Parle des de les escasses experiències polítiques viscudes per la meua curta edat. No, mai he patit una Guerra Mundial ni tampoc una Guerra Civil. No he vist com els republicans perdien la guerra ni com el bàndol feixista assassinava molts dels nostres. Tampoc he vist la proclamació de la República ni la mort de Franco.Amb 19 anys, el que he viscut tan sols ha sigut una bona etapa econòmica i després una de les crisis econòmiques més fortes que ha viscut l'Estat Espanyol. He viscut poques coses, políticament, la gran part pèssimes, he vist com la Rita Barberà s'afermançava al càrrec un cop i un altre. He pogut veure com per polítiques de la dreta rància valenciana ens tancaven mitjans de comunicació per ser catalans, i com ens tancaven els mateixos valencians.
No, no he vist les coses més importants al País Valencià, la més important, el canvi produït a les darreres eleccions, que van ser les primeres en les quals vaig tenir la sort de votar. Però el que sí que vaig veure va ser l'acte del 23 d'abril de 2016. Miraré a la cara els meus fills i no els podré contar de primera mà com la gent valenciana, acomodada per naturalesa a queixar-se des del sofà de casa, eixia als carrers i ficava tota l'ànima en cada crit reivindicatiu.
Vaig veure gent plorar, avis amb els ulls com el vidre i amb un somriure que deixava lluir les poques dents que els quedaven. Al costat d'ells, els seus néts, petits lluitadors que de segur que sense saber-ho, formaran part d'un gran capítol de la història del poble valencià.
Al costat meu, pares i mares, fent-se un bes apassionat mentre les dolçaines i els tabals feien sonar la muixeranga amb més sentiment que he escoltat jo. Els seus fills menuts corrien entre la gent feliços, es respirava un ambient favorable, eixe ambient que està a l'aire a les grans ocasions, aquell ambient del dia de Nadal, on la felicitat crea una atmosfera gairebé indestructible.
Amb moltes diferències de pensament, però tots lluitant per una mateixa causa, vaig veure diferents col·lectius, des de reials senyeres, banderes preautonòmiques, nacionalistes, quatribarrades, estelades dels Països Catalans, estelades catalanes, comunistes fins als sindicats. Tots de la mà, aparcant eixes diferències que sempre han ancorat l'esquerra a no aplegar a bon port.
Acabava la manifestació, i escoltes el discurs de diferents col·lectius de l'esquerra independentista a les portes de la plaça de bous, en eixe petit escenari que representa la humilitat d'aquells que fan la seua tasca voluntàriament. Veus com baixa gent del principat, els diferents accents d'una mateixa llengua, escoltes parlar la teua llengua a cada racó. Agafa el micròfon l'Anna Gabriel i el seu missatge cala per la teua sang com una dosi molt forta i sota aquella pluja, la gent continua escoltant i cap persona vol anar-se'n.
La lluita als carrers acaba, millor passem a la plaça, vaig veure com eixa descàrrega d'aigua, que imagine que tant hauran celebrat alguns sectors valencians, servia de neteja a una plaça de bous emprada únicament per a assassinats, aquell vent d'aire fresc que recorre les estances d'una casa molt vella quan ningú ha entrat en anys. Entres i sota la pluja, els primers valents ixen a ballar al mig i de sobte, la pluja desapareix com un miracle diví. Comença a entrar la gent de fora i amb les primeres actuacions es va omplint la plaça. Les parets d'aquell escenari tan espanyol que és una plaça de bous es tornen de colors, de diversitat, amb banderes vingudes des de tots els llocs dels Països Catalans, Castella, Galiza i Euskal Herria.
Un artista darrere d'un altre fan presència a l'escenari principal, des dels més humils fins a alguns ja veterans com Xavi Sarrià, Lluís Llach o Al Tall. L'esperit de les grans ocasions estava dintre dels nostres cossos i l'energia que regalaven a cada cançó és un sentiment.
Amb la tornada a casa no deixava de pensar en allò que acabava de viure, no sé amb certesa si tornaré a veure gent des del carrer de la Pau fins a la plena plaça de l'Ajuntament reivindicant un país valencià lliure, el meu cor em diu que sí.
Pot ser no hi haja viscut cap guerra, ni una dictadura, tampoc una república i els inicis d'una democràcia, però el que sí que he viscut, i contaré ben orgullos, va ser aquella primera revolta dels somriures que es va viure el 23 d'abril a València.
Amb la tornada a casa no deixava de pensar en allò que acabava de viure, no sé amb certesa si tornaré a veure gent des del carrer de la Pau fins a la plena plaça de l'Ajuntament reivindicant un país valencià lliure, el meu cor em diu que sí.
Pot ser no hi haja viscut cap guerra, ni una dictadura, tampoc una república i els inicis d'una democràcia, però el que sí que he viscut, i contaré ben orgullos, va ser aquella primera revolta dels somriures que es va viure el 23 d'abril a València.
Font: 23 d'abril, la revolta dels somriures - Àlvaro Munyoz Hernàndez - La Veu del País Valencià
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada