Sal·lus Herrero i Gomar
El 10 de febrer del 2012, el professor Manuel García-Ferrando escrivia un article a propòsit dels "Tàndem linguístics en català-valencià"; era una defensa del plurilingüísme com a instrument de coneixement i un reconeixement de la seua llengua materna, apresa al Cabanyal, el valencià, com consta a l'Estatut, també anomenada llengua valenciana o catalana, i a tots els àmbits universitaris competents en llengües romàniques s´anomena català a la llengua pròpia que es parla a Catalunya, a les Illes Balears, al País Valencià (Antic Regne o Comunitat Valenciana); en aquest article s´explicitava que la parla que hem aprés dels nostres pares i mares als àmbits locals concrets, està plagada de "castellanismes" perquè durant quasi tres segles era una llengua prohibida que estava erradicada dels àmbits escolars, acadèmics, de l´administració i eclesiàstics, després del Decret de Nova Planta "por justo derecho de conquista" i saqueig de les tropes castellanes (o espanyoles) que imposaren a sang i a foc la seua llengua i les seues lleis, de manera que els que som de pobles de l'entorn de Xàtiva sabem perfectament perquè es coneix com la ciutat socarrada a partir de les atrocitats postbel·liques a les que foren sotmesos i que el poeta Estellés dedica alguns versos insignes; Garcia Ferrando esmenta, encertadament, que la seua generació i les posteriors fou "educada" sense cap tipus de coneixements gramaticals de la nostra llengua materna perquè només pogueren estudiar a l´escola i a la universitat en espanyol; el català de València estava completament reprimit; només durant la "transició" s´inicià una lleugera despenalització que encara no s´ha completat a tots els àmbits; a en algunes d´aquestes esferes de l´administració o de la clerecia, sinó en quasi tots, continua oprimida postergada, menyspreada i perseguida; només en els àmbits més democràtics de la societat civil i universitària, Escola Valenciana, Acció Cultural, Universitats, etc. hi ha intents, més o menys seriosos i sòlids, de recuperació d´una llengua que s´ha intentat marginar i exterminar a tots els àmbits d´una manera feroç. No obstant, al llibre sobre "L'ús social del valencia a les universitats valencianes", Rafa Xambó assenyala les insuficiències i dèficits sagnants, com la Unuiversitat d'Elx "Miguel Hernández" (plenament castelllanitzada sota el comandament del PP), on fa poc l'acusat pels tratges que, fins ara, ha esdevingut, "miraculosament", impune de l'acusació de corrupció derivat del cas Gürtel llegia la tesi doctoral enmig d'un escarafall tan poc edificant amb insults a Garzón de delinqüent (mira qui parlen!) i el professor José Luis Villacañas, el 14 de febrer, ho relatava i l'òbviava relatant altre tesis més assenyades i exemplaritzants; fa un temps en un debat a Ca Revolta, un periodista molt afamat, que no el cite per no fer-li mal, s'interrogava si aquesta tesi ha estat escrit pel que consta com a autor o és també un de tants fraus als que estem acostumats en aquest muraculós país on els de dalt tenen plena impunitat en el saqueig que han fet des de Zaplana, passant per Olivas fins arribar a Camps, que han delmat una comunitat que està a punt de fer fallida a molt nivells, com no es cansa de recordar el professor Gregorio Martin. Les imatges idíliques de Camps per l'Albufera amb la perxa proclamant que tenia un "bagatge impresionant" i que estava preparat, ara, per a tornar a ser president de la Generalitat i del Govern d'Espanya, de la UE o del món, vom li replicà Bauset, mostren un ex-president que està fora de joc de la realitat valenciana, europea i còsmica.
Les coses estan començant a canviar des que el valencià és junt al castellà llengua curricular a l'ensenyament públic, com també ho està sent l'anglés, afirmava Garcia Ferrando i afirmava que "quan les noves generacions que estudiaren en valencià a les escoles llitgen, posem per cas, un diari o una novel·la en català, reconeixeran immediatament que es tracta de la mateixa llengua valenciana que estudiaren a la seua formació escolar (...) mentrestant, (...) les universitat públiques valencianes, en les cada vegada impartim més classes de valencià i d'anglés, tenen l'obligació i la responsabilitat acadèmica de recordar que el català (...) és la llengua pròpia de la Universitat". Les coses estan canviant tant, que, em fa joia que el professor García-Ferrando haja canviat tant en una vintena d'anys de la seua darrera etapa; el temps i el contex social l'han madurat molt més i l'han fet quasi "irrecognoscible", per a bé, a aquell 'senyor de Madrid' que arribava a la Universitat de València quasi plenament castellanitzat i angloxasonitzat i li mancava tornar a valencianitzar-se acceptant la nostra llengua i cultura catalana, com no podia ser d'una altra manera, igual com es retroba en allò que s'ha abandonat des de la infantesa i que ha quedat qusi oblidat; sense interpretacions, sovint, una mica 'populistes' que, al meu parer, estaven fora de lloc i que eren 'comprensibles' perquè havia estat molt de temps en la Universitat de Madrid que no es destaca per promoure i potenciar el coneixement de les altres llengües de l'Estat espanyol que no siga el castellà o l'anglés, ni per respectar i conèixer altra realitat que la del melic de la perspectiva d'Espanya que es veu des del centre, però molt poc amable amb el respecte a la diversitat d'altres realitats culturals, lingüístiques i "nacionals".
La darrera vegada que vaig vore al profesor Garcia Ferrando fou a l´estació de l´Ave de València, Joaquin Sorolla, amb la seua simpatiquíssima dona, parlàrem de l´estat de salut, quan emmalaltim o ens fem majors esdevé tan difícil no parlar-ne, també de la situació de crisi económica i social de com s´imposa el model xinés a tot el món, i segurament, com hauremd´esmerçar-nos per aprendre xinés; fou, de prop, molt agradable, esquisit i afectuós, de menera que em vaig sentir malament haver-lo criticat de manera tan contundent, per escrit, perquè ell haguera sigut de vegades, o m´hagera semblat una mica "populista" en qüestions lingüístiques o sobre la interpretació del paper intel·lectual de Joan Fuster al País Valencià amb un deix de "catalanofòbia" que potser sentim de manera una mica susceptible perquè tenim massa ferides i la pell massa fina… Estic segur que, ara, la coordinació de L´Estructura social al PV a la década dels 90" s´haguera fet en valencià, segur que la recerca sobre els valors dels valencians comparats amb els hábitats de la resta de l´estat espanyol, que féu amb A. Ariño, s´apreciarien difeències de valors que abans no s´observaren… perquè sovint només es veu el que es vol veure; crec que tot i que poden haver reculaments, ziga-zagues, reticències o matisos, el camí que ha emprés Garcia Ferrando de revalencianització rigorosa és, potserés irreversible, si continua pel camí de l´article sobre els tándems, esdevindrà un home de molta més categoría intel·lectual i humana perquè recull els matisos de la realitat valenciana d´una manera molt més acurada i precisa i sense por a la "veritat"; perquè com deia, en les cançons Joan Manuel Serrant, les veritats ens poden agradar més o menys, però el que no tenen és remei…
En canvi, el senyor Bertomeu, a l´endemà de la vaga, perquè els del seu partit que l'alimenten saberen que el dia de la vaga havia treballat, no fos cas que suspitaren que havia donat mentalment suport a la vaga, el dia 30 de març, escrivia "Parlem valencià!" i jo pensava que anava a llegir un article en la mateixa linea que el profesor Garcia Ferrando o inclús més enllà, com un maulet reivindicant i criticant el PP d´aquest País Valencià que tot i que parlem valencià-català, els del seupartit, el president Alberto Fabra, l´alcaldesa Rita Barberà i la majoria dels presidents de les diputacions i d´alcaldes fan el possible per ignorar-lo, intentar fer minvar el seu ús socials en contra del que indiquen les lleis, i els portaveus del PP fan tot el que poden per invisibilitzar el valencià; per això vaig pensar que el que deia el senyorBartomeu era exàctament el contrari del que fan, habitualment, els del PP, tret del senyor Rus i alguns pocs més, però, en general, la tònica és arraconar el valencià, negar que la universitat i els altres li puguendir-li també català, tallar les connexions amb l´Institut d´Estudis Catalans i amb la Universitat de les Illes, oposant-se a la xarxa Ramon Llull, Lluís Vives, etc. es a dir, el mateix destarifo de la corrupció económica translladada a l'àmbit de la filología; encara com tenim al senyor Bartolomeu per a recordar-nos les incongruències, el cinisme i la impostura del PP d´aquesta comunitat valenciana, i, per tant, també catalànica, amb la part de "catalanitat" que ens corresponga, com deia Doro Balaguer, perquè ens remembra que diuen una cosa i fan, exàctament la contrària amb molt de cinisme i una gran hipocresia; encara com tenim a Josep Lluis Bauset, amb quasi 102 anys i a Francesc Burguera, molt major amb quasi noranta, traient-li els colors, els incoherències i les contradiccions que diu Bertomeu i els del seu partit tan antivalencià i les aseveracions que es fan sense cap tipus de vergonya des del PP… perquè la realita és just ña contrària com ens indica que la Universitat d'Elx creada a imatge i semblaça del PP el valencià està desaparegut del tot; els ho agraïm, a Bauset i Burguera, perquè ens reconcilien amb el valencianisme històric i posen en evidencia els "advenediços" que sembren, a posta, boirositats i confusions per pescar en l´embolic, l´enganyifa i la mentida; ai, aquells que es proclamen de l'"únic valencianisme racional", el de la tenda del poal (d'enfront del Mercat Central, com diu l'amic Francesc Llorenç), perquè està clar que volen viure de conte i apesebrats venent un producte espatllat i caduc per impedir que sigam un País modern; una consigna bonica "Parlem valencià" la tornen un engany absolut quan retallen la llengua per exterminar-la i imposen la falsedat, és com si un d'Albacete volguera dir-li a la seua llengua "manxec" ("manchego") i no acceptara que es diguera ni castellà ni espanyol perquè superara el seu àmbit provincial; el mateix passa si algú, com Bertomeu, proclama que cal dir-li només "valencià" a l'idioma; i no es pot dir català de València, com li deia Carles Salvador, Sanchis Guarner, Enric Valor o Joan Fuster? Enganyifes, les mínimes; i les apropiacions patrimonials de la única i exclusiva "racionalitat", al llarg de la història, ens ha dut a tiranies i totalitarismes: la política lingüística del PP de rebuig al valencià-català!
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada