Els Reis Catòlics i el fals mite de la 'nación' més antiga d'Europa

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Marc Pons

Corria l’any 1469 i els infants Ferran i Isabel, de les cases reials de Catalunya-Aragó i de Castella-Lleó van ser casats en secret. Ni pompa ni boato. Si bé és cert que Europa encara ranquejava pels terribles efectes de la pesta negra, sorprèn el fet que els dos pretesos artífex de la unitat hispànica -tòtems de l’espanyolitat contemporània- fossin casats a corre-cuita i d’amagat. Una situació estrambòtica que posa al descobert la fabricació del fals mite de la unitat espanyola, edificada sobre la unió matrimonial de Tanto Monta i Monta Tanto. El fals mite de "la nación más antigua de Europa" sempre en boca dels mandataris espanyols actuals i passats. 

El viatge al poder

Per arribar als respectius trons Ferran i Isabel van haver d'esquivar incomptables obstacles en un camí de costes i revolts digne d’una bona història d’espies. Quan els van casar cap dels dos ostentava la condició d’hereus. Si més no, reconeguda. A Castella els partidaris d’Isabel van anar liquidant –físicament- a tots els qui la precedien. A Catalunya, en canvi, els partidaris de Ferran van teixir una xarxa d’aliances -negociades amb tots els sectors de la societat- per a imposar el seu candidat. La celebrada transversalitat catalana inspirada en la finezza italiana. La cultura del “pas al costat” que ha perdurat en el temps. Detalls que expliquen, també, l’oposada cultura política que diferenciava –i diferencia- Castella i Catalunya.

El 1474 –cinc anys després del casori exprés- Isabel ja havia enterrat a tots els seus rivals. Va ser coronada reina de Castella i de Lleó. Tot en un pack. En canvi, Ferran va haver d’esperar cinc anys més –els obligats tempus que imposen els pactes- fins que el seu pare –la darrera condició- se’n va anar per causes naturals. El 1479 –cinc anys més d’espera- Ferran era coronat rei d’Aragó, rei de València i comte de Barcelona. Significatiu, perquè explica que els estats catalano-aragonesos s’organitzaven de forma diferent. Ferran no ho va poder enllestir amb un cop. Va haver de jurar el càrrec a Barcelona, a Saragossa i a València, davant les Corts respectives.

Tu a Londres i jo a Califòrnia

A partir d’aquest fet se’ls va girar la feina i se’ls va complicar la vida. Es van convertir en una versió post-medieval del “Tu a Londres i jo a Califòrnia". La raó d’estat encara no havia estat explicada, però els reis ja exercien plenament. Isabel, a Toledo –Madrid no seria capital fins vuitanta-dos anys més tard-; i Ferran, a Barcelona. Una separació d’estat que ja era efectiva des de l’endemà de les noces i que explicaria, a més a més, l’absència de descendència de la catòlica parella durant aquells anys. Si més no, de plançons catòlicament legítims. Ferran no va ser mai rei de Castella. Ni coronat ni considerat. I quan va enviudar, el 1504, la cort castellana li va tancar la porta als nassos amb la solemne expressió “viejo catalanote, vete a tu nación”.

Els casos de Granada i de Navarra

Abans d’enviudar, però, Ferran es va ocupar de la conquesta de Granada.  El 1492, Granada era l’últim reducte musulmà a la Península. Ocupava el territori que avui correspon a la meitat oriental d’Andalusia. Era un focus de cultura. Un oasi de producció artística. I també una societat marcada per unes diferències molt acusades. Granada va ser incorporada per la força. Res de negociacions, ni pactes, ni matrimonis. Una conquesta militar amb totes les conseqüències. Amb l’acció conjunta de les armes de Ferran i d’Isabel. No obstant això, curiosament, va ser constituïda en una mena d’entitat autònoma integrada en l’Estat castellà. Ferran tampoc va tenir mai poder sobre Granada.

El cas de Navarra no és gaire diferent. El 1512 Ferran ja era vidu i vell. Passava els dies a Barcelona. Però la nova reina de Castella –la seva filla Joana- havia estat marginada dels grans afers d’Estat. Es deia –falsament- que era boja. La noblesa castellana que vetllava armes el va cridar. Ferran era un parent llunyà dels reis navarresos i es volia que amb la seva presència quedés legitimada la conquesta de Navarra. Ferran, que tenia molt interioritzada la cultura del pacte, es va avenir a liderar l’exèrcit castellà. Navarra seria castellana -per la seva filla Joana-. I a canvi, ningú posaria inconvenients a la pretensió de convertir un dels seus fills il·legítims en l’hereu de la corona de Catalunya i Aragó.  

Ferran a les Corts catalanes

El cas dels jueus i els banquers alemanys

Òbviament els pactes no es van respectar. Navarra va ser incorporada a Castella -el 1516-, amb un estatus similar al de Granada. Però Ferran no va poder fundar una dinastia pròpia que hauria canviat el curs de la història catalana. I no tant per l’oposició de la noblesa castellana, sinó per les maniobres polítiques dels banquers alemanys que administraven la fortuna de la seva filla Joana.

El buit provocat per l’expulsió de la comunitat jueva –pocs anys abans- havia estat ocupat pels poderosos banquers alemanys. La cort financera del flamenc Felip, el marit. Llavors Castella era una font inesgotable de recursos. Aliens. L’or i la plata americana arribaven a Sevilla sense parar. I marxaven cap a Alemanya, també, sense parar. Els negocis no han estat mai amics dels projectes ambiciosos. Escenaris inestables, en diuen. I els interessos alemanys van convertir els pactes de Navarra en paper mullat.

Qui va impulsar el matrimoni dels Reis Catòlics?

Aquesta qüestió sempre ha estat coberta d’un halo de misteri. Sabem que la gran rival d’Isabel va ser la seva neboda -casada amb un rei portuguès-. A priori, tot apunta l’existència de dos focus oposats –Catalunya i Portugal- que rivalitzaven per devorar Castella. Això explica el caos i la fractura que imperava a Castella. El partit aragonès i el partit portuguès. Però els matrimonis que Ferran va concertar pels seus fills ens revelen  l’existència d’un projecte que anava molt més enllà d’una pretesa unitat hispànica: el vell somni de la unificació europea. Un projecte que, amb el temps,  va acabar arruïnat als camps de batalla europeus.

Els descendents dels Reis Catòlics mai es van titular reis d’Espanya. Hauria estat abstracte i hauria resultat pretensiós. Els estats que governaven s’organitzaven a la manera catalano-aragonesa. Gràficament es podria il·lustrar com l’existència de múltiples  corones de diverses mides i de materials diferents superposades –amb equilibris i dificultats que desafiaven la gravetat–  sobre una mateixa testa. El primer que va fondre totes les corones i es va titular rei d’Espanya va ser el Borbó de la Nova Planta, el 1715. Per aconseguir-ho va haver de conquerir militarment els estats de la corona de Catalunya i Aragó. I reduir-los a la categoria de simples províncies de Castella. 

Font: Els Reis Catòlics i el fals mite de la 'nación' més antiga d'Europa

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els Reis Catòlics i el fals mite de la 'nación' més antiga d'Europa

Alonso-Cuevillas: "Impecable carta del president Torra a Pedro Sánchez"

ots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El president Quim Torra dirigeix una carta oberta a Pedro Sánchez (secretari general del PSOE) que es publica al diari “Público”. L’advocat Jaume Alonso-Cuevillas escriu en un tuït que “cal llegir” aquesta carta que qualifica d’ ”impecable en la forma i en el fons”.

“Ya lo puede decir, señor Pedro Sánchez, que somos dueños de nuestro silencio. Un silencio que, cuando viene de una formación como la suya, forjada en la lucha contra la tiranía, sabe peor todavía.

En un escrito en su blog, usted hace referencia a unos textos míos que no acaba de citar y que me temo que no ha leído. Si tuviera tiempo de hacerlo -enteros, eso sí-, estoy seguro de que descubriría que algunos de sus asesores le están haciendo una mala pasada y le podrían hacer quedar mal.

En los últimos años, que he dedicado a la investigación histórica y periodística de un período bien apasionante y, a la vez, dramático de nuestro pasado reciente, el descubrimiento y seguimiento de las trazas de los militantes socialistas que enfilaban el camino del exilio por la llegada del fascismo ha sido constante. Un camino que los socialistas recorrieron conjuntamente con los partidos catalanistas aquel 1939, pronto hará ochenta años.

Todos ellos eran luchadores por la libertad, la justicia y la república. El PSOE y los partidos catalanistas defendieron conjuntamente la autodeterminación de los pueblos como un derecho político fundamental. Entonces, la solidaridad antifascista y republicana hermanó políticos españoles con los catalanes. Ciertamente, el paso fronterizo de los Pirineos no era tan sólo un accidente geográfico entonces ni lo ha sido nunca más.

Cuarenta años de dictadura siguieron aquel exilio de los republicanos españoles y los catalanes. Fue una dictadura feroz. El PSOE, señor Sánchez, cerró ese periodo de lucha y supervivencia con una convicción que fue aprobada en el congreso de Suresnes, en 1974, y ampliada o sostenida hasta tres años después. Era la defensa clara y contundente del derecho de autodeterminación de los pueblos de España. La gente de su partido lo escribió así: “La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado español pasa indefectiblemente por el reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas, que conlleva la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de pueblos que integran el Estado español”.

Ya decía usted que todos somos dueños de nuestro silencio y esclavos de nuestras palabras. Celebro que quiera recordar este pasado de lucha colectiva contra el fascismo en Catalunya, en España y en Europa. Y sólo le pido que lo recordemos entero. Que observemos juntos qué ha provocado que todos esos principios democráticos -autodeterminación, republicanismo, respeto por las culturas y las lenguas- se hayan disuelto con el tiempo como un terrón de azúcar. ¿Qué pasó aquellos años complicados y confusos de una transición con las cortinas oscuras y poca luz? ¿Qué hizo que se dejara perder la oportunidad de enterrar las visiones más reaccionarias de España y, por contra, se les diera aire para continuar despiertas hasta hoy?

Juntos vivimos el exilio republicano por el franquismo y juntos defendimos la autodeterminación de los pueblos. Ahora nos ha tocado desfilar hacia el exilio y la cárcel, pero sin su compañía, señor Sánchez. ¿Dónde están hoy los republicanos españoles? Nosotros persistimos en este antiguo y bello compromiso por la libertad, la democracia y, en definitiva, la república. Ustedes están ahora junto a quienes lo quieren impedir todo de cualquier forma y sin ningún escrúpulo. Si me permite hablarle sinceramente, les echamos de menos.

Señor Sánchez, los políticos que han tenido que marcharse al exilio, como el president legítimo Carles Puigdemont, no se han fugado de la justicia. Todo lo contrario, la han ido a encontrar en Europa. Usted habla de una Catalunya cosmopolita y abierta al mundo. Es exactamente esa Catalunya la que simbolizan mejor que nadie el president Puigdemont, los consejeros Toni Comín y Lluís Puig, la secretaria general de ERC, Marta Rovira, la ex-diputada de la CUP, Anna Gabriel, y las ex-consejeras Meritxell Serret y Clara Ponsatí. Están en Bruselas, en Berlín, en Suiza y en Escocia, como ciudadanos europeos, a disposición de la justicia de estos países. Y ahora se les ha añadido un músico. Un cantante de rap que la justicia española quería encarcelar por la letra de una canción. ¿Es que no veis a qué extremo se ha llegado? ¿Hasta cuándo vais a callar?

Los exiliados se han ido precisamente por la misma persecución política que mantiene en prisión al vicepresident Oriol Junqueras, la presidenta Carme Forcadell, los consejeros Jordi Turull y Josep Rull, los ex-consejeros Joaquim Forn, Dolors Bassa y Raül Romeva, y dos dirigentes de entidades democráticas y pacíficas como Jordi Cuixart y Jordi Sánchez, actualmente diputado del parlamento. Se lo recuerdo por si ha perdido la noción de la magnitud de esa persecución política. Todas estas personas estarían ahora en la calle si las juzgara el tribunal de cualquier país de Europa. El ejemplo lo tenemos en Bélgica, Alemania, Suiza y Reino Unido. Fíjese: están en libertad en todas partes menos en España. ¿Quién es el que está equivocado aquí?

Dice usted que nombrar dos consejeros que viven en libertad en la UE después de haberse sometido a los tribunales belgas y dos consejeros presos en Estremera que tienen todos los derechos para ser nombrados intactos, es una provocación y una degradación institucional. Le puedo asegurar que la presencia de Turull, Rull, Comín y Puig en nuestro gobierno es un honor y un acto de dignidad. Dice usted también que Catalunya merece un gobierno capaz de devolver la “normalidad perdida”. Déjeme que le recuerde que la normalidad no la perdimos. Nos la destrozaron ustedes utilizando el artículo 155 de una forma que no cabe dentro de la Constitución que tanto dicen defender. La normalidad fue alterada el 1 de octubre cuando el gobierno de España mandó a cientos de agentes a zurrar a los ciudadanos que sólo querían poner un papel en una urna. Y luego suspendieron la normalidad con un golpe a la democracia.

Insisto en que, a pesar de todo ello, estoy a su disposición para hablar y dialogar. Son palabras que su partido ha defendido históricamente y recientemente. Lo hizo precisamente para encontrar una solución con aquellos que sí habían usado la violencia con fines políticos. Quiero reconocer ahora aquí aquella valentía. Pero déjeme que esté sorprendido si aquella apuesta por el diálogo por encima de todo       -una apuesta tan necesaria para la democracia- ahora no es posible con usted. Le invito a recuperar el hilo de esta historia que ahora comentábamos y nos ayude a defender los derechos civiles y políticos de todos los españoles y catalanes.No tenga ninguna duda, señor Sánchez, que en la lucha por los derechos y libertades de todos los ciudadanos españoles y catalanes estaremos a su lado.

Tengo la sensación, señor Sánchez, de que usted quisiera que estuviéramos de acuerdo -o que le diera la razón- antes de sentarse a hablar. Y es evidente que tenemos miradas muy diferentes sobre el conflicto político que viven nuestros pueblos. El diálogo es imprescindible desde el respeto. No debemos tener miedo a hablar. Decía Nelson Mandela -que de eso sabía más que nadie- que “liberarse no es sólo romper las cadenas de uno mismo, sino vivir de una manera que respete y favorezca la libertad de los demás”. ¿Empezamos?

Font: Avantguarda.cat | Alonso-Cuevillas: "Impecable carta del president Torra a Pedro Sánchez"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Alonso-Cuevillas: "Impecable carta del president Torra a Pedro Sánchez"

No és supremacisme, estúpid!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Antoni Vives

Josep Fontana, en el seu llibre La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, explica l’episodi succeït el 1333 a la ciutat de València, en el qual Francesc de Vinatea presenta una queixa a Elionor de Castella, esposa del comte rei català Alfons III el Benigne. Davant de les queixes raonades i contundents del jurat en cap de la ciutat, la reina castellana, “tota irada, plorant, va dir: « Senyor, esto non consentiria el rei don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase a todos ». E lo senyor rei respòs: «Reina, reina, el nostre poble és franc [lliure] e no és així subjugat com és lo poble de Castella»”. El comte rei va acabar prenent partit pels ciutadans de València, en contra de la voluntat refeudalitzant castellana. Més endavant, al mateix llibre, Fontana ens recorda com Pierre Vilar va assegurar amb encert que és difícil que a l’Europa dels segles XIII i XIV “es poguessin trobar uns fenòmens econòmico-polítics tan pròxims als fets nacionals moderns: llengua, cultura, territori, vida econòmica, formació psíquica, comunitat de cultura. Les condicions fonamentals de la nació ja són reunides [a Catalunya] perfectament des del segle XIII”. I encara més endavant, i citant Santiago Sobrequés, Fontana assenyala com la guerra civil “catalana del segle XV ens obliga a reflexionar sobre el fet que les institucions revoltades contra la monarquia (Trastàmara, castellana) haguessin trobat un suport tan ampli en la població del Principat, en funció d’una solidaritat col·lectiva basada en la fidelitat a la terra.

Així naixia -va escriure Santiago Sobrequés- el concepte de pàtria, no solament en l’aspecte territorial, sinó, a més a més, en el jurídic. Els escrits del Consell del Principat parlen constantment de «la terra», de «les llibertats de la terra». És l’inici d’un llenguatge que es repetirà el 1714 i que es mantindrà permanentment com un element de la identitat dels catalans com a poble”.

Hi ha encara un element molt important a considerar, que Josep Fontana ataca de cara al llibre: el fet que en moments fonamentals les classes dirigents catalanes hagin optat per interessos de classe, més que no pas associats a la voluntat majoritària del poble i al sentit d’allò que exigia la fidelitat a “la terra”. Ho diu per exemple parlant literalment de l’aliança contra natura de les forces socials catalanes que lluitaven per un programa democratitzador amb els sobirans castellans partidaris d’un projecte autoritari, d’acord amb la cultura política del seu país d’origen. A Catalunya, diu Fontana, les disputes per la democràcia no van ser mai pels principis de govern sinó pel dret a participació. Quan les capes dirigents catalanes adoptin, en moments de conflicte, solucions que prioritzin els interessos de classe enfront dels interessos del país, no faran res més que trair la voluntat majoritària, i la més convenient a la terra. Ho hem vist aquest darrer any amb les fugides puntuals d’empreses que, emparades en unes dades ridículament manipulades, i des d’una mena d’estúpida superioritat moral, fugien per preservar, deien, els interessos de l’empresa i dels seus clients i treballadors. El ridícul ha estat espantós quan les dades reals han confirmat tot el contrari. Les empreses serioses, les pimes, les multinacionals estrangeres, no només s’han quedat a Catalunya sinó que n’han arribat de noves. Aquest cop s’hi ha afegit un element nou: malgrat la fugida, i malgrat les amenaces, el moviment en defensa de les llibertats de la terra, seguint la terminologia rescatada per Fontana, ha estat més interclassista i intergeneracional que mai. Això ha descol·locat els adversaris de la terra, que no podent apel·lar al sentiment de classe, que no podent referir-se al catalanisme, al nacionalisme o al sobiranisme com a moviment de part de la societat, han transformat l’atac polític en insult. La barroeria dolosa de l’apel·lació al supremacisme ve d’aquí. En el nostre bàndol hauríem d’haver calibrat millor la nostra força puntual. Que ells pertanyen a la tradició autoritària, la que és capaç de tot, en nom del més sagrat, per reprimir el poble, ja ho sabíem. No cal anar a Queipo de Llano. N’hi ha prou repassant les imatges de l’1-O. El que nosaltres no vam saber fer és aprofitar el moment. Tranquils. Es tornarà a presentar. Sabem que no hi ha res més perillós que l’arrogància dels ignorants, que sempre s’acaba convertint en autoritarisme i violència. La seva arrogància ignorant els inhabilita per generar un projecte atractiu, democràtic, culte. Modern. No és supremacisme, estúpid. És un projecte de nació i de societat lliure alternatiu i millor que el que Espanya ens ofereix. Així de senzill.

Font: No és supremacisme, estúpid! http://ara.cat/_78947ec8?s=t via @ARAopinio

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

No és supremacisme, estúpid!

Catalans que destruiran Espanya | FRANCESC CANOSA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

FRANCESC CANOSA 

Un dia Catalunya es va creure que era Hogwarts. L’escola de màgia on estudia Harry Potter. Un dia Catalunya es va creure que del seu barret foradat de suor en sortirien conills escabetxats amb cassigalls de misericòrdia del davantal de la padrina. I xais, senglars, lleons, musaranyes biòniques de tres caps pilotant un transbordador espacial de samfaina; ratolins desguitarrats fent surf a les mil mels salines... Un dia Catalunya creia que podia fer aparèixer una nova Espanya amb els seus trucs. Que la podia canviar, transformar, metamorfosar. Que era el seu deure, obligació, missió, l’exigència del sindicat de bruixes, bruixots, nigromants de l’LSD. El catalanisme era el truc màgic. El catalanisme: el placebo. El xiclet. La rotonda. El catalanisme, el barret, la barretina, la barretada, que entre el segle XIX i el XX creia que amb txas, txes i abracadabra tot es capgirava.

Cap conill. Cap criatura viva, morta, vegetal, mineral. Quan el poeta Joan Maragall escriu allò (1898) de... “Escolta, Espanya -la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana...”, li contesten: “ Por Cataluña no me viene nada ”. Quan el president de la Mancomunitat Enric Prat de la Riba (1914) vol que tot l’Estat tingui microautonomies i Catalunya esdevingui motlle de progrés, modernitat, democràcia, i llança la vareta de paraules del futur: “I la direcció dels corrents universals, que no són encara el demà però van creant-lo, ens asseguren que serà triomfal per a Catalunya, i d’estreta germanor amb els altres pobles hispànics”, li responen: “ Su tabaco, gracias ”. Quan... Quan no surt mai cap conill durant més d’un segle. Quan no surt ni una formiga filetejada amb bisturí galàctic. Ni una puça seccionada amb tallador làser. Quan no surt res és que el truc no funciona. Perquè el truc, barret, mag i la màgia són altres. Abracadabra!

Ara sí que al·lucinareu. Ara sí que veureu papallones macrocefàliques ruixant barbitúrics de coloraines a cavall de cabres a turboreacció sense carnet. Perquè el truc de veritat no era transformar Espanya. El truc ve ara: destruir Espanya. Aquesta és la transformació real que farà una força genèticament catalana: Ciutadans. El partit de la destral d’un Jack Nicholson perseguint la seva família a l’Hotel Overlook a  El resplendor. Ciutadans, el partit patri que va néixer per decapitar la llengua catalana. El partit nacional que cop a cop vol guillotinar la societat catalana. El partit de carboni 14 català que no en té prou amb Catalunya i vol tallar el cap a Espanya. El partit del gran truc de destrucció massiva. El partit que ho farà desaparèixer tot. Txas!

Com a bon encantador de criatures inanimades Albert Rivera sap que mitològicament bruixes i bruixots pactaven amb els diables. L’acord dona superpoders però el hòlding del mal t’obliga a no abandonar mai el pacte fins que ells volen. I el bruixot ha de complir i socialitzar el patiment amb els seus trucs. Destruir Catalunya i Espanya no és fàcil, per això Rivera s’ha buscat un ajudant: Pedro Sánchez de Rivera. Que té un partit, el PSOE, que ara ja forma part del barret de Ciutadans. L’encanteri Loctite funcionarà. I Rivera serà president del govern amb el suport màgic del PSOE. Abracadabra! Aquest serà el truc de revenja dels catalans després de més d’un segle: destruir Espanya. Ciutadans és, de fet, el submarí nuclear de l’independentisme.

Ho va deixar escrit Damas Calvet. Va col·laborar en la construcció del primer submarí ( Ictíneo ) del món. Fet pel seu amic Narcís Monturiol. L’enginyer i poeta Calvet ja ens va donar pistes encriptades en un dels seus poemes del 1870: “Per ésser bruixa, senyora, / és la fe lo que més cal: / que amb la fe los dons s’alcen / tant de Déu com de Satà”. Tot, amics espanyols, ja estava anunciat. Però necessitareu gel. Tranquils, Calvet també us pot ajudar. Té un llibre màgic: Fabricación de hielo. Explica com construir una màquina que fa cent quilograms de gel per hora. Us caldrà per quan surti el conill amb la destral del barret i necessiteu gel per alliberar-vos del dolor. Serà màgia catalana.

Font: Catalans que destruiran Espanya

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Catalans que destruiran Espanya | FRANCESC CANOSA

Terrorisme polític espanyol contra Catalunya | The Real Agenda News

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

FOTO (EFE)

by Luis R. Miranda

(Traducció automàtica revisada)

Les eleccions per si soles no fan una democràcia. Aquesta declaració és més veritable a Catalunya, on els líders polítics estan a la presó per dur a terme l'agenda política que els electors els van encomanar. Aquesta agenda inclou la separació d'Espanya, un país governat per una cabal de polítics caps de la màfia, el suposat líder dels quals, Mariano Rajoy, continua desafiant la legalitat del procés democràtic.

Milions de catalans van triar un govern, el treball del qual va incloure la reforma de lleis i ordenances que permetien a la regió votar a favor o en contra de la independència d'Espanya.

Els líders polítics van ser degudament elegits i legalment capacitats per presentar moviments i canvis a les lleis existents i per organitzar un referèndum perquè la gent pogués decidir si volien seguir sent part d'Espanya o no.

Després de mesos d'organitzar una consulta legal i vinculant, el poble català va votar a favor de retirar-se d'Espanya el passat 1 d'octubre. Malauradament per Catalunya, a Espanya, la democràcia només funciona quan ajuda el poder polític existent. Espanya va enviar matons de la policia a colpejar indiscriminadament als votants i a retirar les urnes dels llocs de votació.

A Rajoy i el seu gabinet no els agradava que la regió més rica del país optés per ser independent, de manera que van imposar l'article 155 a Catalunya. El resultat va ser l'empresonament de líders polítics catalans que es mantenen captius a les presons espanyoles per uns presumptes delictes que l'Estat ni tan sols s'ha acostat a poder provar.

L'ex president de Catalunya, Carles Puigdemont i alguns dels seus assessors, van deixar Catalunya esperant trobar el suport de les institucions democràtiques europees, però el lideratge de la UE es va negar a reconèixer el dret legítim de Catalunya a buscar i obtenir la independència. Només algunes nacions europees van decidir recolzar informalment Puigdemont i la lluita catalana. Un d'aquests països va ser Bèlgica.

Rajoy i el grup de polítics, els quals són membres del partit polític més corrupte a Espanya, el Partit Popular (PP), van exigir la celebració de noves eleccions i que es formés un nou govern. Els catalans no tenien altra opció que tornar a votar. Es van dur a terme les eleccions i es va formar un nou parlament.

La setmana passada, el parlament català va triar el nou president, Quim Torra, que va ser elegit per un marge estret d'un vot. Tot i la legalitat del procés i encara que els líders catalans van seguir les instruccions de Rajoy, el govern espanyol es nega a aixecar l'article 155.

Segons Rajoy, la decisió de mantenir el control del govern regional prové del fet que el Sr. Torra va nomenar actuals presos polítics com a membres del seu govern.

Tot i la crida de Torra a què Rajoy iniciï converses sense condicions prèvies, la intervenció de l'Estat a Catalunya continuarà.

El Govern mantindrà l'article 155 de la Constitució a causa de les accions del president de la Generalitat. Al mantenir l'article 155 en vigor, Mariano Rajoy nega al govern català que el capital financer funcioni, el que significa que el recentment proclamat govern no tindrà cap manera de continuar gestionant l’economia del poble català.

Aquest tipus de coerció i terrorisme polític no és nou a Espanya. Segons el govern espanyol, la decisió de mantenir l'article 155 és com a resposta "a la provocació" de Torra que, segons La Moncloa, busca "enfrontaments amb l'Estat". Mariano Rajoy va parlar el dissabte passat amb els caps de les dues formacions polítiquess més grans, Pedro Sánchez i Albert Rivera, per fer-los partícips de la seva decisió.

La llista de persones que Quim Torra vol al seu govern inclou a Josep Rull, Jordi Turull i Lluís Puig, acusats de desobediència i malversació, i Toni Comín, acusat de malversació i rebel·lió. Els mateixos càrrecs que s'han fet contra l'antic president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, que ara està a Alemanya a l’espera d'una decisió d'un jutge sobre si aquests càrrecs són vàlids o no.

Per al Govern, aquesta proposta és "una provocació", que no tolerarà. Si Torra manté "la confrontació amb l'Estat", no hi haurà aixecament de l'article 155 de la Constitució.

La llista que presenta Torra no és efectiva, ja que no compta amb l'aprovació del govern central, i aquesta vegada ha donat lloc a la inclusió de dos presos polítics i dos consellers de l'ex president Puigdemont.

La declaració emesa pel govern espanyol explica que "l'article 155 de la Constitució roman vigent".

En les seves reunions amb el president, Sánchez i Rivera van acordar que l'article 155 només s'eliminaria quan existís l'establiment d'un govern legal a Catalunya, però el 155 continuarà vigent perquè “es van cometre il·legalitat”s.

Torra va nomenar Josep Rull com a assessor del territori i Turull com a cap de la Presidència. Tots dos estan en detenció preventiva per presumptes delictes de rebel·lió i malversació. D'altra banda, Lluís Puig també va ser nomenat per la presidència com a conseller de cultura.

"El president de la Generalitat va rebutjar l'oportunitat de demostrar la seva voluntat de recuperar la normalitat, ja que les decisions que va prendre mantenen una estratègia d'enfrontament amb l'Estat i la majoria de la societat catalana", va dir l'executiu central el dissabte en un comunicat oficial.

En les properes hores, l'aparell estatal proporcionarà la resposta formal a la proposta de Torra, que va anunciar la intenció que els regidors prenguessin possessió durant aquesta setmana. (per la setmana passada N. del T.)

"El Govern d'Espanya, mitjançant la seva secretaria, comunica que és l'única autoritat competent per a la publicació de les decisions adoptades a Catalunya, que està analitzant la viabilitat del nou Govern així com les circumstàncies personals d'alguns dels nomenats", va dir l'executiu en una declaració.

El divendres, Torra "volia presentar una voluntat de diàleg que va durar menys de 24 hores, ja que la seva proposta per als nous consellers és una nova provocació perquè alguns d'ells es troben escapat de la justícia o en una situació de detenció provisional", diu una declaració de La Moncloa.

"Aquesta proposta demostra que la voluntat de diàleg en la carta a què fa referència el President del Govern no és sincera", continua la resposta. Una acció combinada del Tribunal Constitucional, la Cort Suprema i el Govern de la Nació evitaran aquestes cites.

El Tribunal Constitucional, a instàncies del Govern, s’ha pronunciat contra la investidura telemàtica de Carles Puigdemont. Divendres, el portaveu del govern, Íñigo Méndez de Vigo, va apel·lar "al sentit comú" per demanar al president català que no proposés persones a Espanya "que estiguin a la presó o amb ordres de cerca i captura". Però és el que ha fet.

Sobre l'autor: Luis R. Miranda

Luis Miranda és un guardonat periodista, fundador i editor de The Real Agenda News. La seva carrera abasta més de 20 anys i gairebé tots els mitjans de comunicació. Escriu sobre ambientalisme, geopolítica, globalització, salut, control corporatiu del govern, immigració i càrtels bancaris. Luis ha treballat com a periodista de notícies, corresponsal per a programes de notícies en directe, guionista, productor i coproductor en notícies de d'agència.

Font: Terrorisme polític espanyol contra Catalunya | Notícies de l'Agenda Real | The Real Agenda News

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Terrorisme polític espanyol contra Catalunya | The Real Agenda News

Cartes als presos polítics: “a l’atzar agraeixo tres dons…”

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Benvolgudes, benvolguts,

Molts cops he passat per davant d’aquest mur de fons blanc, en el qual apareix el següent escrit:

“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”

L’havia llegit i rellegit, pensant en el seu significat, mentre veia més amunt el pati de l’escola, de vegades mut i de vegades ple del xivarri característic a l’hora d’esbarjo.

“Que encertat” pensava. En un dels murs externs de l’escola aquest poema de la Maria Mercè Marçal. Encertat perquè a les escoles és bo que es parli de valors, és necessari que es transmeti respecte, convenient que s’ensenyi i es parli de vida; com millor que amb les paraules d’un poema, amb dibuixos que convidin a expressar, a imaginar, crear… O amb jocs, amb cants, amb balls que puguin unir nenes i nens en uns mateixos valors. Infants que demà seran els adults en la nostra societat. Que siguin el que siguin, pensin el que pensin i tinguin la ideologia que tinguin, hagin après a estimar i respectar els altres.

No sabia qui havia pintat el poema en aquella paret blanca —ara sí, Figaflors, un col·lectiu feminista de Corbera de Llobregat— però cada cop que el llegia estimava i valorava aquell perfil de dona: la que es reconeix i valora com a tal, sense voler aparentar i ser el que no és (és evident que les grans diferències entre classes socials al llarg de la història han fet més mal que bé, preguntem-ho, si no, a les nostres àvies) i que manifesta obertament pertànyer a una nació castigada.

Nació que malauradament continua rebent humiliació, persecució, etc. Si no, que us preguntin a vosaltres, presos i preses polítics. Que preguntin a les persones que, solidaritzant-se amb vosaltres, claven a la sorra de diferents platges de la costa catalana creus grogues, i reben per això atacs feixistes. O que preguntin a la víctima de la manada com se sent ella després de ser jutjada per una societat masclista, abusadora i maltractadora. Que preguntin també a Quim Torra si no està patint des del minut zero una denigrant persecució, que el titlla de racista.

Faré referència al comunicat de SOS Racisme en relació a aquest tema, en el qual expressa que els articles del nou President de la Generalitat no són racistes. Aquesta ONG diu literalment: “Utilitzar el concepte de racisme per referir-se a aquest tipus d’accions banalitza el racisme i menysprea el patiment de les seves víctimes reals”

Tot això em fa pensar en els discursos barats de Ciutadans i companyia, allò de comparar el procés català amb la ideologia nazi.

Que s’aturi ara tot, la lectura i el món si cal, i reflexionem un moment.

Què significa tot això?

Anem per parts: Que una organització com SOS Racisme, que lluita precisament contra el racisme i contra la discriminació faci aquest manifest negant el missatge xenòfob en els escrits de Torra. Que ho tinguin en compte totes aquelles persones que van reaccionar de manera automàtica sentenciant abans d’hora i sense tenir arguments propis, fent seva i donant per vàlida una acusació tan perniciosa. Em sap greu que hagin sonat les alarmes envers aquest tema i no en altres accions veritablement violentes i condemnables, com per exemple els pals de l’u d’octubre, o les agressions feixistes contra els que posen creus grogues a les platges, o les acusacions falses i desmesurades a mestres, cantants, etc. I els atacs verbals a la discapacitat de la filla d’en Quim Torra? Qui condemna ara aquests fets tan detestables? O aquells que parlen de supremacisme, criticaran les paraules plenes d’odi d’un Losantos encès pel fanatisme i parlant de bombardejar Catalunya?

Qui és capaç d’entrar en aquest joc tan brut en sap molt de crueltat, de maldat, i mostra poca sensibilitat humana. I que s’estiguin comparant unes actuacions pacífiques amb el genocidi nazi em sembla molt més que greu. Si poguéssim preguntar a qualsevol d’aquelles pobres persones que van ser torturades i assassinades per aquells tarats d’ideologies macabres! En fi…

Aquesta gent tan ufana i tan superba sap el que està dient? És clar que no, perquè tot el que he esmentat va lligat amb la ignorància. Ignorància creada per l’odi, pel rebuig, pel no saber ser ni saber estar. Millor dit, pel no voler ser ni voler estar.

Però allà cadascú amb les seves accions i els seus pensaments.

Es pot venir al món a fer, a ser, a crear, o es pot venir al món a rebentar, a no ser profit de res. Es poden tenir ganes de sortir a pintar un poema al carrer o es poden tenir ganes de sortir a destruir-lo perquè sí, deixant ben clara a la pintada un 155.

Aquest 155 passarà a formar part d’una part del passat, ple de pols i brutícia. I les bones accions de les persones perduraran, així com les feines ben fetes i els canvis aconseguits. Jo em quedo amb l’opció de formar part d’aquelles persones que somiaven amb un món i una societat millors. Escullo estimar i rebutjo agredir.

Sempre penso en vosaltres, les persones empresonades que esteu vivint en aquests moments una gran injustícia.  Malgrat tot no heu deixat de banda l’amor i el respecte, i no heu caigut en actituds d’odi i venjança.

Us dedico ara una frase que em va arribar l’altre dia, així, com de casualitat: “Cada paraula d’amor és una victòria de la vida. Els estels escolten encara un murmuri vostre.”

Estic segura que el vostre murmuri perdurarà per sempre. Sempre sereu recordats pel que vau ser i pel que vau fer. Gràcies!

Lola Salmerón

23 de maig: “a l’atzar agraeixo tres dons…” – Cartes als presos polítics

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Cartes als presos polítics: “a l’atzar agraeixo tres dons…”

L’independentisme, moviment d’esquerres

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Un dels principals arguments dels que se senten federalistes d’esquerres o unionistes d’esquerres per combatre el moviment independentista és titllar-lo de poc d’esquerres o, simplement, de dretes. En les campanyes electorals, en els debats parlamentaris, en les xarxes socials i en tota mena de fòrums polítics, líders i simpatitzants socialistes o dels comuns es reivindiquen com a únics referents de l’esquerra i, sobretot, en contraposició al moviment sobiranista. Socialistes i comuns consideren que l’eixamplament de l’independentisme va en detriment dels seus orígens esquerrans i recelen d’una transversalitat que sempre han situat sota l’òrbita d’un nacionalisme social conservador.
 
Més enllà d’aquestes opinions, que lògicament tenen interessos partidistes i electorals, potser convindria que tots aquells que alegrement fan afirmacions públiques sobre les característiques polítiques de determinats col·lectius socials fessin una mica més de cas a les enquestes basades en elevats models de qualitat, que és el millor mètode per conèixer les actituds, els valors i els comportaments de la societat. A Catalunya tenim la sort de comptar amb la informació rigorosa del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que és l’òrgan de referència en l’àmbit de la Generalitat de Catalunya pel que fa als estudis d’opinió pública i que periòdicament publica enquestes d’un gran valor científic.
 
L’11 de maig es va presentar el primer baròmetre del CEO de 2018. Un cop més es constaten tres realitats que acompanyen la demoscòpia catalana des de fa temps. Primera: la majoria de catalans se situa a l’esquerra ideològica (un 54%, mentre que el 30% se situa al centre, el 9% a la dreta i un 7% no ho sap o no contesta) i en una autoubicació mitjana de 3,7 d’una escala esquerra-dreta que va de 0 a 10. Segona: hi ha gairebé un empat entre independentistes (48%) i no independentistes (44%). I tercera: pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, de les quatre opcions proposades (una regió d’Espanya, una comunitat autònoma d’Espanya, un Estat dins d’una Espanya federal o un Estat independent) la resposta que assoleix un percentatge més alt és la independència (41%), seguida a distància de la comunitat autònoma (24%), de l’Estat federat (22%) i, sobretot, de la regió (6%).
 
Si fem alguns encreuaments de preguntes podem arribar a algunes conclusions que van en la línia contrària del que pregonen socialistes i comuns sobre el moviment independentista. Si ens fixem només en els catalans que se situen en posicions d’esquerres (0-4), observem que en la pregunta sobre les relacions entre Catalunya i Espanya, el 54% està a favor d’una Catalunya independent, un percentatge molt superior al dels federalistes (25%) i al dels autonomistes (15%). I quan es donen dues possibles respostes (Sí o No) a la pregunta de si volen que Catalunya esdevingui un Estat independent, el 63% dels catalans d’esquerres respon que Sí i només el 31% opta pel No. Una diferència de més de 30 punts que ens permet afirmar que la majoria de l’esquerra catalana vol la independència de Catalunya. En canvi, la majoria dels catalans de centre (el 57%) i de dretes (el 58%) no volen que Catalunya esdevingui un Estat independent.
 
Si centrem el focus en el perfil del moviment social independentista, és a dir, en aquells que són partidaris de la independència de Catalunya, les enquestes ens tornen a indicar les seves característiques esquerranes. Efectivament, segons l’últim baròmetre del CEO, el 70% dels partidaris de la independència se situen a l’esquerra ideològica i només ho fa el 39% dels contraris a la independència. L’autoubicació mitjana dels catalans favorables a la independència se situa en el 3,25 (escala de 0 a 10), més a l’esquerra que el global dels catalans (3,73) i que els votants del PSC (3,91) i de Junts per Catalunya (4,01), que pràcticament se situen en el mateix punt de l’eix esquerra-dreta. I si ens fixem en el model d’Estat que defensen els catalans (amb les quatre alternatives abans esmentades), observem que el 72% dels catalans que volen un Estat independent es consideren d'esquerres, mentre que el 60% (12 punts menys) dels federalistes també s'hi consideren, així com un terç dels autonomistes (33%), que sobretot s’autoubiquen en el centre (43%). Per tant, el percentatge d’independentistes d’esquerres és clarament superior al de federalistes d’esquerres, malgrat que els partits que encara defensen una Espanya federal no ho vulguin veure.
 
El govern que es configuri sota la presidència de Quim Torra també ha de ser conscient que la majoria dels catalans i, sobretot, una majoria encara més àmplia de catalans independentistes se situen a l’esquerra ideològica i que, per tant, reivindiquen una acció de govern que impulsi polítiques socials més justes i igualitàries, que fomenti els valors republicans que sempre han defensat les esquerres i que, seguint el mandat del referèndum de l’1 d’octubre que reclama l’independentisme, ho faci en la direcció de convertir Catalunya en un Estat independent en forma de República.

Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB

Font: L’independentisme, moviment d’esquerres - Jordi Matas i Dalmases - Blogs de l'indirecte!cat

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L’independentisme, moviment d’esquerres

La seua violència, la seua derrota | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Serà difícil si la violència continua creixent? Sí. Cal acceptar-la sense més ni més? És clar que no»

Vicent Partal

Ahir (per diumenge passat, dia 20) un grup d’ultres va atacar una instal·lació de solidaritat amb els presos que hi havia a la platja de Canet i va causar cinc ferits, mentre un altre grup, a Brussel·les, arrancava part del cartell que identifica la delegació de la Generalitat i hi havia incidents aïllats en més platges. Alhora, el dirigent del PSOE feia unes declaracions extremadament violentes contra el president Torra i contra tot l’independentisme, unes declaracions indignants i repulsives.

El nivell de violència dels escamots i els polítics monàrquics augmenta com més va més, d’una manera ben visible. I això, evidentment, és el fruit, sobretot, de la seua frustració. Ells van creure que amb l’aplicació del 155 s’acabaria això que en diuen ‘el problema català’, però set mesos després constaten que no únicament no s’ha acabat, sinó que la situació és cada dia més difícil de resoldre d’una manera victoriosa per a l’estat espanyol. A la considerable resistència popular i institucional, que ha estat la clau de tot, s’hi afegeix un desprestigi internacional d’Espanya com no s’havia vist mai i unes derrotes jurídiques a Europa que couen. El bloc del 155 no té full de ruta, no sap què vol fer, improvisa a colps de titulars i si hi sumem l’existència de límits que, malgrat tot, no poden travessar i l’evident descomposició del que havia estat fins ara el poder madrileny, el panorama que veuen des de la Moncloa fa feredat. La guerra oberta entre els tres partits monàrquics per a veure qui se situa més a l’extrema dreta és, al cap i a la fi, la constatació definitiva d’un fracàs històric que no saben com resoldre i que nosaltres hauríem de tenir prou paciència per a apreciar en tota la magnitud.

Amb un envit de la gravetat del que hi ha a Catalunya, un estat no pot reaccionar pensant a curt termini i encara menys pot pensar en termes de derrotar l’oponent. Al punt a què hem arribat a Catalunya, fins i tot si implantassen una dictadura completa, a tot estirar aconseguirien contenir-nos un temps i ja veuríem si se’n sortirien. Però derrotar-nos en cap cas. Sense poder implantar una dictadura completa, això encara se’ls fa més difícil. I els sondatges semblen demostrar que la percepció ciutadana a Espanya va en aquesta línia, completament contrària a la dels tres partits dinàstics. La gent creu que el govern espanyol perd la partida contra l’independentisme i s’hi palpa el desànim. No us enganyeu amb els escamots: sempre són els mateixos i són pocs. Si fan tant soroll ara és precisament per dissimular el descoratjament dels seus en veient la derrota del colp d’estat.

Una derrota que, aquesta volta, a més, amenaça de ser definitiva. Perquè si amb la violència no n’hi ha prou per a imposar-se –i ara com ara no n’hi ha prou–, amb aquestes agressions, amb aquesta virulència verbal no fan res més sinó barrar qualsevol camí. Practicant la violència tanquen la possibilitat de la seducció i amb això la bifurcació entre les dues nacions esdevé cada dia més visible i més completa.

Hi va haver, fa anys, una Espanya que va convèncer moltíssims catalans com a projecte polític, aquella que es va articular simbòlicament entorn dels Jocs del 1992. Però ha desaparegut; curiosament, l’han feta desaparèixer ells mateixos. Jo aleshores ja estava convençut que els Països Catalans havíem de ser independents i que és impossible que Espanya ens accepte com som. Però reconec que els independentistes érem una minoria perquè l’estat espanyol havia sabut convèncer, amb fets, la majoria de catalans que ser catalans no era incompatible amb el fet de formar part d’Espanya.

Avui tot aquell esforç, el de fabricar una Espanya diferent, se n’ha anat aigua avall i d’una manera irrecuperable. Ni el PSOE, que va ser el valedor d’aquell projecte, ja no se’l creu. I l’estat espanyol s’encamina així a passos de gegant en una direcció que no pot fer res més sinó expulsar catalans –i no solament els del Principat–, bascs, gallecs i qualssevol altres que intenten ser alguna cosa. Sobre aquesta qüestió, en el darrer CEO s’apunta una tendència molt interessant: si els partits sobiranistes atrauen gent de tota condició, llengua i origen, els tres partits monàrquics cada vegada s’arreceren més en el vot ètnic –ells sí. Ells són com més va més diferents de la societat catalana, més tancats. I així no es pot guanyar mai, així no ens podran guanyar mai.

Serà difícil si la violència continua creixent? Sí. Cal acceptar-la sense més ni més? És clar que no. Espere que el nou conseller d’Interior done ordres concretes per a evitar l’actuació dels violents i perquè es respecten els drets de tothom. M’agradaria que la gent continuàs defensant l’espai públic com ho fa, amb fermesa però sense violència. I reclame que els polítics catalans denuncien sense defallir, ací i fora, tot això que passa, i això que fan personatges com Pedro Sánchez.

Però, al costat d’això, em sembla que hem de ser conscients i valorar, més que no ho solem fer, que el sobiranisme resisteix magníficament i que els treu de polleguera això que fem: plantar cara, sense perdre la calma. Simplement, per tant, cal mantenir-se com fins ara. Perquè amb paciència, i deixant que es retraten, anem aconseguint que cada dia siga més manifest que no hi ha cap projecte espanyol possible que puga interessar a la majoria dels catalans. Amb la nostra resistència tenaç els forcem a reduir cada dia més el seu espai polític a l’extrema dreta ultranacionalista i violenta, allà on avui es troben ja de fet Rivera, Rajoy i Sánchez. I això serà, és ja, la seua derrota com a projecte, el final espasmòdic de la seua proposta de nació.

Font: La seua violència, la seua derrota | VilaWeb:

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La seua violència, la seua derrota | Vicent Partal

La premsa alemanya avisa ‘d’una derrota encara més gran’ per al jutge Llarena | Josep Casulleras Nualart

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Der Spiegel destaca que els jutges de Slesvig-Holstein no es creuen la nova documentació contra Puigdemont

Josep Casulleras Nualart

Els tres jutges de la sala penal del tribunal de Slesvig-Holstein han tornat a refusar l’extradició de Carles Puigdemont per rebel·lió. Ja ho van fer el 5 d’abril proppassat, quan, a més, van deixar en llibertat amb mesures cautelars el president català. Però aquest segon revés ‘és encara més gran per al jutge Pablo Llarena’, segons l’afirmació que fa el setmanari Der Spiegel en la notícia en què explica els detalls del veredicte del tribunal. Aquest mitjà alemany, un dels més prestigiosos, dóna pràcticament per denegada l’extradició de Puigdemont, perquè després de totes les noves dades enviades per la justícia espanyola a l’alemanya no hi ha cap prova que el president cometés rebel·lió.

‘Els qui acusen Carles Puigdemont difícilment haurien pogut rebre un menysteniment més clar en la seva segona temptativa’, comença dient Der Spiegel, que continua amb aquesta contundència: ‘Per al fiscal i, sobretot, per al Tribunal Suprem espanyol, és una derrota més gran que no pot semblar en un principi.’ I ho explica així: ‘El veredicte d’avui mostra que totes les proves addicionals, documents i vídeos contra Puigdemont que el jutge Pablo Llarena va enviar fa sis setmanes no han impressionat els jutges de Slesvig.’

Després del revés del 5 d’abril a Pablo Llarena, el jutge del Suprem ha insistit a enviar ‘més proves’ per mirar de demostrar que Puigdemont va ser responsable d’un alçament violent. Però els jutges alemanys ni ho van veure en una primera instància ni tampoc ho han vist ara. ‘Diuen els jutges al fiscal que no hi ha hagut canvis significatius ni en els procediments, ni en relació amb els fets, ni en la tipificació legal. La decisió del 5 d’abril roman inalterable.’

Tres vídeos que no han convençut el tribunalAfegeix que els tres vídeos de Llarena per a incriminar Puigdemont no han servit de res. ‘L’extradició per rebel·lió violenta o l’equivalent alemany d’alta traïció queda fora per al tribunal […]. Els fiscals ho havien demanat una altra vegada i havien provat de substanciar l’acusació amb tres vídeos. Un dels vídeos mostra com, el dia del referèndum prohibit, membres de la policia catalana es van oposar breument a les forces de seguretat espanyoles que volien carregar contra la multitud. Els altres dos films mostren com els agents de la policia espanyola són atacats per manifestants amb tanques i una cadira. D’acord amb la fiscalia, els vídeos són per a demostrar l’ús massiu de la força per part dels simpatitzants del moviment independentista. Puigdemont no s’hi pot veure, allà. Ell sempre ha fet crides contra la violència.’

Diu Der Spiegel que els jutges de Slesvig ‘no pensen que Puigdemont sigui un home violent’. ‘Això significa que si el jutge Llarena no presenta a última hora noves proves serioses sobre la implicació de Puigdemont en actes de violència, Alemanya no l’extradirà pas per rebel·lió. El càrrec principal, que implica fins a 25 anys de presó, probablement pot ser història.’

No únicament això: el tribunal expressa també dubtes sobre l’acusació de malversació. ‘El material addicional aportat per les autoritats espanyoles com a prova és contradictori.’ Tot amb tot, la decisió final sobre l’extradició encara no s’ha pres. Això podria acabar passant aquesta setmana, tenint en compte que divendres s’hauran exhaurit els seixanta dies per a decidir sobre l’extradició, tret que el tribunal decideixi d’allargar-ho trenta dies més per la complexitat del procediment.

Acaba dient Der Spiegel que la defensa de Puigdemont tindrà ‘uns bons arguments’ per a demanar que no sigui extradit.

Font: La premsa alemanya avisa ‘d’una derrota encara més gran’ per al jutge Llarena | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La premsa alemanya avisa ‘d’una derrota encara més gran’ per al jutge Llarena | Josep Casulleras Nualart