 |
| Antic llibre d’actes de l’Ajuntament de Pardines |
Eugènia de Pagès
Catedràtica d’Història
El 1985, una filòloga, Enrica Casanelles, va trobar un document valuosíssim i impactant i el va convertir en l’eix de la seva tesi de llicenciatura: l’antic llibre d’Actes de l’Ajuntament de Pardines, petita població de l’Alt Ripollès, on es descriu de manera molt detallada l’asfíxia fiscal a la qual estaven sotmesos els pobles a aquesta comarca després de l’ocupació borbònica.
La repressió duta a terme a Catalunya per part de les autoritats borbòniques, després de la Guerra de Successió, és relativament poc coneguda, malgrat que va ser d’una brutalitat sense precedents. Potser aquesta última raó explica una ocultació històrica evident.
Aquest ofec no era un fet aïllat sinó que cal entendre’l com una aproximació molt real a un escenari de repressió generalitzada que es donava a Catalunya a principis del segle XVIII i que, encara que després va afluixar, de fet va continuar al llarg de tot el segle.
Repassem algunes de les dades més rellevants sense cap pretensió d’exhaurir el tema:
Una administració totalment militar, que depenia totalment del capità general de Catalunya, va substituir les institucions pròpies que emanaven del poder reial del Principat: les Corts, la Diputació del General, el Consell de Cent, la Reial Audiència, les vegueries, la figura del virrei i tots els òrgans que emanaven del poder reial del Principat. Aquestes institucions, tot i que eren pròpies d’una societat estamental, i per tant fonamentades en la desigualtat legal dels habitants del Regne, es basaven en lleis pactades que responien a la qualitat essencial del constitucionalisme i eren l’antítesi d’un govern arbitrari.
En els anys posteriors a la guerra, es van dur a terme més de 4.000 execucions públiques de catalans il·lustres. El cas més emblemàtic i que encara forma part de l’imaginari popular, és el del general Moragues. Al general no se li van reconèixer els honors militars i, descalç i amb camisa de penitent, fou arrossegat viu pels carres de Barcelona per un cavall fins a arribar al patíbul on fou executat, decapitat i esquarterat. El cap del general Moragues, com a escarni i escarment, fou posat en una gàbia de ferro, que es va penjar en el Portal de Mar. El cap no es va retirar fins al cap de dotze anys (1727). És clar que aquest mètode de repressió era comú en el domini dels Borbons, ja que el 1787 al Cuzco el líder de la revolució indígena, que pretenia aconseguir la independència del virregnat del Perú, un cop empresonat, va ser obligat a presenciar l’execució de la seva família i se’l va intentar esquarterar, lligant cada una de les seves extremitats a sengles cavalls de manera infructuosa, i finalment es va optar per esquarterar-lo i posteriorment trossejar-lo. El seu cap es va exhibir en una llança a Cuzco i les seves extremitats en altres llocs del Perú. I a tot Amèrica Llatina es va convertir en un heroi.
Els castells dels partidaris de l’arxiduc Carles van ser tots cremats i els seus béns van ser confiscats. Ara bé, no només les classes dirigents van patir els efectes de la repressió borbònica sinó tota la població. El rei d’Espanya, Felip V, va imposar “el delme de la forca” a totes les viles del Principat, pel qual foren executats un de cada deu homes escollits a l’atzar. A més, no va respectar cap de les capitulacions a les quals s’havia compromès sota jurament. També es van produir execucions multitudinàries, com les de Sant Quintí de Mediona, on es van penjar de la forca més de 800 civils.
Desenes i desenes de poblacions al llarg de Catalunya i de València, des de Xàtiva fins a Prats de Lluçanès i d’Alcoi a Lleida, van ser cremades totalment com a represàlia pels exercits felipistes, com Arbúcies, Caldes de Montbui, Espinelves, La Pobla de Claramunt, Manresa, Moià, Oristà, Peramola, Sallent, Sant Feliu de Sasserra, Sant Hipòlit de Voltregà, Sitges, Teià, Terrassa, Torelló, Viladrau, Vilanova, Vilassar, Quart de Poblet i Xàtiva. El cas de Xàtiva és difícil de creure. Després de ser convertida en cendres i els seus habitants deportats a La Manxa, els xativins, popularment van passar a ser coneguts com els socarrats. El nom de la ciutat es va canviar pel de San Felipe o Nueva Colonia de San Felipe. Per aquest motiu es conserva el quadre de Felip Vè cap per avall al Museu de L’Almodí de Xàtiva.
Altres mesures implacables d’ordre públic i control social imposades arreu de Catalunya van ser: ell control de la residència dels ciutadans, la censura dels llibres, l’aplicació del toc de queda inflexible, la intervenció dels gremis i les represàlies contra eclesiàstics.
Però, ara, el nostre objectiu principal és sobretot explicar la repressió econòmica que es va dur a terme amb uns impostos que de fet es van convertir en un càstig més sobre el conjunt de la població. Després de la victòria borbònica, a Catalunya es va imposar una fiscalitat ferotge que va arruïnar tot el país, i va provocar la desertització del camp i l’abandonament de nombrosos viles. A tall d’exemple tornem, doncs, a l’extraordinari document de l’Ajuntament de Pardines, que ens proporciona una increïble informació de primera mà.
L’alcalde del poble, de cognom Perpinyà, anomenat cònsol en el document, explica amb total impotència com els habitants de la comarca de l’Alt Ripollès van haver de desprendre’s de les seves pertinences per afrontar els impostos confiscatoris establerts per les forces d’ocupació:
Les quinzenades eren uns impostos asfixiants que calia abonar cada quinze dies. Per pagar la primera quinzenada els veïns de Pardines es van veure obligats a vendre’s els animals, que era la seva única font d’ingressos. Després es van veure obligats a treure els estalvis –els dots, les joies-…amagades sota les pedres; per aquesta raó els corregidors castellans tot fent-hi burla deien “els catalans treuen diners de sota les pedres” que va derivar en “los catalanes de las piedras sacan panes”. A continuació va caldre malvendre’s les cases, fins i tot els béns de les esglésies, com una famosa creu de plata, que era l’orgull del poble. També fou objecte de saqueig el santuari de Núria. Per tal de cobrar la següent quinzenada van forçar una tala indiscriminada dels boscos comunals, i així en pocs mesos les muntanyes del Ripollès van quedar ben pelades. Ah, i a aquells que no pagaven se’ls reclamava el doble. Al cap de poc temps els habitants del poble es van haver d’empenyorar i van anar a parar a mans d’usurers. Finalment, Pardines va haver d’empenyorar la muntanya comunal de Pòrtoles, la joia del poble. Però no n’hi havia prou per a Felip V. Segons l’alcalde, la tensió va anar pujant entre les autoritats locals i les forces d’ocupació. Aquestes es van adonar que era més pràctic i econòmic desplegar-se permanentment pel territori que anar-hi cada quinze dies. La seva presència va provocar tota mena d’abusos i tensions. Aquesta tibantor va esclatar quan un dia el cap de la guarnició militar va donar una bufetada al cònsol primer, tot recordant-li qui era el vencedor i qui el perdedor i que a aquest últim li tocava pagar “trinco-tranco”.
El llibre d’actes de l’ajuntament de Pardines començat el 1665 s’acaba de cop el 1939, amb l’ocupació franquista. Gens d’estrany.
El rigor de la repressió va abocar la població a un clima de desmoralització i d’incertesa insuportable. Quan es va promulgar el decret de Nova Planta, el 16 de gener de 1716, la feina bruta ja estava feta i els objectius de la repressió assolits. La desnacionalització de Catalunya, amb la devastació econòmica i la dominació política i institucional, era un fet.
O així s’ho pensaven.
Algunes dates del genocidi:
1706?,incendi de Quart de Poblet.
9 de gener de 1706, en alçar el setge de Sant Mateu i retirar-se, el Comte de las Torres provoca diversos incendis.
12 de gener de 1706, incendi a Vila-real de diversos edificis, sobre tot les escrivanies notarials i cases de prohoms locals fidels al rei Felip V, com ara la família dels Mundina.
24 de gener de 1706: Les tropes borbòniques calen foc a Calaceit (la Franja) perquè els habitants de la vila es van negar a acceptar Felip de Borbó com a rei. Fou l’inici dels diferents atacs sagnats dels invasors castellans com ara el que es produí a Mont-roig de Tastavins. Calaceit fou incendiada, lluità contra les tropes castellanes, però no pogueren contenir l’atac i en la defensa de les nostres llibertats moriren 150 calaceitans.
1706, abril, incendi del Raval d’Ares del Maestrat.
17 de juny de 1707, dies després del setge de Xàtiva, comença l’incendi i extermini de Xàtiva, capital de la Governació “dellà de Xúquer”, i segona ciutat del Regne de València, a la qual se li canviara el nom per Nueva Colonia de San Felipe.
12 de novembre de 1707, acaba el setge de Lleida durant el qual es crema part de la ciutat.
27 de novembre de 1707, incendi i saqueig sistemàtic d’Ares del Maestrat.
3 d’agost de 1713, incendi de Sallent.
29 d’agost de 1713, incendi de Terrassa.
3 de setembre 1713, incendi de Manresa.
3 de setembre de 1713, incendi, novament, de Terrassa
3 de setembre de 1713, incendi de Les Salelles.
14 de gener de 1714, incendi de Torelló.
14 de gener 1714, incendi de Sant Quintí de Mediona.
14 de gener de 1714, incendi de Prats de Lluçanès.
14 de gener de 1714, incendi de Sant Feliu Sasserra.
14 de gener de 1714, incendi d’Oristà.
14 de gener de 1714, Incendi de Sallent.
14 de gener de 1714 incendi i saqueig de Caldes de Montbui.
Febrer-març de 1714, incendi de Sitges.
Febrer-març de 1714, incendi de Moià.
Febrer-març de 1714, incendi de Peramola
30 de juliol de 1714, incendi, novament, de Prats de Lluçanès.
1714, incendi i saqueig de Vilanova.
1714, incendi de Sant Hipòlit de Voltregà.
29 d’agost de 1713, incendi de Terrassa.
3 de setembre 1713, incendi de Manresa.
3 de setembre de 1713, incendi, novament, de Terrassa
3 de setembre de 1713, incendi de Les Salelles.
14 de gener de 1714, incendi de Torelló.
14 de gener 1714, incendi de Sant Quintí de Mediona.
14 de gener de 1714, incendi de Prats de Lluçanès.
14 de gener de 1714, incendi de Sant Feliu Sasserra.
14 de gener de 1714, incendi d’Oristà.
14 de gener de 1714, Incendi de Sallent.
14 de gener de 1714 incendi i saqueig de Caldes de Montbui.
Febrer-març de 1714, incendi de Sitges.
Febrer-març de 1714, incendi de Moià.
Febrer-març de 1714, incendi de Peramola
30 de juliol de 1714, incendi, novament, de Prats de Lluçanès.
1714, incendi i saqueig de Vilanova.
1714, incendi de Sant Hipòlit de Voltregà.
(Com veieu, algunes poblacions hi són repetides, no sé si foren atacades dues vegades o si hi ha errors de datació, algú m’hi podria ajudar?).
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada