Joan-Lluís
Lluís
Per a algú, com jo, que no viu en
territori català d’Espanya, parlar català és un xic complicat. Vull dir parlar
el català d’ara. A vegades em costa seguir-vos, amics principatins. Si no
m’entristís, em meravellaria la vostra capacitat —o la capacitat de tanta gent—
d’oblidar mots catalans per usar mots espanyols més o menys catalanitzats. Aneu
massa de pressa per a mi, que, catalanoparlant i francòfon, no estic al dia
dels darrers canvis. Sense ser ni lingüista, ni sociolingüista ni filòleg,
gosaria dir que el procés és el següent: un mot espanyol (o castellà, si ho
preferiu) comença a penetrar el català perquè, amollat en una conversa en
català, sembla donar un matís respecte al seu equivalent català. Així sembla
que la llengua s’enriqueixi, ja que el parlant disposa d’un ventall més ampli
de vocabulari. Progressivament, però, el mot espanyol s’imposa i arracona el
mot català. I, al cap d’un temps, el mot català sembla primer un matís del mot
espanyol, tot seguit un matís prescindible i, aviat, un arcaisme que fa riure
una mica.
Llavors, quan jo me’n vinc del
costat sud de la frontera tinc la impressió de ser un vestigi medieval perquè
dic algunes paraules no només catalanes, sinó usades com a tals per la majoria
no fa tants anys. Recordo, quan era petit, que els meus familiars de Cassà de
la Selva parlaven dels joves fadrins de la vila. Avui, la qüestió del
fadrinatge s’ha resolt del tot, ja que no queda ni un sol fadrí a tot
Catalunya: tan sols hi queda algun solter. Solter és millor
que fadrí? Buscar és millor que cercar? Vostè és
millor que vós? Estanteria és millor que prestatgeria? Parat és
millor que aturat?...
Darrerament, sento que molta gent
se sent agobiada en la seva vida quotidiana. Ago...
què? I em miren com si baixés de l’hort amb les espardenyes plenes de fang.
Aquesta gent, fa un parell d’anys, se sentia aclaparada. Però, de mica en mica,
sentir-se aclaparat sembla una manera poc digna de portar el seu aclaparament.
Ara per ara, els correctors dels diaris i de les editorials rebutgen agobiar.
D’aquí a poc alguns començaran a acceptar-lo i a la propera edició del DIEC, o
a la següent, ja podria tenir una entrada. I el que és veritat per al
vocabulari també ho és, evidentment, per a les frases fetes i la sintaxi.
És clar, no es tracta de refusar
l’evolució de la llengua ni la incorporació de paraules vingudes d’altres
llengües. Només faltaria. Es tracta, aquí, d’una altra cosa. Els
catalanoparlants han esdevingut porosos a la llengua espanyola i l’efecte de
tot plegat pot ser convertir el català en un dialecte espanyol. No hi ha dubte
que l’espanyol sigui una llengua tan digna com qualsevol altra, però em sembla
que no té res a fer a l’interior del català. Aquest procés pot
no acabar-se mai, i potser un dia serà normal sentir un nin tornar somicant a
casa i dir: «M’he caigut i me dol la rodilla».
Tot això, crec, ve de la mandra,
col·lectiva i individual, d’haver de continuar fent esforços, d’haver de
suplir, cadascun, l’absència d’un estat que vetlli de debò sobre la llengua.
Però la psicoanàlisi ensenya que la mandra no existeix. La mandra seria com una
barrera que ens posaríem a nosaltres mateixos per no haver d’enfrontar una
situació que ens fa por, ens angoixa, ens repel·leix, etc. La mandra és una
flassada flonja que ens permet de no enfrontar la realitat del moment. I la
realitat, pel que fa al futur de la llengua, és força aclaparadora, justament
per culpa d’aquesta mandra. La mandra genera mandra, el peix es mossega la cua
i nosaltres, la llengua.
Joan-Lluís Lluís,
Publicat originalment a Presència el
18.09.2009
1 comentari :
Té molta raó!
Publica un comentari a l'entrada