Avui, 25 d'abril. Diada del País Valencià - Fòrum per la Memòria del País Valencià
25 d'abril, una demostració de força - La Veu del País Valencià
CRIDA CÍVICA PEL 25 D’ABRIL
"Quan ve el mal d’Almansa a tots ens alcança"! El terror exercit sobre el poble valencià per l’exèrcit del rei borbó Felipe V després de la Batalla d’Almansa, fou de tal magnitud, que en la memòria popular va quedar gravada a sang i foc aquesta frase que ha perviscut fins als nostres dies
Dijous 25 D'abril De 2013
El rei borbó Felip V
Estarà així, cap a vall, mentre els borbons no demanen perdó al poble valencià pels crims comesos
¡quan ve el mal d’Almansa a tots ens alcança!
No s’ensenya en les escoles
com va esclafar un país,
perquè d’aquella sembrada
continuen collint fruits.
El 1701, Carles II va deixar en testament el tron de la monarquia hispànica a Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV de França. Tot i que l’imperi hispànic es trobava en declivi, les colònies americanes resultaven una font de riquesa cobejada. Quan Felip d’Anjou (Felip V de Borbó, avantpassat directe de Juan Carlos I) va ser coronat, Anglaterra, els Països Baixos i l’imperi germànic, alertats pel poder que adquiria França, s’uneixen en la Gran Aliança i declarar la guerra a França i Espanya. La qüestió dinàstica, però, era tan sols la cara visible d’un conflicte europeu en el qual el que estava en joc era l’equilibri de forces i l’economia. El Regne de Castella es va posicionar a favor de Felip V i del seu projecte absolutista i centralista, mentre que la Corona d’Aragó ho fa al costat de Carles d’Àustria, d’ideari constitucionalista i federalista. Al País Valencià, els austracistes s’organitzen al voltant del grup partisà dels maulets, integrat, sobretot, per les classes populars. Comença la Guerra de Successió.
El 25 d’abril de 1707 s’esdevé la Batalla d’Almansa (Albacete), i la guanya l’exèrcit de Felip V. Aquesta desfeta dels partidaris de Carles d’Àustria implica l’entrada de les tropes borbòniques a les comarques valencianes, que van cremar la ciutat de Xàtiva, amés de saquejar ciutats com Alcoi, Dénia o Alacant. Felip V guanya la guerra i hi imposa el decret de Nova Planta, mostra del centralisme politicoadministratiu absolutista. L’objectiu és liquidar els drets i les institucions de govern estatal de la Corona d’Aragó. Un dels eixos principals en el procés de transformació de l’estat iniciat pel borbó Felip V, i continuat pels seus successors, va ser la unificació cultural i lingüística: el català va deixar de ser oficial per primera vegada en tota la seua llarga història, es malda per introduir el castellà en la vida pública, especialment en el sistema educatiu, i es persegueix la toponímia autòctona.
La Batalla d’Almansa va ser l’inici d’unes dinàmiques culturals i polítiques que encara perduren. Per això, cada 25 d’abril, el poble valencià reivindica que, malgrat haver perdut aquella batalla, i haver passat per etapes històriques de profunda indigència identitària i col·lectiva, encara no ha perdut la guerra: troba les forces per rebel·lar-se contra unes normes imposades: “por justo derecho de conquista” i seguir treballant per un projecte social i nacional més just.
Lletra de la canço "Lladres" de Al Tall
Lladres que entreu per Almansa no sou lladres de saqueig, que ens poseu la cova en casa i des d’ella governeu.
Governeu de lladrocini i rapinyeu governant; sou fartons de vida llarga que mai voleu acabar.
El nostre plat cada dia ens el torneu a llevar; l’aparteu amb elegància com si no tinguérem fam.
I amb rabosera elegància ens heu forçat a oblidar que si sentim buit el ventre és per manca de menjar.
No s’ensenya en les escoles com va esclafar un país, perquè d’aquella sembrada continuen collint fruits.
Hi ha un licor en la resina dels antics oliverars que fa tendra la memòria i aclareix la veritat.
Lladres que entreu per Almansa no sou lladres de saqueig, que ens poseu la cova en casa i des d’ella governeu.
25 d'abril, una demostració de força
Els valencians, festers i cridaners com som, tenim dos diades al llarg del calendari anual que celebrem (alguns commemoren) de maneres ben diferents. La darrera, el 9 d'octubre, és reconeguda institucionalment i declarada festa a nivell nacional, acceptada per Espanya i escenari actiu de les mostres castellanes de valencianitat. És aquella en què al matí es celebra fastuosament l'entrada del rei victoriós i l'expulsió de la gent que hi habitava, i on els governants espanyols es mostren orgullosos de la seua gestió al càrrec de la Comunitat Valenciana. En canvi, ja de vesprada, es reclama el País Valencià que reconeix i respecta la llengua i cultura dels valencians, i per extensió, tots els drets que històricament li han sigut furtats. Un reflex més de la dicotomia que vivim els valencians en una societat fragmentada i tractada de manera desigual d'acord amb la teua ideologia.
A la primera de l'any, la del 25 d'abril, celebrem aquella festa, que no ho és al calendari, i que és motiu de polèmica perquè hi ha qui no entén com es pot celebrar una derrota tan significativa històricament. A més, com no, de rebutjada per aquells que, amb el braç en alt i la bandera espanyola al coll, canten orgullosos de mostrar el seu feixisme mentre la manifestació cívica de cada any recorda que el País Valencià existeix. Bé, en ambdós casos, ni cas. En el primer perquè és millor recordar una derrota que ens ha marcat tant i no oblidar qui ens la va infringir i què és el que es va perdre allà, en el segon cas, perquè aquests individus haurien d'ocupar presons o potser gàbies, no són el nostre problema.
Consideracions personals al marge, el 25 d'abril el recordem com el moment en què històricament hem omplit els carrers amb estelades, proclames d'independència, símbols valencians, la nostra llengua vehiculant els carrers de València o d'Alacant (i tant que ho és d'important), després als concerts, a gaudir de la nostra música (a pesar de la inefable Rita)... en definitiva tota una mostra d'allò que volem ser i no ens deixen. Com a poble fester per excel·lència, ja tenim un bon argument per no fallar-hi.
Enguany, el lema de la manifestació ens convida a recuperar el país, a recuperar allò que hem perdut, i segurament és el moment idoni per a fer-ho. Ja no caben excuses. Darrere d'aquest lema es postul·len orgulloses les associacions i entitats que cada dia lluiten per aquells sectors que estan tractant d'eradicar, i si no els donem el nostre suport, si decidim no assistir-hi amb la mentida que no serveix per a res, haurem perdut estrepitosament, de nou, una batalla. Cal omplir de nou el Cap i Casal de profund valencianisme, amb una nova mostra del País que volem ser, d'un país que mai ha renunciat als seus símbols, ni a la seua identitat i dignitat com a poble. Hem de fer que els espanyols que ens ocupen la terra tremolen de ràbia per veure la seua Valencia (sí, sense accent) plena de símbols que odien, paralitzar-los mentre escolten l'alegria del poble valencià, mentre indignats comproven que existim, hem de fer que salten dels balcons impotents per no poder parar la força del poble valencià, aquell que fa molts anys, un 25 d'abril com hui, va ser destruït i posteriorment assetjat a la força. Que no ens torne a passar, mai més, perquè que ningú dubte, que si els deixem fer, si no els aturem, no dubtaran ni un segon a destruir-nos de nou.
CRIDA CÍVICA PEL 25 D’ABRIL
L’ESPERANÇA DEL CANVI, PER UN NOU PAÍS
Els valencians som un dels pobles més antics d’Europa amb institucions polítiques pròpies. Som un país de llauradors, d’operàries tèxtils i de muntadors de carrosseries d’automòbil. Un país d’estudiants, de mestres i metgesses. Som un país de pintors, de cases i de llenços, d’actors i de músics. Un país de xiquets, de joves. De pares de família, de iaios i de iaies. Sabem fer sabates i taulellets. Estem darrere d’una parada del mercat o bé davant. Conduïm o anem a peu. Estem sans, estem malalts. Caminem per la serra o bé preferim quedar-nos a casa.
