traducció - translate - traducción

31.8.12

CAPÍTOL 5: FINAL DE LA SOBIRANIA

Font: http://webs.racocatala.cat/esteladaanimada/c5.htm

A la mort de Felip IV de Castella, entra a governar el seu fill Carles II, l’any 1665, amb només quatre anys, quedant la seva mare i el jesuïta Nithard com a regents. El seu germà bord, es presentà a Barcelona, on les autoritats i el poble el reberen amb entusiasme i poc després fou nomenat virrei.
Malgrat tot, els alçaments continuaren, amb el Principat com a escenari, conseqüència de les diferents guerres de la monarquia. Per la Guerra de Devolució (1668-1669), hi hagué veritable batalles al Vallès i el Llobregat; la d’Holanda (1672-79), i finalment esclatà la revolta dels Barretines (1687-1691) moviment pagès que se centra a Osona i al Vallès Oriental. La pagesia es va aixecar per demanar la desaparició de l’allotjament de les tropes i l’alleugeriment de les càrregues senyorials. Els revoltats es dirigeixen a les ciutats (com ara Manresa, on realitzen accions contra els canonges, o Mataró, on cremen cases de privilegiats), on es trobaven les autoritats i el diner, i hi provoquen enfrontaments amb la gent de la ciutat.
Paral·lelament esclata una nova guerra contra França. Els francesos s’apoderaren progressivament del territori català fins a l’ocupació per part de Lluís XIV de Barcelona, el 1697, que comportà la tornada d'un virrei francès a Barcelona, tot i que es restituí la monarquia hispànica el mateix any, amb la pau de Ryswick. L’esperit del poble català estava tant revoltat que no es volgué admetre el virrei que enviava el rei, sinó que va ser triat el príncep Darmstadt, que es va fer molt popular per lluitar heroicament contra els francesos.

L’any 1700, però, va morir sense fills Carles II i dos pretendents es van alçar per ocupar els seus trons: el seu nebot l’arxiduc Carles d’Àustria, i Felip d’Anjou, de la Casa dels Borbons i nét de Maria Teresa, germana de Carles II i filla de Felip IV de Castella i també nét del rei de França Lluís XIV. La successió de les dues corones hispàniques, Castella i Catalunya i Aragó, passaven a ser una qüestió d’interès europeu. Després d’unes guerres d’intrigues, influències i fortes pressions franceses, es va coronar com a rei el candidat borbònic, que s’autolegitimava després de declarar que el difunt Carles II l’havia fet el seu hereu, cosa mai realment comprovada.
Aquell mateix any, el rei francès Lluís XIV, continuant amb la política anticatalana dels borbons, mitjantçant un edicte reial, prohibeix l’ús del català per totes les comarques catalanes ocupades: el Rosselló, el Vallespir, el Capcir, el Conflent, i la meitat de la Cerdanya. Progressivament la política, l’administració i la cultura s’aniran afrancesant.

A la resta del país, tot i que el nou rei, anomenat Felip IV de Catalunya i Aragó (però més conegut com Felip V de Castella), va reunir les corts a Barcelona, els anys 1701 i 1702, i va jurar les constitucions catalanes, ràpidament es va despertar un sentiment antiborbònic per la seva forta política centralista i absolutista. A més a més, l’esperit antifrancés continuava molt viu entre el poble i arreu dels Països Catalans.
Els estaments universitaris i la gent de la Diputació o Consell de Cent van patir una repressió per la nova monarquia borbònica i van començar a preocupar-se per la violació de les institucions. D’aquest descontentament en participen també els pagesos i la petita noblesa de l’interior, que estan patint càrregues des del 1652, amb el manteniment forçat dels soldats castellans. Creuen en la necessitat d’endreçar la nació i en la desaparició dels allotjaments a les tropes estrangeres. Tots aquests factors expliquen un progressiu decantament cap a propostes que puguin posar fi a la repressió borbònica. Només va caldre que algú donés el pas final en favor del poble descontent.
El 20 de juny del 1705, els membres catalans del partit austriacista i de l’oposició als borbons, encapçalats per la petita noblesa de Vic, més coneguts com a vigatans, van signar amb Anglaterra el pacte de Gènova. Entre d’altres punts, la monarquia anglesa es comprometia a proveir armes i soldats als catalans i a garantir que fos quin fos el resultat de la guerra, Catalunya no perdria ni les seves lleis ni la seva llibertat. A partir d’aquell moment Catalunya s’alçava en armes contra Felip V, alhora que la revolta s’estenia per tots els racons de les terres de València, Aragó i Mallorca.
Així doncs, es va produir l’alçament contra els borbònics, amb l’excepció dels partidaris de Felip V, els anomenats “botiflers”, que era gent vinculada a l’administració reial, als sectors de l’alta jerarquia eclesiàstica, els bisbes, i l’alta noblesa titulada.
L’agost de 1705 es produïa el primer enfrontament entre els catalans i els borbons a la vila valenciana d’Altea, on el general Basset va desembarcar sense dificultat. El 15 d’octubre Barcelona era alliberada i el 7 de novembre es va produir el desembarcament a Catalunya de l’Arxiduc Carles, després d’importants victòries. Fou rebut eufòricament pel poble i convocà les Corts i jurà les Constitucions. Però malgrat la bona voluntat i l’esforç català, el 25 d’abril de 1707, la nació catalana començava a caure en mans castellanes. Els aliats van ser derrotats en la batalla d’Almansa i tot el territori del Regne de València era sotmès a les ordres castellanes, anul·lant amb el Decret de Nova Planta el 29 de juny de 1707, les seves lleis, les constitucions, el dret privat i establint una reforma fiscal inmediata. En definitiva País Valencià era ocupat i desposseït de les seves llibertats. Progressivament l’exèrcit borbònic va anar avançant. Aragó i Lleida també van caure el mateix any.
Davant aquest fet, els catalans del Principat veuen que calia defensar-se, i l’enfrontament amb Felip V es converteix en una proclama clara: vèncer o morir com a país.

L’any 1711, hi ha un fet que canvia el rumb de la guerra. Mor l’Emperador d’Àustria, i el seu germà, l’arxiduc Carles, heretà el tron. El fet de no voler renunciar als seus drets sobre les corones de la Península va fer que els aliats veiguessin al rei austríac com una gran amenaça, ja que es podia convertir en una gran potència europea al dominar els imperis alemanys i els hispànics. Per això van decidir no recolzar-lo més en la seva lluita per la successió i Carles d’Àustria va negociar la pau.
L’any 1713 Catalunya és traïda pels anglesos, que signen el Tractat d’Utrecht, en què els castellans ofereixen Gibraltar a Anglaterra amb la condició que no segueixin ajudant als catalans.

Així doncs, els aliats van abandonar la causa catalana, restant Catalunya sola davant l’exèrcit borbó, que l’ocuparà l’any 1714, després que els 5.000 combatents catalans no poguessin resistir, a Barcelona, l’intens setge - des del juliol del 1713 - de 40.000 soldats, juntament amb bombardejos i el tancament dels camins de mar. El darrer baluard a caure al Principat fou Cardona.

Mallorca, defensada pel virrei-marquès de Rubí, caurà en mans dels ocupants l’any 1715. El 28 de novembre del mateix any fou implantat el Decret de Nova Planta, i per dret de conquesta s’imposava un règim d’ocupació castellana. L’illa de Menorca fou cedida a Anglaterra, com a conseqüència del Tractat d’Utrecht. Va ser ocupada per Anglaterra des del 1708 al 1802, llevat dels períodes 1756-63 (en mans de França) i del 1781-98 (en mans espanyoles). Espanya l’ocupà definitivament al 1802. Malgrat la dominació anglesa, l’ensenyament primari, que va gaudir d’una gran difusió, va ser impartit en llengua catalana.

Sardenya també fou defensada pel marquès de Rubí, però finalment fou vençuda, l’any 1717, per l’expedició filipista. L’Alguer fou ocupada per Àustria; després per Espanya; poc després formà part del Regne de Sardenya, i finalment d’Itàlia.

El 12 de setembre de 1714, Barcelona es despertava amb les tropes castellanes pels seus carrers. Això no va desfer la moral dels catalans, que van ser conscients que calia anar a treballar i fer vida normal, tot demostrant que res faria canviar els seus afers.
Un cas clar de la revenja el podem veure en el fet que després de ser pres per haver-se revoltat contra els ocupants, el General Moragues fou decapitat, i el seu cap fou exposat dins una gàbia durant dotze anys al Portal de Mar de Barcelona. També van ser executats desenes de militars catalans. A més, s’han arribat a comptabilitzar gairebé quatre mil detinguts, confiscacions, desterraments i exilis per oposar-se a l’atac dels ocupants castellans. Una altra mostra de repressió fou la prohibició total de la possessió d’armes, on fins i tot s’obligà a tenir el ganivet de tallar el pa, ben lligat a taula.

Després d’aquesta guerra, els Països Catalans van perdre les seves llibertats polítiques i van ser assimilats al país ocupant. La promulgació del decret de Nova Planta al Principat el 16 de gener de 1716 era la culminació de l’ocupació, que s’havia iniciat l’any 1707 a Almansa.
El decret prohibia el català, redactar llibres - tot i que es continuava fent -; s’eliminà la Universitat de Barcelona, traslladant-la a Cervera - això significava l'allunyament de la universitat d’un centre demogràfic important i el seu trasllat des d’un centre austriacista a un que es trobava més aprop de la castellanització -; i, finalment, es dictaren tot un seguit de lleis contràries als interessos catalans en tots els territoris.
El territori català havia estat repartit entre quatre estats, i d'aquesta manera quedava suprimida la confederació d’estats mediterranis. Després de vuit segles, la sobirania catalana passava a mans castellanes.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.