 |
| Torre del Serral dels Falcons, a Porto Cristo, on morí l'heroi mallorquí Guillem Riera, el 1715, després d'evitar el primer desembarcament de les tropes borbòniques a Mallorca |
Jordi Caldentey | 08 abril 2016
Diumenge passat, dia 4 d'abril, les delegacions de Manacor de l'Obra Cultural Balear i de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, retérem homenatge a l'artiller manacorí Guillem Riera, el qual va perdre la seva vida en la Guerra de Successió en defensa de la sobirania del Regne de Mallorca.
Si pegam una ullada a l'assaig Pólvora i Farina, que podem trobar en el bloc Etziba Balutxo, que és una font immensa i documentadíssima d'informació històrica del nostre país que ens hi ofereix el benvolgut company i compatriota felanitxer Bartomeu Mestre, podem comprovar com, en el context de la Guerra europea anomenada de Successió, -i que, a la vista de com han anat les coses aquests darrers tres segles ben bé la podem anomenar els mallorquins Guerra de Submissió-, quan va esser caiguda Barcelona, dia 11 de setembre del 1714, tot feia pensar que amb quatre grapades envairien Mallorca i, amb un parell de dies, estaria fet d'ella. Però no.
El Marquès de Rubí, virrei de Mallorca, es negà a capitular davant dels enviats d’En Felip V. Quan feia una setmana que era caiguda Barcelona, dia 18 de setembre del 1714, el mateix dia en què es retia la vila de Cardona, el nostre ambaixador internacional Felip Ferran de Sacirera s’entrevistà amb el rei de la Gran Bretanya i d’Irlanda Jordi I per demanar-li la intervenció anglesa a fi de mantenir unida Catalunya a la Casa d’Àustria i que, si això no era possible, Catalunya, amb les illes de Mallorca i d'Eivissa, constituís una República, a fi de mantenir la justícia i de restablir també els privilegis dels regnes d'Aragó i València, abolits pel tractat d'Utrecht.
El Marquès de Rubí mantenia l’esperança que hi hagués canvis diplomàtics per a resistir. Dia 13 d’octubre de 1714, va arribar a Ciutat el general borbònic Dancourt, amb sis vaixells, per tal d'ocupar l’illa. Envià com a emissari al capità Pastrana el qual ofereí a En Rubí 100.000 escuts a canvi de la rendició. El marquès no es va deixar subornar. Va dir que no. Que Mallorca no es retia i continuava la resistència i la lluita. Aquella ferma determinació va fer dubtar les tropes franceses i espanyoles i les naus borbòniques tornaren arrere.
El mes de novembre, l’emperador Carles d’Àustria va felicitar Mallorca per no haver capitulat i va prometre reforços militars des de Nàpols que arribararen mesos després. El marquès de Rubí va reforçar la vigilància de la costa i va mantenir alta la disciplina i la moral de victòria de les nostres tropes. Dia 6 de gener del 1715 va organitzar una demostració de la Coronela de Palma, és a dir, de les nostres forces defensives i, després d’una desfilada, es beneïren les banderes. D'actes com aquell, en va fer a diversos pobles mallorquins.
Dia 4 d’abril de 1715 hi va haver el primer intent de desembarcament borbònic. El jove artiller Guillem Riera, des de la Torre des Serral des Falcons, devora Portocristo, va reparar com s’acostava la flota invasora. Va sonar el corn en senyal d'alarma, així com feien els maulets i, corrents, vengueren trenta homes, armats amb trabucs i ballestes, a enfortir la resistència. Desembarcaren més de tres-cents soldats francesos ben armats. Amb el petit canó de la torre, un falconet que disparava bales com el puny, En Guillem Riera es va posar a disparar sense aturall i amb una punteria que va espantar els invasors. Aquests desconeixien la limitació de les forces que els disparaven des de la costa. Per això tornaren arrere, cametes me valguen i fugiren escapats cap a dins mar. Des d'allà dalt, els milicians mallorquins disparaven disparaven a les totes. També hi disparava el nostre heroi Guillem Riera, però el petit canó, de tanta de temperatura que va agafar, va rebentar i el va ferir amb conseqüències mortals. Gràcies a ell, les tropes borbòniques estarien més de dos mesos a tornar.
El maig de 1715, quan ja era imminent l’ocupació de l’illa, encara un emissari negociava a París les condicions de la nostra rendició, que havien d'incloure el manteniment de les llibertats del Regne de Mallorca i la restitució dels privilegis de tota la Corona d’Aragó. Però les converses varen esser debades. Dia 11 de juny de 1715, sortiren de la Barcelona ja vençuda i ocupada cap a Mallorca 404 vaixells borbònics, que duien 40 batallons d’infanteria i 48 de cavalleria, amb un total de 30.000 soldats, 2.800 cavalls i més de 500 canons. Unes forces ben superiors a les que havien assetjada Barcelona. Dia 15 de juny, aquell exèrcit franco-espanyol va desembarcar a Cala Ferrera, Cala Llonga i Cala Figuera i va començar la invasió.
El desconeixement general que la nostra societat pateix d'aquells fets cabdals demostra que el règim que hem tengut del 1978 ençà ha aconseguit amagar-nos la dimensió nacional de la Guerra de Successió. Ens han fet creure que aquell conflicte va esser purament una simple brega de reis que només va dur una mica de rebumbori a la regió del Principat. Ens han extirpada la memòria històrica de la nostra consciència col·lectiva.
I han fet ben igual amb la nostra cultura, amb el nostre idioma i amb els recursos econòmics que generam, que se'n van i no tornen per, de passada, fer-nos creure que som uns mals gestors i uns mans foradades, com ens ha dóna a entendre cada dia el ministre espanyol Montoro, que ens predica allò que no fa a casa seva, que és que ens enstrenguem encara més la correja i que no ens aturem d'apoquinar.
La Guerra de Successió continua. Ara ja tenim una perspectiva de quatre dècades per veure com en tot moment aquest règim ha procurat davall davall que les llengües de l'Estat que no siguin el castellà no servesquin per gaire cosa fora de l'àmbit familiar, tribal i informal. Per això, tira tira però sense aturar-se, temporades sense fer renou i temporades fent-ne bandera, han anat tancant un darrere l’altre els pocs mitjans de comunicació de masses que hem anat creant, no fos cosa reconstruíssim la nostra consciència de país. Censuraren aquell circuit catalanobalear de la Televisió Espanyola que hi havia la darreria del franquisme i la primeria d'aquesta mica de democràcia que el va succeir, un circuit ara impensable. Tancarren la Ràdio 4, l'emissora de la Radio Nacional de España que emetia la seva programació íntegrament en català. Ja no rebem la RAC 105, l'emissora musical que ens permetia sentir música en català, en anglès i en espanyol, i que cada mitja hora feia un noticiari breu en català. Ja no tenim SOM Ràdio, l'emissora mallorquina que dona a una certa continuïtat a l'oferta musical i informativa que perdérem amb el tancament a les Balears de la RAC 105. Tancaren laTelevisió de Mallorca, l'emissora Ona Mallorca, la passada lesgislatura ja havien censurat a MallorcaCatalunya Informació, el Canal 33 i el 3 24. Tancaren el Canal 9 valencià, així com el Punt 2.Pràcticament no tenim per la televisió futbol en català, perquè saben que el futbol és un fenomen massa de masses per tolerar que puguem triar veure'l en el nostre idioma. I mentrestant, la quantitat de canals de televisió i d'emissores de ràdio en espanyol, no s'atura d'augmentar i de multiplicar-se amb doblers públics.
La Guerra de Successió continua perquè no tenim llibertat de triar lliurement el nostre idioma a les sales de cine. Ni a l'etiquetatge dels productes de consum. Els establiments comercials, oberts a tot el públic, no estan obligats a retolar com a mínim en l'idioma oficial i propi de Mallorca ni a posar personal que l'entengui i que hi atengui els clients. Ni estan obligats a oferir els missatges de megafonia com a mínim en aquest idioma.
Tenen en el punt de mira que el personal de l'administració pública tengui aquesta obligació, que la passada legislatura ja havien abolida, cosa que ens feia l'únic territori del món on un funcionari es podia permetre desconèixer un idioma oficial, obligació lògica i natural, ara sortosament acabada de restablir. Com tenen també en el punt l'ús normal del nostre idioma a les escoles, que també tenen com a objectiu a abatre.
La Guerra de Successió continua perquè som el territori que pateix el dèficit fiscal més alt d'Europa. L'Estat se'n du tot quant vol d'aquí. Amb aquests recursos, no mira prim per fer AVEs sense passatgers i aeroports sense vols però llavors ens plany tornar-nos els 190 milions dels més de 3.000 nets que se'n du cada any, els 190 milions que hem de menester per acabar la via del tren d'Artà, per posar un simple exemple.
Com que les conseqüències d'aquella desfeta són més actuals que mai, diumenge passat l'Obra Cultural, en col·laboració amb l'Assemblea Sobiranista, volguérem retre honors a en Guillem Riera i, amb ell, a tots els herois i a tots els màrtirs que donaren la seva vida en defensa nostra.
És legítim que n'hi hagi que creguin que un dia sortiran interlocutors a Espanya disposats a restituir-nos les institucions i les llibertats que els pobles vençuts en la Guerra de Successió havíem posseïdes durant segles fins abans d'aquells fets, dins la Monarquia Hispànica. És legítim pensar que aquella convivència dels territoris de la Corona d'Aragó en condicions d'igualtat amb els de Castella pugui tornar. Fins i tot que pugui tornar dins una gran Europa unida i protectora de tots els pobles que la integren, amb estat o sense. Com és legítim també que n'hi hagi que dubtin que en surtin mai, d'interlocutors que ens reconeguin com a poble amb dret a existir. És normal, per tant, que n’hi hagi que frissin de reconstruir, sense esperar comprensions de més amunt, aquella Mallorca lliure que perdérem el 1715.
Tant si som d'una sensibilitat com de l'altra, tant si som dels pacients com dels impacients, la causa sobiranista d'En Guillem Riera ens uneix. La causa d'En Guillem Riera és més actual que mai i és la nostra causa.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada