Núria Cadenes - Secretària de Formació de Solidaritat Catalana
26.10.2011
Hi havia, no fa pas tant de temps enrere, en aquest país, una mena d’endevins de la catàstrofe amb la curiosa habilitat de posar-se automàticament l’hàbit de predicadors de la fi del món cada vegada que sentien parlar d’independència (o dels seus circumloquis o parents semàntics: autodeterminació, dret de decidir, sobirania, etcètera). Era allò del sí, és clar, jo prou que ho voldria, és bonic d’imaginar, però... I després del però s’obria la Terra i ens engolia a tots.
Perquè independència, per a aquests tergiversadors de les percepcions, era sinònim de perill, d’intempèrie, de no juguis amb el benestar de les persones. No pas la independència dels estats constituïts, entenguem-nos: això no solia pas despertar els sinistres averanys. Només el desig d’independència.
En tot cas, aquest discurs de llamps i trons i grans desgràcies fa temps que, sortosament, sembla que no acaba de saber com continuar traient el nas. Potser perquè hem vist i constatat ben recentment l’evidència que no passa res, que nous estats compareixen al tauler de joc, que se’n surten i que el món no s’ha esberlat. Potser perquè resulta que al nostre voltant cada vegada més gent s’ho planteja, i més seriosament, i encara és hora que caigui el cel sobre els seus caps (no hi ha mimetismes que valguin, en aquests afers, però sí estímuls, i a fe que això que passa a Escòcia ho és). Potser perquè, ben mirat, si hi ha res que faci angúnia, a aquestes alçades de la pel·lícula, no és pas l’emancipació sinó la possibilitat de romandre gaire més temps sotmesos als interessos d’Espanya: fan basarda les conseqüències de l’espoliació, la precarització galopant, l’aprimament del teixit productiu, l’animadversió que l’estat demostra envers el corredor mediterrani (és que fins i tot quan prova de dissimular se li escapen les intencions per totes bandes), fa terror l’atac contra el català a l’escola.
Vet aquí la perspectiva que espanta: romandre com fins ara, enfonsant-nos a ritme del porrompompero. Això sí que fa basarda. La independència? Ja ho diu la cançó: “Uh! Oh! No tinc por!”
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada