traducció - translate - traducción

29.5.15

Els escenaris oberts després del 24M als Països Catalans

FONT: Els escenaris oberts després del 24M | L'Accent - Informació i comunicació popular dels Països Catalans

24-M davant l'ajuntament de València
Les eleccions del passat diumenge han suposat una sacsejada en el panorama polític. En dues de les tres autonomies dels Països Catalans canviarà previsiblement el color del govern, mentre que a Catalunya la data del 27S pren una dimensió que pot desbordar el marc predibuixat per Mas i Junqueras el passat mes de gener.
A nivell municipal, de les 15 ciutats més importants dels Països Catalans, en 9 hi ha hagut un tomb electoral, en 2 es manté la incògnita i en 4 -totes elles a Catalunya- el govern sortint ha revalidat la majoria.
La sacsejada electoral, però, s’allunya de qualificatius històrics. No hi ha hagut balcons ni proclames, cap de les institucions no implicades en el procés -govern estatal, govern autonòmic de Catalunya, monarquia- ha trontollat. En una època d’abús del qualificatiu “històric” per a fets polítics de canvi, és bo fer un exercici de relativització dels fets.
L’anàlisi dels resultats també divergeix si els prenem com una simple anàlisi demoscòpica o com un mecanisme de correlació de forces institucionals. Si prenem la primera opció, els resultats continuen donant una majoria genèrica als partits del règim, i el recompte del vot de les opcions rupturistes continua essent minoritari. En canvi, si prenem la segona opció, els resultats permeten iniciar la construcció d’una nova hegemonia de canvi, encara difusa i fins a cert punt contradictòria, ara també des de la plataforma que suposen alguns ajuntaments.
Els fronts oberts en aquestes eleccions són múltiples. N’analitzem cinc.
Les noves coalicions de progrés: alternança o alternativa?
El desallotjament del PP de les principals institucions obre la incògnita sobre si el progressisme serà capaç de trencar amb el cercle maleït del tripartisme. Guanyar a la dreta, governar condicionat per l’agenda de la dreta, creure que per guanyar cal desplaçar-se cap al centre i acabar perdent les eleccions per la desmobilització de l’electorat d’esquerres. N’hem viscut diversos exemples en els darrers quinze anys.
Un dels factors que expliquen aquesta incapacitat és que els moviments socials que aconsegueixen qüestionar el discurs hegemònic, que finalment erosiona el govern de torn, no formen part d’una estratègia o programa comú amb els partits polítics progressistes que recullen els vots per a protagonitzar aquest canvi. Aquesta és la situació que es donà prèvia al tripartit a Catalunya, i és la situació que en certa manera es dóna a nivell autonòmic al País Valencià i a les Illes actualment.
El qüestionament de la legitimitat del govern s’ha fet des d’un discurs contrahegemònic del qual han participat amb moltes reserves els partits progressistes opositors. Per exemple, en la lluita pel dret a l’habitatge, el progressisme ha estat renuent a signar compromisos d’acció amb les PAH i a integrar les seves propostes als programes. Així mateix, la pròpia marea verda d’ensenyants a les Illes és un procés que s’inicià en un model assambleari del qual els sindicats vinculats als partits progressistes n’eren reticents.
D’altra banda, hi ha un factor que sovint passa per alt en els discursos triomfalistes postelectorals. I és el fet que qui ha aconseguit capgirar l’hegemonia social i ha acabat condicionant l’agenda política no han estat els partits que, sobretot en els parlaments autonòmics, tenen la clau per a governar. La PAH, la marea verda, la lluita per la sanitat, la intifalla o la primavera valenciana és qui ha posat en escac el relat dels governs i ha dibuixat un panell reivindicatiu i ètic compartit per una majoria social. I aquests moviments poc o gens tenen a veure amb aquells que s’asseuen als parlaments autonòmics.
Així, es pot veure com el progressisme només s’ha compromès amb alguns dels aspectes més superficials d’aquestes reivindicacions. Augment del parc d’habitatge públic de lloguer o derogació del TIL i retorn a l’antic decret de mínims, pel que fa als dos exemples citats. Unes reivindicacions que amb prou feines pal·lien els aspectes més punxeguts d’aquestes problemàtiques. En canvi, polítques més estructurals, com la garantia del dret habitacional a través de la socialització del parc d’habitatges de la SAREB, o la derogació dels concerts educatius, la fixació d’un mínim d’inversió en ensenyament i l’establiment d’un model immersiu en defensa del català, són reivindicacions situades fora de l’agenda política del progressisme. I és en la decepció que s’obre quan no es perceben nous canvis, on es genera la tornada al poder de la dreta a través de l’abstenció de l’electorat més d’esquerres. Una dreta que precisament ha aconseguit galvanitzar els sectors conservadors acusant el govern progressista de torn d’estar fent les polítiques que en realitat no s’atreveix a fer. I és així com el progressisme esdevé una crossa per a l’hegemonia de la dreta.
La situació actual no és la mateixa que quinze anys enrere -bàsicament perquè la precarització ha penetrat fortament en les anomenades classes mitjanes- i per tant permet al progressisme atrevir-se a aplicar mesures més transformadores. Per contra, la pròpia cultura política del progressisme i els interessos creats per governs que han manat molts anys són elements que poden fer que l’acció dels nous governs progressistes no es mogui de la correcció política d’anteriors experiències.
Dels platós de televisió a les urnes
Mai des de 1977 uns partits nous irrompien amb uns resultats com aquests a les institucions representatives. Tot i així, aquests resultats, especialment als parlaments autonòmics, queden molt lluny d’una victòria rotunda. Més amunt expressàvem les reserves al terme històric per qualificar els resultats, ja que no hi havia hagut balcons i proclames. Seguint amb el símil, els resultats de les candidatures autonòmiques de Podemos o de l’esquerra autòctona no han obtingut resultats contundents, de tomb electoral absolut, com sí que aconseguiren les candidatures republicanes el 1931 a les eleccions de València i Barcelona.
Per tant, s’han de limitar als parlaments autonòmics a introduir una nova lògica de pactes amb l’esquerra del règim i poc més. Una situació que és molt probable que es repeteixi a les eleccions estatals i per tant acabi esvaint la perspectiva de veritable procés constituent espanyol i transformant-la en un regeneracionisme des de dins.
Menció a part mereix Ciutadans. El recanvi del PP ha materialitzar el somni del president del Banc de Sabadell, Josep Olius, d’un Podemos de dretes. Ha estat aquesta organització la que ha evitat un tomb complet, ja que ha aconseguit retenir una part de l’electorat de dretes fastiguejat amb el balanç de govern del PP dels darrers temps. Molt més en el cas valencià que no pas en el cas balear, on el PI -escissió regionalista del PP- ha recollit el malestar dels conservadors contraris a les polítiques contra el català de Bauzá.
L’objectiu confés de Ciutadans ha estat evitar la voladura del sistema a canvi d’un paper central en l’intent de regeneració des de dins, esdevenint el maurisme del segle XXI. Així els ho va reconèixer el propi Rajoy el dimecres passat en reclamar pactes d’estat entre PP, PSOE i Ciutadans per a frenar el populisme i el radicalisme.
Els mitjans han tingut una influència enorme a l’hora de fer créixer tant l’opció de Podemos com la contraopció de Ciutadans. I aquesta influència també l’han volguda exercir al llarg de la campanya. Una mostra n’ha estat l’intent, a través de múltiples enquestes, de cridar a concentrar el vot a Podemos per part de l’electorat nacionalista. Presentant Podemos com una opció en alça i les opcions de Compromís i Més com a propostes estancades, es pretenia restar poder a aquestes opcions per a condicionar l’agenda política autonòmica en clau nacional. El resultat, però, en aquest cas no els ha estat tan favorable, i Podemos ha esdevingut quarta força al País Valencià i només ha superat en un diputat a Més a les Illes.
Un termòmetre, però, de l’impacte mediàtic de la proposta de Podemos entre sectors de les classes populars ha estat el que ha passat en diverses conteses municipals. Candidatures amb una base social molt reduïda o inexistent, competint amb les plataformes de la CUP o d’ICV, han obtingut representació a ajuntaments com Sabadell, l’Hospitalet o Lloret de Mar, simplement fent servir noms amb reclam mediàtic com Guanyem o Sí se puede. Els apoderats de diverses candidatures van poder observar a l’àrea metropolitana barcelonina com una munió de gent preguntava per la papereta de Podemos a les eleccions municipals en què aquesta formació no participava.
Candidatures rupturistes: prop de quatre-cents regidors i una desena d’alcaldes
L’eclosió de candidatures rupturistes ha estat també important. Tal com representàvem en aquest mapa, aquestes han estat presents a un 10% dels municipis dels Països Catalans. 164 candidatures que han obtingut prop de quatre-cents regidors i presumiblement obtindran una desena d’alcaldies.
Gairebé la totalitat d’aquestes candidatures estaven vinculades a la proposta de la CUP, a través del paraigües “Poble Actiu” per a sumar vots als consells comarcals i a les diputacions. Però reduir l’eclosió a un creixement mecànic de la CUP gràcies a la seva tasca parlamentària és reduir el fenòmen i fer-ne poc comprensible el seu abast.
Un exemple molt eloqüent d’aquesta complexitat són les Candidatures Alternatives del Vallès. Són candidatures travades en la confluència de múltiples lluites, des de l’ecologisme al sindicalisme, passant pels casals populars, el moviment de joves i la lluita per l’habitatge. La victòria d’una candidatura rupturista a Ripollet, la segona posició a Badia o a Cerdanyola, o el fet que a Sabadell la Crida quedés només a un 2,2% dels vots de guanyar les eleccions, no s’explica pel creixement mecànic de la CUP -d’altra banda, orgànicament només una part petita d’aquest moviment-.
També cal esmentar l’entrada a l’ajuntament a tres municipis del País Valencià d’aquest tipus de candidatura agermanades amb la CUP. A Burjassot, Montcada i Pedreguer els resultats vénen a confirmar el treball previ fet des del teixit social. Els resultats de la CUP al País Valencià ratifiquen plenament l’estratègia d’implantació a través del teixit social creat. I pel que fa també al País Valencià, menció a part mereix l’èxit de la candidatura Castelló en Moviment, segona força, que ha reunit tant els moviments populars i l’esquerra independentista de la ciutat com la tirada electoral de Podemos.
És evident que el mapa electoral en clau d’unitat popular és molt diferent a Catalunya que a la resta de Països Catalans. Però és igualment cert que els resultats d’aquestes eleccions avalen els incipients projectes municipalistes que estan sorgint en diversos municipis, entre els quals València i Palma, i que preveuen entrar a la palestra el 2019.
Fracàs rotund de l’extrema dreta
De 71 regidors el 2011 a 10 regidors el 2015. Aquesta és la magnitud de la patacada de les candidatures xenòfobes presentades per Plataforma per Catalunya, l’escissió d’Anglada i España 2000. Els regidors xenòfobs han quedat reduïts al Vendrell (3), Salt (2), Mataró (1), Vic (1), Silla (1), Amposta (1) i Sant Miquel de Fluvià (1).
La desfeta electoral ultra ja s’ha cobrat la primera víctima política. José Luís Roberto, factòtum de l’extrema dreta valenciana, ha dimitit com a secretari general d’España 2000 i el lideratge es desplaça cap a Madrid, en la persona de Rafael Ripoll. Les conseqüències d’aquests mal resultats són encara incertes. La pèrdua de la representació metropolitana a Barcelona pot suposar un cop fort per a la supervivència o expansió del projecte del Casal Tramuntana, finançat en part amb els ingressos dels grups municipals.
És possible una lectura dels resultats en clau sobiranista?
Molt difícilment. Les eleccions municipals no són una eina per a recomptar independentistes. Això ho va ser el 9N. L’estratègia de vincular les municipals a un nou recompte d’independentistes només podia tenir com a objectiu salvar els mobles de CiU. Qui va creure sincerament en aquesta estratègia, com els nuclis locals de l’ANC, aviat es van adonar de l’abast limitat de la seva campanya per a fer signar una declaració als candidats i de la incapacitat, i fins i tot inconveniència, d’orientar els vots dels centenars de milers de persones que alguna vegada s’han aplegat a les seves mobilitzacions.
Tot i així, sí que es poden fer diverses lectures sobre . L’hegemonia dels partits que es reclamen part del procés d’autodeterminació és molt evident fora de les grans àrees metropolitanes, especialment en la xarxa de ciutats mitjanes al Principat. Això indica la plena comoditat d’un gran espectre social amb el missatge projectat per aquests partits en matèria nacional.
En canvi, la lectura dels propis resultats de CiU a l’àrea metropolitana barcelonina és ja un cavall de batalla propagandístic. Hi ha qui pot atribuir la seva escombrada a un càstig per la seva suposada reconversió independentista. Això contrasta, però, amb l’augment d’ERC i amb la comoditat de la CUP de desplegar la seva política d’aliances a la seva màxima potència. Aquests dos elements demostren que una part important de l’electorat com a mínim no es sent incòmode atorgant el seu suport al govern municipal a forces independentistes. Per tant, l’escombrada de convergents a la primera corona metropolitana és probablement molt més deguda a la política antiobrera que no pas al seu posicionament en la qüestió nacional.
És precisament aquest comportament electoral un dels elements que fa dubtar sectors ja importants de CiU de la idoneïtat de mantenir la convocatòria d’eleccions pel 27S. L’augment cada vegada més important de l’independentisme d’esquerres i centre-esquerra desarma la idea que el procés depèn d’una victòria electoral de CiU, missatge que pretén fidelitzar electorat independentista que dubta sobre si votar o no convergent. D’altra banda, les eleccions el 27S queden situades en un moment polític d’incertesa i obertura, que pot incentivar el vot a propostes com la CUP o Podemos. Sembla que hi ha sectors importants de CiU que advoquen per postposar les eleccions fins després de les generals, on un fracàs de Podem i un nou govern constitucionalista permetrien als convergents presentar-se com el partit fort per a batallar amb un govern immobilista en un moment en que el regeneracionisme espanyol aniria de retirada.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.