FONT: Català Sempre (JMG)
Els afanys de reconquesta del jove rei es van aturar de moment, pel que va ser el seu segon casament -tothom reconeixia que era el primer en validesa. El va contraure amb la princesa hongaresa Violant. Un cop es va esvair el petit interval que va durar la celebració, el rei en Jaume va tornar a la seva dèria i en les Corts de Montsó, l’any 1236, es va decidir retornar a la campanya valenciana, la qual, aquesta vegada, es va fer amb la col·laboració tant de catalans com d’aragonesos.
El seu exèrcit no va trobar gaire oposició fins a arribar al Puig de Sant Maria, pràcticament ja davant de la ciutat de València. La rapidesa en que es va poder actuar té molt a veure, també, amb la situació creada per la desfeta de l’imperi almohade després de la seva derrota el 1212 a Las Navas de Tolosa, on ja sabem que la col·laboració de Pere I, pa-re de Jaume I, va ser inestimable. Aquell cop fort al domini islàmic, havia provocat inestabilitat i dissensions internes en tota la seva clas-se dirigent, que també es mantenien a la València que dominaven els banu Mardanis, a la part nord del regne, junt amb la seva capital. Tot plegat, va ser fàcil per la mainada de Jaume I l’arribada fins al Puig l’any 1237, malgrat que l’expedició es va encallar durant un any; finalment la ciutat es rendia el 1238. Amb la capital cauran les seves rodalies, com ja ho havia pronosticat Jaume I: “E així haurem la ga-llina e puis los pollets.” No serà, però, fins el 1245 que es va arribar fins a Biar, en els límits del nou regne cristià; no es va anar més avall per respectar els límits que s’havien convingut en els tractats amb Castella.
.
Un fet important va ser la organització nova del país, amb el Llibre del Repartiment que dóna fe de la distribució del territori entre la noblesa militar. No sols era la recompensa per la seva col·laboració a la victòria sinó que s’establia una ràpida organització del país. Els re-pobladors cristians procedien majorment de Catalunya i Aragó i s’assentaren en el nou Regne a través de les terres de patrimoni reial i també per l’establiment de les cartes de població col·lectives, anome-nades cartes pobles, que regulaven les relacions del senyor i la nova comunitat. La dimensió mitjana dels lots de terra atorgats als repo-bladors eren de unes tres jovades (nou hectàrees), assegurant l’autosuficiència de la explotació.
.
En general, la repoblació cristiana va ser més intensa a la part més al nord del regne i al litoral, mentre que a les terres del sud y a les mun-tanyes de l’interior la població musulmana va continuar sent majori-tària durant tota l’Edat Mitjana. Hi ha una altra indicació sobre el re-partiment del regne: a les zones litorals i al seu entorn, s’hi va assen-tar gent catalana que, en gran majoria, venia de les terres de Lleida i l’Urgell; mentre que a l’interior, la zona muntanyenca, els dominis serien aragonesos. Apart d’aquest repartiment, cal dir que una bona part dels antics pobladors musulmans es van quedar si bé una l’altra, menys important, havia fugit cap a terres musulmanes. El primer cens que coneixem, el de 1272, hi havia 30.000 pobladors i 200.000 sarraïns., la religió musulmana dels quals es va respectar. També surt citada en el cens una rica i escassa població jueva, probablement la mateixa que ja hi havia en temps musulmà i que va continuar amb els cristians, indiferents al canvi.
.
Jaume I, però, es va trobar amb un greu problema: els aragonesos consideraven la conquesta com un allargament del seu regne i volien que a la terra conquerida hi fos establert el Fur d’Aragó, contrariant el sentiment del rei, més inclinat cap a les lleis catalanes. Però va trobar el camí del mig i va establir un nou regne, el de València, amb una nova legislació, Els Costums de València.
(JMG)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada