traducció - translate - traducción

19.10.11

EL CAFÉ DE LOS CATALANES

“El Café de los Catalanes” de Buenos Aires i la independència argentina (1799-1873)

El 1799 obrí el primer cafè de Buenos Aires, anomenat “Café de los Catalanes”. S’hi reunia una part significativa de la nombrosa colònia catalana a la capital del virregnat espanyol del Riu de la Plata. En l’època de les invasions angleses dels anys 1806-1807, durant les quals l’exèrcit britànic arribà a conquerir Buenos Aires dues vegades, fou lloc de concentració d’alguns dels integrants de les companyies de voluntaris catalans que lluitaren contra els anglesos. Aquests combatents eren anomenats miñones i tingueren un paper molt destacat en la sorprenent victòria dels defensors davant l’exèrcit de la potència marítima més poderosa de l’època. L’èxit militar crioll, amb l’ajuda de voluntaris peninsulars -catalans, bascos i gallecs, en bona mesura- i sense suport de l’exèrcit espanyol, incapaç de trencar el bloqueig anglès per mar, va infondre orgull i confiança als habitants del Riu de la Plata, i els va allunyar encara més de les corruptes i inoperants autoritats virregnals.
De fet, el malestar dels criolls amb la dependència de l’imperi hispànic havia anat creixent al llarg del segle XVIII i inicis del XIX arran de diversos conflictes d’interessos entre la colònia i la metròpoli, així com per l’ascens d’una nova elit criolla educada a Europa i influïda per plantejaments liberals i per l’establiment a la regió de comerciants que, com els catalans, aportaven noves formes d’organització del treball i un esperit de rebuig contra l’absolutisme. La invasió napoleònica de la península Ibèrica el 1808, el buit de poder que ocasionaren les abdicacions de Carles IV i el príncep Ferran a Baiona el maig del mateix any, els pocs representants dels espanyols d’Amèrica a les Corts de Cadis iniciades el 1810 –sobretot en comparació amb el volum de població que ja tenia el continent respecte la península-, acabaren d’obrir la porta a les reclamacions d’autogovern i, fins i tot, a les primeres proclames obertament independentistes.
Una part significativa dels catalans assentats al Riu de la Plata van optar per la via independentista i el Café de los Catalanes es va destacar per esdevenir la seu del bàndol rupturista; en contraposició amb l’altre gran cafè del moment a Buenos Aires, el Café de Marco, que acollia majoritàriament els partidaris del manteniment del virregnat. En aquella època, les tertúlies polítiques i les conspiracions de tot ordre es produïen sovint en aquests cafès. La revolució del 25 de maig de 1810, punt d’arrencada del procés que culminaria el 1814 amb la declaració formal d’independència, va gestar-se, entre d’altres indrets, però molt particularment, al Café de los Catalanes.
I d’entre els catalans que es van significar al costat de la majoria criolla en favor del nou estat, cal destacar, especialment, els comerciants mataronins Domènech Matheu (Mataró, 1765–Buenos Aires, 1831) i Joan Larrea (Mataró, 1782–Buenos Aires, 1847), ambdós membres del primer govern del nou país i els únics nascuts a la península que hi foren admesos. Matheu arribà a ser president del govern durant alguns dels moments més crítics en la lluita contra la reacció de l’exèrcit espanyol i, seguidament, fou nomenat director de la fàbrica d’armes i fusells del nou estat, mentre que Larrea esdevingué president de la cambra legislativa constituïda el 1814 i ocupà posteriorment el càrrec de ministre d’Hisenda. Tots dos, tant per la formació rebuda a Catalunya com per la seves decisives aportacions econòmiques, apuntalaren el nou estat durant els primers anys de la seva existència.
Però el Café de los Catalanes tenia una altra particularitat interessant. Des de la seva sala de billars es podia accedir directament al Coliseo Provisional, teatre inaugurat l’any 1804 en un edifici adjacent. I, precisament, el director de l’orquestra estable del teatre era un altre català establert a Buenos Aires: el músic Blai Parera, nascut a Múrcia de pares catalans el 1776, però que ja de petit visqué i estudià a Mataró. Blai Parera compongué el 1813 la música de la Marcha patriótica, peça que esdevindria himne nacional argentí. Després de viure, entre d’altres ciutats, a Buenos Aires i Rio de Janeiro retornà a la capital del Maresme, on morí l’any 1840.
El Café de los Catalanes desaparegué l’any 1873. Estava situat a la cantonada dels actuals carrers Perón i San Martín, al bell mig de la capital argentina. Fóra bo que hi hagués un record de la seva existència en aquell indret i que se’n pogués estudiar amb més profunditat la seva història, tant interessant per l’Argentina com per Catalunya.
Respecte el fet que fos el primer cafès que existí a Buenos Aires, resulta interessant tenir en compte l’article d’Armand Sanmamed: “Barcelona, ciutat pionera dels cafès”.
Ramon Freixes Sala
Historiador

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.