Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Supeditar la independència a un referèndum pactat suposa renunciar a la independència en la pràctica
Sembla que en els propers mesos es
discutirà sobre un 'referèndum acordat amb l'Estat’. És natural. Per un cantó,
seria desitjable, perquè un escenari d’aquesta naturalesa donaria més garanties
al compliment efectiu dels resultats que assolissin eventualment el 'sí' o el
'no', que són les dues opcions que tenen valor operatiu en un referèndum. Aquest
assumpte no és menor, ja que al mes d’octubre passat es va poder comprovar que
guanyar amb el 'sí' un referèndum d’autodeterminació no implica la possibilitat
d’aplicar efectivament el resultat, si qui l’ha d’aplicar no té prou força per
fer-ho. Perquè el funcionament d’un estat es caracteritza precisament per
l’ostentació del monopoli institucional de la força, que és el que permet
aplicar la llei sobre unes persones en un territori. Això és un estat.
És clar que la limitació que suposa la
manca de força pràctica té una relació inversa amb el suport democràtic que
aconsegueix un projecte polític. I en aquest sentit, el referèndum de l’1
d’Octubre, tot i ser un esdeveniment d’enorme rellevància i impacte en la
política catalana del present i del futur, va tenir una participació limitada al
43% del cens (el 48% si es considerés que la violència policial va impedir el
vot en una part de les taules, tot i que aquest 48% té un cert biaix a l’alça,
atesa la possibilitat de desplaçar el vot a un altre col·legi). Una gran majoria
amb participació inferior al 50% no dona tanta força democràtica com una majoria
amb una participació més alta, ja que dificulta el reconeixement de la
independència i del nou estat que realment és important, el dels ciutadans del
propi territori que s’oposen a la independència; o, si més no, d’una part
significativa, depenent de quina sigui la seva participació en la
decisió.
Ara bé. Que la celebració d’un referèndum
acordat i amb garantia que se'n complirà el resultat sigui un escenari de
sortida del conflicte polític que tenim no vol dir que sigui el que es pot
esperar. De fet, és molt probable (per a mi, segur) que la independència de
Catalunya per via no acceptada (però acatada) per les institucions espanyoles
sigui menys difícil que l’acceptació d’un referèndum d’autodeterminació. No és
tan estrany.
El model de construcció nacional d’Espanya no pot acceptar l’existència de més d’una sobirania dins l’Estat
El model de construcció nacional
d’Espanya, desenvolupat a partir de la llavor francesa, no pot acceptar
l’existència de més d’una sobirania dins l’Estat, al contrari del que sí que
poden fer els models centreeuropeus o anglosaxons. Fa pocs dies José Andrés
Torres Mora, potser el diputat amb més capacitat analítica avui entre els
socialistes a les Corts Espanyoles, escrivia en l’antic far de la progressia
espanyola que “la [nació] espanyola mai va estar dividida entre diversos estats,
i mai ho estarà”.
Aquesta interacció entre els conceptes
'nació' i 'estat' ens diu el què; ens il·lustra sobre els límits de la
construcció nacional espanyola a l'hora d'acceptar una pluralitat de sobiranies.
Com ja deia l’article 1 de la Constitució de Cadis (1812): “La Nació Espanyola
es la reunió de tots els espanyols d’ambdós hemisferis”. I així va ser com, amb
independència darrere independència i estats nous, la nació espanyola va seguir
subsistint, i deixaven de ser ‘nacionals’ els que perdien el DNI (a veure si
s’entén allò de "¿què hi diu al teu DNI?"). La funció històrica de l’estat
borbònic a Espanya ha estat la uniformització nacional, de la qual la
Constitució de 1812 és una expressió clara. En deien liberal: era francès i
prou. I com que és l’Estat el que crea la nació uniforme, només pot haver-hi una
nació dins l’Estat. Aquest concepte, aquest model de construcció nacional, és el
que trencaria un referèndum pactat: la sobirania única dins de l’estat espanyol.
El referèndum certificaria la plurinacionalitat –ja no hi hauria una nació
única–, encara que el resultat fos un 'no' a la independència. En canvi, una
secessió, per dolorosa que sigui com a amputació, permet mantenir la nació
identificada amb l’Estat, encara que una mica més petita; però substancialment
igual: tot en ordre i sota control central.
Mantenir la posició que un referèndum
pactat d’independència és un escenari de sortida del conflicte em sembla
ineludible, perquè seria efectivament la millor solució, i mai ha de deixar de
mostrar-se la voluntat de diàleg. Ara, supeditar la independència a un
referèndum pactat suposa renunciar a la independència en la pràctica. I el camí
ja és prou complicat en la pràctica per reduir addicionalment el cost de la
rigidesa política per part de les institucions centrals. "Abandoneu tota
esperança, els que aquí entreu" és la inscripció que Dante Alighieri troba a la
porta de l'infern a la 'Divina Comèdia'. Entrar al referèndum pactat com a
condició necessària de la independència, al cap i a la fi, té la mateixa
inscripció: “Abandoneu tota esperança”.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada