traducció - translate - traducción

20.10.11

Civisme lingüístic


Publicat al Diari de Barcelona el 9 de gener del 1992. 
Amb els valors cívics passa una mica com amb les paraules i és que són molt difícils de canviar, perquè funcionen com a axiomes, o sigui, com a coses indiscutibles, gairebé inconscients. Enterrem expressions envellides perquè ja no ens fan falta; per exemple, mocador de farcell. Instaurem valors nous perquè ens calen; per exemple, el civisme ecològic. Però capgirar un costum molt arrelat és francament difícil. Ara, si la nostra societat nacional no genera un civisme lingüístic nou i contrari a l'imperant des de fa dècades, mai no arribarem a veure la plenitud del català.
Un civisme lingüístic nou, sí. El vell ja el coneixem. Obliga els catalans a enraonar en castellà als forasters. Per què? Doncs perquè sí. Que perquè sí no és cap raó? Doncs perquè parlar en català a la gent de fora "és de mala educació" i "és una falta de respecte". Vet aquí dues frases desafortunades que han fet fortuna. Com també el costum d'adreçar-se en castellà als desconeguts. I el de passar-se al castellà quan en un grup hi ha algun castellanoparlant. Però avui dia els castellanoparlants de la nostra àrea idiomàtica no són forasters, viuen aquí, molts hi han nascut i tot; a més, entenen el català. I la gran majoria dels forasters de debò -els turistes- no saben ni català ni castellà.
Els catalanoparlants que enraonem a tothom en català som quatre gats, tenim un costum que és una excentricitat. Gràcies a la política lingüística d'aquests anys, que ha treballat molt la imatge del català, és una excentricitat amb prestigi, això sí. A més, entre els catalanoparlants que es passen cada dos per tres al castellà regna una certa mala consciència. Vivim un canvi de la percepció, de l'actitud general, però encara no del comportament.
Que els catalanoparlants visquin en català és una cosa que no es pot aconseguir només des de les institucions. Aina Moll, fa prop de quatre anys, declarava: "Jo no puc posar una pistola al pit de la gent. Només puc reclamar-ho i fa vuit anys que ho reclamo! I els castellanoparlants, molts d'ells, ho reclamen i no ho aconsegueixen. N'hi ha que ja es pensen que els volen marginar: si els demano per favor que em parlin en català i no ho fan deu ser que no me'n volen parlar. És la rutina, és l'hàbit aquest que està infiltrat fins al moll dels ossos."
Hem arribat al coneixement, almenys passiu, del català entre gairebé tota la població. I a la mala consciència dels qui haurien d'enraonar més en català i no ho fan. I al prestigi de l'excentricitat de parlar a tothom en català. Però el gran canvi qualitatiu seria que el gruix dels catalanoparlants enraonessin sempre en català i que els altres s'incorporessin activament al català, perquè, ben mirat, això del bilingüisme passiu, que un enraoni en una llengua i que l'altre contesti en una altra, és una cosa de bojos, de manera que hauria de ser una pràctica de transició, que duri només uns quants anys.
Quants? Doncs fins que arribi la convicció i sobretot el costum real de parlar tot el dia en català. Per què? Doncs perquè sí i, a més, perquè passar-se al castellà sense necessitat "és de mala educació" i "és una falta de respecte". Si el nou civisme lingüístic, que ja existeix en alguns ambients, es generalitza entre nosaltres en tan pocs anys com s'ha estès el civisme higiènic, la normalització del català anirà com una seda. Si no, malament rai.
Aquest article meu del Diari de Barcelona va rebre el premi Serra i Moret, concedit per la Direcció General d'Acció Cívica de la Generalitat de Catalunya. Reprodueixo el tros de l'acta que fa al cas, datada a Barcelona el 6 d'abril del 1992. Fa així: "El jurat del X premi per a obres sobre civisme Serra i Moret, integrat per Albert Abril, Francesc Candel, Joaquim Ferrer, Antoni Kirchner, Ignasi Riera i Oleguer Sarsanedes, en l'apartat d'articles periodístics, vol destacar l'elevada participació i la qualitat dels treballs presentats i atorga el guardó al titulat Civisme lingüístic de Joan Tudela. El jurat menciona com a finalista l'article Els drets dels xaperos d'Ivan Tubau i fa una especial menció del conjunt d'articles presentats per Salvador Cardús i Teresa Pàmies i del presentat per Santiago Cucurella. Aquest veredicte ha estat adoptat per majoria."

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.