traducció - translate - traducción

27.5.15

CATALANOFÒBIA. 28, CONCLUSIONS: La catalanofòbia en el discurs del poder polític


L’origen de la catalanofòbia és en les contrafaccions realitzades per la monarquia hispànica quan conculca les constitucions de Catalunya. La causa del catalanisme polític, doncs, és el comportament de la monarquia hispànica, la qual infringí amb motius inconfessables les llibertats dels catalans a fi d’eliminar les constitucions de Catalunya. El primer episodi que féu unir políticament els catalans per defensar les constitucions que els emparaven les institucions polítiques es donà arran de la voluntat del comte duc d’Olivares expressada el 1624 en el Gran memorial i en els fets del 1640 inspirats en el lema «un rey, una ley, una moneda». Gràcies a les publicacions que ell mateix impulsà, Aristarco, o censura de la proclamación catòlica de los Catalanes i Nicandro, es palesa que el comte duc d’Olivares volia arranar Catalunya i subjugar-la sota l’absolutisme castellà. De fet, malgrat aquests esdeveniments, els seus objectius no varen servir per res més que per sembrar la catalanofòbia, ja que no va assolir cap dels objectius en l’eliminació de les llibertats polítiques, cíviques o fiscals.

Tanmateix, aquesta voluntat va assolir una realitat fatal amb la nova dinastia dels borbons quan el 1714 dugué a terme l’arranament polític dels catalans mitjançant l’aplicació del dret de conquesta, inspirat per «una rabiosa enveja i antiga oposició», tal com escrivien aleshores els catalans. Els castellans estaven segurs que les seves lleis eren «las mas justas y arregladas del Orbe Cristiano, (...) loables y plausibles en todo el universo». Per als catalans, però, aquelles lleis representaven un retrocés i un anacronisme pel que fa als drets individuals i una barrera per a la modernització social i política de les seves institucions. Era passar de la democràcia incipient del pactisme a l’absolutisme de la dictadura. I com que jurídicament el príncep no podia modificar les lleis catalanes sense la participació i l’acceptació dels catalans, els castellans varen optar pel dret de conquesta com a font de dret. Bon començament per convèncer!

En aquest escenari de derrota i ocupació militar de Catalunya per la violència de les armes, en la memòria dels catalans hi haurà sempre les llibertats perdudes contra la seva voluntat, les quals es van eliminar per l’enveja dels veïns i l’odi dels governants espanyols. Atesa la reivindicació permanent dels catalans a fi de recuperar la seva llibertat, l’animadversió i l’hostilitat serien exercides pels espanyols a través dels anys sense afluixar mai. Si algun historiador ha dit que els catalans en determinats moments històrics no reclamaren la devolució de les llibertats és perquè no ha analitzat l’estat, ni la situació política en què els governs deixaven viure els catalans. Cal recordar aquella petició de 1759, a què els borbons no donaren validesa legal amb l’excusa que caldria, aleshores, reunir-se i «toda convocatoria que pase de tres personas está prohibida en este Prinzipado». En conseqüència, si hom no es podia reunir, tampoc no podia demanar res, i la petició no tindria valor legal. Des de 1714 els catalans gairebé mai no han pogut viure sota l’espontània, lliure i democràtica expressió de la seva voluntat. En el debat del Decret de Nova Planta ja es va acordar adoptar mesures garantides «borrándoles de la memoria a los Catalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones». A pesar d’aquestes circumstàncies, durant el set-cents hi va haver queixes per la nova situació, com ara pel sistema segons el qual el rei nomenava els regidors municipals enlloc de seguir-se la insaculació; amb tot, no se’n volia parlar perquè era «pernicioso y dirigido a revivir la antigua libertad de estos naturales». Altres queixes feien referència a la pèrdua de les lleis pròpies o a l’arribada de funcionaris castellans, que copaven tots els càrrecs de l’administració. Per als espanyols, reclamar les enyorades llibertats era «excitar sentimientos o impresiones odiosas».

L’imperialisme castellà que patien els catalans ja l’havien somiat els renaixentistes, però l’inflaren els barrocs i el racionalitzaren els il·lustrats. El despotisme il·lustrat va crear deliberadament una nació inventada que coincidís amb la dels seus somnis imperials. Per aconseguir-ho calia harmonitzar la legislació, encunyar una sola moneda, ensenyar una sola llengua i una única història, mítica i simbòlica, des de l’escola i disposar d’una sola jerarquia militar que governés un exèrcit disposat a morir enarborant una sola bandera. Tot això es va fer al segle de les llums. I qui no s’ajustava als seus propòsits era objecte de la seva hostilitat i la seva animadversió.

L’escenari estava preparat cap al final del segle XVIII, i al llarg de tot el XIX hi van insistir sense parar. Amb tot, la «nació espanyola» que es volien inventar va néixer esguerrada i mal feta. No es pot pas dir que no disposessin de tots els símbols i de tots els ritus adequats, i de tota la força de coacció legal a favor seu. Fins i tot van anar elaborant l’imaginari popular i la memòria col·lectiva amb enginyeria social, però no van saber destruir els qui havien de ser absorbits i assimilats. Tot i la catalanofòbia, el seu missatge no era prou atraient per manca d’elements moderns, progressistes i engrescadors. Sovint recorrien a la força, amb la qual, però, no n’hi havia prou, ja que no projectaven un missatge que es basés en la igualtat i la llibertat. Castella només podia sotmetre els pobles pel dret de conquesta, no pas amb uns ideals seductors. En vista de la incapacitat d’assimilar als catalans, atesa la manca d’atractius del seu projecte, el tracte que els dispensaven era la fòbia contra el qui es resisteix.

Si en el set-cents els catalans abandonaren les armes per agafar les eines i s’enfortiren amb les plusvàlues de l’agricultura, la comercialització i les manufactures, en arribar el vuit-cents, consolidada la seva preeminència econòmica, l’enyorança de les llibertats perdudes i la recerca de la seva identitat van comportar que se’ls revifés el catalanisme que fins aleshores havia estat difús. Els governs de Madrid consideraven com a actes de rebel·lió qualsevol demanda dels catalans, tant se val la naturalesa, el dret d’associació, la implantació del prohibicionisme o l’exigència de noves infraestructures. Expressaven la catalanofòbia amb violència. El 1841 van dissoldre amb contundència els assistents a un acte simbòlic en què es volia treure la primera pedra de la Ciutadella de Barcelona per tal d’expressar la fi de la subjugació establerta per Felip V. El 1842 Espartero bombardejà Barcelona i aplicà posteriorment repressions greus. El 1843 bombardejaren Barcelona i Girona. El 1851 el ministre de Governació justificava l’estat de setge a Catalunya amb «medidas severas y rigurosas». El 1855 es deia que a Catalunya s’hi havia d’enviar «un general de carácter y de energía» per «tratar en fin al Principado un poco a lo Felipe IV», o que s’havia d’anar «imponiendo y no transigiendo. (...) Así lo comprendió el general Espartero en 1842, cuando alzados en aquella ciudad pendones contra su poder, llevó la fuerza de su represión hasta el extremo de bombardearla». D’altres creien que calia governar els catalans amb «mano vigorosa y corazón alentado». Aquestes amenaces es proferien en un temps en què el catalanisme encara agafava noms com ara provincialisme o foralisme i que tan sols demanava la descentralització i engrunes de llibertat. ¿Què hauria fet el govern d’Espanya si els catalans haguessin reclamat fermament la devolució de les antigues llibertats? El procés reivindicatiu fou evolutiu i del «provincialisme» liberal es va anar cap al «regionalisme», que va desvetllar el moviment literari en català a l’empara del moviment romàntic. A Madrid van recórrer a l’expressió cuestión catalana per definir les reivindicacions de l’incipient catalanisme. Quan el 1866 al Congrés dels Diputats es demanà la descentralització administrativa i la transferència de competències en ensenyament, beneficència i obres públiques, el ministre afirmà que la descentralització és «enemiga de la libertad». A la dècada de 1870 els catalans eren en una situació paradoxal. D’una banda, el govern responia amb violència a qualsevol demanda catalana però de l’altra, quan per simpatia amb les idees progressistes col·laboraven en la modificació de les estructures de l’Estat i intervenien en la governabilitat, els ultratjaven i rebutjaven des de la cleda del nacionalisme espanyol.


En la Restauració no canvià res. Tot era idèntic, un autisme total. Mentrestant, davant de la incomprensió dels jerarques dels partits dinàstics, els catalans teoritzaven i sistematitzaven la doctrina del catalanisme; finalment, van organitzar estructures polítiques pròpies per reclamar les llibertats; una reacció prou il·lustrativa és el que va dir el 1888 el ministre de Governació, segons el qual les demandes catalanes eren «una extravagancia de una minoría insignificante» i també «un acto de demencia». No cal dir que els intel·lectuals espanyols també donaven suport ideològic contra aquestes reivindicacions, els quals sempre tenien un discurs redactat com a coixí argumentatiu dels interessos de les classes dominants. Abans d’acabar-se el segle XIX l’embranzida del catalanisme polític no tenia aturador. Enric Prat de la Riba, al pròleg del llibre Regionalisme i federalisme, afirmava que «els mals de Catalunya venien sempre de la mateixa banda; varen tocar-se i resseguir-se les parets de la presó, i va brollar potenta, exaltada, vibrant la protesta».[748] L’espanyolisme abassegador, impulsat per la catalanofòbia, va intentar dividir el catalanisme polític. Primerament, amb la divisió territorial mitjançant el foment de l’enfrontament entre Barcelona i la resta del país. I segonament amb la fragmentació social estimulant la lluita de classes i recorrent a la retòrica d’Alejandro Lerroux. També va mirar d’eliminar el dret civil català i tot allò que expressés el fet diferencial català, com ara el teatre en llengua catalana. Com va dir Maluquer Viladot, no s’entén que per haver perdut una guerra haguessin liquidat la legislació política dels catalans i en els moments que aquests havien guanyat la lluita de la indústria i el treball els volguessin eliminar la legislació civil. Efectivament, enlloc no es dóna que un estat no sigui governat pels qui han demostrat a bastament que són els qui en saben més en l’àmbit privat. La catalanofòbia ha impedit que l’Estat espanyol fos una organització juridicopolítica neutral fruit de la voluntat dels seus integrants en la qual tothom sigui igual davant de la llei. Al segle XIX no s’acceptava que els catalans participessin en el govern, i després de molts d’anys durant els quals Catalunya ha estat qui ha aportat el percentatge més elevat als pressupostos generals de l’Estat, ara, amb una constitució democràtica, els catalans continuen no sent acceptats ni valorats per a l’administració i el governament. La catalanofòbia no és bona per garantir l’equitat social i la igualtat política.

Tot i el principi de les nacionalitats, l’animadversió impedí que els governants de Madrid obrissin els ulls, de manera que creien que els catalans no eren com els irlandesos de la Gran Bretanya, ni tampoc com els polonesos de Rússia. Els ideals dels catalans eren vistos com una demència o una malaltia nerviosa. En començar el segle XX els teòrics espanyols van escriure llibres entorn del catalanisme i van planificar l’anorreament dels catalans plantejant de recórrer a l’exèrcit per a la neteja ètnica i lingüística. Alguns líders polítics reconeixien que la violència i l’opressió no eren suficients per esclafar els catalans, per la qual cosa criminalitzaren el catalanisme considerant-lo delicte en el codi penal.

En vista de l’entossudiment del govern i per fer front a la persecució de què era objecte, el catalanisme passà del regionalisme al nacionalisme. De la descentralització administrativa es passà a la Mancomunitat i el 1918 se sol·licità l’autonomia integral. Encara que la fita era obtenir solament l’autonomia, aquest ideal va ser titllat d’«antiespañol», «antipatriótico», «fanático, superticioso», era una proposta «absurda e irreal» fruit d’una «política falaz, artera y fenicia» del catalanisme, que calia «combatir a sangre y fuego», i els catalanistes havien de ser «pulverizados a tiro limpio». Aquesta era la companyia que oferien els espanyols. Ortega y Gasset, l’ideòleg més seguit, no hi ajudava gens. Enlairava l’ètica del «guerrero» enfront de la de l’«industrial», considerava Espanya una realitat feta per Castella i que només «las cabezas castellanas tienen órganos adecuados» per entendre Espanya. Ho reblava així: «Castilla sabe mandar.» En ple debat sobre l’estructuració de l’estat, sobre el qual es demanava des de Catalunya que fos com en l’època fundacional, sortien amb aquella filosofia. Aquest brou orteguià alimentava els polítics i més endavant donà energia ideològica als feixistes.


Davant de la insistència del poble català, que demanava amb paciència benedictina la devolució de les llibertats, els governs espanyols havien d’anar afluixant concessions, però sempre en dosis petites. La Mancomunitat en fou un resultat esquifit, per la qual cosa els catalans demanaren l’autonomia integral. Atesa la situació, el rei tolerà i admeté que emergís un dictador que tenia com a principal fonament ideològic l’eliminació de Catalunya. Acabat el seu mandat, Miguel Primo de Rivera, el dictador, estava segur d’haver-ho assolit, ja que va dir des de l’exili que «el problema regional en su aspecto jurídico, sentimental y político no existe ya». Aquesta era la seva fita, però no se’n va sortir.

La Segona República havia de respectar els catalans, ja que es creia que el Principat era el feu més sòlid del republicanisme i de l’esquerra. Amb multitud de paranys i molta cautela, es va atorgar l’estatut d’autonomia a Catalunya. Però en el debat sobre aquesta qüestió els republicans palesaren els mateixos tics nacionalistes catalanofòbics que tenien els governs monàrquics. Gaziel va escriure: «La República és l’“enredada” més grossa que els catalans hem fet, en una mena de venjança no voluntària a l’Espanya castellana. Aquesta es troba tan malament dins el règim republicà com Catalunya es trobava dins el que va imposar-li l’absolutisme borbònic. Mentre duri la República, Castella i l’Espanya castellanitzada no faran res més de bo. La discòrdia interna i el neguit més insuportable se les menjaran de viu en viu. I aquí ve el problema: l’Espanya castellana té, per tant, un interès vital que això s’acabi el més aviat possible.»[749]Àmplies capes socials consideraren que la concessió a Catalunya de l’autonomia política era un pas excessiu i allunyat del seu esquema mental, de manera que van començar a expandir un discurs espanyolista que aglutinà diferents sectors polítics i socials, els quals ajudats per l’exèrcit varen organitzar una guerra civil impulsada pels anhels no solament de les capes dirigents, sinó també de sectors populars amplis. Tubino el 1880 i Núñez de Arce el 1886 ja l’havien anunciada, com també el maurista Salvador Canals el 1918 o Salvador de Madariaga el febrer de 1923. Un any abans el diari ABC s’havia adreçat als catalans per dir-los «meditadlo bien, España no irá a una guerra civil» si feien bondat i no es consideraven estrangers. Catalunya pot ser sotmesa als designis dels veïns només per la força i la violència, mai per la seducció. La manca de catalanofília no els permeté respectar i admetre la llibertat tradicional dels catalans i la pruïja modernitzadora que implícitament portava la cultura política del catalanisme.

I efectivament, el 1939 amb la violència de les armes varen ocupar Catalunya militarment i li varen arrabassar per decret l’Estatut d’Autonomia, aprovat per unes corts i ratificat pel poble en un plebiscit. El dret de conquesta era de nou la seva font de dret. Els espanyols per acceptar la devolució de les llibertats de Catalunya sempre exigeixen tots els requisits legals, mentre que per abolir-les fan servir la força de les armes com si ells fossin els amos i tinguessin autoritat damunt del destí polític dels catalans. Els intel·lectuals també varen preparar la tomba i els funerals de la catalanitat; el capteniment de l’administració franquista es palesà en el genocidi, que els catalans hagueren d’aguantar i resistir sense l’ajut de cap país estranger, víctimes una altra vegada de la geopolítica.

No obstant les adversitats, el poble català també aquesta vegada va superar l’odi i la catalanofòbia. I un cop mort el dictador, les aspiracions polítiques del poble català varen renéixer de la tomba del franquisme gràcies a la unitat popular, representada en la cultura catalana per la imatge de la mata de jonc. Aquesta vegada, però, tampoc no van retornar a Catalunya allò que li havien usurpat. L’agost de 1977, com a senador acabat d’elegir, vaig adreçar-me verbalment a Rodolfo Martín Villa, aleshores ministre de Governació, per preguntar-li: «¿Cuándo nos vais a devolver lo que nos habéis robado?» Ell va quedar sobtat i absort. Vaig continuar: «Sí, el estatuto de autonomia de 1932.» Si havia estat eliminat sense validesa jurídica, calia rehabilitar-lo tal com era. Es va desfer en explicacions per dir-me que primer calia aprovar la constitució i que després ja veuríem si tothom hi estaria d’acord. La realitat va ser que tot el procés es va conduir amb tanta cautela que es va tornar a repetir la història. I ara podem tornar a dir que els catalans encara no disposen de les llibertats que tenien quan els les varen abolir sense el seu consentiment. I que, tot i això, la catalanofòbia encara no ha desaparegut. Després de tots aquests segles amb l’obligació coactiva d’haver de patir els espanyols, l’ambient polític sorgit de la constitució de 1978 no ha afavorit la liquidació d’aquest contenciós. Els catalans per assegurar la transició han d’ajornar les reivindicacions, per entrar a Europa han d’afluixar en les exigències i per implantar l’euro han de sacrificar els drets històrics. I malgrat totes aquestes renúncies, la catalanofòbia no s’ha esvaït del terreny polític, del poder ni dels nivells populars.[750]

Se’n pot concloure que les classes dominants i els grups hegemònics que han regit l’Estat espanyol des de la constitució de 1978 han heretat la catalanofòbia de les classes dominants del règim anterior, de la mateixa manera que els governants de la Segona República també varen rebre el discurs catalanòfob dels polítics de la Restauració. És lluny encara l’horitzó de la catalanofília més o menys generalitzada i consolidada
________________________________________________________

Els tres darrers capítols sobre la història de la catalanofòbia, estan dedicats a establir-ne conclusions tant en l'aspecte polític, cultural i econòmic.

Els títols, a més del present capítol, seran els següents:
Capítol 29: La fiscalitat com a subjugació econòmica
Capítol 30: La glotofàgia com a sotmetiment cultural

MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:
[748] Lluís Duran i Ventosa. Regionalisme i federalisme, Barcelona, 1905, p. XVIII.
[749] La llengua catalana no ha estat mai prohibida per cap autoritat.republicana.
[750] Un dirigent socialista reconeixia que als mítings, per engrescar els assistents adormits o no prou entusiastes, hi ha un mètode infal·lible: criticar i atacar Catalunya. Vegeu Col·lectiu J. B. Boix. 6 milions d’innocents, La Campana, Barcelona, 1999, p. 199.1. La llengua castellana no s’ha imposat mai a ningú.


Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.