Som un país divers perquè sempre hem sigut un poble obert i acollidor. Però, tot i els contrastos que ens descriuen, som un país construït per la convivència diària i joiosa, pel riure, per la festa. Un país que mantenim la il·lusió. Un país capaç de resistir quan les coses van malament. Som un poble lluitador que conserva la seua dignitat a pesar de tot. Un país de conviccions fermes que busca el benestar dels nostres i dels que no coneixem. Un país farcit de gent que lluita per les seues idees i eixes idees contribueixen a la salut, a la diversió, al benestar col·lectiu. Som música, art, coneixement, innovació, paraules. Som cura, esforç, matinar, vetlar, rialles, plors... Som això i més. No som únicament la imatge que altres volen imposar sobre nosaltres. Som un país que pot i vol construir el seu propi relat. Volem decidir qui som, “des de baix”, amb la majoria, amb els qui, amb el vent en contra, han continuat fent país a la seua manera i sense esperar res a canvi. Eixe ha de ser el nostre afany ara: desenrunar, recuperar la dignitat i la reputació que una minoria privilegiada ha pretés erosionar. Per compromís individual i col·lectiu, per pura estima i convicció.
Ja ho estem fent. Ho fem tots els dies, de forma discreta però constant, des de fa anys, dècades. Ho fem en omplir els nostres carrers de gent per reivindicar la nostra cultura pròpia. Ho fem quan busquem la manera que la nostra veïna no estiga a soles. Ho fem quan parlem a les nostres filles i fills en valencià. Quan procurem que els nostres joves aprenguen i ens assegurem que així seran ciutadans amb drets, i no simples consumidors o clients. Quan atenem a qui necessita atenció en la sanitat pública. Quan ens ocupem d’aquelles i aquells als quals una elit cada vegada més reduïda pretén deixar a la intempèrie ajudant-los d’una o altra manera. Quan lluitem per conservar el nostre paisatge i el nostre patrimoni cultural, començant per l’Horta de València, la platja de l’Ahuir o la Mariola. Quan investiguem noves tècniques per millorar la qualitat de vida de la gent. Quan fem mans i mànigues per estirar un jornal massa curt per a molta gent. Quan resistim.
No hem deixat mai de ser país. Però ara toca ser un nou país. Toca fer-nos visibles, reivindicar la nostra manera de fer. Reivindicar un vell somni, una vella esperança: el País Valencià. Reclamar que la força i l’alegria que hi ha als nostres carrers i places, a les nostres cases, fàbriques i centres de treball estiga present també als nostres governs, als ajuntaments i a la Generalitat. Ara toca superar les humiliacions infringides per tant de temps de cinisme, incompetència, corrupció i negligència d’aquells que han dirigit les nostres institucions. Ara toca fer-nos la vida més fàcil, que els recursos siguen més ben repartits, que s’esvaeixen els obstacles quotidians que un mal govern ens imposa. Ara toca prendre el rumb del nostre país, de les nostres vides. Ara toca ser més feliços. Ara toca reconstruir la democràcia “des de baix”. Posar a treballar tot el nostre immens potencial creatiu i solidari. Deixar enrere el sentiment d’apatia, d’impotència i d’indignació i anteposar de nou els sentiments d’esperança i optimisme.
Som un poble antic, però no vell ni caducat, que sempre ha sabut trobar en cada moment el seu lloc a la història. Un poble digne, orgullós de la seua identitat, respectat i admirat per la nostra capacitat de resistir. Ho hem demostrat moltes vegades al llarg de la nostra història i ho farem de nou. Vivim temps de canvis històrics i en aquesta data històrica de nou ens convoquem a la noble tasca de fer d’aquest noble país un país habitable, més just, més respectuós, més culte, més ben dotat per a afrontar amb garanties aquests temps incerts, amb una democràcia recomposta, amb la nostra reputació guanyada a pols durant generacions de nou recuperada. I ho farem. I ho farem bé. I de nou serem exemple de treball ben fet, d’imaginació, de capacitat i innovació, de ser capaços de sobreposar-nos a l’adversitat, de ser un poble obert, acollidor, solidari, innovador. És el temps d’ocupar-nos de nosaltres mateixos i del futur. Dels nostres valors i dels nostres joves. És el temps de deixar que les coses bones passen.
Tenim un repte col·lectiu formidable: construir un nou projecte integrador, consistent, transversal, propi, en clau de nosaltres i mirant a un món globalitzat. Un projecte majoritari construït en clau afirmativa, no per negació, sinó per agregació i sobre valors positius. Un projecte col·lectiu de regeneració democràtica, de vida en comú, solvent i amb garanties de futur. Pocs pobles serien capaços d’emprendre un viatge així amb més garanties que nosaltres. A eixa empresa formidable i carregada d’esperança ens convoquem hui.
|
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada