Repressor
Mentider
Lladre
Assassí.
La única alegria que m'has donat a la vida ha estat avui.
Però, com el dictador, mereixies anar al mateix cotxe que Carrero Blanco.
He oblidat que també era una persona. Massa anys, massa morts, massa presos, massa tortures. Sé que l'impuls no és assenyat i que fins i tot el pitjor dels enemics, té amics, i es fa estimar pels seus. Però m'esborrona que hagi pogut durar fins ara. I torno a córrer davant la seva policia cruel. I torno a veure la sang a la cara d'aquella noia. I em ve al cap Puig Antic, i els morts de Montejurra. I el seu baldreig fatxenda de "la calle es mia". No puc perdonar ni oblidar. Que em disculpin els i les que l'estimaven com a persona, però al meu voltant només ha generat odi, i ara em surt. Que rebenti!
Amb odi etern, així rebentis eternament.
6 comentaris :
Cava per a tothom
A la memòria de les seves víctimes i la salut dels i les supervivents!
Gràcies, Quico. No me n’havia assabentat. Com li acabo de dir a l’Anna Maria, em pensava que el carallot aquest feia temps que s’havia mort. Coses de viure al Canadà.
Pel que fa al que dius al “post”, endevino un cert malestar en desitjar la mort d’una persona, tot i que celebres molt que s’hagi mort. Em sembla que entenc el que vols dir. Jo passo. Passo del tot de sentir remordiments per desitjar (o celebrar) la mort d’una persona (ja s’enten a quines persones em refereixo). Tot i que estic absolutament contra la pena de mort, sóc freda i pragmàtica pel que fa a assassins com Fraga. I no tinc un temperament ni pragmatic ni fred en general. Contradiccions meves. En aquests casos, sé que seria capaç de carregar-me-les jo mateixa, sense parpellejar i sense cap remordiment, ja veus. Ep, que no ho he fet mai (a veure si ara em detenen, hahaha).
No, no és que senti cap remordiment especial. No sé si també jo seria capaç de carregar-me'l. Probablement sí, si es donessin les circumstàncies. Simplement per un moment l'he vist com un gos, o una fera. I ha estat aquesta visió que m'ha produït pena. La manca de vida. No la mort d'ell. Ell ja està oblidat, sense perdó. En el record només hi queden els que ell va fer matar. Per això he tingut aquest sentiment contradictori. Mort i ben mort està. I llàstima que sigui tard i al llit. Gràcies pel teu comentari. El comparteixo totalment.
Us entenc a tots dos. A mi sí que m'assalta aquesta mena de sentiment ambivalent, tot i que me n'alegro que ja no hi sigui. Tanmateix, crec que tenir aquest sentiment no és dolent. Indica que nosaltres no som com ell, com ells (tots aquests assassins, ja ens entenem).
De tota manera, ha mort vell i al llit. Tot el que tothom desitja. No ha patit gens. Per tant, era millor desitjar-li molt patiment que no pas desitjar-li la mort.
Jo tenia un company de feina abans (un senyor gran) que deia, quan feia referència a coses d'aquest tipus: "No volia que es morís mai aquella vella, la volia sempre ben malalta".
Petons a tots dos.
Totalment d'acord amb la celebració! Et deixo l'article que vaig publicar al meu bloc, també, per si li vols fer una ullada! http://superviventcatala.blogspot.com/2012/01/quan-mor-un-franquista.html Salut!
Publica un comentari a l'entrada