traducció - translate - traducción

14.8.12

Cinquanta anys (i més) de Joan Fuster


09/08/2012 Hemeroteca

PER XAVI FERRÉ. PUBLICAT A LA VEU NÚM. 100.

I
Joan Fuster aporta com a mínim dos factors explicatius davant els processos de canvi social. El primer ens situa com a persones en el món. I dir "com a persones" equival a pensar-nos com a objectes de coneixement en un marc social i històric. Ací rau la funció social de la filosofia, que Fuster trobava poc normalitzada com a baula de la cultura nacional, perquè planteja com a interrogant que "la classe dominant no en sentia necessitat" (Un cert dèficit de filosofia). La  segona aportació és, naturalment, el nostre país: oferir alguna resposta -o, millor, mostrar-nos-en dubtes- sobre la raó de ser -de concretar-nos- com a nacionals. Heus ací el que poden ser unes bases  -no sempre ben enteses- del raonament fusterià: pensar en clau social i nacional.
L'assagista opta per una via suggerent: plantejar-se problemes que, a través de lectures o de la pròpia vida viscuda, li són propers. Fuster pensa sobre la realitat, i no pas sobre el que no pot ser plantejable. L'oposició frontal del suecà a la metafísica ve d'aquí, de l'aversió a preguntar-se sobre "allò" que no es pot dir. En aquest sentit es pronuncia: "La meua línia em sembla bastant coherent [...]. És una línia antimetafísica, una línia racionalista, una línia materialista, començant pel materialisme biològic, continuant pel materialisme històric i no controlat pel materialisme dialèctic, que és una cosa que no he entès mai" (Júlia Blasco Estellés: Joan Fuster: converses filosòfiques).
L’aportació fusteriana es fonamenta en un raonament crític sobre aspectes generals de la societat. D'una societat de consum que altera les vies cap a un humanisme, no pas abstracte -encara que Fuster no s'oposa als avenços de la tècnica, sinó que en qüestiona l'ús: "L'humanisme que ha de funcionar ara, i l'únic que pot funcionar ara, és pensar l'home, no l'home abstracte [...]" (Joan Fuster: converses...). "Ell confiava en l'home -apunta Júlia Blasco [El Temps, 9-25-IV-2002]- en la mesura que feia un bon ús de la raó en benefici del progrés". Ací Fuster s'aproxima a  una certa concepció sociològica. És a dir, pensar sobre les relacions i situacions entre el subjecte concret i les seves pròpies realitzacions i pràctiques.
L'assaig El descrèdit de la realitat (1955) planteja, en aquest sentit, els problemes que sorgeixen en la relació art-artista i reflex/allunyament de la realitat. El plantejament que es deriva de la tendència a l'aproximació a l'objecte del coneixement és, doncs, una altra identificació amb la manera de pensar de Fuster. La raó té límits explicatius que cal cercar-los en les contradiccions emergents de la mateixa societat. I l'art com a fet social en va ser un objecte de reflexió.
A la base del mètode fusterià, doncs, es planteja el lloc de l'individu-en-societat. Situar la persona en el centre d'aquest sistema social -que és tant com demanar-se per la seva pròpia història- és una característica bàsica de la primera aportació fusteriana. Del Fuster philosophe. Com explicita Josep-Lluís Blasco: "I sempre, les reflexions de Fuster estan fetes des de fora de la mateixa activitat filosòfica [és] un pensador racionalista conscient dels límits de la raó" ( Joan Fuster: converses...). És a dir, és des d'aquest racionalisme concret que cal valorar l'orientació de la literatura d'idees del pensador suecà.
En el cicle dels seus assaigs trobem el nus que ens permet de fixar i situar en el temps aqueixa raó crítica. I serà aquesta raó crítica la que pot enllaçar hipotèticament amb l'Escola de Frankfurt, amb Marcuse pel que fa a la crítica al progrés científic definit com a aïllat de les derivacions socials: "La "ciència" -escriu Fuster a Júlia Blasco el 12-XI-1981- és a dir" la "tecnologia", i els negocis que hi al darrere, segreguen la seua "ideologia"".
Aquests matisos  mostren que Fuster va fer un camí propi, lluny d'ortodòxies (el partit era una "església"); però alhora a l'abast de la ciutadania. I per a comprendre aquest  procés que el porta a una postura de pensador independent (però superant l'objectivisme del pensador "pur" de Jules Benda a la Traïció dels intel·lectuals) cal partir del seu model de pensament, del plantejament d'allò que observa i sobre allò en què intervé. Tota aquesta organització del raonament el duu a terme essencialment entre els anys cinquanta i setanta i és sintetitzat -en el sentit de la funció d'un "intel·lectual de poble"- a partir de la necessitats dels propis referents: "Cada poble, diu l'Escriptura, té el seu savi i el seu boig. I també el seu just i el seu malvat. Sense ells, és clar; els "altres" potser no podrien sentir-se poble -un poble". Fuster intervé des de les situacions concretes: "Jo no sóc l’intel·lectual que vosaltres us heu imaginat, no [...]. No sóc un teòric. Ara, sóc un senyor que va al que passa" (Joan Fuster: converses...). Un tipus de pensador que no defuig el component polític, derivat "de les premisses racionalistes, laiques, "il·lustrades", de què provinc, és el principi de la "militància". No d'un "partit" [...]. Però aquesta suau abstenció [orgànica] no vol dir que no m'incline per l"esquerra". La meua perplexitat és que no trobe una "esquerra" a la qual inclinar-me". 
II
El model fusterià de raonament esdevé un registre aplicat al fet nacional. És a dir, Fuster concreta el posicionament crític en el qüestionament de les mancances/projeccions nacionals del país de valencians i catalans. És la contribució -a manera de derivació racional- al fet de pensar-nos com a poble-nació, que no és altra cosa que la insistència a plantejar reflexions i dubtes sobre l'esdevenidor -i no esdevenidor- nacional.
Aquest segon aspecte el va concretar a nivell social i històric (Fuster com a historiador) en el clàssic -i poc meditat a la Catalunya estricta- Nosaltres, els valencians (1962). Un assaig que "tractaria de l'angoixa col·lectiva per respondre a una pregunta que s'havien fet tots. Què som? Des de quan som? Per què som així? I, com som els valencians"? L’hi obligava una exigència existencialista, i la necessitat del reajustament històric.
Però també he dit adés assaig poc meditat, perquè allò que Fuster es planteja estrictament en aquest estudi -més enllà de la crítica als tòpics pensats i socialitzats des del francofalangisme (1939-1959)- és "posar sistemàticament en ordre" (establir un "quadre crític històricosocial" valencià) el passat d'un país -d'uns Països- amb una memòria històrica del tot interferida pel nacionalcatolicisme, que en clau valenciana es traduïa en la construcció d'una ideologia agrarista legitimadora de l'adscripció nacional espanyola. Així, va fer del "Nosaltres" un lloc de retrobament dels llocs d'una nova memòria històrica. I es tractava també de vincular la consciència històrica latent amb un determinat projecte d'identitat nacional. Aquesta aportaciómetodològica però tingué una derivació cívica per a València i el conjunt dels Països Catalans. Una recerca, doncs, els resultats de la qual serviren per a elaborar altres models analítics i introspectius com va ser l'assaig de Josep Melià Els mallorquins [1967].
Però el fet d'aclarir i estructurar un passat en clau d'una conjuntura industrialitzadora als anys seixanta va comportar a Fuster les primeres desqualificacions -arran de la publicació d’El País Valenciano (1962)- per part de sectors socials i econòmics connectats, és clar, amb les jerarquies polítiques i culturals franquistes. Es tracta d'un senyal que definia un compromís -desenvolupat entre els anys cinquanta i vuitanta- amb la pròpia construcció d'un pensament en gran mesura vinculat també a les circumstàncies civils, i allunyat, doncs, d'escoles acadèmiques o del que Fuster qualificava de "filosofia de càtedra".
Efectivament, sota la reforma política, intel·lectuals valencians (historiadors, sociòlegs i economistes), assumiren el debat central sobre els orígens i les conseqüències socials (i polítiques) de la "segona revolució industrial". S'hi plantejava estructuralment el fet de la socialització del provicianisme reflectit en una certa continuïtat del mite agrarista que havia qüestionat secularment l'adscripció nacional valenciana. Aquest context demanava, doncs, unes reflexions que no tan sols articulessin un "decurs històric", sinó que aportessin  claus interpretatives de les raons per què València no havia tingut un projecte polític nacional articulat per una classe dirigent.
I, en aquest sentit, Fuster (matisat per Ernest Lluch a La via valenciana) va recollir un seguit de pensaments i propostes a Un país sense política (1976), tot just quant el moviment de construcció nacional assolia unes fites organitzatives i socialitzadores partint dels inicials nuclis de pràctica cultural i política dels anys cinquanta i seixanta. I en aquesta pràctica mobilitzadora hi era partícip directe en forma d'espais de sociabilitat (tertúlies i conferències) o del que ell mateix definí com a "pamflets polítics". Al capdavall, Fuster volia dir als valencians que deixessin de ser "Una singularitat amarga" (1973) i apostessin per una estratègia lliure i progressista. En aquest sentit, Fuster era bàsicament un liberal (Bertrand Russell): "Ell recomana el Russell menys metafísic. El Russell que es pregunta pels valors i per la moral, per la solidaritat amb l'altre" (Julia Blasco... El Temps).
I demanar-nos per aquesta solidaritat amb els altres pot introduir el factor de la solidaritat col·lectiva. La segona aportació fusteriana ha estat el fet de situar-nos com a col·lectiu nacional en projecte a un doble nivell. Primer, una reflexió prospectiva de la societat valenciana, reflectida també en forma d'article sobre història cultural al suplement dominical de Levante a la segona meitat dels anys cinquanta o, d'ençà de 1962, a les intervencions (juntament amb Borja Moll i Josep Pla) a El Correo Catalán a través de Joaquim Maluquer i Sostres. En segon lloc, l'estudi de les relacions envers el conjunt nacional evidenciat aQüestió de noms (1962). Aquest opuscle va ser elaborat en el context d'expansió de la campanya de divulgació de l'Obra del Diccionari Català-Valencià-Balear. (Paral·lelament l'historiador Santiago Sobrequés va elaborar un assaig intropspectiu sobre el conjunt nacionalitari: A la recerca  d'una denominació comú pels homes i les terres  dels Països Catalans). Vet aquí, doncs, la doble tasca de Fuster. Una tasca nacional que comportava una resposta al nacionalisme d'Estat del moment: "Hi ha pobles -deia- que encara no poden ser res més que això ("nacionalistes")". I aquesta idea era una conseqüència d'un "mal" que "patia" Europa: "que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar" (i, de nou, la vigència d'aquest sentència!).
III
Fuster o el dubte constructiu. Es tracta d'una manera d'entendre la trajectòria del nostre assagista (caldria plantejar-ne les limitades semblances amb el pensament historiogràfic i polític de Vicens Vives). Calia -i cal- dubtar; però cercant vies d'eixida, projectes. Fuster no planteja un dubte en el buit: era un dubte necessari -sa- en el context d'una societat autocomplaent. Al remat Fuster no es complicava gaire la vida: cercava unes quantes causes, poques -Causar-se d'esperar- però justes per les quals donar un sentit a l'existència dels mortals (ell mateix deia que el seu ofici era "ser Joan Fuster"). I res més -ni res menys- que això. Quina possibilitat, d'altra banda, existeix avui a ser-un-mateix en plena apologia de la societat -oligàrquica- de l"èxit"? Eloqüent com sempre Fuster va dir que "per a circular per la vida no calen massa conviccions. N'hi basten tres o quatre. Només". Ara sí, aquestes poques conviccions -i és el que es compendia la vida de Fuster- cal viure-les i assumir-les. I com féu el suecà: des d'una solitud solidària, però heterodoxa: socialment i nacionalment. De quan Sueca, des del carrer de Sant Josep 10, era un alè d'alliberament: cara a nosaltres, cara al món. El Fuster filòsof, assagista, sobre vectors socials propis d'un context intel·lectual europeu (en el qual caldria contrastar-lo amb certs vessants cívics i de compromís amb d'altres pensadors com Sartre) era complementari al Fuster nacionalitari, malgrat que aquest darrer aspecte només representés prop del quinze per cent de la seva producció (Ricard Pérez Casado: "Nosaltres, els valencians", El Temps, 23-29-IV-2002, p. 16).
La raó fusteriana no restava en el buit. Apel·lava a l'escepticisme, una actitud crítica davant el coneixement, però alhora adscrivia l'antropocentrisme -l´home mesura de totes les coses- en el procés de construcció d'un país. És a dir, la condició humana tornava a ser preponderant en la praxi nacional. I ara? Esperem que la CUP continuï traduint en política aquests referents intel·lectuals…
Llibertat.cat

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.