ENRIC CASAMITJANA, AMIC, COMPANY, MESTRE

Enric, amic, company, mestre; has marxat amb la modèstia i discreció que tota la vida t’han acompanyat.

Tant és així que no he sabut de la teva mort fins passats uns dies i resulta una més de les teves ironies. Una més de les teves frases. “Podem quedar per no anar-hi”.

Et vaig conèixer quan jo tenia 16 anys i encara alternava l’escola i aquest món màgic que se m’obria al meu davant, ple de persones lliures i rialleres, combatives i sense diners que va er el món del teatre de finals dels seixanta. Un món i unes persones que el nostre país ha oblidat prematurament, com tantes altres.

Tu vas ser de les primeres persones de qui vaig rebre afecte, més enllà de la família i els amics de l’escola. Fins i tot abans que el món femení, tant introbable en aquells temps, es presentés a la meva vida. Tu em vares tractar com un més, en aquell equip de K-Barret!, a la Cova del Drac de Tusset. Jo estava obnubilat amb el món estrany que s’obria dia a dia al meu davant, i tu de seguida em vas tractar com un adult, mostrant-me el camí de la ironia fina, de la socarroneria, d’aquell humor amb posat anglès que mai no vas abandonar. I aquesta complicitat sempre la vaig rebre de tu, amb afecte, amb simpatia i amb aquella entremaliadura seriosa en què sempre em feies caure. “Que em fas mal paper?”, preguntat així, de sobte, creuant-nos en qualsevol dels passadissos del Romea. Sempre em desconcertaves fins que veia brillar als teus ulls la intel·ligència de l’humor.

Em vénen al cap un seguit d’imatges inesborrables. Els teus viatges als “bolos” amb aquella Vespa amb sidecar, La teva mà ficant-se a la meva butxaca que no veia el públic en la coreografia del Xofer… al Palace!; “Per triomfar a la societat, una doble vida has de portar (1,2,3, i)” cantaves al meu darrere, i sentia el teu somriure al meu clatell.

L’home de l’etern somriure; mai no et vaig veure enfadat, ni parlar amb veu gruixuda, ni discutir-te amb ningú, per motius que et donessin les dificultats i la precarietat en què a vegades tocava treballar.

De tu vaig aprendre que un actor o una actriu han de ser sempre eficaços, en tot moment; que la preocupació ha de ser que la “funció” no flaquegi en els moments en què toca dir la frase, fer el gest o bé donar la rèplica.

Per sort, no fa gaire anys, al bar del Condal, vaig poder dir-te allò que feia anys que et volia dir. “Ets de les persones que he conegut al món del teatre que més orgullós estic d’haver conegut, i probablement de les millors persones que mai no he conegut”. Com sempre vas respondre amb algun dels teus comentaris irònics i traient-te importància. Gràcies, Enric, amic, company, mestre. Sou les persones com tu les que heu bastit els fonaments d’aquest teatre al que avui tots reconeixem la seva qualitat. Sense tu, aquest món es queda una mica més sol, més trist i més orfe.

Vull acomiadar-me de tu amb les teves pròpies paraules, extretes d’una entrevista ja que crec que donen la dimensió de qui has estat i de com ho has estat.

“

-- Enyora l'escenari?
-- No. Sóc un gran espectador. No solc perdre'm cap obra. La meva família són els actors, no he renunciat a ser actor, només a sortir a escena.

-- En què ha canviat l'ofici?
-- Avui es treballa més tranquil. Abans només hi havia dos dies de festa a l'any: dijous i divendres sant. Amb el temps i moltes reivindicacions vam aconseguir fer festa un dia a la setmana. Després es va guanyar una única funció diària, remunerar assajos i firmar convenis per regular horaris i sous. No ens han regalat res, s'ha fet amb anys de lluita.

-- Un artista és vulnerable?
-- Com tots. Per ser un bon actor s'ha de tenir molta humanitat.

Fins sempre amic, company, mestre, que t’acompanyi la màgia amb què has impregnat la vida de tantes persones. Això és tot, com canta en George, una de les nostres complicitats.

ENRIC CASAMITJANA, AMIC, COMPANY, MESTRE