traducció - translate - traducción

9.10.11

LA RENAIXENÇA VALENCIANA

Etapa inicial (1833-1859)

Bust de Constantí Llombart als Jardins del Real.
Un dels màxims representants de la Renaixença,
partidari de reivindicar aspecteslingüístics i nacionals.
Finalment s'imposà la tesi contrària, la de Llorente
partidari de mantindre una actitud merament literària
Els orígens sobre la Renaixença al País Valencià s’han centrat en la discussió de considerar la Renaixença o bé com una filla o una conseqüència de la Renaixença a Catalunya, o bé com un moviment nascut autòcton.
Joan Fuster el 1956 afirma que "La Renaixença valenciana será un fillol de la Renaixença del Principat, i no, com Ros i Galiana podien fer preveure, una prolongació del moviment local setcentista innervat pels clàssics.[1]Opinió, però, força categòrica que el mateix Fuster sembla evitar en el seu famós llibre Nosaltres, els valencians i que finalment matisa el 1973 on apunta el coneixement dels clàssics i les propostes de dignificació del Valencià anteriors a la meitat del segle XVIII.[2]
Sanchis Guarner per la seua banda, considera que l’origen de la Renaixença valenciana està motivat en gran part per l'arribada de Marià Aguiló com a cap de la biblioteca universitària, qui va engrescar dos joves estudiants de Dret: Teodor Llorente i Vicent Wenceslau Querol a escriure versos en vernacle[3]
Estudis recents de Vicent Simbor Roig (professor de la Universitat de València)[4][5] confirmen que la Renaixença valenciana va ser un moviment nascut autònom, amb una etapa inicial de 1833 a 1859, l'any de la incorporació i immediat cabdillatge de Teodor Llorente, que enceta una nova etapa: l'etapa de la maduresa.
Simbor assenyala una sèrie de precedents que suposen un fil conductor sense interrupcions des de finals del XVIll, fins a la consagració de la Renaixença, el 1859. Aquests precedents s’estenen des de les apologies i reivindicacions de la llengua del segle XVIII: Joan Baptista Escorigüela, Manuel Joaquim Sanelo o Marc Antoni d'Orellana, i arriben al segle XIX tot manifestant-se en els dos sectors renaixencistes: el sector culte i el sector populista.
D’una banda, en el sector culte trobem un moviment progressivament creixent. D’entre totes les manifestacions Vicent Simbor en destaca:[6]
  • El 1830 trobem el poema «En los dies del nostre Rey Fernando», aparegut el 30 de maig al «Diario de Valencia», obra d'un Antoni M. Peyrolon
  • El 1831 el liberal Vicent Salvà escriu el poema «Lo somni»
  • El 1833 trobem L'Oda "La Patria", publicat per B. Carles Aribau en la revista "El Europeo". Este poema data simbòlicament l'inici de la renaixença.
  • El 1840 veuen la llum pública els dos primers poemes de Tomás Villarroya «Canzó. Per a el Álbum de la Senyora Antonia de Montenegro» [7] i «Canzó. A la mort del pintor valencià D. Antoni Cabana» [8]
  • El 1844 Pasqual Pérez i Rodríguez publica el poema dedicat a «A Sa Majestat la Reina Donya Maria Cristina», i Josep Joaquim Agulló publica “el Fèix”
  • El 1852 Josep M. Bonilla publica un poema extraordinari, atés que, fa servir un model de llengua equilibrat entre el “llemosí” cultista i la llengua castellanitzada dels populistes
  • El 1855 Amb motiu del quart aniversari de la canonització de sant Vicent Ferrer els poetes valenciana acorden formar una Corona poética on el català té una presència rellevant.
  • El 1857, veuen la llum pública les primeres poesies «llemosines» de Llorente
  • El 1859 Llorente participa en dos actes poètics amb obra seua en català
D’altra banda, en el sector populista Vicent Simbor destaca:[9]

Etapa de plenitud (1859-1909)

Seguint Vicent Simbor[9] el 1859 se celebra el primer certamen poètic i el primer èxit de Llorente, tothom coincideix a establir aquesta data com a inici de l’etapa de plenitud de la Renaixença valenciana. Quant a la data de finalització hi ha diversitat d’opinions. Així hom estableix el 1893, mort de Constantí Llombart. O el 1902, any en què el Vicepresident de Lo Rat Penat pronuncia el discurs titulat De Regionalisme i Valentinicultura que incita, per fi, a la implicació política dels renaixencistes. O el 1904, fundació de l’entitat política València Novaque es proposa forjar una Solidaritat Valenciana a l’estil de la catalana. O el 1909 any de l’esposició regional i en què Llorente és coronat com a poeta oficial de València i vitorejat als crits de “Visca la llengua valenciana!”, “Visca València Lliure!” que foren contestats per la comitiva oficial al crit de “Viva Valencia española!” [10]
En aquesta etapa de plenitud distingim dos moments diferent: un primer, de 1859 a 1874, dominat per Llorente i el seu grup conservador; i un segon, de 1874 a 1909, en què s’incorpora Constantí Llombart i el seu grup progressista.
Lideratge de Llorente i el seu grup conservador (1859-1874)
A partir de la celebració del certamen poètic en commemoració del IV centenari de la mort d'Ausiàs March (el 1859), la Reinaxença al País Valencià entra en una nova etapa hegemonitzada per un nou grup d'escriptors que s'incorporen al moviment renaixencista a partir de la dècada dels cinquanta i que reconeixen en Teodor Llorente com a líder. A banda el mateix Teodor Llorente, es tracta de Vicent W. Querol, Jacint Labaila, Rafael Ferrer i Bigné i Félix Pizcueta.
És a partir d’aquest moment que la Renaixença valenciana assumeix un programa concret controlat per un líder i els seus seguidors. Per poder assolir els seus objectius els renaixencistes compten amb el control de diversos periòdics (“La Opinión” i “Las Provicias” en mans de Llorente) i amb tot el poder de la classe dirigent.[11] No obstant això, aquest poder no va ser en la pràctica usat per a res que no fos la desvirtuació de la mateixa Renaixença: el grup llorentí li marcà unes pautes que l'havien de conduir irremeiablement a l'anihilació.[9] Tampoc els escriptors de la premsa política i satírica ni els sainetistes (Eduard Escalante, Francesc Palanca i Roca, Joaquim Balader, Antoni Roig i Civera, Francesc Tordera i Lledó, Lluís Gonzaga Llorente i de las Casas, Juli Puig, Gaietà Salelles i Cardona, Josep Roman, Josep Merelo i Enric Pérez Ferrandis) es plantejaren ser una possible alternativa, ja que mai sentiren que les seues obres en català formaren part d’aquella Renaixença proclamada per Llorente, més aviat ambdós grups es menyspreaven.
La característica més important dels renaixencistes liderats per Llorente és l'apoliticisme del moviment, és a dir Llorente i els seus consideren que les seues tertúlies no havien de desbordar els límits de l’entreteniment.. El grup dirigent de la Renaixença valenciana tenia ja des de bon començament forjada la seua ideologia «apolítica», semblant a la doctrina delFelibrige occità. Per això fan una crítica ferotge als renaixencistes catalans per la seua pretesa reivindicació política.
En aquest sentit l’any 1865 Teodor Llorente publica al Calendari Català el poema «Als poetes de Catalunya»:
« Mes no vullgau que tornen de nou los antics segles,
puix morts estan per sempre los Jaumes i Borrells;
en los seus fets gloriosos busquem lliçons i regles,
i en compte de plorar-los tornem-se dignes d'ells.

Dels venerats sepulcres no remogam les cendres;
deixem dins d'ells l'espasa, que el temps ja rovellà;
i oixcam, perqué tal volta més clars deixen entendre's
allí los sants oracles del dia de demà.

Lo ceptre i la diadema perderes, Barcelona;
mes no plores, ¡oh pàtria!, l'immerescut afront:
deixa que el riu dels segles s'emporte una corona
que estreta vui seria per a ton noble front.»

Teodor Llorente publicat al Calendari Català (1865
Víctor Balaguer contestà d’aquesta manera els atacs rebuts des de València:
« Si hi ha alguna aspiració política en ells [els poetes catalans], com tem lo señor Llorente, mentras sia aspiració de progrés, noble, entusiasta, generosa, gloriosa, patriótica, fraternal, bona ha d'ésser per forsa. No condemni sa tendència ni la moteixe de política ab desdenyosa frase. Polítich és també, al cap y al fi, lo mateix señor Llorente. »
D’aquesta manera es palesen les discrepàncies entre els renaixencistes del Nord i del Sud que amb el temps augmenten. Segons Vicent Simbor “el grup llorentí, com a representant de la classe dirigent valenciana, agrícola i mercantil, havia de defensar els seus interessos econòmics, que xocaven tant amb els de la burgesia industrial catalana. Com deia Joan Reglà, els renaixencistes valencians es debatien en la «contradicció entre la história -la qual l'agermanava a Catalunya- i les seues estructures socioeconòmiques -que la hi oposaven»[12]
Tot plegat, la renaixença llorentina esdevé una tertúlia de quatre amics, que cada vegada més s’allunya del poble, el qual assistia a les representacions dels sainets, però desconeixia les poesies llemosinistes. Açò és precisament el que el grup progressista de Llombart ententarà endreçar. 


L'aparició de Constantí Llombart i el seu grup progressista (1874-1909)
Seu de Lo Rat Penat a València.
Associació fundada per Constantí Llombart amb l'objectiu
d'unir els dos grups renaixencistes (els conservadors iels 
progressistes) i que actualment només representa e
valencianisme conservador i secessionista
L’aparició de Constantí Llombart dóna un tomb a la Renaixença valenciana per la seua tasca d’ajuntar i cohesionar primer el grup populista o progressista, i posteriorment als dos grups: el conservador de Llorente i el seu grup progressista. En efecte, el 1874 Llombart trau al carrer la revista «Lo Rat-Penat: Calendari llemosí», la primera revista valenciana cultural escrita en català (molt diferent de les anteriors i coetànies revistes satíriques i polítiques) i més important encara, actuà de primer nucli catalitzador dels renaixencistes valencians.[13] la revista era elaborada amb les col·laboracions dels escriptors del Pais Valenciá, Catalunya i les Illes. Posar en pràctica des de València una revista amo concepció cultural de Països Catalans era ja un bon símptoma que la situació començava a canviar.[9] Al voltant d’aquesta revista hi aglutina els integrants del grup progressista: Josep M. Puig Torralva, Josep Bodria i Roig, Josep F. Sanmartín i Aguirre, Antoni Palanca i Hueso, Víctor Iranzo i Simon, Lluís Cebrián Mezquita, Ricard, Francesc Barber i Bas i Ramon Andrés Cabrelles. Tots ells, a diferència del grup conservador-llorentí, eren d'extracció social humil i el valencià era la llengua quotidiana de relació familiar i social.
Una vegada articulat aquest grup progressista calia vertebrar els dos grups existents: el conservador de Llorente i el progressista de Llombart. Amb aquesta intenció funda Llombart Lo Rat Penat el 31 de juliol de 1878.
Prompte es produïren les primeres col·licions entre ambdós grups, ja que, els uns feien proclames en favor de l’oficialitat de la llengua o de la recuperació de les institucions pròpies, i els altres s’escandalitzaven. Per tal d’aturar les aventures “separatistes” i “irresponsable”, el grup conservador va organitzar una mena de “colp d’estat” i arrabassà el poder de Lo Rat-Penat. A partir d’aquest moment la “societat d’amadors de les glòries valencianes” esdevé una societat al servei espanyolista al servei de la classe dirigent, fins al punt que el mateix Llombart la critica:
De totes maneres Lo Rat-Penat significà -per fi!- l'aparició d'un moviment organitzat amb un local i unes metes a guanyar, teòricament l'èxit de la Renaixença. Va ser, d'altra banda, un gran revulsiu per a la pausada vida cultural valenciana
La situació era, doncs, insostenible. Les discrepàncies entre els dos grups provoquen que Llombart intentara fundar una nova societat a mitjan dècada dels vuitanta: l’Oronella. Finalment Josep M. Puig Torralva, Ramon Andrés Cabrelles, Lluís Cebrian Mezquita i altres membres del grup progressista dirigit per Llombart, en companyia d'altres joves valencianistes funden la societat València Nova, a la qual s'apunta dos anys després, i n'és elegit president, el mateix Faustí Barberà, metge prestigiós i respectat. Naixia, des del punt de vista polític, una nova etapa: la del valencianisme polític.

La problemàtica de la llengua

Malgrat que ningú no posa en dubte la unitat de la llengua de valencians, catalans, balears cap dels dos grups, ni llorentins ni llombartians, gosa referir-se a ella amb el nom de “català” o “llengua catalana”, els membres d’ambdós grups fan servir indistintament: «llemosí», «provincial», «regional», «nostre dialecte» , «valencià» o «llengua valenciana». L'única excepció a la regla fou Querol, que titulà de «Rimes catalanes» un recull de poemes que publica el 1877.
Mentre que al Principat els renaixencistes catalans trenquen amb el bilingüisme i fan servir únicament el català, al País Valencià cap dels dos grups renaixencistes, gosen bandejar el castellà, com tampoc s’atreveixen a demanar la cooficialitat del valencià, caldrà l’arribada del valencianisme polític amb la Declaració Valencianista de 1918 per plantejar solucions més realistes per a la supervivència del català.
Seguint Vicent Simbor, l’única diferència entre ambdós grups «radica en l'esforç sincer del grup de Llombart -encara que de plantejament insuficient- per recuperar la llengua i l'escassa contribució del grup cultista a un recuperament auténtic d'aquesta. Els primers volien, però no sabien o no podien; els segons, cal admetre que, a desgrat d'algun crit poètic, en realitat no volien».[9] Com a proves de la preocupació sincera del grup llombartià per la normalització del valencià valdrien obres com: la publicació per part de Llombart i Ramon Andrés Cabrelles de l'edició augmentada del diccionari d'Escrig el 1887, la História gramatical de la llengua llemosino-valenciana de Puig i Torralva el 1883, el Diccionario general valenciano-castellano (1891) de Joaquim Martí Gadea, i el Vocabulario valenciano-castellano. El más completo de los publicados hasta el día (1900).
Quant a la codificació de la llengua, haurem d’esperar a principis del segle XX per poder abodar-la.

Balanç de la Renaixença

De la Renaixença valenciana, Joan Fuster,[14] destaca, en primer lloc, el seu felibrisme, és a dir, l'actitud merament literària sense l’aspiració d’aprofitar el moviment per a reivindicar aspectes lingüístics i nacionals. Fuster ho explica per la manca d'un empelt progressista de la Renaixença valenciana, i per la manca d’industrialització del País.
D’altra banda Fuster ens parla de la juxtaposició d'elements culturals castellans i catalans, fins al punt de qualifiacar la cultura valenciana de “cultura satèl·lit” respecte del castellà.
Finalment Fuster assenyala la “noble i emocionant lliçó” dels renaixencistes: el fet que malgrat les facilitats que el castellà els brindava per una “tossuda afirmació patriòtica feren servir la llengua pròpia i natural. Aquells hòmens, segons Fuster, ens mereixen tot els nostres respectes, atés que “millor o pitjor, van respondre al problema del moment, i a ells devem la possibilitat d'estar, nosaltres, escriptors i poetes valencians d'avui, en el lloc on estem”.[14]

Notes

  1. Antologia de la poesía valenciana (1900-1950)], Joan Fuster, 1a edició selecta, Barcelona, (1956)
  2. , La Decadència al País Valencià Joan Fuster, edicions Curial, Barcelona (1976) pp. 147-167
  3. , Renaixença al País Valencià . Estudi per generacions] Manuel Sanchis Guarner, Edicions 62, Col•leció tres i quatre, sèrie “La Unitat”, València, (1968), p. 33
  4. [Els Orígens de la Renaixença Valenciana], Vicent Simbor Roig, Institut de Filologia Valenciana, València (1980)
  5. Simbor, Vicent: La Renaixença al País Valencià, Revista Caplletra 4, ed Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 9-43
  6. A l’entorn de la Renaixença, Vicent Simbor Roig, Caplletra: Revista internacional de Filologia, Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat València (1989)
  7. Diario Mercantil de Valencia],Publicat en aquest diari el 23-1-1840. Diari que fundà i dirigí fins el 1844 Pasqual Pérez i Rodríguez
  8. Diario Mercantil de Valencia],Publicat en aquest diari el 8-08-1840.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 Simbor, Vicent: La Renaixença al País Valencià, Revista Caplletra 4, ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 9-43
  10. Renaixença al País Valencià", Manuel Sanchis Guarner (1967)
  11. "El sector progressista de la Renaixença valenciana", Manuel Sanchis Guarner, editorial IFV, València (1978).
  12. Aproximació a la història del País Valencià'', Joan Reglà, València, pàg. 191 (1973)
  13. Lo Rat-Penat: Periòdich lliterari quincenal (1884-1885)], Ricard Blasco, «Estudis Romànics», XVI, Barcelona, 1971-1975, pàg 186
  14. 14,0 14,1 Fuster, Joan: Antologia de la poesia valenciana, Fragment de la Introducció tret ara del vol. 5 de les OOCC, pàg. 320-324, Barcelona, 1956

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.