Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Ocupar casa seua a Barcelona és una acció exemplar. No podem deixar que continue mirant cap a una altra banda i esquivant les seues responsabilitats»
Aquest divendres, primer de febrer, ha
estat un dia que serà molt difícil d’esborrar de la memòria. Veure la
Generalitat lliurant a la Guàrdia Civil el govern de Catalunya, la presidenta
del parlament i els dirigents d’Òmnium i l’ANC és molt dolorós. I no hi ha
manera de rebaixar-ho, tot i saber que era això que els presos, tots ells,
volien que passés.
Al vespre, la decisió encertada i valenta
de l’Assemblea Nacional Catalana d’ocupar la delegació de la Unió Europea a
Barcelona ho ha capgirat tot novament. Perquè ha donat sentit a tot allò que
passava. Allò que al matí, en algun moment, havia semblat un sacrifici
desconcertat a la nit s’ha transformat en una palanca. Girant el judici contra
la Unió Europea convertim la farsa jurídica del Suprem en alguna cosa més que un
ritual que ja té la sentència escrita.
Perquè recuperem la primacia política, es
torna a centrar el cas en el debat sobre els drets dels ciutadans i la
democràcia i es desmunta el fals debat amb què Espanya ha volgut arraconar tots
aquests mesos els fets d’octubre, disfressant-los de crim, carn de
tribunal.
Per això, l’apel·lació a la Unió Europea
és una necessitat imperativa, tal com ha entès molt bé l’ANC. Perquè només en el
marc europeu –no sé si de la Unió Europea, però segur que en el marc europeu– es
podrà dirimir de manera democràtica el conflicte polític entre Catalunya i
Espanya.
D’Espanya, no se’n pot esperar res. La
presidència de Pedro Sánchez ha deixat clara la seua inacció absoluta, si no la
complicitat total amb el PP. I el silenci de les esquerres espanyoles davant la
repressió i l’ascens del feixisme de Ciutadans i Vox fa evident que no hi ha cap
camí, cap ni un, que passe per Madrid.
Per tant, cal comptar amb dues forces per
a guanyar, la pròpia i aquella que des d’Europa siga capaç de posar pressió a
Espanya. I totes dues es posen en joc amb l’ocupació de la seu de la Comissió
Europea a Barcelona.
La força pròpia, perquè aquesta actuació
apodera novament els ciutadans. Tots nosaltres som ciutadans de la Unió Europea.
Nosaltres estem sotmesos a una violació sistemàtica dels drets democràtics. I
nosaltres reclamem, fent ús de la nostra ciutadania europea, que les
institucions ens defensen a tots. Com el Tribunal Federal de
Slesvig–Holstein va defensar de manera inoblidable els drets del
president Puigdemont. Com la Confederació Helvètica ha defensat els drets de
Marta Rovira i Anna Gabriel. Com els tribunals i els polítics belgues han
defensat els exiliats de Brussel·les i han permès als dirigents catalans de
continuar lluitant per la llibertat des de la Casa de la República. Com Escòcia
ha defensat qui anomenen ‘our Clara’, Clara Ponsatí, que efectivament, ja és
d’ells, també.
Aquest any llarg que ha passat des de la
declaració d’independència, la preocupació d’Europa per la repressió ha crescut
exponencialment, com tots vàrem comprovar durant la visita de Pedro Sánchez al
Parlament Europeu. Però la Comissió Europea, el veritable i antidemocràtic motor
de la burocràcia brussel·lesa, ha restat impassible al patiment dels catalans i
a les demandes de suport. Per això, ocupar casa seua a Barcelona és una acció
exemplar. No podem deixar que continue mirant cap a una altra banda i esquivant
les seues responsabilitats. Puigdemont no és diferent de Junqueras, Comín no és
diferent de Cuixart. Ponsatí no és diferent de Turull. Tots ells són ciutadans
de la mateixa Europa, i fent les mateixes coses han de tenir garantits els
mateixos drets i el mateix tracte. En qualsevol país i territori. Ací
també.
La Unió Europea no tan sols no té cap dret
d’apartar la mirada de l’infame bus blanc de la Guàrdia Civil que s’ha emportat
la política –no només els polítics– presonera a Madrid. Tampoc no té dret a
menystenir-nos, a menystenir la nostra reclamació. Perquè hi ha en joc la seua
credibilitat. Perquè té una responsabilitat que no pot esquivar. Però també
perquè, dels seus onze pares fundadors, cinc van ser presos polítics i van patir
persecució (Adenauer, Spinelli, Manholt, De Gaspieri i Schuman) i quatre van
haver d’exiliar-se per poder continuar lluitant per la llibertat dels seus
països (Bech, Beyen, Monnet i Spaak). D’allà, d’ells, venim, i ací som avui,
aguantant i resistint les condicions de presó i exili que ells van conèixer tan
bé. I va ser per a eliminar per sempre aquestes condicions indignes que van
decidir d’unir totes les seues forces.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada