traducció - translate - traducción

19.4.15

La consolidació de l’Estat-nació



Durant els segles XI i XII, els comtes de Barcelona, que eren els sobirans de Catalunya, varen emprendre una ambiciosa política de domini feudal sobre un ampli territori del Migdia de la França actual. La va començar, al segle XI, el comte Ramon Berenguer I amb la compra, el 1067, dels comtats de Carcassona i de Rasés i l’adquisició de diversos drets sobre Narbona, Tolosa i Besiers. Al segle següent, el comte Ramon Berenguer III va adquirir, per matrimoni amb Dolça de Provença, els drets de Provença, Gavaldà, Millau i Carladès (1112). El 1196 es varen separar els dominis catalans i els provençals.

Aquesta presència política catalana a Occitània es va tancar, el 1213, amb la desfeta de Muret, en què va morir el rei de la Corona d’Aragó Pere el Catòlic tot defensant els càtars, un grup que practicava una religió considerada herètica per l’Església catòlica, ben arrelat en territoris sota el poder feudal català, que lluitava contra l’escomesa del Papat i de la noblesa del nord de França, àvida d’imposar el seu domini polític a les terres del sud. Fins al Tractat de Corbeil del 1258, signat entre Lluís IX de França i el monarca català Jaume I, Catalunya no va acceptar de manera explícita la pèrdua de l’imperi ultrapirinenc.

A partir d’aleshores, el país va orientar la política exterior en una doble direcció: la Mediterrània i la Península. La primera es va manifestar en les conquestes de Mallorca i de Sicília, al segle XIII ; de Sardenya i dels ducats grecs d’Atenes i Neopàtria, al segle XIV, i del regne de Nàpols, al segle XV . També en l’establiment de sòlides bases mercantils al nord d’Àfrica, Egipte i Síria. Naus catalanes varen ser presents tant als ports de València i Ciutat de Mallorca com als de l’Orient llu-nyà, passant pel de Tunis i altres del nord d’Àfrica, Sicília, Sardenya, Malta, Xipre i Creta. 

L’expansió peninsular va tenir la seva màxima expressió en la conquesta per part de Jaume I —en col·laboració amb Aragó— del regne musulmà de València (1232-1245), que va ser organitzat com una unitat política plenament sobirana en relació amb Catalunya i Aragó, i integrada en pla d’igualtat a la Corona d’Aragó, de la qual va passar a ser un membre destacat, de manera especial a partir del segle XV , en el període de crisi del Principat.

Aquestes empreses de gran envergadura es varen realitzar —no tant la de Nàpols— en un clima d’estreta col·laboració entre la monarquia i les classes dirigents catalanes, que veien en aquests nous territoris un empori en el qual oferir els seus productes i en què comprar-ne d’altres per vendre’ls en els diversos mercats peninsulars. Aquesta col·laboració i suma d’interessos va enfortir els llaços de solidaritat nacional i va envigorir la consciència de pertànyer a una mateixa entitat política. Així, a la baixa edat mitjana (segles XIII, XIV i XV), es va configurar una comunitat amb unes característiques plenament nacionals. Catalunya era, en aquells segles, un estat-nació ben modern des del punt de vista polític.

El gran hispanista francès Pierre Vilar així ho va reconèixer en afirmar: «Llengua, territori, vida econòmica, formació psíquica, comunitat de cultura: les condicions fonamentals de la nació ja hi són reunides perfectament des del segle XIII ; no hi manca ni tan sols aquesta preocupació pel mercat, escola en la qual la burgesia aprèn el nacionalisme; deu textos provarien que aquesta és ben bé la preocupació dominant que fa que la classe mercantil catalana vulgui el seu Estat».

Que es produís aquest sentiment de proximitat nacional no vol pas dir que no existissin divergències d’interessos de classe a l’interior de Catalunya que esclatarien a la baixa edat mitjana: la burgesia contra la noblesa per tal de transformar el poder econòmic en polític; la petita noblesa (els cavallers) contra la gran (els barons) per tal d’aconseguir una representació pròpia a les Corts (el quart braç); els pagesos de remença contra els seus senyors a fi d’alliberar-se d’una relació laboral que no els permetia deixar la terra que conreaven, i d’aconseguir una millora econòmica en els seus contractes; la petita burgesia contra el patriciat urbà per tal de posar fi al monopoli d’aquest en el govern de les ciutats; uns sectors de la noblesa i de la burgesia contra els seus germans de classe per causes de naturalesa molt plural; en síntesi, ja al segle XV , una part del país s’enfrontà amb l’altra en la guerra civil del 1462-1472.

Va ser també durant els segles XIII i XIV quan varen prendre forma definitiva les institucions que, des d’aleshores i fins al principi del segle XVIII , governaren el país. En primer lloc, una sòlida organització de la vida municipal, amb manifestacions tan reeixides com la creació per Jaume I (1213-1276) del Consell de Cent de Barcelona, patrimoni exclusiu de les classes altes de la ciutat: els grans patricis, els mercaders més rics i els artesans benestants. Cal esmentar també el Consolat de Mar, alt tribunal que entenia en qüestions marítimes i comercials.

Tot seguit, les Corts, configurades ja plenament al segle XIII , també en temps de Jaume I. Les Corts varen ser l’organisme legislatiu de Catalunya i de control de l’actuació del rei i dels seus oficials, però també l’escenari en el qual el rei aconseguia els recursos per finançar les seves empreses polítiques. A les Corts, es va escenificar la divisió tripartida de les classes privilegiades catalanes: l’alta jerarquia eclesiàstica regular i secular; la noblesa feudal o militar, i la burgesia urbana que dominava les administracions municipals. A les Corts, durant molts segles, es varen configurar les Constitucions i altres drets de Catalunya, espina dorsal de l’ordre jurídic i polític del país.

Per fi, la Diputació del General, coneguda també amb el nom de Generalitat. Si bé, al segle XIII , era només una petita comissió delegada de les Corts amb la missió de recaptar els impostos que imposaven a la població, als segles XIV i XV es convertí en el més important organisme polític de Catalunya. Durant el regnat de Pere el Cerimoniós (1336-1387), la Diputació va esdevenir (1359) un organisme permanent i va tenir una seu estable a Barcelona. Bé que dominada per les oligarquies esmentades, va fer sempre gala d’una gran tenacitat patriòtica a l’hora de defensar el dret i les institucions catalanes enfront de la rapacitat d’alguns oficials reials o de la mateixa monarquia.


Només una nació tan sòlidament configurada i ben cohesionada va poder sostenir sense desintegrar-se els efectes de la crisi política, social i econòmica del segle XV ; la introducció a la Corona d’Aragó, en l’anomenat Compromís de Casp (1412), d’una dinastia castellana —amb una concepció política de caràcter més autoritari— i, per tant, la pèrdua d’aquella dinastia pròpia que venia del segle IX; i, al capdavall, els efectes de l’esmentada guerra civil.

Per contra, la introducció d’una dinastia forana a la Corona d’Aragó va accentuar el caràcter pactista que tenien les relacions polítiques entre la Monarquia i els grups dirigents del país. El Pactisme, ben definit pels juristes de l’època, es basava en la idea que la legitimitat monàrquica tenia el seu fonament, no només en un dret diví, sinó sobretot en un pacte, que arribà a explicitar-se, entre els organismes de govern del país (les Corts i la Diputació del General) i la mateixa persona del sobirà.
(Jaume Sobrequés i Callicó - Història de Catalunya, P. 46)

Share/Bookmark