Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Quan l'advocat de Clara Ponsatí ens diu que Espanya ens ha parat una trampa ens adonem fins a quin punt és veritat. Fins a quin punt és cert que ens han forçat a mirar només el judici per deixar passar el temps i que la República no siga cap realitat»
L’altre dia, el diputat de la CUP Carles
Riera demanava un ‘desbordament popular perquè els partits i institucions
catalanes tornin a trencar amb l’estat’. Ho deia justament després d’un Onze de
Setembre que tornava a proclamar, al carrer i sense deixar cap marge de dubte,
que la majoria social independentista és partidària de fer efectiva la República
immediatament. De seguida, ahir diumenge, vàrem presenciar un pas més en una
cosa que potser és el començament del retorn del pèndol.
Convocats espontàniament per uns joves
acampats a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, sense cap suport institucional
ni de cap partit, ahir milers de ciutadans van impedir que l’extrema dreta hi
entrés. Van ocupar la plaça i la van defensar plens de dignitat, amb un canvi
d’actitud significatiu dels Mossos que convé que no perdem de vista tampoc. Va
ser una acció encara minoritària, però que tenia tot l’aire de les jornades
revolucionàries de l’octubre passat. Hores després, milers de persones es van
tornar a congregar de manera espontània davant les presons, com passa fa
setmanes, demostrant la persistència i la fermesa que arriba del carrer, aquest
impuls gegantesc que travessa la nostra societat.
La política és feta de sensacions. I
aquests darrers dies n’hi ha de clares. D’una banda, es constata un apoderament
ben clar del bloc independentista. D’una altra, hi ha la feblesa com més va més
acusada del bàndol espanyolista. Rivera, curiosament tornat, encadena error rere
error i les seues convocatòries es compten per fracassos. Els socialistes
comencen a dir que cal alliberar els presos, espantats per què els puga passar,
però com si això no fóra a la seua mà. I les polèmiques a Madrid, màsters,
carreres, ministres que han de dimitir, bombes que ara venem i ara no, fan
pensar en un estat notable de desconcert, en què no saben com encarar els seus
problemes.
En aquest context, aquest desbordament
popular del qual parlava Riera no ha de passar per força, però tinc la intuïció
que ara podria passar en qualsevol moment, amb qualsevol excusa. Perquè una part
important del sentiment de la gent del carrer ha començat a canviar.
Si arriba, serà d’una importància
decisiva, perquè la situació del govern i del parlament no és la ideal. D’ençà
que varen acceptar que els tribunals marcassen qui és president i qui pot estar
en el govern o fins i tot ara ja qui pot ser diputat, ERC i Junts per Catalunya
van enfilar un camí que no promet ni estabilitat ni avanços, malgrat l’esforç
constant i tenaç del president de la Generalitat. Però ara s’ha arribat, sembla,
al final. Han ajornat la decisió sobre la substitució dels diputats presos i
exiliats durant setmanes, però ara sí que l’hauran de prendre en públic i tot
indica que no hi ha ni hi haurà cap acord. Per tant, veurem com el govern es
trenca amb ERC votant perquè els diputats siguen substituïts i Junts per
Catalunya negant-se a llevar-los els drets. La CUP ja ha deixat clar que no està
d’acord amb gairebé res d’allò que fa el govern, de manera que el front
institucional sembla que comença esberlar-se i que s’acosten unes eleccions que
segurament implicaran desaprofitar, lamentablement, les noves oportunitats de
fer la República que aquesta tardor tindrem damunt la taula. Sobretot arran del
judici.
És en aquest context que situe aquest
repunt de la reacció ciutadana, el ‘desbordament’, com a gran interrogant.
Perquè no podem passar per alt que, tot això que fan els partits polítics que
ens deixa desconcertats i desarmats, ho fan precisament aprofitant que no hi
reaccionem. L’existència de presos i exiliats amb tot allò que significa fa que
el carrer no s’atrevesca a encarar-se per res amb els polítics independentistes.
Que ens coste molt dir-los que això no és el que haurien de fer. Però la qüestió
és que aquesta gràfica encreuada entre el límit d’allò que es pot fer des d’un
govern en aquestes condicions i allò que la gent demana i exigeix sembla que
arriba al punt d’encreuament. I hi ha veus, com la d’Aamer Anwar en el discurs
de la Diada passada o en l’entrevista que vàrem publicar a VilaWeb, que les
comencem a escoltar molta gent amb una disposició d’ànim molt distinta de la de
setmanes enrere.
Quan l’advocat de Clara Ponsatí ens diu que Espanya ens ha parat
una trampa ens adonem fins a quin punt és veritat. Fins a quin punt és cert que
ens han forçat a mirar només el judici per deixar passar el temps i que la
República no siga cap realitat. Anwar diu: ‘Hi ha dues opcions, realment. Una és
alliberar els presos i esperar-ne les conseqüències, que probablement seran la
liquidació de l’autogovern. O bé aconseguir la independència.’ I quan ho diu,
amb aquell to racional que gasta, amb tanta claredat conceptual, el contrast
entre el programa tan esquelètic del govern i la voluntat tan immensa del carrer
s’il·lumina i s’aclareix de sobte. Tant, que és a partir d’això que ens adonem
que, si la gent se’n fa conscient, podria passar qualsevol cosa en qualsevol
moment. El desbordament.
Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/un-desbordament-que-podria-passar-en-qualsevol-moment-editorial-vicent-partal/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada