traducció - translate - traducción

13.5.12

L'EQUACIÓ


El meu cos recull el fred de la gelor del paisatge. Prenc consciència dels meus darrers moments i descobreixo sorprès que per pertànyer al món cal seguir viu. Miro cap el garbuix de sang, carn i roba socarrimada que tinc al ventre i veig que la ferida té molt mal aspecte. Tanco els ulls i em ve al cap la primera vegada que em vaig sentir part del món; devia ser cap els vuit o deu anys. Era un capvespre d’estiu; molt probablement d’agost doncs l’entreveig mandrós i somort, com les tardes que vindrien, anys més tard, plenes de sol i de cabells voleiant al vent. Em trobava assegut en un turó des del qual podia abstreure’m en l’observació del meu poble de vacances; l’horta envoltava els arbres que seguien els torrents i la riera brillant amb opacitat de vellut; l’aire era fi i el silenci a penes trencat pel brunzir d’un borinot o la brisa calma que removia les branques dels quatre pins que, com cabells, guarnien la calba enorme del turó. Em sentia, ara ho comprenc, en una certa harmonia amb el que m’envoltava. L’essencial era simple: vacances; un estat de certesa, creixent amb el pas dels anys, que el no fer res esdevindria un estat natural algun dia; que la vida s’improvisava a cada moment, a cada parpelleig. Quina deuria ser l’emoció de saber-me en el darrer parpelleig... o bé executant determinat gest de la ma, dient la darrera paraula... el darrer trajecte cap a... Em vaig sorprendre  pensant quantes coses devia haver fet ja per darrera vegada. Una ombra imprecisa em va fer moure la vista; un petit núvol s’havia interposat entre el sol i la terra; vaig contemplar d’una manera diferent el paisatge que sestejava al meu davant. Imaginava les persones on abans no les podia veure, anant i venint, estirant-se al llit o escalfant qualsevol cosa a la cuina. Quants d’aquells homes o quantes d’aquelles dons estaven fent ”allò” per darrera vegada? Sense adonar-me’n prenia cos una commoció imprecisa vestida amb la transcendència de la infància, un cert compromís intransferible d’una manera d’entendre la llibertat, l’individu, el món. Tot passa molt de pressa, i el fred em puja per les cames; però no aconsegueixo recordar si porto posats els mitjons. Per alguna raó em trobo al balcó que dona al carrer Mallorca, mirant el trànsit i els canvis del semàfors; a la parada de l’autobús hi ha gent que l’espera. Com és que la ciutat no fa brogit? Sobtadament la cara d’una dona que mira el carrer, com jo des de la finestra de l’autobús; sembla gran, de cabells molt negres i abric vermell, com els llavis. Ja ho tinc! Això havia passat abans; abans de la tarda al turó. Em concentro mirant aquella cara, intentant esbrinar l’entreví dels seu propòsits, en què deu sentir entre somnis i desitjos... que sé jo! He de saber-ho; m’hi va la vida, crec, però ja no n’estic segur. Sé que ella és potser conscient de ser o de pensar, de voler... potser té pressa, o simplement es troba incòmoda enquibida en un seient massa estret. Vull cridar-la però no em surt la veu, com en un somni; és clar, m’estic adormint! però m’he d’acotxar si no em moriré de fred. I he de deixar passar aquella cara sense cap rastre de mi, ni de la nostra breu relació? Per fi algú ha tingut una bona idea i ha posat música; un bon fons musical penetra els sentiments i aboca les emocions fins fer-les vessar. Així un garbuix de cossos, pells, sexes, mirades, olors, sospirs i desigs, s’ordenen amb una precisió formidable. Una habitació en penombra, il·luminada només per la llum de la tarda d’estiu, el voleiar d’una cortina prop del mar. El silenci no; ara el silenci és angoixant, trencat esporàdicament pel so de ràfegues dels kalashnikov o de les granades em lliga a l’entorn d’altes muntanyes nevades, de boscos frondosos i de solituds definitives. Palpo el meu ventre des del turó del gruix de roba; la bala m’ha entrat per l’abdomen, a escassos centímetres del cordó umbilical, per on m’entrà la vida i per on ara se m’escapa, sense so, sense paraules. Qui m’ha disparat? Un altre pobre diable, un altre Johan, un altre jo, un altre; l’altre. Si hagués copsat la dona…! El paisatge m’entela els ulls; la neu, els blocs de glaç; déu meu, com s’allunya l’estiu definitivament… i ara avança un exèrcit de soldats Johan combatent amb altres soldats Johan, que al seu torn ja havien vençut o estat vençuts per antics soldats Johan… i així s’encongeix l’ànima petita, i s’apaga entre el fred i la fosca de la nit com una espelma que esborra de les retines el paisatge que m’ha envoltat des de sempre, sense solució de continuïtat. Sense saber-ne el motiu i completament perduda l’esperança crec que he resolt l’equació i que aquest serà el meu darrer parpelleig.
Can Festís, setembre 1999

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.