de reflexionar-ho.
El primer cop de puny tirà l’home al terra i començà amb el joc de puntades de peu, fins que relliscaren i caigueren. Del terra estant, s’agafaren pel coll mentre la noia, refugiada en un portal, trucava per telèfon esglaiada. Els pocs transeünts que passaven pel carrer, canviaven de vorera mirant cap una altra banda.
Sentí la l’escalfor que s’escampava per la panxa massa tard, però, indiferent, seguí castigant la cara de l’altre fins que s’adonà que el tenia estabornit i, a més, a ell li començaven a fallar les forces.
En deixar de donar cops s’adonà que la sang rajava bategant de la seva panxa, xopant la roba i fent un toll viscós i brillant al terra brut de la vorera. Comprengué el que havia passat en veure la navalla als peus de l’home que, amb penes i treballs, maldava per posar-se dret.
La darrera cosa que va sentir va ser molt lluny, quasi a l’altre món ja. Foren les sirenes de la policia, les frenades, crits, altos, cops de porta i el xerric de les manilles en tancar-se al voltant dels canells de l’home.
- S’ha tornat boig, s’ha tornat boig... – la veu dolça de la noia, entre sanglots, s’allunyava en l’espai i el temps repetint aquestes paraules amb to de salmòdia.
Féu un darrer esforç per alçar la vista i, per un instant, veié els ulls de la noia també dominats pel terror i el desconcert , confonent-los amb els de la seva parella. Fou el darrer que va veure.
Vilanova i la Geltrú, gener 2012
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada