Joan-Lluís Lluís
M’aturo en una benzinera de
l’autopista, si fa no fa a mig camí entre Girona i Barcelona. Rere el taulell i
la caixa veig dos empleats. Un és, per dir-ho així, de pell blanca i l’altre
és, per dir-ho així, de pell negra. M’acosto al que és més a prop meu, és a
dir, el blanc, i li demano, en català, si em pot cobrar. Educadament, em
respon, en espanyol, si no em fa res d’adreçar-se al seu company de feina.
Llavors m’adreço a aquest, és a dir, el negre, en català, i aquest em respon en
català. Sortint de la benzinera i amb temps per pensar a l’autopista m’adono
que l’escena que acabo de viure, per altra banda banal, és clara com una
paràbola bíblica. És a dir: no sé si l’empleat blanc era, o no, català o si
podia, o no, dir-se català. Però estic segur que el negre era català o que, en
tot cas, podia dir-se català.
Llavors, això em porta a insistir
en allò que tanta gent ha insistit ja, que escollir la llengua de comunicació
en funció del color de pell o de l’origen ètnic aparent d’algú és pura
discriminació. Un xinès que obté la nacionalitat espanyola i que viu a
Catalunya és tan català com qualsevol altre català (i més que jo, per altra
banda, ja que jo, català de nacionalitat francesa, no puc votar a les eleccions
catalanes). Aquest espanyol d’origen xinès i resident a Catalunya té dret,
doncs, a accedir a tots els oficis i feines en què parlar català és un requisit
obligatori. Però, si s’adona que la seva aparença física li impedeix que els
catalans li parlin català, se sentirà com un català de segona categoria,
discriminat, o, simplement, no se sentirà gens català. I la conseqüència
pràctica d’aquest sentiment sobre aquest xinès és que per vergonya, per
desinterès o per rancor acabi tancant-se en un gueto social marcat per la línia
que separen els que poden ser, per exemple, funcionaris de la Generalitat i els
que no ho poden ser. Aquesta línia és invisible i permeable, i l’esforç per
aprendre el català és el mateix que l’esforç per aprendre l’espanyol, però, al
final, aquest esforç pot semblar inútil. I tot això en bona part per culpa dels
que pensen fer-li un favor adreçant- se-li en espanyol, dels que tants anys de
bombardeig mental deuen haver convençut que el català és una llengua purament
regional, sense prestigi ni futur.
No parlar català a un immigrant és
el pitjor favor que se li pugui fer. I, de retop, el pitjor favor que es pugui
fer al concepte d’integració a la catalana i, en definitiva, a Catalunya
mateix. Els immigrants que aprenen i parlen català són una mena d’herois perquè
construeixen la Catalunya futura abans mateix que molts catalans s’adonin que
aquesta Catalunya serà de colors diferents i amb una llengua parlada amb una
munió d’accents diferents o que, simplement, només serà una província espanyola
entre d’altres. Pensar que el català d’avui no és una llengua que pugui ser
parlada per gent vinguda de tots els continents és un provincianisme miop que
posa en perill la identitat d’un país sencer. El futur del català depèn de com
els catalans vegin la seva llengua, i el millor instrument de mesura d’aquesta
visió és l’observació de la llengua que parlen als nouvinguts, perquè a la
velocitat a què moren les llengües —una defunció cada dues setmanes, segons els
lingüistes—, només sobreviuran les llengües de territoris que combinin la
policromia epidèrmica i la força identitària centrípeta. I el futur ja ha
començat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada