Tots hem fet servir algun cop o altre aquesta expressió que significa fer festa i divertint-se fent tabola (1). Però, d’on ve aquesta expressió?
Font:
 |
| Gonzalo Fernández de Córdoba |
Hem de fer un tomb per la història. Retrocedim en el temps fins l’any 1503. En aquells anys Ferran II intentava fer valdre militarment els seus drets sobre el regne de Nàpols. Luís XII de França s’hi oposava, ja que ambicionava els mateixos territoris. Ferran se’n va sortir després d’una dura i cruenta guerra i va poder incorporar aquest regne als seus estats.
Segons la historiografia oficial, Ferran el Catòlic va fer aquesta conquesta com a rei de Castella. El seu exèrcit va ser dirigit pel cordovès Gonzalo Fernández de Córdoba i gairebé tots els militars que hi van intervenir eren o castellans o italians. En definitiva, la conquesta de Nàpols, en general, va ser obra de castellans. De seguida veurem com aquesta versió trontolla per tot arreu.
Per començar, la mateixa historiografia oficial reconeix que va ser un català, Galceran de Requesens, qui manava la flota que va assetjar Nàpols i Gaeta durant la guerra, tot i impedint que els francesos poguessin rebre reforços i subministraments per via marítima. És ben segur que la flota que manava era catalana o siciliana, un altre estat de la Confederació. D’on, si no, obtindria una flota el comte de Palamós?
L’Enciclopèdia Catalana, però, parla de la presència de soldats catalans en l’exèrcit del Gran Capità, juntament amb castellans, gallecs i alemanys, en la primera gran victòria del 28 d’abril de 1503 sobre els francesos. No hi compta aragonesos. Aquesta victòria, amb la de Garigliano , va suposar que tot el sud d’Itàlia quedés sota el control de la Corona Catalanoaragonesa. Dels sis principals oficials que tenia el cordovès, dos eren italians, tres castellans i només un, Pere de Pau, català (2).
Més clar ho diu l’Enciclopèdia quan descriu que en la rematada final de l’exèrcit francès, el 28 de desembre del mateix any, la victòria va ser de l’exèrcit catalanoaragonès i dels seus aliats italians. La caiguda de Gaeta l’1 de gener següent, va significar el pas definitiu del regne de Nàpols a poder de Ferran el Catòlic (3). Hauríem d’entendre que com a comte de Barcelona i rei d’Aragó i no pas com a rei de Castella, malgrat dels esforços fets per castellanitzar la proesa. I fou una proesa perquè era molt difícil derrotar l’exèrcit francès en aquells temps, i més de forma tan aclaparadora i humiliant com va saber fer el Gran Capità i el seu exèrcit.
La fórmula tradicional de castellanitzar els fets realitzats per catalans ha estat -i és- o bé no esmentar els catalans que hi participen o bé canviar-los la nacionalitat, fins i tot canviant-ne el nom, fent-los habitualment castellans o italians.
Gràcies a la informació facilitada pel nostre col·laborador Manel Capdevila , un dels catalans que no va desaparèixer va ser el tortosí Cristòfol Despuig que en el seu llibre Col·loquis de la Insigne Ciutat de Tortosa explica la seva participació en la batalla de Cerignola. En el mateix llibre, escrit el 1557, s’indigna que els castellans s’atribueixin, ja llavors, els mèrits de la conquesta de Nàpols, quan “fins els minyons ho saben” que la conquesta va ser catalana.
La victòria de Cerignola va ser el punt d’inflexió, ja que l’exèrcit francès havia tingut al seu abast la conquesta del regne de Nàpols després de la seva victòria sobre catalans i aragonesos a Seminara. Després de Cerignola la cosa va canviar totalment.
Això ho sabien els vencedors, que van celebrar la victòria amb una gran festa.
I, segons m’ha fet arribar Manel Capdevila , la festa va ser tan sonada i tan magnífica que ha quedat en la memòria popular i col·lectiva catalana l’expressió“fer xerinola” (4) amb el significat explicat més amunt.
No és curiós que una expressió popular tan arrelada provingui d’una guerra en què, sempre segons la historiografia oficial no vam participar o ho vam fer escadusserament? La resposta, crec jo, és evident: hi tant que hi fórem, fou una guerra duta i liderada i pagada pels catalans.
D’altra banda, si fem un cop d’ull a l’escut d’armes del Gran Capità, l’anomenat Gonzalo Fernández de Córdoba, veiem un quarter sorprenentment català, per a un noble andalús del segle XV, el millor militar “espanyol” de tots els temps, i que justificaria un estudi amb profunditat de la seva biografia.
Val a dir que la censura sempre ha tingut un especial interès en castellanitzar la conquesta de Nàpols, no tant sols per a castellanitzar aquest important fet en si mateix, sinó per la seva derivada americana ja que molts dels conqueridors d’Amèrica, tant els que van participar en la conquesta del Carib com una part dels homes de Cortès, eren veterans de les guerres d’Itàlia i bona part havien servit amb el Gran Capità.
Si els homes que estaven a les ordres del Gran Capità, tret dels italians, només eren catalans o aragonesos, o almenys ho eren majoritàriament, també es desmuntaria la versió de la suposada conquesta castellana d’Amèrica.
Carles Camp
20/04/12
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada