Oda a Espanya
El teu martell de tórtores esclau
de tantes guerres
perdut en tants parracs
aferrats onejant als cims de neu
blava dels teus volcans, als llacs
glaçats, aquests bocins de gerres
que adornen els teus prats
en la ruïna
de tanta mar
no foren res ni seran res i cal
ja que n'aprenguis
encimbellada mà
i baixis del graó que et penses
que és un vaixell que vola eternitats
i eternitats enllà,
et dic que en baixis
i n'aprendràs,
ja t'ho regalo
tot
a canvi
de
gens
mai
cap dret ni d'amor
sense ni terra, sense honor
malament rai:
ja patiré
patiré tant que fins i tot quan sentis
com discurseja la teva font ai dic teva mort
vora el teu llit de cards
podré curar-te
i així
els llacs que abandonares a les valls altes
sentiran nova per primer cop
la dolça brisa d'aquesta veu
de flautes agres de fusta verda
fusta que cura, flautes que couen
per a cremar-te
les llagues que t'has fet fuetejant-te
tu tota sola i
tancada a casa tan lluny de casa,
un regiment de monges, ets,
tot un país de monges
que no tenen ni volen
tenir mai canvi
ni de cinquanta ni de cent mil
quan encara ara encara em demanes
que pagui el preu dels barbitúrics
que necessites, maleita canya,
perquè no vols
sentir-te més la freda estranya
vertiginosa
por forastera dels llacs glaçats
i dels volcans
amb què volgueres tu gitar-te
per fer-te'ls teus per sempre
quan ni sabies
de fet
qui t'escoltava i qui t'auscultava
i encara ara
ho ignoraries
si no cridés jo com un boig la veritat
perquè et fa falta i
perquè vull dir-te-la en
la teva llengua i el teu idioma
perquè pateixes, ets orgullosa
no tens domini de les espases
sempre se t'escapen cap endavant
quan hi ha algú altre
(tant si et mira com si no et mira, això a part)
només saps vendre-te'm
no saps comprar-me
sempre recules i encara no has après
a tornar-te'n enrere
com saben fer tan bé les cases
i sobretot les de pagès
sempre abans de matar-me
m'oferiràs un bosc de pins
i una plaga d'erugues
i un mas cremat
per a assolar-me la terra i per contra
quan tu estiguis malalta
t'hauré de fer jo els cataplasmes
i vinga fregues
i no ho agrairàs perquè no en saps
perquè pateixes, ets orgullosa
ets una branca i penses
que has fet la flor
mes no vols reconèixer
en mi la rel
com si de rel ni n'hi hagués,
només et negaries
per a negar-me més,
els teus fills no m'odien
però són teus, quan els vas fer
em vas engrillonar
perquè no t'estorbés
mentre foties el martell
a l'entrecuix dels llacs
i dels volcans
i encara ara voldries
que jo no fos
la muntanya que sóc, la santa
la muntanya que aguanta
els teus atacs de tos
histèrica de gos
i tot perquè camines sobre el mar,
remogueres els oceans
fins a fer-los bullir,
compres al creador
volcans i terratrèmols,
fas anar per on vols
les sis races del món
i encara ara no saps
el nom del teu carrer
estret i polsegós
ni saps entendre el nunci
del poble del costat mateix del teu
quan crida que demà ve el sastre
d'albons al sòl
d'en seguer
i que atendrà els encàrrecs de tot déu
tot un dia si déu vol
et pot prendre la mida
per a fer-te un vestit o una camisa
ve cada dos divendres
ve un vol majestuós d'ocells majestuosos
solcant el cel dels teus dominis
a l'alba
i et desperten a crits
t'adoben els camps
i s'emporten ben lluny cap als confins
de tot
els càntirs del teu esperit assedegat
i et queda el cos
una carcassa
lligat a l'horitzó donant l'esquena
a la terra de terra dels teus càntirs
i al blat dels teus panets
oh morts de gana
com camineu damunt del mar
com removeu els oceans
fins a fer-los bullir
com preteneu comprar les forces
que fan moure els volcans i els terratrèmols
com preteneu comprar
les sis races del món
només perquè teniu la bona traça
de saber fer càntirs de terra
i pans ressecs de blat
i ara us ho dic
agenolleu-vos
mateu la sarna dels vostres generals
i els vostres bisbes
o abandoneu-los
us heu fet rics
i no heu sabut què fer de la riquesa
no heu sabut mai per què servia
només sabíeu
que sí
que la volíeu
per a mostrar-vos
que sou més
i si podíeu
marcar-li al vostre gust el seu camí
rompre-li els càntirs
determinar-li les mides del martell
el nombre màxim de coloms al seu corral
però no es pot, i l'últim dia
quan et posis malalt
el cridaràs perquè t'imposi
les úniques mans santes que et podrien o curar
o almenys aconsolar-te
per traça i gràcia d'un poder
que ja ho saps tu que tu també el tenies
i se't va fer malbé i
ni mans ni mànigues
te'l poden retornar perquè el vas perdre
molt i molt lluny
a la vora d'un llac perdut
entre unes muntanyes molt altes
d'un país molt estrany
i el guarden les piranyes
i els indis del curare
Enric Casasses
un dels dos poemes que formen el llibret Descalç (2002)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada