traducció - translate - traducción

26.8.12

L’esquerra independentista i l’ANC – Tesis per al debat


PER CARLES CASTELLANOS, MILITANT DE L'MDT I PROFESSOR DE LA UAB

Font:
Carles Castellanos, històric militant independentista, membre de l'ANC, militant del MDT i professor de la UAB
El tractament de la política que cal portar envers l’ANC és avui un dels punts importants de l’esquerra independentista. Per tal de no dispersar els arguments en comentaris col·laterals o en discussions molt circumstancials, com ho poden ser convocatòries concretes, resumiré les meves consideracions en forma d’unes tesis breus que exposo tot seguit:
1. El moviment independentista català és avui un moviment per una ruptura democràtica.
2. El moviment independentista agrupa diferents sectors socials i diferents espais polítics i ideològics.
3. Concepció burgesa i concepció popular davant l’objectiu de la independència.
4. Funció de l’esquerra independentista al si de l’ANC.
-------------- ---------------- ----------------- ----------------

1.El moviment independentista català és avui un moviment per una ruptura democràtica. En la mesura que la lluita per la independència s’estén i es fa general al si de la societat catalana, la conquesta de la independència pren (en la fase actual, al si de l’Estat espanyol) la forma d’una confrontació entre la voluntat democràtica del poble català i el poder de l’Estat espanyol.
Aquest moviment, com la majoria  dels fenòmens socials, es troba subjecte a una dinàmica de classes que l’independentisme contemporani (dels anys 70 del segle passat ençà) ha establert com a una de les tesis fundacionals: la base social de l’independentisme són les classes populars catalanes; i les classes dominants del nostre país es troben aliades a les classes dominants espanyoles i s’oposen, en termes generals, a la independència.
El moviment independentista català, a causa de la composició de classe que acabem d’exposar es va desenvolupar com l’expressió d’un moviment popular per l’alliberament nacional i social alhora, i es va formular com un moviment per la independència i el socialisme. Sense perdre aquesta perspectiva cal ser conscients que en l’estat de consciència política actual a nivell de masses[1], el conjunt del moviment independentista no és de caràcter socialista i es manifesta en la conjuntura actual de manera general com un moviment democràtic i participatiu que lluita per l’autoorganització política de la nació catalana. Es tracta, doncs, d’un moviment que és portador d’una dinàmica social però que no es manifesta en conjunt com a socialista sinó com a popular-democràtic globalment, i mogut per una dinàmica participativa. Al si del conjunt de l’independentisme els sectors favorables a una política d’unitat popular (orientada cap al socialisme) hi continuen tenint una funció fonamental, ja que organitzen i mobilitzen els sectors més motivats i combatius, i susceptibles d’assumir les posicions de confrontació necessàries en un procés de ruptura política.
El procés de construcció de l’Estat independent permetrà, a causa d’aquesta dinàmica i per mitjà de la tasca política que s’anirà desenvolupant, avançar en el sentit d’un programa d’Unitat Popular[2].

2. El moviment independentista agrupa diferents sectors socials i diferents espais polítics i ideològics. Per tot el que hem exposat els sectors socials favorables a la independència política, pertanyen fonamentalment a les classes populars catalanes. És per això que el desenvolupament de les propostes independentistes a nivell de masses tendeix a decantar-se cap a posicions d’esquerra. L’aportació nova de la darrera dècada a l’independentisme, des del punt de vista social, és sobretot la incorporació - més important que en períodes anteriors - de sectors nombrosos de la petita burgesia i d’un sector prou remarcable de la mitjana burgesia. Aquestes noves incorporacions, a causa de les condicions socials existents, han fet que darrerament hagin tingut una certa presència al si de l’independentisme (i sobretot al si del que s’ha anomenat sobiranisme)  expressions ideològiques pròximes als interessos de la burgesia, pròpies de concepcions esteses entre aquestes capes socials. És, doncs, explicable que un cert nombre de formulacions sorgides de l’ANC o de l’AMI[3] puguin provocar (com manifesta algú) reaccions d’estranyesa o de rebuig perquè sorgeixen de sectors d’ideologia conservadora. Però analitzant en detall les formulacions oficials i les dinàmiques de lluita cal reconèixer objectivament que l’ANC (més clarament encara que l’AMI) no és una organització de CiU ni al servei de la política de CiU, com estrafan alguns, sinó una realitat força més complexa i amb una dinàmica pròpia que cal saber analitzar.
El que posen de manifest algunes actituds i caricatures interessades sobre l’ANC que s’han difós des d’alguns sectors de l’esquerra independentista és la incapacitat que té alguna militància d’entrar en un terreny de confrontació i debat amb les posicions més conservadores. S’estimen més restar al marge de la confrontació política directa i seguir així un funcionament que nega un aspecte fonamental de la dialèctica sociopolítica que permet l’avanç de la consciència: la contraposició entre els contraris dins les instàncies polítiques que es van desenvolupant.

3. Concepció burgesa i concepció popular davant l’objectiu de la independència. Hi ha una concepció burgesa i una concepció popular contraposades davant l’objectiu de consecució de la independència. La ideologia burgesa tendeix a concebre la independència, d’una manera idealista, com una mena de “transició” a imitació del procés que va tenir lloc a la fi del franquisme de manera que, pel que fa als privilegis econòmics dels poderosos,  “res no canviï”. Els sectors influïts per la ideologia burgesa són, doncs, partidaris del fet que el procés, al nostre país, l’encapçali i el “tutoritzi” de manera permanent CiU o una força equivalent sorgida de l’aliança de CiU i el PSC-PSOE etc. D’aquesta manera les formes de poder es mantindrien més o menys com sempre, els de sempre podrien continuar gaudint dels seus privilegis; i les formes despòtiques i “semidemocràtiques” de dominació (existents en moltes estructures públiques, incloent-hi les municipals) podrien continuar persistint dins l’Estat català independent.
Contràriament a aquesta concepció conservadora, les classes populars tendeixen a concebre la independència a partir de l’anàlisi de realitats socials concretes i com una expressió de la voluntat popular. I per aquesta raó la independència es veu com una ocasió per a portar a terme un procés d’aprofundiment de la democràcia i, socialment, d’avanç cap a formes igualitàries.
La realitat de l’ANC inclou totes aquestes concepcions. De fet, però, la concepció burgesa no es manifesta obertament sinó en forma de posicions que es poden qualificar com a institucionalistes, és a dir, favorables a cedir tot el protagonisme a les institucions i a preparar les condicions, al més favorables possible perquè es mantinguin inalterables les estructures de dominació social i econòmica actuals. Però el discurs i el sentiment dominants al si de l’ANC i del conjunt de l’independentisme actiu actual són els d’associar la conquesta de la independència a una millora social i democràtica de la societat catalana.

4. Funció de l’esquerra independentista al si de l’ANC
Cal desmentir una versió simplista de la qüestió, prou repetida, segons la qual la funció de l’esquerra independentista al si de l’ANC seria de forçar aquesta organització àmplia perquè adopti els continguts polítics de l’esquerra independentista. La funció de l’esquerra independentista en aquest aspecte tàctic és, segons la nostra opinió, la de permetre el desenvolupament de la contradicció fonamental entre les classes populars catalanes i l’Estat espanyol, com ja ho hem exposat més amunt.  Com més democràcia i participació hi hagi en la dinàmica interna de l’ANC més  avançarà l’objectiu independentista i més s’anirà enriquint amb reivindicacions populars. L’esquerra independentista al si de l’ANC no ha de treballar per a fer adoptar, a través de possibles influències i maniobres tot el seu programa, sinó que ha de treballar per a permetre que emergeixin els interessos i les reivindicacions populars.
De manera semblant ha de treballar per a desenvolupar la relació entre els Països Catalans però no tant a partir de formulacions apriorístiques sinó sobretot a partir de les propostes que vagin sortint de les diferents àrees dels Països Catalans. La nostra tasca ha de ser, en una primera etapa, d’interconnexió i de dinamització, més que no pas d’adoctrinament.
L’objectiu a nivell de masses (que és el nivell tàctic que es desenvolupa actualment al si de l’ANC) es pot resumir, per tant, en una tasca d’“acompanyament” de la consciència política de masses, tot avançant cap a la Ruptura independentista. Cal afavorir que, a nivell de masses, es faci evident, en un termini de temps prou curt, la necessitat d’una República confederal catalana en la qual els interessos populars siguin defensats i a la qual es puguin incorporar, en el moment en què el procés sigui prou avançat, les diferents àrees històriques de la nació catalana.
En resum: la tasca al si de l’ANC pot ser vista com un primer pas en l’activitat que haurem de desenvolupar al si de la República catalana independent en la qual haurem de treballar perquè les conquestes de la Unitat Popular continguin els elements socials, econòmics i polítics necessaris per a establir una dinàmica superadora del capitalisme, sistema que es troba com sabem en una fase terminal i que avui ja és objecte d’un important rebuig social. Però per a avançar en aquesta direcció cal una tasca seriosa d’implicació arreu on les classes populars catalanes porten a terme diferents formes de confrontació.
No hi ha cap criteri inequívoc per a saber quin ha de ser el grau concret d’implicació de l’esquerra independentista en l’ANC, una implicació que no pot ser absoluta evidentment ja que, com ho hem exposat repetidament, la prioritat organitzativa de l’esquerra independentista és ara encara, des d’un punt de vista global, l’enfortiment de la Unitat Popular, sense la qual tot el procés de ruptura independentista quedaria en entredit. Serà a partir de la incidència necessària en cada lloc i moment per a la promoció d’aquest doble procés organitzatiu (Unitat Popular, Ruptura Democràtica per la Independència) que podrem tenir la mesura adequada del que caldrà fer per a cada circumstància concreta.



 NOTES
[1] El concepte de la consciència política “a nivell de masses” és fonamental en anàlisis de tipus tàctic  com la que ara abordem.
[2] Podrien ser, en un primer moment, elements d’aquest programa la gestió col·lectiva dels serveis d’Educació, de Salut, de Transport, d’Energia i de Comunicació, el manteniment i l’expansió de l’Estat del benestar, i el coneixement i l’ús generalitzat de la llengua; impostos establerts segons els interessos de la majoria, creació d’ocupació per l’empresa pública i privada, control democràtic de les finances, implantació de mesures socials universals, com la renda mínima etc.
[3] Caldria una descripció detallada de l’AMI que aquí no tenim espai per a emprendre. Podem dir, però, molt genèricament que la seva estructura de tipus presidencialista (alcaldes) en fa una organització fàcilment controlable i manipulable pel sobiranisme conservador. L’esquerra independentista ha proposat des de fa anys una instància institucional més clarament favorable a l’independentisme i a la participació democràtica, una Assemblea de Representants Electes Independentistes dels Països Catalans.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.