traducció - translate - traducción

6.10.11

2 - Nova Planta: «por justo derecho de conquista» (ARAGÓ I VALÈNCIA)

La conquesta borbònica d'Aragó i València
Articles principals: Batalla d'Almansa, Furs aragonesos, i Furs valencians
Derrotat l'exèrcit borbònic, les tropes austriacistes es llençaren a l'ofensiva per conquerir Madrid, ciutat que van prendre fàcilment al cap de pocs mesos, però de la qual van haver de retirar-se davant el rebuig de la població i l'arribada de tropes franceses per reforçar l'exèrcit borbònic. Aquest va perseguir l'exèrcit austriacista fins a derrotat-lo a la Batalla d'Almansa el 1707, fet que poc després va permetre a les tropes borbòniques la conquesta i ocupació militar del regne de València i el regne d'Aragó. El 8 de maig la ciutat de València es rendeix a Berwick i el 26 de maig el duc d'Orleans entra a Saragossa.[83]
El 29 de juny de 1707 Felip V de Castella emetia a Madrid el decret que abolia els furs aragonesos i els furs valencians, acusant aquests regnes del delicte de rebel·lió i apel·lant al just «dret de conquesta», quedant derogat el règim constitucional, el sistema legislatiu i les institucions d'autogovern, així com també el dret privat i el dret públic d'ambdós estats de la Corona d'Aragó.
Abolició del règim constitucional d'Aragó i València
Després de la Batalla d'Almansa (25 d'abril1707) Felip V al·legà el
«dret de conquesta» per derogar el règim constitucional de la
Després de la Batalla d'Almansa (25 d'abril de 1707) i la subsegüent conquesta borbònica del regne de València i delregne d'Aragó, al Despacho es formen dues faccions: els radicals, encapçalats per Michel-Jean Amelot, Francisco Ronquillo Briceño, el duc de Veragua, el duc de San Juan i, sobretot, Melchor Rafael de Macanaz, que eren partidaris d'abolir els furs d'aquests territoris sense dilació mitjançant reial decret; i els moderats, com el duc de Medina Sidonia, el comte de Montellano i el comte de Frigiliana, que veien més oportú no observar-los sense cap altre mesura particular.[83]
Al final s'imposà la tesi radical, redactant Amelot i Macanaz el decret d'abolició dels furs d'Aragó i de València, que derogava tot el sistema constitucional d'ambdós regnes.[83]
Aquest fou promulgat per Felip V al Palacio del Buen Retiro de Madrid el 29 de juliol de 1707 (Reial Decret de 29-VI-1707).
L'abolició es justificava al·legant el delicte de «rebel·lió» que haurien comès al faltar al jurament de fidelitat al rei que se sumava al «dret de conquesta»[84] tal com diu explícitament «s'afegeix ara la del just dret de la conquesta que d'ells han fet últimament les meves Armes amb el motiu de la seva rebel·lió», i s'atorgava la sobirania absoluta per donar o treure lleis obviant explícitament el règim pactista propi dels estats de la Corona d'Aragó «un dels principals atributs de la Sobirania és la imposició i derogació de les lleis». A totes aquestes justificacions, el drecret redactat per Melchor Rafael de Macanaz assenyalava, a més, la seva voluntat de reduir tots els dominis del rei a les lleis de Castella «reduir tots els meus regnes d'Espanya a la uniformitat d'unes mateixes lleis, usos, costums i tribunals, governant-se igualment tots per les lleis de Castella tan lloables i plausibles en tot l'Univers». Resolia finalment abolint i derogant totes les institucions d'autogovern i el mecanisme legislatiu basat en el pacte entre el regnum i el rex en les corts: «He jutjat convenientment abolir i derogar completament, com sens dubte dono per abolits i derogats, tots els referits furs, privilegis, pràctica i costum fins aquí observades en els referits regnes d'Aragó i València». D'aquesta manera quedaven abolits:
La Nova Planta absolutista de València
La segona part del Reial Decret de 29-VI-1707 establia com serien governats a partir d'aleshores ambdós territoris. Invocava, novament, la seva voluntat de reduir tots els seus dominis a que «es redueixen a les lleis de Castella, i a l'ús, pràctica i forma de govern que es té i ha tingut en ella i en els seus Tribunals sense cap ni una diferència». L'abolició dels furs significava també que quedaven abolides les jurisdiccions pròpies dels valencians i els aragonesos, quedant abolits els privilegis d'estrangeria dels dos estats de la Corona d'Aragó. El fet de perdre la pròpia jurisdicció era presentat en el decret no com una pèrdua, sinó com un avantatge assenyalant que a partir d'aquell moment «podent obtenir per aquesta raó els meus fidelíssims vassalls els Castellans oficis i càrrecs a Aragó i València, de la mateixa manera que els Aragonesos i Valencians han de poder d'ara endavant gaudir-los a Castella sense cap distinció».
Aquesta disposició era explícitament presentada com una recompensa als seus súbdits castellans per haver-li estat fidels «facilitant jo per aquest mitjà als Castellans motius perquè acreditin de nou els efectes de la meva gratitud, dispensant en ells els majors premis, i gràcies tan merescudes de la seva experimentada i copel·lada fidelitat», i interpretava que pels aragonesos i valencians també seria una avantatge. A la pràctica però, allò que succeí fou que els castellans, que tenien una majoria demogràfica notable respecte de valencians i aragonesos, passaren a ocupar llocs de responsabilitat a Aragó i a València. Finalment el decret establia que a partir d'aleshores els regnes d'Aragó i València s'haurien de governar amb unes institucions estructurades que «es governin i manegin en tot i per tot com les dues Cancelleries de Valladolid i Granada, observant literalment les mateixes regalies, lleis, pràctica, ordenances i costums que es guarden en aquestes, sense la menor distinció i diferència en res».
L'agost del 1707 es formà la Cancelleria de València tal com havia disposta el Reial Decret de 29-VI-1707, que després seria complementat per la Reial Cèdula de 7-X-1707, seguint l'estructura de les Chancillerias de Valladolid i Granada. Durant aquest període Melchor Rafael de Macanaz fou nomenat Jutge de Confiscacions i tingué confrontacions amb l'arquebisbe de València arran de les regalies. El sistema imposat a València fracassà per les friccions amb el Capità general de València, i pel Reial Decret de 11-VI-1716 la Cancelleria de València fou reduïda a nivell de Reial Audiència tenint la mateixa planta que la Reial Audiència d'Aragó (borbònica). Com a òrgan de govern quedà presidida i subordinada al Capità General de València i com a òrgan de justícia territorial estava presidida pel Regent i subordinada a les resolucions del Consell de Castella. Com a òrgan de justícia estava constituïda per tres sales -dos per assumptes civils i una per criminals-, amb 4 oïdors a la sala del civil, 5 oïdors a la sala criminal, i un fiscal que posteriorment fou ampliat a 2. Al passar a tenir el mateix ordenament jurídic tant civil com criminal que els castellans, aquests deixaren d'esser estrangers a València i els funcionaris començaren a esser nomenats des de Madrid. La llengua de l'administració passà a esser el castellà, quedant-ne postergat el valencià.
  • Reial Audiència de València (borbònica)
    • Institució: Reial Decret de 29-VI-1707 / Reial Cèdula de 7-X-1707 / Reial Decret de 11-VI-1716
    • Presidència: capità general de València, i en afers estrictament judicials el Regent.
    • Funcions: Com a òrgan de govern subordinada al capità general de València; com a òrgan de justícia territorial subordinada al Consell de Castella.
    • Composició: 1 Regent, 4 oïdors per als afers civils -en una sala, ampliada després a dos - i 5 oïdors per als criminals -una sala-, 1 fiscal. Posteriorment es creà una segon fiscalia.
Uniformisme imperfecte: Privilegis per a botiflers i concordats
L'única salvedat de les disposicions del Reial Decret de 7-VI-1707 fou la que atenyia a la jurisdicció eclesiàstica, per bé que s'especificava que aquesta salvedat era fruit no de la seva voluntat del monarca sinó perquè es podia abolir «en conseqüència de les concòrdies ajustades amb la Seu Apostòlica». Aquestes salvedats de la jurisdicció eclesiàstica foren especificades en la Reial Cèdula de 7-IX-1707. Però l'abolició de tot el sistema foral aixecà polèmica entre els mateixos aragonesos i valencians que havien estat lleials a Felip V. Aquests adreçaren consultes i peticions al respecte de si els privilegis de que gaudien havien quedat, o no, també abolits. El més següent, per mitjà del Reial Decret de 29-VII-1707, Felip V clarificà que es mantenien els furs i privilegis d'aquells que li havien estat fidels i bons vassalls, no volent que «en ningun caso puede haberse entendido con raxon fuese mi Real ánimo notar, ni castigar como delinqüentes á los que conozco por leales : pero para que mas claramente conste de esta distincion, no solo declaro, que la mayor parte de la nobleza, y otros buenos vassallos del estado general, y muchos pueblos enteros han conservado en ambos reynos pura é indemne su fidelidad». En base al reconeixement de la seva lleialtat «Tambien les concedo la manutencions de todos sus privilegios, esenciones, franquezas y libertades concedidas por los Señores Reyes mis antecesores, o por otro justo título adquiridas, de que mandaré expedir nuevas confirmaciones á favor de los referidos lugares, casas, familias y personas, de cuya fidelidad estoy enterad». Però recordava que els privilegis només es mantenien per a particulars i municipis fidels, doncs això no afectava al nou sistema de govern d'ambos regnes recordant, novament, que «Y porque mi Real intencion es, que todo el continente de España se gobierne por unas mismas leyes». Aquest uniformisme asimètric s'acabà de sancionar el 1708, quan amb per la Reial Resolució de 5-XI-1708 Felip V resolgués el manteniment dels furs alfonsins, una legislació aragonesa vigent al regne de València i que afectava a municipis fundats de quinze veins.
Annexió d'Aragó i València al Consell de Castella
Batalla de Saragossa (20 d'agost de 1710)
Si ja pel Reial Decret de 9-VI-1707 estaven abolits i derogats tot el sistema polític, legislatiu, jurídic i àdhuc social d'Aragó i València, i passaven a ser governats per les lleis de Castella, esdevenint a partir d'aleshores una jurisdicció castellana, l'annexió definitiva es donà pel Reial Decret de 15-VII-1707, pel qual s'abolia i es derogava el Consell d'Aragó, i totes les disposicions d'Aragó i València passaven a estar sota la jurisdicció i a ser governats pel Consell de Castella. L'impuls definitiu vingué, novament, de la mà de Melchor Rafael de Macanaz, que argumentà que ja no era necessari el Consell d'Aragó.
Legislació

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.