Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Entre 1901 i 1902 Lenin es feia aquesta mateixa pregunta. En una situació en què molts es pensaven que la Revolució Social podria ser imminent, i davant la dificultat d’acabar amb els vells imperis, qui acabaria essent l’arquitecte de la gran Revolució Soviètica s’interrogava a sí mateix sobre quines podien ésser les millors estratègies per assolir unes finalitats que considerava morals. D’aquí va sortir un tractat polític, complex i contradictori, que molts revolucionaris posteriors van tractar de seguir com si es tractés d’un llibre d’instruccions d’un moble d’Ikea. Tanmateix, a diferència dels armaris suecs, la societat és força més complexa, i el mateix Lenin, amb el seu equip de revolucionaris professionals, van haver d’improvisar sobre la marxa.
La qüestió catalana també requeriria d’un manual d’instruccions com el redactat per Vladimir Ilich Ulianov en el seu exili suís. Tanmateix, resulta molt probable que qualsevol intent de teoritzar sigui summament inútil. Mal que pesi, estem vivint una Revolució, i en aquest accelerats girs del destí, la teoria, si bé necessària, comporta molta necessitat de pràctica. L’aspiració col·lectiva per una ruptura, no tant amb Espanya, sinó amb un estat corcat en les seves estructures franquistes per una plaga de tèrmits franquistes. Una plaga de tèrmits que han enfonsat les llibertats fonamentals i els elements bàsics de tota una democràcia. Uns tèrmits que el procés ha deixat al descobert en la judicatura, la política, l’alt funcionariat, el sistema mediàtic, l’IBEX 35, les forces armades i policials, i ja darrerament, el mateix sistema universitari. La independència, la creació d’una nova República, amb tota la càrrega de contradiccions, asimetries, interessos divergents i malfiances mútues ha empès a una societat heterogènia a compartir una aspiració que molts veuen com a un imperatiu moral.
Després de set anys d’unes mobilitzacions que han evidenciat una mutació profunda del país, i un any després de les turbulències polítiques més fortes que mai haguem viscut, el panorama continua aparentant certa confusió. Tanmateix, hi ha unes quantes veritats indiscutibles. Primera veritat: una porció important, potser majoritària, sens dubte heterogènia, de la societat catalana, sembla abocada a la via rupturista. Es tracta de la ruptura pendent amb el franquisme que la Transició no va poder executar, i és per això que el conflicte no es pot qualificar de nacionalista, sinó que la independència es veu com a la via més factible per posar a la pràctica aquest anhel. Segona veritat, la massa social no recula, com hem pogut comprovar a les darreres mobilitzacions, i que evidencia una capacitat de perseverança llegendària. Allò que potser ha canviat és la consciència temporal, i la idea que el procés serà llarg, que caldrà tenir paciència i establir una velocitat de creuer, combinat d’alguns sprints (com la tècnica d’entrenament dels maratonians anomenada flartek). Tercera veritat: l’estat està espantat. L’exhibició d’unanimisme en estructures com la judicatura -en la resistència a admetre els errors, a concedir la llibertat provisional dels presos polítics o a negar l’empara a l’advocat Boye, en contra dels estatuts que regeixen els col·legis d’advocats- no fa sinó mostrar fragilitat. Només es recorre a aquests actes de cohesió quan la tribu està amenaçada, i efectivament, la qüestió catalana no posa en perill la unitat d’Espanya sinó els privilegis franquistes garantits pel règim del 78. Quarta veritat, el conflicte s’ha internacionalitzat i, sense que la causa catalana desperti simpaties ni entre unes opinions públiques massa centrades en els seus problemes pròxims, ni entre uns estats que miren la qüestió com un maldecap al qual no voldrien fer-hi front, sí ha aconseguit que Espanya, i per extensió la seva ciutadania, hagin recuperat meteòricament la tradicional condició de pària internacional, entre el grup de països -sospitosos habituals- amb institucions corruptes i incompetents, tot ressuscitant els tòpics sobre la intolerància, l’orgull i la picaresca que caracteritzaven la mirada altiva dels europeus centrals. L’opinió pública espanyola no en té ni idea(perquè han estat víctimes -gens innocents- d’una deliberada ocultació) que la seva cotització europea ha caigut al nivell de bo escombraria, i potser va essent hora de reclamar càstig al principal responsable i barra visible, l’ocupant de la Zarzuela.
Ara bé, el desconcert és a banda i banda. Els polítics independentistes, amb un paper ambigu que ha combinat la inducció amb el deixar-se arrossegar pel tsunami de la protesta social, no han sabut respondre a la pregunta de Lenin: què fer? Malgrat la gran resistència de la societat catalana a l’atac del 155, malgrat la supervivència del projecte independentista en situacions desfavorables i amb una evident ofensiva en contra seva, no ha tingut una política mínimament coherent per respondre. De fet, s’ha administrat pitjor el 21-D que el 27-O. La victòria electoral hauria de servir per reivindicar la força del sobiranisme, i ignorar les amenaces d’un poder judicial que és la via jurídica de l’ «A Por Ellos». Carles Puigdemont hauria d’haver estat investit aleshores, i de fet, ho podria ser ara. La Mesa del Parlament ha actuat amb dubtes, i això ha permès que una minoria de jutges i fiscals s’imposin a una majoria social -no només catalana-. El legislatiu català hauria de fer cas omís a les indicacions parcials de l’estat (que no s’aguanten ni tan sols des de la seva matussera legislació). Les autoritats electes haurien d’alliberar els presos, encara que aquests s’hi resisteixin. Les lleis de desconnexió s’haurien d’aplicar. Els processos judicials en marxa contra més d’un miler de ciutadans anònims haurien d’ésser anul·lats via decret legislatius i actes massius. Probablement la voluntat de fer servir la repressió frena els responsables polítics que passen més temps lamentant-se que improvisant solucions. Tanmateix el que és clar és que, facin el que facin, la voluntat de les estructures franquistes de l’estat és destruir-nos com a societat, sigui per la via ràpida o lenta. La diferència és que la capacitat d’autogestió, autoorganització i determinació de centenars de milers de militants independentistes són els qui poden actuar per fer realitat el moble d’Ikea de la República. No té gaire sentit discutir sobre el llibre d’instruccions, sobre la viabilitat de l’armari, sobre si es posa d’una manera o d’una altra. Les revolucions, malgrat que es puguin teoritzar i planificar amb detall, s’acaben improvisant. I, fins i tot, en el legítim i raonable desig d’establir una via pactada, (difícil quan el govern espanyol no mana ni pren decisions per no quedar en evidència davant l’actuació il·legal, unilateral i autònoma dels poders fàctics), només la combinació de la fermesa dels representants polítics i l’acció i pressió del carrer, pot permetre el canvi.
Font: http://revistamirall.com/2018/09/18/que-fer-2/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada