«los catalanes eran tratados como conquistados y no hermanados, y que la tiranía se ejercía en nombre de la soberanía común»
Francesc Romaní i Puigdengoles
¿Hasta cuándo hemos de morder el freno?, decían unos. ¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como esclavos?, decían otros. ¿Somos o no somos españoles?, decían todos.
Pues asimismo preciso yo la cuestión, ministros de Isabel II. Los catalanes ¿son o no son españoles?, ¿son nuestros colonos o son nuestros esclavos?
Joan Prim
Així, devers 1855, Catalunya, que ha fet una veritable sortida política Castella endins, retorna pregonament desenganyada.
El moment és capital. Els seus homes reflexionen i refusen aquell estat incomprensible, abstracte, corrupte i ineficaç.
Jaume Vicens Vives
El pensament polític a Madrid evoluciona una mica en la mecànica històrica del vuit-cents, durant el qual s’esdevenen diversos fets: l’esclafament del règim semifeudal residual i agrari, i també la lluita contra la monarquia absoluta, que comporten crisis greus als estaments que hi donen suport, l’Església, l’aristocràcia, l’exèrcit, l’administració, etc. Aquesta situació és provocada per fenòmens simultanis, com la introducció de les màquines en la producció, els nous coneixements científics, el desplegament de les comunicacions, l’ascensió de la burgesia, l’adveniment de les masses obreres, etc.
L’aparició renovada de la catalonofòbia en aquesta època es deu a la continuïtat de la manca de compatibilitat entre les estructures productives de Catalunya i les d’Espanya, la qual cosa il·lustra Ferrater Mora: «El pols vital dels diversos pobles peninsulars ha bategat amb ritmes diferents.» Segons Fontana, la manca d’un projecte col·lectiu no solament deixarà dividida la burgesia, sinó que dificultarà l’assimilació de les classes subordinades. L’aparell de l’Estat que emergeix a Madrid és una rèmora i una nosa per a Catalunya, tant si hi dominen els reialistes absolutistes, com els moderats, els liberals o els progressistes, ja que els problemes dels catalans a Madrid no són ni plantejats. El pensament col·lectiu català, en canvi, tant burgès com proletari, intenta resoldre les seves problemàtiques pels viaranys de l’autonomisme polític, l’un, i per la creació d’entitats parasindicalistes, l’altre, cosa que des de Madrid es contempla de nou com si es plantegés la disgregació o la secessió, però la realitat és que els catalans no han trobat acolliment al redós de les estructures de l’Estat, tant si són parlamentàries, com si són ministerials, o administratives. L’única resposta del govern és l’aplicació de fórmules de força, jurídicament discutibles, com l’estat d’excepció o l’estat de guerra, i l’habitual repressió del sabre mitjançant la col·laboració de l’exèrcit i les altres forces de l’ordre. ¿Quins són els arguments i els fonaments ideològics d’aquesta actitud expressada pels governants de Madrid?
Un exemple d’aquest tarannà violent són els avalots de 1842-1843 a Catalunya, quan amb el suport de progressistes i republicans es crea la Junta Central de Catalunya amb el lema «ens devem tots a la llibertat i a la pàtria catalana». La reacció del govern moderat de Narváez és tenir els catalans sota l’estat de setge fins al 1854. No hi ha gaires testimonis del desig d’emancipar-se nacionalment, però tàcitament Balmes hi fa referència el 1843 en escriure que els catalans no han de somniar «en absurdos proyectos de independencia». Si Balmes recomana que no cal pensar en la independència és que políticament aquesta alternativa es plantejava entre els catalans, ja que va tornar a escriure-hi recomanant a Catalunya que «cuando en momentos críticos y de exasperación oiga hablar de independencia, convénzase desde luego que se trata de engañarla con esperanzas imposibles de realizar».
Una altra situació exemplificadora és l’aparició del prohibicionisme a Catalunya, doctrina que a Madrid insistien a identificar amb el catalanisme. Manuel Pugés, en estudiar el proteccionisme de la dècada de 1840, explica que «“La Guia del Comercio” y otros periódicos de igual tendència (lliurecanvistes) establecían que la cuestión catalana y la cuestión económica debían ser miradas como una sola cuestión. Y es más: los defensores del librecambismo, y en su nombre el periódico “La España”, cayeron en la enorme injusticia de acusar a Cataluña de ser la única responsable de los males que la guerra civil ocasionaba entonces a la nación, aconsejando que se procurara aislarla y dejar que sufriera ella sola las consecuencias de la lucha. (...) Y la “Revista Militar”, en un artículo titulado ‘Consideraciones sobre la guerra de Cataluña’ (10 de febrero 1849), insultaba a los catalanes llamándoles “gente suelta y sin policía, vengativos, ingratos” además de otras calificaciones muchísimo más duras, mientras otros escritores pedían terribles medidas contra Cataluña, a la cual aquella revista comparaba con un jorobado».[253]
Per l’estat d’excepció en què estava Catalunya i per aquest clima polític madrileny, el general Prim, el 1851, en un discurs al Congrés dels Diputats denuncia aquesta situació així: «Ciento cuarenta y tres son los catalanes arcabuceados como perros, sin sentencia legal, sin formación de causa siquiera, sin haberles dado tiempo para despedirse de sus familias. (...)Pero también son muchos centenares los que juzgados por la misma legislación han sido conducidos, unos a Filipinas, otras a Islas Canarias, otros a provincias del interior.»[254] Prim pregunta si els catalans han de ser manats eternament com a país conquerit i quan es plantejarà tornar-los les garanties constitucionals. Aquesta mateixa pregunta la fa al Congrés el diputat Salvador Maluquer: «Las provincias catalanas, ¿son acaso unas provincias conquistadas?»[255] El ministre de la Governació Bertrán de Lis, en la resposta a Prim, es planteja: «¿Conviene o no conviene el estado de sitio en Cataluña? Esta es la cuestión. (...) Ha sido uno de los principios constantes de la Administración actual no conceder nada, absolutamente nada que se presente con el carácter de exigencia política. Una dolorosa experiencia nos ha hecho conocer que esas concesiones no conducen a ningún resultado beneficioso; es menester ser más firme y restrictivo que en otros tiempos.» L’estat de setge a Catalunya per més dolorós que sigui «es una necesidad imperiosa de que hoy día absolutamente no se puede prescindir. Estamos seguros que el pueblo de Cataluña sabe muy bien que si en aquellas provincias se toman ahora algunas medidas severas y rigurosas, de ninguna manera pierden por eso sus derechos, y que esas medidas severas y rigorosas no tienen otro objeto que proteger su seguridad y atender a sus intereses.»
La catalanofòbia exercida amb mesures severas y rigurosas és justificada per protegir la seguretat i l’atenció dels interessos dels catalans. No tenen cap més al·legació substancial per justificar un estat de setge excepcional que va durar deu anys. L’explicació no és ideològica o basada en una exigència política, tal com diu el ministre, només la por de la llibertat de Catalunya pot explicar-ne la repressió.
El 1854 esclata una vaga general a Catalunya per demanar el dret d’associació i el 1855 el capità general de Catalunya, a les ordres del govern progressista, dissol totes les mutualitats obreres, per la qual cosa al juliol es convoca una vaga general a fi de reclamar l’associacionisme obrer. Amb motiu d’aquesta vaga, a Madrid s’organitza una campanya anticatalana. Els criteris polítics són substituïts per la força i la violència; ningú no pensa en la raó, ni en la justícia. El diari conservador Occidente escriu que per l’ordre de Catalunya cal enviar-hi «un general de carácter y de energía con fuerzas suficientes; (...) sujetar a los díscolos, castigar a los rebeldes, tratar, en fin, al Principado un poco a lo Felipe IV». Per a allò que els interessa, els castellans tenen memòria i recorden el comte duc de Olivares, però en canvi no fan remembrança de les institucions sobiranes de Catalunya, ni de les seves llibertats.
El diari Las Novedades també vincula el problema amb el tema nacional quan afirma que hi ha catalans que són «dominados por un egoismo provincial, si permanecen unidos a nosotros y no se declaran en abierta rebelión, es porque conocen su impotencia para existir como nación independiente». En canvi, El Diario Español recomana la repressió estil Espartero de 1842, és a dir, amb el bombardeig, ja que era «imponiendo y no transigiendo».[256] L’editorialista del diari conservador El Parlamento afirma que Catalunya «es a la vez que una de las fuerzas de nuestra monarquía, una de las causas de nuestra debilidad en tiempo de paz»; com que aquest editorialista sí que té la memòria completa, reconeix que Catalunya es creu ser independent per «sus recuerdos históricos, su idioma popular, su legislación civil diferente de la del resto de la península, y aun la moneda que allí ha tenido curso hasta ahora». Aquest diari, tanmateix, fa un programa sobre la «política española respecto a Cataluña», els objectius del qual caldrà que tots els ministres lleguin a mesura que se succeeixin en el poder. L’esmentat programa, adequat per conèixer l’actitud de la ideologia espanyolista, es basa en aquests punts. Primerament, per governar Catalunya no l’han d’afalagar ja que «los pueblos tratados siempre con especial blandura y con halagos con demasiada frecuencia lo interpretan como concesiones del miedo», d’on «la tendencia que siempre hay en Cataluña y particularmente en Barcelona, a hablar siempre al gobierno, en acerbo lenguaje, y con tendencias amenazadoras, cuando el poder central no está regido por mano vigorosa y corazón alentado». Segonament, cal demostrar que Catalunya és el país «más dependiente de hecho» de totes les terres peninsulars i palesar cada dia que aquest país «es el que más fruto saca de la sociedad española», de manera que anant-li recordant aquesta dependència «quedará aislado en sus revueltas». En tercer lloc, s’ha de fomentar la contraposició d’interessos que hi ha a Catalunya, tant territorials com socials, mitjançant la pertorbació que «tiene todos los caracteres de una lucha de clases». Finalment, en relació amb les inversions, «hay que decidir, si allí los capitales han de espiar con pérdidas enormes, las crecidas ganancias que hasta ahora han venido realizando o que sigan encontrando empleo lucrativo y seguro, sin destruir grandes intereses españoles, no menos importantes, que los que por su aglomeración en Barcelona hieren la vista».[257]
No hi ha dubte que el diari El Parlamento elabora un bon programa que anuncia fil per randa allò que finalment haurà de passar, no solament en el segle XIX, sinó també en el futur. Pel que fa al rigor en el tracte poc afalagador, ha estat una constant històrica; gràcies a la violència, s’han sortit amb la seva. Feia anys i panys que els catalans suportaven el «rigor del sabre». El que és nou de trinca és l’objectiu de fer entendre als catalans que depenen del mercat espanyol. Això no obstant, en la qüestió del proteccionisme temps a venir pocs es faran seva aquesta idea; precisament, la incomprensió d’aquests sectors serà una causa fonamental del catalanisme polític. Dins d’aquesta dependència econòmica, a més, el diari no es descuida la dependència fiscal: «Rico aquel país por su trabajo, rico también hasta por las consecuencias de su caracter turbulento, ha visto casi siempre concentrarse en provecho suyo esclusivamente los impuestos con que contribuye, y no pocas veces han ido a fecundar sus fuerzas productivas los tesoros de las demás provincias, cuyos impuestos se gastaban en parte en el Principado.» Amb aquesta creença espanyola tan arrelada que els catalans xuclen els espanyols, el 1855 ja s’exigeix a Catalunya una idea que en el futur tindrà un rendiment polític absolut: la solidaritat. L’editorial acaba demanant que Catalunya «llegue a ser verdaderamente solidaria de las demás provincias españolas. De ello ¡cuánto no dista en el dia!». En relació amb el tercer punt, fomentar la contraposició dels interessos de les diferents comarques de Catalunya, no és res més que la dita romana de «divideix i venceràs». Amb motiu del ferrocarril de Sant Joan de les Abadesses, des de Madrid proposen que vagi al port de Roses en lloc de Barcelona; plantegen d’engrandir el port de Tarragona i Tortosa, i també de retornar la Universitat a Cervera; no cal dir que també plantegen la controvèrsia social amb el propòsit de dividir Catalunya en bàndols i fomentar-hi lluites intestines. L’editorialista afirma que hi ha causes greus i profundes, és a dir, una qüestió social per resoldre, utilitzant un concepte nou: la lluita de classes. Aquest pensament polític encarat contra «esta pequeña nacionalidad catalana, mezquina concepción en los tiempos que vivimos» s’acaba en el punt que pretén fer-la més pobra amb la reducció de la rendibilitat de les inversions. L’editorialista toca tots els temes. L’expiació d’haver obtingut tants de guanys s’ha de fer amb pèrdues. I en tot cas sempre vigilant de no destruir els «grandes intereses españoles». Illas i Vidal ho sintetitza així: «Hacer que los capitales devenguen intereses más módicos que los que ahora ganan.» Des de Catalunya, tot i haver-hi l’estat d’excepció, aquesta campanya fou contestada amb un fulletó sense signatura, l’autoria del qual, però, tots els historiadors han convingut a atribuir a Joan Illas i Vidal. També la replicà Joan Mañé i Flaquer amb articles al Messager du Midi, on va escriure: «Desgraciadamente, el poder central, receloso sin duda de nuestra prosperidad, nos amenaza con establecer un código civil uniforme. (...) Vemos como la pérdida de nuestras libertades ha influído poco en nuestra prosperidad material, gracias a nuestras leyes civiles, las únicas que se han salvado de nuestras antiguas instituciones. El carácter de la raza catalana se distingue por su marcada personalidad y una necesidad de independencia individual llevada al extremo. (...) Comprenderá V. ahora, Sr. Director, cuanto han desconocido nuestra autonomía, nuestra naturaleza, el mismo interés general del país, aquellos que nos han arrebatado nuestra independencia.»[258]
El 1866 el catalanisme polític formula per primer cop per via parlamentària una demanda de la devolució de l’antiga organització política arrabassada. Encapçalats per Duran i Bas, set diputats catalans presenten el 13 de març de 1866, al Congrés de Diputats, una proposició de llei en què propugnen la descentralització amb caràcter general, l’agrupació de les províncies en una nova divisió territorial, la transferència de les competències d’ensenyament, beneficència, obres públiques i carreteres, la creació d’arbitris, la llibertat de fer emprèstits, etc.[259] Aquesta proposició pretenia evitar, entre d’altres, «el despilfarro en los gastos y la desmoralización en la recaudación de impuestos» o «conquistar mayor número de libertades, sino para hacerlas extensivas a mayor número de individuos» perquè no volien que «en nombre de la unidad se nos imponga la uniformidad». L’exposició d’aquesta proposició feta pel diputat d’Unió Liberal Duran i Bas va ser replicada pel també liberal José Posada Herrera, ministre de la Governació en el gabinet d’O’donnell, duc de Tetuan, el qual aleshores ocupava el càrrec de president del Consell de Ministres per tercera vegada. Posada Herrera, d’entrada, va recórrer al mot excentralización per referir-se la descentralització proposada, i tot seguit va afirmar que tant la centralització com l’excentralització eren iguals en el fons. També afirmà que l’escola de l’excentralització volia donar el govern al municipi i a la província «en contra del gobierno del Estado; y yo digo que esta escuela, lejos de ser protectora de la libertad, es enemiga de la libertad»; hi contraposà «la creación de esas tiranías locales tan horribles»; havent sentenciat que no es podien fer il·lusions amb l’excentralització, va proclamar un gran principi que avui encara és vàlid entre nosaltres: «El secreto de la centralización está en el presupuesto: ése es el gran secreto; como el secreto de la libertad en los tiempos modernos está en el presupuesto.» I encara ho va aclarir més: «Si les quitáis a las diputaciones y a los ayuntamientos el poder subventivo, bien podéis darles todas las facultades que queráis, no adelantarán nada; sin dinero no se levantan establecimientos de instrucción pública, de beneficencia, casas de caridad, ni se hace un camino, ni se construyen cárceles, ni se traen aguas a la población; la verdadera independencia del municipio está en la independencia del presupuesto. Mientras el municipio esté dependendiente de la autoridad superior para la aprobación del presupuesto, habrá centralización; dadle el nombre que queráis. ¿Qué independencia sería la de la nación, es decir, la del Gobierno que la representa, el día que tuviera que pedir por favor a las diputaciones provinciales que le pagaran puntualmente lo que le debían?» El liberal Posada Herrera es preguntava: «Cuando las diputaciones dispusieran de la instrucción pública y de la beneficencia, ¿qué sería del Estado? (...) ¿Acepta el Sr. Duran y Bas como unidad la igualdad y la uniformidad de legislaciones? Los hombres todos que pertenecen a una nación, o que estan bajo el régimen de un solo Gobierno, ¿han de ser gobernados y regidos por una misma ley?(...) Pues entendida la unidad de esta manera, el sistema del Sr. Duran y Bas es imposible; porque resultaría por necesidad que en una provincia unos pagarían más y otros pagarían menos, según la habilidad, honradez y condiciones de los que administrasen sus intereses: no habría igualdad ante la ley.» Amb aquest concepte tan absurd i subjectiu de la igualtat, establerta per sota i no per dalt, acabava reconeixent la misèria del sistema polític espanyol imperant afirmant que «la gran dificultad en España no está en la centralización ni en la descentralización; está en los hábitos de trescientos años que nos ha hecho dejados para los intereses públicos, y hasta abandonados para los propios», amb la qual cosa tampoc no deixava via lliure als catalans que volen governar-se per fugir dels governs maldestres espanyols. Varen votar en contra la proposició vuitanta-vuit diputats; quaranta-quatre ho van fer a favor, entre els quals hi havia tots els catalans, de totes les ideologies.[260] A més de l’oposició del govern liberal a la proposició de llei, els moderats, des del diari madrileny, del ministre González Bravo, despectivament es refereixen als diputats catalans amb l’expressió «diputados de comarca» i els recriminen que siguin tan gelosos dels interessos de Catalunya; els recorden que «llegará un día en que se plantee la cuestión de la reforma arencelaria, que afecta en primer término a Cataluña; y como que las demás provincias españolas lo que quieren es vestir bien y barato, poco podrá importar a sus diputados el que los algodones, las lanas sajonas, la seda y otros géneros adeuden o no adeuden nada».[261] La llibertat dels catalans sempre és contraposada a les amenaces aranzelaries; mentrestant, les reivindicacions polítiques populars són ofegades mitjançant la llei del sabre i l’embolcall de la força jurídica de l’estat d’excepció. Una bona política!
El govern espanyol era un gran desgavell i la seva organització administrativa, un desori el cost de la qual no podia aguantar la hisenda pública. Albert Balcells ho comenta així: «El 1860, l’administració espanyola tenia 189.000 empleats públics, quatre vegades més que la Gran Bretanya, la qual tenia una població de quasi el doble de la d’Espanya.»[262] Amb la revolució d’octubre de 1868 i l’inici del sexenni democràtic, les llibertats individuals es varen normalitzar, però pel que fa a les llibertats col·lectives dels catalans tot quedà igual. A la sessió del 27 de maig de 1871 al Congrés de Diputats, el diputat tradicionalista per Girona Emili Sicars i de Palau interpel·là al ministre d’Hisenda Segismundo Moret. De primer li etzibà que els avenços de Catalunya no eren pas per causa de l’ajuda del govern; a més, amb la uniformitat imposada es volia una igualtat falsa. Es queixà de diversos abusos del govern, sobretot en l’àmbit de la justícia ja que hi havia ordres «que prohiben que los catalanes puedan ejercer la primera magistratura en aquellas cuatro provincias, que ningún catalán pueda sentarse en su antigua e histórica Audiencia». El ministre li va contestar que «me parece que la protesta que hace de todo eso que llama tiranía de Madrid, encierra más una protesta de antiespañolismo que una protesta contra esta capital»; segons ell, l’origen de la «pérdida de esa independencia provincial» va ser la lluita contra els borbons del principi del segle XVIII. Quant a la subordinació de la justícia, va argumentar: «Si convenimos en esta logomaquia especial de que no puede administrar justícia sino entendiéndose en un lenguaje particular los jueces y los clientes, témome que se entiendan demasiado, y se haga justicia catalana».[263] Tanmateix, tot i aquella època del sexenni democràtic, la incomprensió del poble català era doble i paradoxal. Per una banda, no li deixaven tenir autonomia d’acord amb el seu règim tradicional i, per l’altra, tampoc no els miraven amb simpatia perquè participaven en el govern de l’Estat, com es veurà tot seguit. Després de tantes provatures entre moderats i progressistes, l’Estat, que no havia reeixit, es va liquidar, amb l’exili de la monarquia borbònica; amb la idea de crear un nou estat va esclatar la revolució d’octubre, que va portar la Primera República, de 1873. En aquells moments els catalans, per primera vegada a la història, d’una manera normal varen participar en la nau de l’Estat, amb Pi Margall, Figueres, Ramon Nouvilas, Joan Tutau, Sunyer i Capdevila, etc. Però aquesta nova situació tampoc no fou falaguera per als qui tradicionalment s’havien fet amos de tots els governs. Per això, va tornar a emergir la catalanofòbia en la premsa espanyola. A la publicació seriosa El Eco de España, hi va aparèixer el comentari següent: «Con el advenimiento de la República, España ha pasado a ser patrimonio de Cataluña. El presidente del poder ejecutivo, catalán. El ministro de la Gobernación, catalán. El ministro de Hacienda, catalán. De los cuarenta y nueve Gobiernos de la provincia, treinta y dos estan desempeñados por catalanes. Pues todavía no están contentos. Será necesario darles un ministerio homogéneo, todo él catalán, los diecisiete Gobiernos de provincia que les faltan, y que el resto de España les pague un crecido tributo, para que nos dispensen el obsequio de no declararse independientes ni piensen en mudar de nacionalidad. No tienen los catalanes la culpa, sino los castellanos, los aragoneses, valencianos, andaluces, extremeños, gallegos y demás españoles que lo sufren y lo consienten.»[264] Valentí Almirall explica el malestar que va causar la participació catalana en el govern durant la Primera República: «Nos bastaria recordar la cridòria que aixecaren tots los diaris de Madrid sens distinció de colors quan, en 1873, se verificà lo fet de que en lo primer ministeri de la República hi haguéssin tres catalans. Al sentir les exclamacions i ploricons dels madrilenyos no semblava sinó que els bàrbaros haguessin atravessat les portes de la vila del pressupost. Està clar; allò era una competència ruïnosa per a la indústria que ells exerceixen. Lo manar i lo cobrar és privilegi exclusiu dels madrilenys.»[265] Es pot observar que als catalans només els volien per produir i per ser explotats fiscalment, sense cap participació política. És a dir, un tracte de colònia. Una qüestió que ja anteriorment s’havia plantejat, el 1835, a El Nuevo Vapor, on s’escrivia: «Cataluña presentará todavía el simulacro de una colonia.» Però aquesta impressió fou molt general i durà molt de temps; com digué Joan Prim el 1851, els catalans «¿son nuestros colonos o son nuestros esclavos?»; Joan Illas i Vidal va escriure el 1855: «Valdría más mil veces emprender las reformas, que predicar constantemente odio y envidia», ja que a Catalunya pretenien «tratarla como colonia; vale más decirle que tiene una constitución é impere el sable». Segons Víctor Balaguer (1856), «el Principado era una especie de colonia española». Més endavant, Francesc Romaní i Puigdengoles, catòlic militant, en la seva obra El federalismo en España, afirmava que «los catalanes eran tratados como conquistados y no hermanados, y que la tiranía se ejercía en nombre de la soberanía común».
MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[252 i 253] Manuel Pugés. Cómo triunfó el proteccionismo en España, Juventud, Barcelona, 1931, p. 79.
254] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados. Congreso de los Diputados, 27 novembre de 1851, p. 1765.
[255] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, 21 de juliol de 1851, p. 1124.
[256] Fèlix Cucurull. Panoràmica del nacionalisme català, vol. II, Éditions Catalanes de París, 1975, p. 152.
[257] El Parlamento, Madrid, 14 de juliol de 1855, núm. 240. Citat també a «Cuestiones catalanas», Cataluña en España, Impresora A. Gaspar, Barcelona, 1855, p. 8.
[258] Fèlix Cucurull. Panoràmica del nacionalisme català, vol. II, Éditions Catalanes de París, 1975, p. 159-160.
[259] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, 14 de març de 1866, apèndix primer al núm. 48.
[260] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, 12 de maig de 1866, núm. 85, pp. 1297-1315.
[261] A.C.A. Acordadas. reg. núm. 5. Citat per Jaume Carrera. Historia política de Cataluña en el siglo xix, tom VII, p. 231.
[262] Albert Balcells. Història del nacionalisme català, Generalitat de Catalunya, 1992, p. 36.
[263] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, 27 de maig de 1871, p. 1236.
[264] Manuel Pugés. Op. cit., p. 174. També és citat per Pierre Vilar. Catalunya dins l’Espanya moderna, vol. I, p. 74.
[265] Valentí Almirall. Escrits polítics, La Magrana, Barcelona, 1984, p. 3.
CATALANOFÒBIA 13. Els catalans, en llibertat vigilada
