«Si m'he de quedar amb alguna cosa de la nit de dissabte és amb els ulls plens d'il·lusió dels voluntaris i voluntàries que corrien pels passadissos de la plaça, amunt i avall»
Per: Pau Alabajos
Cris Juanico va recordar durant la seua intervenció de dissabte que la darrera vegada que Acció Cultural del País Valencià havia organitzat un concert a la plaça de bous de València havia estat feia setze anys. Ell era damunt l’escenari amb els Ja T’ho Diré, però no va poder actuar-hi perquè hi hagué un avís de bomba i es va haver de desallotjar la plaça ràpidament. Allò va servir d’excusa a les autoritats del moment per a posar creu i ratlla a ACPV i no tornar mai més a cedir l’espai per a muntar macroconcerts com els mítics Tirant de Rock de final dels noranta, que va impulsar, entre altres persones, un enamorat de la música en directe, Vicent Xavier Contrí.
Setze anys després, els artistes valencians hem recuperat una de les últimes places fortes que ens quedaven per a recuperar, si bé és cert que la Gossa Sorda i Calle 13 ja van fer-hi una primera incursió durant la darrera etapa política del Partit Popular.
Una generació que no havia estat mai dins aquella plaça es barrejava amb generacions que recordaven vagament l’edició de l’any 2000. Més de cinquanta músics pujàrem a l’escenari. Alguns com jo, encara no sabíem ni tocar la guitarra quan es va fer l’últim Tirant de Rock i érem espectadors casuals d’aquell esdeveniment que cada any cloïa la manifestació del Vint-i-cinc d’Abril.
Decidir el cartell per a una ocasió històrica com aquesta sempre és complicat i terriblement injust: els permisos són limitats i no hi ha temps material perquè hi actue tothom. Per tant, molts grups i solistes imprescindibles de l’escena musical valenciana no tingueren l’oportunitat de cantar el 23 d’abril. Em sap greu per la gent de l’organització que suà sang dissenyant l’espectacle (dir ‘tu sí, tu no’ degué ser un drama absolut) i féu malabarismes amb els horaris perquè la nit tinguera certa coherència i dinamisme! Es va quedar fora gent extremadament valuosa i estaria molt bé que tots els noms que no arribaren a la impremta es col·locaren als primers llocs de la llista per a les pròximes edicions, que segur que seran igual d’atractives o més, artísticament parlant.
Hi hagué moments emocionalment brutals: Al Tall reunint-se una vegada més per a l’ocasió, la Gossa Sorda acomiadant-se de la València dels ‘camals mullats’, Obrint Pas apareixent per sorpresa en la seua versió ‘unplugged’, Aspencat amb guarnició simfònica amb una caterva de músics sobre les taules, un merescudíssim i necessari homenatge a Ovidi Montllor amb els Ovidi3 i, és clar, la tornada efímera però colpidora, estremidora, de l’incomparable Lluís Llach (i no és un adjectiu gratuït i hiperbòlic, és la pura veritat!).
Per a mi fou un autèntic honor compartir escenari amb aquests monstres (i tants altres que lamentablement no puc esmentar per falta d’espai: no m’ho tingueu en compte, per favor!). Em sent veritablement privilegiat, sobretot per haver pogut dedicar la cançó ‘Utòpics, idealistes, ingenus’ als alumnes de l’institut Lluís Vives. A la vorera d’enfront de la plaça de bous es va sembrar durant el mes de febrer del 2012 una de les llavoretes que acabaria florint en l’anhelat canvi polític. La Primavera Valenciana, els estudiants i les estudiants del Vives defensant des de la trinxera el seu dret a un ensenyament públic de qualitat, aferrant-se a l’esperança com a un clau roent i protegint el seu futur amb ungles i dents.
I parlant de llavors: si m’he de quedar amb alguna cosa de la nit de dissabte és amb els ulls plens d’il·lusió dels voluntaris i voluntàries que corrien pels passadissos de la plaça, amunt i avall. Coordinant de la millor manera possible un espectacle molt difícil de produir, però en el qual col·laboraven de tot cor, sempre amb un somriure a la boca. Fins i tot quan caigueren quatre gotes, s’interrompé una de tantes precioses exhibicions de cultura popular que amaniren l’esdeveniment i quan, durant uns minuts, semblava que s’havia de cancel·lar la nit sencera, no deixaven de somriure. Les deu mil persones que cantaven i ballaven a la graderia i a la pista segurament no se n’adonaren, però hi havia molta gent entre bambolines somiant a l’uníson que un País Valencià més habitable i més digne és possible. I, simplement, aquelles persones s’arromangaren la camisa, posaren les mans en farina i començaren a treballar, a guanyar-se el futur, sense complexos, sense por, sense descans.
Font: Sense complexos, sense por, sense descans | VilaWeb
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada