aPARAULA'm - PÈLAG

Vull secundar la iniciativa de Víctor Pàmies i apadrinar una paraula que em remet a l'època feliç i despreocupada dels estius de la meva infància / pubertat.
Entrada al Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover - Moll,

PÈLAG (ant. escrit pèlech). m. 
|| 1. poèt. Mar profund, allunyat de la costa; cast. piélago. Que'l vent los traga del gran pèlec en què són, Llull Cont. 117. Faem leuar la àncora, e meseren mà als rems, e exim fora al pèlech, Jaume I, Cròn. 111. Notxer ha a comandar a exir de fort e entrò que sia en pèlech fora, Consolat, c. 332. Pensa en lo pèlech pregon de la mar, Ordin. Palat. 54. Pus segur nauega hom riba mar ab rems que ab gran vela al pèlech, Jahuda Cató 179. Roda el cristall del riu... i va a confondre's lluny amb el gran pèlag blau, Carner Lluna 186. a) fig. Cosa molt copiosa, de gran abundància. Perillava l'amic en lo gran pèlec d'amor, Llull Amic e Amat 303.D'amor y mercè hun pèlech sens fons, Passi cobles 149. Ones li són d'un pèlag de tristesa, Canigó x. 
|| 2. Toll, massa d'aigua embassada (Manresa, Terrassa, Penedès, Camp de Tarr.); cast. charco. Pèlech o gorch: Gurges, Torra Dicc.
    Etim.: del llatí pelăgus, mat. sign. || 1.

L'Amadeu i en Jaume "Tonador", d'esquena, descarregant les portadores
en temps de verema.

Els primers pèlags que em vénen al cap són els que es formaven al "meu carrer d'estiueig", en un poble, aleshores silenciós a la migdiada, on els únics sons que despuntaven eren els de l'aviram que les cases tenien als patis del darrere, el dels carros cruixint rera el pas lent dels "matxus", la serra del fuster de ca l'Andelet, tres cases més enllà o bé els repicats, de dos en dos,  del ferrer del poble sobre el ferro roent.
Com que el carrer no era asfaltat cada vegada que plovia s'omplia de pèlags fangosos que aquí i allà podien fins i tot abastar les voreres.

Esplanada davant la Font del Quadres

Tot seguit penso en les estones passades jugant a pèlags, a la font del Quadres. La font era en un racó ample que baixava suaument vers un dels meandres de la riera, sota una dotzena d'enormes plàtans que impedien el pas directe del sol i la calor. Allí, a la fresca, rodejats de joncs i falgueres i amb la companyia del so de l'aigua arrossegant els còdols i del brunzir dels insectes, jugàvem a fer canalitzacions en el fang en l'aigua que deixava el desaiguar de la font. Construíem preses fetes de pedra i de fang connectades entre sí per petites comportes, que ara obríem i ara tancàvem i que ens permetia passar les hores llargues del temps de jugar, habitualment els matins, observant les ziga-zagues capritxoses de l'aigua en baixar cap a la riera. Sovint, quan la calor queia de valent solíem abandonar els pèlags artificials per dedicar-nos a caçar cap-grossos tot xipollejant en els naturals que havia fet la riera, ja fora de la protecció ombrívola dels arbres.

Riera amunt, cap al Pèlag Bullidor

Finalment no puc oblidar els pèlags on vaig aprendre a nedar, ja que per aquells temps la platja es limitava a la Barceloneta, alguna excursió escadussera a Montgat quan encara érem a Barcelona o l'excursió excepcional a Comarruga, una o dues vegades durant l'estiu. Així doncs, pel que fa al remull de banyar-se, nedar o pescar amb l'aigua fins sota genoll tot aguantant fines canyes de bambú, quedava limitat al Pèlag Bassó, un bassal considerable que es formava al peu d'un petit salt d'aigua entre marges d'argila i pedres en un tros embarrancat de la riera, feréstec i ombrívol; el pèlag de la resclosa gran, que com bé diu el nom era producte d'una resclosa artificial amb un canal que desviava l'aigua per fer anar la roda del molí paperer de Cal Valls i perfecte per la pesca d'algun barb o fins i tot alguna truita.I finalment el Pèlag Bullidor. El rei, el lloc on la majoria de nois de la meva edat del poble havíem après a nedar. Les noies no ho sé, ja que en aquelles èpoques, estava pràcticament censurat tot contacte més enllà de la Festa Major, el Ball del Most o alguna ballada de sardanes a l'aperitiu d'algun diumenge.

El pèlag Bullidor estava en una part ample de la riera, rodejat de camps de conreu, principalment blat, camps de presseguers i horts; el formava un petit ràpid que passava entre dues roques i que era el que el feia "bullir". De fet, la zona on l'aigua queia amb força era on ens barallàvem per encabir-nos-hi, doncs provocava un efecte idèntic als actuals jacuzzi. Era el que quedava més proper al poble i pels marges del qual hi passaven algunes nenes del poble portant el dinar a la vinya, als seus pares, poc després que sentíssim les campanes de l'Àngelus.

 

Per totes aquestes raons, pèlag, per a mi, és l'equivalent a un viatge ensonyant cap a la meva infància cap altres noies i nois que van compartir amb mi la innocència enmig d'uns temps dels quals, malgrat tot, en teniem consciència de la duresa i brutalitat . L'Amadeu i el Pere de Cal Correu, la Dolors "l'escalfeta", La Carme i la  "Mariàngels" de Cal Pepet de l'Ànima, en Josep de Cal Just, en Miquel de Cal Llàgrimes i en territoris més allunyats la Montserrat de cal Vivó, o la Tina de "l'Herrando", dit així: l'arrandu. També els grans: La Loreto, en Jaume "Tonador", La Trini de cal Tonet Fèlis, en "Teiadoro", Cal Punyal o en Josep "terrabestall". Noms que omplen de llum i d'estiu els temps passats en qualsevol dels pèlags que us he explicat.

També us recomano aquesta pàgina de Facebook:

CRIDA A MANIFESTAR-NOS EN DEFENSA DE LA LLENGUA A TOTS ELS PAÏSOS CATALANS

aPARAULA'm - PÈLAG