La comunidad catalana corrió el riesgo de perder su identidad ante la ofensiva anticatalana que el régimen de Franco mantuvo con violencia desigual.
JOSEP M. SALRACH
 |
| Francisco de Cossío |
L’exèrcit facciós aplicà unes disposicions que es basaven en el dret de conquesta. Necessitaven un enemic exterior i tradicional per cohesionar-se. Tal com va escriure Francisco de Cossío a Valladolid, «a la hidra separatista había que aplastarla así, de hecho, como lo están haciendo las legiones victoriosas de Franco, para que nunca más en la vida puedan levantarse estos enemigos de España, y para que el estigma de su traición quede sellado por la violencia arrolladora de una conquista».[596] Aquesta conquesta va implicar, només de trepitjar territori català, la supressió de l’estatut d’autonomia amb un argument polític exposat en el mateix decret que abolia el règim català. Deia que importava «restablecer un derecho público que, de acuerdo con el principio de la unidad de la Patria, devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España». Aquesta idea de governar «en pie de igualdad» estava molt arrelada en el nacionalisme espanyol, atès que ja l’havia expressat Felip V de Castella i IV d’Aragó el 1715; ara hi tornava Franco. La semblança de les dues situacions no estava solament en el fet que tots dos van conquerir Catalunya per la força de les armes, sinó també en el fet que utilitzaren el dret de conquesta per anul·lar les institucions polítiques catalanes perquè no disposaven de capacitat jurídica per executar-ho. L’Estatut era una llei ratificada per unes corts i un referèndum que jurídicament no es podia derogar per decret. Per això s’utilitzà aquesta idea de governar en «pie de igualdad». Tanmateix, en cap dels dos casos aquest anhel d’igualtat no era precisament per assolir una millora o un progrés per als catalans, sinó, ben al contrari, per sotmetre’ls i subjugar-los.
La supressió manu militari de l’Estatut d’Autonomia va despertar comentaris en la premsa d’arreu de l’Estat, amb els quals es pot ser conscient de la follia que representava organitzar una guerra sobre una falòrnia col·lectiva. El Diario de Burgos deia: «De Cataluña han salido en los últimos cincuenta años todas las rencillas, convertidas en odios más tarde; los venenos repartidos después entre todas las clases humildes de toda España.» El diari El Correo Español, de Bilbao, va publicar: «Cataluña fue separada en mala hora de la Madre por la República.» L’Estatut, democràticament aprovat, era segons el saragossà El Heraldo de Aragón «¡aquel fraudulento plebiscito sufragado con fondos oficiales para presentar la solemne mentira de la voluntad separatista del pueblo catalán!» El El Ideal Gallego, de la Corunya, opinava que «el Estatuto fue, desde su iniciación, un hecho criminal contra la integridad de la Patria española». Francisco de Cossío, des del Norte de Castilla, assegurava que «Cataluña con vocación de atracador (...) consiguió el nefasto Estatuto.» Ara bé, convé fixar-se en què sostenia a continuació: «Porque el separatismo catalán implicaba, no una desmembración que, a ellos, en su sentido de negociantes, no les convenía, sino un intento de colonización para que España fuese tributaria sumisa y obediente de Cataluña.» ¿Es poden entendre tots aquests arguments de boca-pallissó? ¿Avui que tots tenen estatut d’autonomia dirien el mateix? ¿Aquest odi contra Catalunya justifica un milió de morts?
En el discurs d’un acte politicomilitar celebrat a Almacelles el 2 de maig de 1938, el coronel Darío Gazapo, que també era falangista, va dir: «No os engañéis, la vida de España ha de ser muy dura. Todos hemos de hacer un sacrificio y Cataluña lo hará con cariño, y si no lo hace con amor, la obligaremos por la fuerza, que somos los más hombres, los más fuertes, los más gallardos del mundo.»[597] Oi tant, el nacionalisme espanyol és el més gallardo de tots els nacionalismes que es fan i es desfan.
 |
| Ernesto Giménez Caballero |
La derrota militar fou tan contundent, que els intel·lectuals del règim varen considerar que Catalunya ja estava morta i enterrada. ¿Quantes vegades s’han cantat les absoltes als catalans al llarg de la història? Ernesto Giménez Caballero, a «Ante la tumba del catalanismo» acaba dient: «Cataluña logró el fraccionamiento de España protegida por la Francia del Frente Popular, la Inglaterra de Gibraltar, la Rusia de Stalin. Pero frente a esos sueños fulminantes de Francisco Cambó y Francisco Macià surgen las realidades guerreras de otro Francisco: Franco. La verdad unificadora y eterna de España. Y Barcelona cuna romántica del catalanismo en 1833, le sirve al Catalanismo de tumba el 26 de enero de 1939.»[598] Un periòdic nazi, Rostocker Anzeiger, en referència a la caiguda de Catalunya, també es féu ressò d’aquesta idea de la desaparició dels anhels dels catalans amb aquests arguments: «Lo más importante de todo es que Cataluña haya sido conquistada por la fuerza de las armas. Con este simple hecho, quizá para siempre haya desaparecido el problema del separatismo catalán. (...) Este separatismo catalán no es ahora la primera vez que se ha planteado de manera violenta. (...) Y nunca la respuesta a estos levantamientos de Cataluña fue tan contundente como ahora lo ha sido.»[599] N’és una altra mostra el comentari sinceríssim del tinent coronel de la legió Ricardo Alonso Vega, el qual en una col·laboració del setmanari Arriba España de febrer de 1939 va escriure: «A los del “hecho diferencial”, nuestra notificación de que han sido vencidos por la fuerza de las armas, y de que si quieren ser hermanos de los demás españoles les impondremos la ley del vencedor, porque nosotros, los combatientes, al terminar la guerra en Cataluña, damos también por terminados y para siempre los hechos diferenciales.» ¿Aquest exèrcit no sabia que Catalunya ja havia estat conquerida per la força de les armes abans? L’exèrcit espanyol no coneixia una victòria de dos segles enrere; amb la conquesta de Catalunya es va revifar, per això s’omplia la boca amb la ley del vencedor. El general Eliseo Álvarez Arenas, cap dels serveis d’ocupació, va mantenir que «el triunfo de las armas del Caudillo acaba de concederos (als catalans) el inmenso beneficio de la liberación y el altísimo honor de incorporarse a la grandeza y unidad de la Patria». D’altra banda, més endavant afirmava que ningú no havia de témer que s’exerciria «un derecho de conquista». Els uns esmentaven la tomba; els altres, l’acabament, ¿i aquest afirmava que no hi hauria dret de conquesta? Que ho diguin a Gonzalo Torrente Ballester. El feixisme cultural i lingüístic va ser aplicat sobre tots els catalans d’una manera criminal. No es té constància que ningú a la península Ibèrica s’aixequés contra aquest holocaust tan criminal per evitar-lo en un acte de solidaritat.[600] A Europa tampoc ningú no va moure un dit per denunciar la persecució cultural i lingüística de tot un poble, ni tan sols als organismes internacionals que s’encarregaven de defensar els drets humans.
Un cop assolida l’ocupació militar de Catalunya, la catalanofòbia es va expressar molt poques vegades per escrit. L’hostilitat anticatalana es va manifestar amb els fets. No calia pas parlar-ne. Sota l’amenaça de les metralletes, la manifestació de la catalanofòbia es reduïa i evitava les manifestacions públiques o els mots escrits. El juliol de 1939 va arribar a Barcelona el primer governador civil franquista, Wenceslao González Oliveros, el qual en una advertència als qui no s’havien adherit al nou règim va dir: «El que aún se sienta enemigo piense que es un vencido al amparo de la Misericordia y la Justicia del Vencedor.» No calia dir res més. La persecució contra tot allò que fos català no era pas una obsessió dels militars, sinó també de les noves autoritats civils. Per a González Oliveros, la creació de les institucions catalanes havia estat un «proceso de putrefacción que acabamos de extirpar quirúrgicamente, conforme a una ley histórica idefectible». Era el mateix argument que havien fet servir els filipistes el 1714. Aquesta llei històrica només es basava en principis tirànics i en l’absolutisme, però no en la democràcia, ni en la llibertat.
 |
| L'església matava en nom de Déu |
Els catalans saben que fins a la caiguda dels règims feixistes europeus van ser objecte d’una persecució de gran intensitat amb empresonaments, judicis sumaríssims, afusellaments, etc. D’ençà d’aleshores l’opressió va continuar amb la mateixa eficàcia i sense tanta sang. Però caldrà que una nova generació de catalans sense records de la guerra agafi per les seves mans la lluita clandestina per la defensa de Catalunya, la qual cosa es fa patent pels volts dels anys seixanta. Els detinguts arran dels esdeveniments del 1960 al Palau de la Música Catalana van ser torturats per la policia, alguns membres de la qual, segons que consta en una relació dels fets protocol·litzada notarialment, van pronunciar frases com ara «ya estamos hartos de curas», «los rojos sólo hicieron una cuarta parte del trabajo, pues dejaron demasiados curas», «la Congregación Mariana de los padres jesuitas (...) sólo sirve para encubrir maniobras comunistas», «lo que Hitler hizo con los judíos no fue nada con lo que nosotros haremos con los catalanes», «los catalanes no tienen c...», «perro catalán, hijo de p...», «dentro de un año seréis unos esclavos y nos limpiaréis los zapatos», «qué lástima que no pudiéramos mataros a todos», «los catalanes estaréis más bajos que la mierda que sois». Aquests insults eren habitualment utilitzats contra els detinguts catalans. En relació amb aquesta actitud, Josep Benet sentencia: «L’explosió del mateix odi contra Catalunya del temps de González Oliveros; el mateix d’Acedo Colunga: “mal nacidos”; el mateix Galinsoga: “Todos los catalanes son una mierda”. L’odi contra la catalanitat.»[601] Aquests sentiments sobre els catalans expressats per la policia no eren pas exclusius d’aquests funcionaris, sinó que era l’ideari oficial i general dels seus caps i de l’administració que servien. Juan Luis Cebrián manifesta que «el catalán era durante esa época (la dècada dels seixanta) alguien quizá ridiculizado y aun en cierta medida no querido en la meseta, pero respetado y envidiado casi siempre». Sosté que els cercles demòcrates eren oberts a les reivindicacions nacionals de Catalunya, però que aixecaven «en las capas populares extensas franjas de incomprension».[602] Aquesta mateixa actitud es va expressar de nou el 1971 en la detenció i tortura de Jordi Carbonell, amb l’ajut, però, del poder judicial. A causa de la constitució de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans a Montserrat, Jordi Carbonell fou citat a declarar a la Jefatura Superior de Policia de Barcelona. Basant-se en els seus drets, volgué declarar en llengua catalana, motiu pel qual la policia es va esverar. En la sanció que li varen aplicar el director general de la Seguretat narrava els fets de la manera següent i hi exposava uns comentaris sobre el detingut: «En el interrogatorio que se le hizo en la Brigada Social a consecuencia del encierro en el Monasterio de Montserrat, se negó rotundamente a hablar en castellano, siguiendo la misma actitud ante el juzgado, por lo que pasó a disposición del TOP, ante el que adoptó la misma postura, por lo que fue ingresado en la enfermería de la prisión para observación psiquiátrica, que le califica como una notoria amenaza para la conciencia social y revela su destacada personalidad de agitador y su manifiesta peligrosidad para el orden público.»[603]Com deu ser d’irracional la fòbia que cal tenir per titllar de desequilibrat a qui exigeix els seus drets lingüístics. ¿Un s’ho imagina, que l’ingressin a la Model i que estigui sota control psiquiàtric per haver parlat en llengua catalana? Quina seguretat devien tenir aquests feixistes de saber que no els recriminaria mai ningú aquesta hostilitat anticatalana... El mateix 1971, quan només era permès el «contraste de pareceres» el Consejo Nacional del Movimiento, en el marc de la ponència «Defensa de la unidad nacional», estudià el fenomen del catalanisme, que trobà greu; els ponents aconsellaren possibles mesures contra el separatisme, i reconegueren que «hay que desechar la idea, por estéril, de que la unidad se puede imponer por la sola enérgica autoridad. Hay que buscar nuevos y más eficaces caminos. Hay que llegar a conocer, descubrir cómo y por qué se forma la mentalidad del separatista y conocido este origen atacar sagaz, inteligentemente con firme energía sus causas. En este orden la atención a la actividad asociativa de todo tipo, al deporte, a las manifestaciones culturales, etc. parece fundamental.”. D’entre les mesures proposades, destaca la difusió d’un pensament polític fonamentat en el sentit de la unitat, difusió canalitzada per les escoles —amb una selecció acurada de mestres— i pels mitjans de comunicació. En l’ordre sociològic, els preocupava la immigració, ja que «las masas inmigrantes del campo» als centres industrials bascos i catalans, enmig d’un «ambiente lingüístico hostil, con falta de recursos económicos, con dificultad para la vivienda y con deficiente cultura», poden arribar a ser «compañeros de viaje de un separatismo disgregador», encara que no siguin «separatistas por razón de su origen». Les solucions preteses eren «elevar el nivel material y cultural de las masas inmigrantes» i també impulsar la implantació de «casas y centros regionales» per evitar que els immigrants «que vienen esforzándose por el engrandecimiento de Cataluña (...) sean presa del mesianismo de doctrinas sectarias». El Movimiento, havent comprovat que el catalanisme no reposava en la tomba preparada el 1939, tenia por que els immigrants no s’adherissin al catalanisme, d’on vénen les propostes discriminatòries d’una millora de la situació econòmica i social per a ells i sobretot el projecte de les cases regionals perquè no perdessin les arrels i no s’integressin a la nova cultura que els havia acollit.[604] En el debat d’aquesta mateixa sessió, el consejero del Movimiento Luis Hertogs Echemendía va afirmar: «Es torpe la actitud de querer resolver el problema de Cataluña reputándolo de artificial. Yo no conozco manera más candorosa y más estúpida, de ocultar la cabeza bajo el ala que la de sostener, como hay quienes sostienen, que ni Cataluña tiene lengua propia, ni tiene costumbres propias, ni tiene historia propia, ni tiene nada.(...) Si nos obstinamos en negar que Cataluña y otras regiones tienen características propias, es porque tácticamente reconocemos que en esas características se justifica la nacionalidad, y entonces tenemos el pleito perdido si se demuestra, como es evidentemente demostrable, que muchos pueblos de España tienen esas características.»[605] Després d’aquesta sessió, la política oficial va començar a parlar de la descentralització administrativa.
MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[596] Josep Benet. Intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, Abadia de Montserrat, 1995, p. 191.
[597] Josep Benet. Intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, Abadia de Montserrat, 1995, p. 222.
[598] Ernesto Giménez Caballero. «Ante la tumba del catalanismo», Vértice, 1942.
[599] ] Josep Benet. Intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, Abadia de Montserrat, 1995, p. 254.
[600] Els catalans es quedaren sols. L’escrit signat per Menéndez Pidal de 1962 no comprometia pràcticament a res. I cal recordar que la resistència de Menéndez Pidal a signar l’escrit es devia a una qüestió de pressupost, ja que es preguntava «¿Quién pagará todo esto?», referint-se a qui hauria de sufragar l’ensenyament del català a l’escola.
[601] Josep Benet. Combat per una Catalunya autònoma, Bruguera, Barcelona, 1979, p. 133.
[602] Juan Luís Cebrián. «Cataluña vista desde el resto de España», El País, 8 de gener de 1984, p. 12.
[603] Assemblea Democràtica de Catalunya. Per a l’ús oficial de la llengua catalana, 1974.
[604] Sesiones plenarias del Consejo Nacional del Movimiento, febrer, 1971, pp. 23 i s.
[605] Sesiones plenarias del Consejo Nacional del Movimiento, febrer, 1971, p. 158.
CATALANOFÒBIA 26. La dictadura del general Franco: Els catalans, a la tomba
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada