traducció - translate - traducción

19.5.15

CATALANOFÒBIA 27. La dictadura del general Franco: La llengua, objectiu de l’anorreament

Es una idiotez querer fomentar el catalán y la nación catalana; es como querer resucitar un muerto.


 JUAN CREIX (Cap Superior de la Policia de Barcelona)


Franco va proscriure l’ús de la llengua catalana d’una forma immediata a tot arreu, en tots els àmbits i en totes les circumstàncies. Per tant, detallar punt per punt les prohibicions seria molt feixuc. Solament es farà constar allà on sigui possible les raons i els arguments de les prohibicions del català que han deixat rastre per conèixer la catalanofòbia dels autors.

Si hi ha un nom que personifiqui la repressió policial a Catalunya
en els anys de la dictadura, aquest és el dels germans Creix,
ambdós policies.
La ideologia anticatalana dels facciosos era tan obsessiva que fins i tot abans que l’exèrcit hagués ocupat totalment Catalunya, Franco ja havia prohibit la utilització de la llengua catalana en el registre civil i també en la inscripció de noms de pila. El 18 de maig de 1938 per ordre ministerial Franco ja havia adoptat mesures per impedir qualsevol llengua que no fos la castellana. Els encarregats dels registres civils tenien prohibit inscriure qualsevol persona amb un nom que no fos en castellà. Les raons expressades al·legaven «como origen de anomalías registrales la morbosa exacerbación de algunas provincias del sentimiento regionalista» perquè s’havien inscrit noms amb «significación contraria a la unidad de la Patria» i perquè «la España de Franco no puede tolerar agresiones contra la unidad de su Idioma». El dia 21 de maig de 1938 també s’obligava a inscriure el nom de les societats en castellà, ja que era «absolutamente necesario que el sentimiento nacional y españolista se manifieste sin duda ni vacilaciones de genero alguno». El delegat d’Ordre Públic de Lleida, el 12 d’agost de 1938, va publicar a la Hoja Informativa Militar del 5º Cuerpo de Ejército de Aragón unes consideracions per les quals prohibia parlar en català en públic; ho justificava en la necessitat «que todos demos pruebas de un ferviente españolismo y entusiasmo por la Causa. Estos sentimientos es necesario evidenciarlos y exteriorizarlos». No s’entén la dèria castellanitzadora d’aquell règim si es tenen en compte tants d’apologetes de la llengua castellana que han sostingut amb mentides que des de l’edat mitjana els catalans van abandonar la llengua catalana.

Al començament, els militars i els màxims representants del nou règim es mostraven conciliadors. Així, Quan el 22 de gener de 1939 va arribar a Tarragona, el secretari general de la FET y de las JONS, Raimundo Fernández Cuesta, va dir: «Nosotros no queremos enfrentar la lengua castellana contra la lengua catalana. Porque ¿qué tiene que ver esto con la Patria?» En entrar a Barcelona, el general Solchaga va dir que Catalunya «es uno de los más preciados florones de la corona imperial de España». El general Yagüe va dir adreçant-se als catalans que els portava el perdó «porque España es grande, fuerte y puede perdonar».[614] El general Eliseo Álvarez Arenas, en la seva primera declaració a Catalunya, va prometre: «Estad seguros, catalanes, de que vuestro lenguaje en el uso privado y familiar no será perseguido.»[615] ¿Què entenien per «ús privat i familiar»? Ja es veurà de seguida l’autèntic sentit d’aquestes expressions. No obstant aquestes paraules conciliadores, la persecució implacable de la llengua catalana fou immediata arreu i en tots els àmbits. El ministre Serrano Suñer, el dia 24 de febrer de 1939, ja mostrava el tarannà real dels vencedors: «Si el catalán es un factor y un vehículo de separatismo, lo combatiremos.» ¿Des de quan una llengua és culpable de res? Encara no s’havien plantejat si el català era un vehicle de separatisme que ja l’havien proscrit. El mateix Serrano Suñer, en unes declaracions al diari alemany Völkischer Beobachter, va afirmar que «el catalán no volverá a tener carácter oficial».¿Quins són els arguments justificadors d’una persecució tan obstinada i ferotge? Tot seguit es mostraran. El març de 1939 van imposar el castellà a l’Ajuntament de Barcelona; segons El Noticiero Universal, «el Ayuntamiento actual respondiendo al lema de la “España Una” ha acabado con los problemas que creaba la dualidad de lenguas». A Tarragona es va començar a obligar el castellà en els rètols i anuncis perquè «declarado único idioma oficial el castellano, es natural, dando con ello sentido de unidad». A Barcelona també es varen prohibir els rètols i anuncis en català «en un todo conforme con el espíritu del Movimiento Nacional»; el desembre de 1939 el governador civil de Girona va justificar la prohibició de rètols en català «siendo absolutamente necesario que el sentimiento nacional y españolista se manifieste públicamente sin vacilaciones de género alguno». Una raó que tampoc no es pot oblidar és l’argüida pel diari ABC de Sevilla el 16 de març de 1939: «En las iglesias se predica en castellano, idioma ideal para la labor evangelizadora.» La intenció «no es que se persiga el idioma catalán, sino que se impide sirva de motivo de desespañolización». El general Álvarez Arenas, un home important en aquells moments, era qui establia la pauta de l’argumentació per la qual es prohibia la llengua catalana. El primer d’abril de 1939 al Noticiero Universal mantenia que la proscripció era perquè l’«enaltecimiento de la lengua común a todos los españoles, vínculo de unidad y vehículo de mutua comprensión y recíproco auxilio, borrarà la tarea demoladora del supuesto “hecho diferencial”, hijo espúreo de torcida malicia, que vivió de coacciones y sólo desgracias acarreó». El catedràtic de la facultat de filosofia i lletres de Madrid, l’arabista Ángel González Palencia, en una conferència en què justificava que l’ensenyament de la literatura a Espanya s’havia de fer en una sola llengua va dir: «Ha de mantenerse la unidad lingüística como instrumento de poder, seguros, como Nebrija decía con razón, de que la lengua es compañera del Imperio.»[616] No cal dir res més! Com es veu, les argumentacions polítiques eren mentida. Per això, quan el general Álvarez-Arenas s’adreçà als bisbes catalans, els va demanar que fessin servir el castellà, ja que ell estava disposat a «velar hasta el límite que permitan las obligaciones de mi cargo en defensa de la España Única, cuyo lenguaje oficial, también único para actos públicos de todo carácter, es el idioma Nacional, castellano». No se’n devien sortir, perquè el ministre de Governació Ramón Serrano Suñer, el 28 d’octubre de 1939, tornà a adreçar una carta a tots els bisbes catalans per comunicar-los que l’ús públic de la llengua catalana «és un asunto que preocupa al Gobierno». Per tant, «hasta tanto que el idioma español sea entendido por todos (lo que se logrará con una tenaz labor escolar), podría adoptarse la siguiente norma»: l’evangeli, el catecisme i el rosari podrien ser en «lengua regional» i tots els altres actes religiosos, en espanyol.[617] El bisbe de la Seu d’Urgell va argüir al ministre que «es un error lamentable, de funestas consecuencias, considerar el simple uso de la lengua catalana como algo atentatorio a la unidad de la Patria»; el ministre davant d’aquesta afirmació contestà que «entiendo que el Poder Civil, sin intervención del eclesiástico, es el llamado a fijar el criterio político de cada momento y territorio en orden al idioma». El 14 de març de 1940 el sotssecretari de la Governació, José Lorente Sanz, va trametre una circular a tots els bisbes en què ja s’obligava que «se empleará el castellano, con carácter de generalidad, en la predicación y rezos de todas clases en las capitales, pueblos de importancia y parroquias rurales, siempre que la gran mayoría de sus habitantes hablen o entiendan llanamente el idioma español». Segons com, aquestes instruccions s’assemblen moltíssim al vot particular que es va debatre al Real Consejo de Castilla el 1715 quan es redactava el Decret de Nova Planta. La història de la persecució de la llengua dels catalans és una reiteració d’arguments constatable a cada època. El ministre Ramón Serrano Suñer, que va ordenar aquesta mostra glotofàgica, va dir, ja jubilat, a Baltasar Porcel que en el govern franquista ell hi «figurava entre els moderats».[618]

Quan es va acabar el període d’ocupació, sis mesos després de l’entrada de l’exèrcit, potser es pensava que començaria un període més relaxat. Doncs no. El primer governador civil nomenat per a Barcelona, Wenceslao González Oliveros, va declarar que la seva principal comesa seria «la reespañolización cultural de Cataluña». Efectivament, el governador demostraria que la cultura catalana no era espanyola. Per això calia imposar el castellà. Pocs dies després d’haver arribat, va dictar una ordre el 28 de juliol de 1940 en la qual sostenia que «no debe olvidarse que la sistemática y sañuda reincidencia en el designio de eliminación del idioma oficial en esta tierra por parte de elementos de execrable recordación, trajo consigo inevitablemente la ofensa para todo el resto de España, y desembocó trágicamente, como no podía menos de ocurrir, en la guerra civil y en la victoria rotunda de las armas españolas». ¿Qui havia pretès eliminar el castellà durant la República? Ningú. ¿Donar al català la categoria de llengua oficial representa menysvalorar-ne cap altra? ¿Representava cap ofensa? ¿I per aquest motiu era inevitable fer una guerra? Imperar! Aquesta mateixa filosofia de González Oliveros era compartida pel director d’aleshores de La Vanguardia, Luis de Galinsoga, segons el qual no es podia parlar en català, perquè «nos ha costado demasiada sangre, demasiada ruína y demasiadas torturas el rescate de nuestra personalidad una e invicta». Si els catalans volien ser dignes de la redempció que els havia atorgat l’exèrcit espanyol havien de fer tres coses: «Pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que hablando, naturalmente, en el idioma nacional ha impuesto la Victoria.»[619] ¿Quina diferència respecte a la ideologia lingüística hi havia entre el governador civil i el periodista? Galinsoga tenia una obsessió tan gran contra la llengua catalana que va escriure a La Vanguardia del 16 de maig de 1939 que els catalans se l’havien inventada. «Porque es mentira que el catalán que fabricó el separatismo sea el catalán inserto en nuestra tradición lingüística peninsular; sino un catalán recortado sobre el patrón francés moderno y achulado del “boulevard”.»

Com que la dèria patològica del govern de Franco era la llengua catalana, cada vegada que les autoritats veien un rètol en català els agafava un rampell. A partir del març de1939 es va iniciar una campanya integral de lluita contra l’idioma català a la via pública. Tot hi havia d’aparèixer en castellà, rètols, cartells, propaganda, etc. L’Ajuntament de Barcelona ho justificava dient que el règim anterior tenia col·lapsats el comerç i la indústria, i que així s’assoliria la «vuelta a la vida por el genio del Caudillo». Déu n’hi do! Les multes es van començar a aplicar i posteriorment aquella política es va seguir arreu de tot el territori català. A Tarragona els motius per obligar a canviar els cartells eren fer comprensibles els rètols «para aquellos españoles no oriundos de esta Región». A Girona, en canvi, es recorria a motius més sentimentals: era necessari retolar en castellà perquè «el sentimiento nacional y españolista se manifieste públicamente sin vacilaciones de género alguno». El poeta José M. de Pemán, que havia fet costat al bàndol dels militars facciosos i que després de la guerra va ocupar càrrecs en la política cultural del règim, en parlar d’aquesta època diu que l’endemà mateix de «l’alliberament» de Catalunya a Barcelona «aparecieron calles y esquinas empapeladas de tiras o rótulos inoficiales con este texto: “No hables catalán, habla la lengua del Imperio”».[620] Dionisio Ridruejo també ho confirma: «(...) y las ciudades y los pueblos llenos de impertinentes recomendaciones: “Hablad en español”, “Hablad en el idioma del imperio”, etc.».[621] L’afany anticatalà va arribar a extrems mai imaginats a Europa al segle XX. El governador civil de Barcelona Wenceslao González Oliveros, el dia 28 de juliol de 1940, va dictar una ordre per la qual «a partir del dia 1º de agosto próximo, todos los funcionarios interinos de las Corporaciones provinciales y municipales de esta provincia, cualesquiera que sea su categoría, que en acto de servicio, dentro o fuera de los edificios oficiales, se expresen en otro idioma que no sea el oficial del Estado, quedarán “ipso facto” destituidos, sin ulterior recurso». Al funcionari de plantilla en procés de depuració política parlar en català li comportava «la inmediata destitución del transgresor sin ulterior recurso». En el cas dels mestres, «los infractores quedarán personalmente incapacitados para el ejercicio de una función docente». La vigilància d’aquestes ordres glotòfagues anava a càrrec de «todos los agentes de Inspección y Vigilancia, fuerza de la Policía Armada y Guardia Civil». ¿Quin poble europeu ha patit al segle xx un genocidi cultural com l’aplicat als catalans? Una altra mostra d’aquesta persecució és la recriminació de què va ser objecte el rector de la parròquia de Sant Joan de les Abadesses el 1945 per haver fet un sermó en català el dia de Dijous Sant. El religiós va ser amonestat perquè «las Autoridades y Jerarquías del Estado, no podían asistir con plena libertad —y de hecho no asistieron— so pena de perjudicar con su conducta, la dura y difícil labor por la unidad de la Patria», també el van blasmar per «no servir a España». Segons les autoritats, parlar en català perjudicava «un mañana mejor y más justo, de establecer paz secular entre los pueblos de España»; el consell final era que «ayude Vd. como español —que es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo— a esta tarea tan difícil y delicada». Tal com s’ha dit, la prohibició de la llengua catalana fou immediata i generalitzada arreu del territori i en tots els àmbits i totes les situacions. «Tots els àmbits i totes les situacions» vol dir que no es podia parlar ni escriure enlloc ni en cap moment. No deixaven editar diaris, llibres ni revistes. No deixaven parlar en català per ràdio ni a cap dependència oficial. Tampoc a les escoles ni a les esglésies. No cal dir que tampoc s’hi podia fer teatre, cinema ni obres musicals. La vigilància va ser absoluta i les denúncies anaven a càrrec tant de la policia com del servei d’informació de Falange. Mereix un esment la persecució sistemàtica de la llengua catalana a les casernes durant el franquisme. Els militars tenien una al·lèrgia absoluta a la llengua catalana i solien adoptar càstigs als qui la utilitzaven que anaven de la simple bufetada a la vergassada; fins i tot, recompensaven aquells soldats que denunciaven els qui parlaven entre ells en català. Si s’hagués dedicat una mica de temps a recercar testimoniatges sobre aquesta intolerància a les instal·lacions gestionades per l’exèrcit, s’hauria fet un autèntic inventari del genocidi lingüístic.

José M. Marcet
El batlle franquista de Sabadell José M. Marcet explica que «he oído decir en algunas ocasiones que, estando hablando dos o más catalanes, han sido interrumpidos por persona ajena a la conversación, con interpelaciones tan groseras como “Hablen ustedes en cristiano!”. Nunca me he encontrado en este caso, pero si algún día sucediera esto en mi presencia, mi reacción ante un atropello tan estúpido como inadmisible, sería contundente».[622] El senyor Marcet, però, potser no recordava que el 10 de març de 1941 ell mateix va denunciar un conciutadà seu, Josep Barceló, i li imposà una multa per haver emès unes participacions de casament en llengua catalana. És una mostra de la persecució quant a l’ús privat i personal del català. La llengua catalana fou perseguida a tots els reductes així. No es coneix que a cap país una llengua hagi estat perseguida amb aquesta hostilitat. Si el 1951 el franquisme es va relaxar en la seva obstinada bel·ligerància contra la cultura catalana, encara el 1954 al delegat de censura Juan Beneyto li advertien que «debía mantenerse el ‘statu quo’ que mantenía en vigor ‘la orden secreta de la Junta Política del Movimiento del 1937’ relativa a la conveniencia de limitar el uso de los idiomas regionales».[623] Un altre testimoni és el de Santiago Perinat, que va arribar a Catalunya com a tinent de l’exèrcit el 1957; explica que «algo que me sorprendió fue la discreción, rayana en el temor, con que los jóvenes catalanes que acudían al cuartel a prestar el Servicio Militar hablavan su propio idioma. Era patente, en las sesiones teóricas de los cuarteles, la dificultad con que algunos tropezaban para expresarse, al tener que traducir sus pensamientos al castellano. No voy a testimoniar del despotismo habitual en las esferas de la Administración oficial (la famosa expresión: “Hable usted cristiano, hombre”), de todos conocida. Pero sí que en los cuarteles había una mayor agresividad. (...) Otro hecho muy notable: los militares profesionales catalano-parlantes ocultaban casi vergonzantemente su condición de tales».[624]

A partir dels arguments expressats al començament de la persecució del català, la glotofàgia del franquisme es basava en els principis següents: imposar el castellà amb estil imperial i com a instrument de poder era assolir la unidad, política i lingüística, que es reiterava en expressions com ara sentido de unidad, vínculo de unidad, etc.; la creació d’un sentiment nacional i la reespanyolització de Catalunya amb la llengua castellana, l’única que tenia la capacitat de fer-ho; la utilització de la llengua catalana representava «una agresión contra la unidad», «un vehículo de separatismo», «ofensa para el resto de España», etc.

Ernesto Giménez Caballero, que havia estat un dels organitzadors del desgreuge fet a la llengua catalana el 1930, en una nota a peu de pàgina de l’edició de 1932 del llibre Genio de España, diu que vol una Catalunya autònoma i lliure i que el català tornarà a parlar espanyol quan «este lenguaje torne a ser otra vez cristiano. “Háblame en cristiano!”, dicen aún los campesinos de Castilla». En l’edició de 1939, hi afegeix una altra nota: «Hoy escribo esta nota tras la conquista de Cataluña en la que he participado. Y aquello de “la maté porque era mía” vale para lo sucedido. (...) Cataluña verá que el amor de España vale mil veces más que el de unos rusos bestiales o el de unos franceses que sólo buscaban pourboire.»[625]

La catalanofòbia expressada contra la llengua catalana també va tenir a l’estranger la capacitat d’unir i cohesionar diferents ideologies polítiques, fins i tot antitètiques. El dia 9 de novembre de 1946 Josep Manyé, encarregat de la secció espanyola de la BBC, va demanar al doctor Trueta que parlés per l’emissora, al·locució que va tenir un èxit arreu, la qual cosa va fer iniciar unes emissions regulars que començaren el 7 d’abril de 1947 i que es concretaren en un programa de deu minuts en llengua catalana cada quinze dies. Aquest fet va despertar l’espanyolisme de l’exili i uní les forces catalanofòbiques per anar en contra del reconeixement que el Regne Unit feia de la llengua catalana. El doctor Trueta explica que «la reacció espanyola a Anglaterra fou inesperada per l’agressivitat. Àdhuc el meu liberal veí, Salvador de Madariaga, s’adreçà a les autoritats angleses dient que calia suspendre les emissions “perquè encara farien augmentar la intransigència militar i franquista contra Catalunya”. No hi valia que els féssim veure que la BBC radiava en castellà sis hores i quinze minuts diaris, i sols deu minuts cada dues setmanes en català. Amb aquest motiu es produí una mena d’unitat “nacional castellana”: els secretaris de Negrín a Londres i els falangistes de torn a l’ambaixada espanyola, uns darrera als altres, desfilaren pel Foreing Office irats per l’insult que es feia al castellà».[626]La catalanofòbia no és patrimoni exclusiu d’uns quants, ans al contrari, és el denominador comú de molta gent i l’element cohesionador imprescindible de l’espanyolisme. A Salvador de Madariaga l’anticatalanitat li va durar molt de temps. Joan Triadú explica que pels volts de 1948, sent a casa del doctor Trueta a Oxford i en dir a Madariaga que entre la joventut catalana no havia desaparegut la catalanitat ni l’ús de la llengua, aquest va exclamar: «¿De modo que Franco ni “esto” no nos habrá resuelto?»[627]

Luis de Galinsoga
Amb la revifada de la cultura catalana els anys seixanta, tornen a aparèixer rastres de la glotofàgia oficial palesada en els casos següents. Dins d’aquesta catalanofòbia patògena s’hi podria incloure perfectament un director de La Vanguardia, don Luis de Galinsoga, al qual la llengua catalana provocava tanta repugnància que el 21 de juny de 1959, quan assistia a uns oficis religiosos a la parròquia de Sant Ildefons, de Barcelona, i en vista que el sacerdot predicava en català, li agafà un rampell, anà de dret cap a la sagristia i demanà pel rector. S’hi va donar a conèixer donant-li la seva targeta, es queixà per l’ús de la llengua i marxà empipat cridant: «¡Todos los catalanes son una mierda!» Aquest és el qui demanava que els catalans parlessin com Franco. Ja es veu com parlava ell! El mes de maig de 1962 un membre del Movimiento, el qual es qualifica de falangista «que milita en las filas de la Falange desde que tiene uso de razón» i del qual es desconeix el nom, elabora un informe per al Consejo Nacional del Movimiento en què amb sinceritat explica la realitat de la catalanofòbia envers la llengua catalana.[628] En la introducció diu que «realmente, el hombre catalán nace, vive y muere empleando el idioma materno casi de una manera exclusiva, salvo en sus relaciones oficiales y en las que desarrolla con personas de habla castellana. Los catalanes trabajan, se divierten, aman y hacen su vida empleando el idioma catalán». Després recomana que «no es lícito, ni político, atacar manifestaciones espontáneas que nacen sin más raíces que las puestas por la Naturaleza. De ahí la improcedencia de frecuentes interpelaciones a quienes hablan catalán: “Hablad en cristiano.” O aquella otra, desgraciadamente frecuente, del “no ladres”, etc.».[629] El 1963, quan el vicepresident del govern era Agustín Muñoz Grandes, es va fer una recollida de signatures per sol·licitar al govern espanyol l’ensenyament de la llengua catalana; es va seguir el procediment administratiu del sistema jurídic franquista, que el Fuero de los españoles anomenava derecho de petición. A un funcionari municipal de Sallent, Joan Costa Ferrer, per haver signat aquesta petició li van obrir un expedient i el van declarar culpable d’un delicte molt greu, per la qual cosa el van sancionar amb la destitució del càrrec i sis anys d’inhabilitació. La falta no era exercir el dret de petició, sinó demanar l’ensenyament de la llengua catalana.[630] A mitjan dècada dels seixanta, entre els accionistes del Correo Catalán es va tenir la iniciativa d’editar també un diari en català a la tarda. Un dels accionistes, Oleguer Soldevila, molt amic del ministre de la governació Camilo Alonso Vega, va anar a Madrid per aconseguir el permís administratiu per al nou diari, que es diria Migdia. Segons Manuel Ibáñez Escofet, Soldevila va anar descabdellant al ministre tots els propòsits i projectes del nou diari en català, fins que el general Alonso Vega el va interrompre amb aquesta argumentació: «¿No crees que pierdes el tiempo con el catalán? Mejor sería que cada mañana, al afeitarte, hicieras el firme propósito de no decir ni una palabra en catalán durante el día. Te acostumbrarías y ya no existiría el problema.»[631]L’opinió de Camilo Alonso Vega era sincera, ja que recomana allò que ells tenien projectat i per què treballaven amb entusiasme: l’eliminació de la llengua catalana. Aquesta política d’eliminació de la llengua catalana era, efectivament, el que pretenia el govern. N’és una altra mostra el cas d’Albert Viña, l’editor del TBO, el qual va sol·licitar permís per publicar revistes infantils en català. Les autoritats de Madrid sempre li respongueren: «Desengáñate, Alberto, nosotros no tenemos ningún interés en editar revistas infantiles en catalán, ni tenemos ningún interés en que los niños lo aprendan. Para nosotros el catalán és una lengua que tiene que ir desapareciendo.»[632] Manuel Fraga Iribarne, ministre d’Informació i Turisme els anys seixanta, en una entrevista amb Joan B. Cendrós, el 1968, li va dir categòricament: «¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España. (...) Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. (...) Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar.»[633] En la indústria cultural la utilització de la llengua catalana fou controladíssima, sobretot en el cinema; així, des de bon començament del nou règim es va prohibir l’ús de qualsevol llengua en el doblatge de pel·lícules que no fos el castellà. Miquel Porter Moix explica que José M. García Escudero, director general de Cinematografia y Teatro des de 1962, davant de la pregunta sobre què passaria si es fes cine en català, contestà: «Por mí no pasaria nada; se encontrarían solamente con algunas dificultades en el Ministerio de Información. Pero piense que se toparía con muchas más dificultades con el Ministerio de la Gobernación.»[634] Al bell mig de la caça sistemàtica de la llengua catalana, els intel·lectuals espanyols expressen les seves idees sobre la llengua catalana amb total despreocupació i indiferència. El pensament d’aquests homes, per una banda, és el reflex d’aquella situació política, atès que són gent que d’una manera o altra depenen del poder polític i, per l’altra, quan són lliures de pensament i no depenen jeràrquicament de ningú, els surt la cultura tradicional espanyola d’imposició del castellà, i en alguns casos obliden la persecució del present i neguen la del passat. El poeta Vicente Aleixandre no va pas negar la persecució evident del present, però es va preocupar que continués en el futur i no va poder sortir del parany nacionalista, tot i que com a intel·lectual va assistir al congrés de poesia Segòvia per confraternitzar lleialment amb els poetes catalans. El dia 6 de juliol de 1952, en parlar de la llengua catalana, va dir que calia anar-hi amb molt de compte ja que «los catalanes no se contentarán con que puedan publicar sus libros en catalán, lo que es enteramente justo, sino que en una nueva etapa, cuando llegue, si es que llega, la democracia, querrán que toda la enseñanza en Cataluña se dé en catalán, y el castellano quede completamente desplazado, y se estudie solo como un idioma más, como el francés. A esa desmembración lingüística me opondré siempre, como se opusieron Unamuno y Ortega en el Parlamento de la República».[635] En plena dictadura, en plena persecució, el parer dels intel·lectuals espanyols no podia pas coincidir més amb el feixisme lingüístic. També hi ha el cas de Julián Marías, que, segons ell mateix, era un home absolutament lliure i que mai no havia escrit res sense pensar-ho. El 1956, en plena persecució lingüística, recriminà els escriptors catalans perquè no publicaven en llengua castellana i els deia: «No han querido tener circulación nacional, entrar en el ámbito total de España.» Ell prou que s’adonava que els escriptors catalans en vista de la prohibició de la llengua havien de ser lleials a ells mateixos i al seu país. Per això continuava dient que la política no podia ser una excusa, ja que amagava altres coses: «Y no se piense, al menos primariamente, en política —la política es muchas veces la máscara con que se cubren realidades de otro orden.» Quan Julián Marías va escriure aquest article molts autors no podien publicar, atesa la prohibició de publicar en català. Tanmateix ell els deia: «Hay gentes que gustan de las cotizaciones restringidas, de mercados particulares donde se tasan y estiman “valores” internos, donde se establecen jerarquías privadas, que después se comparan con otras y después con la general. (...) Y algo de esto se ha dado en el retraimiento de una parte de los autores de lengua catalana, deseosos de ser juzgados y estimados dentro de ella, sin comunicación.»[636] Aquest és el nacionalisme literari de Julián Marías. Però a més d’ignorar la persecució del general Franco, més endavant negaria la glotofàgia històrica: «Las presiones que el Estado de los Áustrias, o de los Borbones han ejercido sobre España en general y sobre Cataluña en particular durante los siglos XVI al XVIII no han sido lingüísticas. Ni importaba el uso de una u otra lengua, ni se cohibía, ni el Estado tenía medios ni voluntad de ejercer actividades que tuvieran relación con las publicaciones, ni con la enseñanza de la lengua.»[637] El mateix Marías, com a deixeble d’Ortega y Gasset, a més d’alimentar el principi de la inexistència de la prohibició del català, aportà una idea també típica dins de l’estratègia de la glotofàgia: el bilingüisme arquitectònic i intrínsec dels catalans. Marías afirmà que Catalunya era com una «casa lingüística». Una casa amb dues plantes. En una es feia la vida entranyable i familiar i es parlava en català. En l’altra, a la qual s’anava moltíssimes vegades, es feia servir el castellà, o espanyol, i tot sense sortir de «casa». Aquesta era l’al·legoria o metàfora de Marías, en la qual s’oblidava que hi havia lleis que prohibien sortir de casa i canviar de pis. Aquesta al·legoria o metàfora de Marías aparentment era benèvola, però la utilitzava per no denunciar clarament que el franquisme tenia lleis que prohibien als catalans quedar-se al seu pis o canviar de planta quan volguessin. En el fons Marías, malgrat tot el que digués, no deixava de fer costat als qui proscrivien la llengua catalana. Totes les altres explicacions eren literatura, perquè arribava a afirmar: «Creo sinceramente que los catalanes rara vez han presentado adecuadamente al cuerpo nacional la efectividad de su situación.» Amb això ja està tot dit. Els catalans estan cansats de presentar al cuerpo nacional d’una manera adient la seva situació. Han de demanar caritat, i encara adecuadamente. Els espanyols són molt especials. Et treuen els drets humans, i al damunt encara n’ets el culpable per no haver-ho demanat adientment.

La transformació política del règim del general Franco deguda a la participació dels tecnòcrates va ser progressiva. El primer cop que a les corts franquistes es parlà de la llengua catalana va ser el 1970 quan es discutia la famosa llei general d’educació, coneguda com a llei de Villar Palasí. El procurador a les corts Viola Sauret va presentar una esmena perquè fos reconeguda la llengua catalana en el sistema educatiu. El reducte dels falangistes s’hi va oposar; el seu portaveu, Adolfo Muñoz Alonso, va mantenir que les llengües portaven el virus del separatisme. Això no obstant, la premsa ho va trobar exagerat, i Muñoz Alonso, aleshores, va fer canviar el text recollit pels taquígrafs, ja que al diari de sessions ara hi diu: «El lenguaje es algo más profundo y muchos están llegando al marxismo a través de la incomprensión de lo que el lenguaje significa como expresión del trabajo. Por tanto, mucho cuidado con creer que la lengua es sólo vehículo a través del cual los hombres se comunican, porque también a través de ella se filtra el alma, y a veces, los virus para el alma.» Tot i que la llei autoritzava l’opció de l’ensenyament de las lenguas nativas, de fet la classe política no optava pas per la tolerància. Al Consejo Nacional del Movimiento, el febrer de 1971, es va defensar una ponència segons la qual «en la región catalana se ha acentuado últimamente un ambiente pseudo-regionalista con su intencionalidad política que cada vez posee más notable influencia y cada vez se extiende más sobre la juventud. Últimamente dada la eficaz labor que determinadas minorías políticas catalanizantes integradas por religiosos y intelectuales llevan a efecto a través de los más variados medios, cual son la “nova cansó catalana”, la campaña del catalán en las escuelas y la enorme profusión de libros editados en catalán, hacen que el problema adopte cada día una imagen más preocupante».[638] Cal adonar-se que, per als franquistes, el gran perill polític que representava Catalunya no era res més que la llengua.

Aquesta ideologia contrària a la llengua catalana no era pas exclusiva de polítics i intel·lectuals. La resposta de Laín Entralgo, testimoni ben equànime, a la pregunta de Baltasar Porcel de si els espanyols tenien animadversió pels catalans, és indicativa del caràcter molt general de l’hostilitat que sentien els espanyols als anys setanta: «Quan un castellano-parlant sent conversar en català al seu costat, la seva reacció immediata és de sorda o expressa irritació. A mi em sembla brutal, injusta, aquesta actitud, però cal partir-ne si ens volem moure dins de la vida real espanyola. La presència del català trenca els esquemes de l’Espanya vista des d’aquí.»[639] Consegüentment, no ha d’estranyar l’afirmació següent d’Antonio Buero Vallejo: «Vostès, els catalans, tenen el problema que la seva cultura amb prou feines si és coneguda a Espanya.»[640] ¿Buero Vallejo no sabia que el problema de la irritació no era precisament dels catalans? Aquest context en què la simple existència de la llengua catalana provocava irritació fa veure que aleshores el català no podia representar en cap cas la societat de l’estat espanyol. El 1968 el cantant Joan Manuel Serrat havia de participar en el festival d’Eurovisió; la voluntat de l’artista era cantar-hi en català, la qual cosa provocà un gran desori. El govern, assabentat que la llengua catalana podia representar l’Estat espanyol a Europa, va vetar-ho. Evidentment, Serrat per congruència hagué de renunciar a prendre part en el festival. L’aspecte més greu és que pocs intel·lectuals van sortir a defensar Serrat i a denunciar la catalanofòbia sociològica.

MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:
[614] Josep Benet. Combat per una Catalunya autònoma, Bruguera, Barcelona, 1979, p. 233 i s.
[615] Boletín Oficial de la Provincia, núm. 1, 4 de febrer de 1939, p. 1.
[616] Josep Benet. Combat per una Catalunya autònoma, Bruguera, Barcelona, 1979, p. 405.
[617] A. J. Soberanas. «Repressió lingüística a l’Església a la immediata postguerra. 1939-1940», dins Actes del Setè Col·loqui Internacional sobre la Llengua i Literatura Catalanes. 1985, Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 711.
[618] A. J. Soberanas. Op. cit., p. 719. El mateix Soberanas reprodueix una entrevista a Serrano Suñer en què ell mateix es qualifica de moderat com a membre del govern franquista, en el qual «s’imposava una intolerància lamentable».
[619] La Vanguardia Española, 8 d’agost de 1939.
[620] José María de Pemán, «Un vaso de agua clara», ABC, Madrid, 19 d’abril de 1970.
[621] Dionisio Ridruejo. Escrito en España, Losada, Buenos Aires, 1962, p. 183.
[622] José M. Marcet. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía. 1940-1960, p. 135.
[623] Josep M. Solé i Joan Villarroya. El catalán, una lengua asediada, Columna, Barcelona, 1995, p. 202.
[624] Santiago Perinat. «Mi contramanifiesto», El Periódico, 11 d’octubre de 1981, p. 6.
[625] Ernesto Giménez Caballero. Genio de España, 1939, p. 226.
[626] Josep Trueta. Fragments d’una vida. Memòries, Edicions 62, Barcelona, 1978, p. 296.
[627] 627] «Relaciones de las culturas castellana y catalana», Generalitat de Catalunya, 1983, p.78.
[628] «El problema del idioma, la política cultural y las peculiaridades de la vida universitaria, intelectual y artística de Cataluña», Biblioteca del Parlament de Catalunya. Fons Fornas.
[629] «El problema...», p. 1
[630] Sergio Vilar. Cataluña en España, 1968, p. 81.
[631] Manuel Ibáñez Escofet. La memòria és un gran cementiri, Edicions 62, Barcelona, 1990, p. 267.
[632] Enric Larreula. Les revistes infantils catalanes de 1939 ençà, Edicions 62, Barcelona, 1985, p. 151.
[633] Josep M. Ainaud de Lasarte. Op. cit., p. 98.
[634] J. Castellà i Gassol. Los papeles del No al catalán, Dirosa, 1975, p. 23.
[635] José Luis Cano «Los Cuadernos de Velintonia», El País, 4 de març de 1985, p. 11.
[636] Ínsula, núm. 95, Madrid, 15 de novembre de 1956.
[637] Julián Marías. Consideración de Cataluña, Aymà, Barcelona, 1966, p. 53.
[638] Sesiones plenarias del Consejo Nacional del Movimiento, 17, 18, 19 i 23 de febrer de 1971, p. 34.
[639] Baltasar Porcel. Debat català, Selecta, Barcelona, 1973, p. 45.
[640] Baltasar Porcel. Debat català, Selecta, Barcelona, 1973, p. 70

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.