Som un país que sabem resistir, aguantar, i fer la viu-viu. Però, en conjunt, no sabem sofrir, no sabem lluitar i em pregunto si algun dia sabrem vèncer. Com diu l'Anna Arqué, els catalans, i catalanes, som bons en l'operatiu, decents en l'estratègia i ens perdem en la tàctica. Amb una part de la ciutadania desbocada i que es creu amb dret de seguir essent protagonistes com si se'ls degués alguna cosa i que, com la canalla, crida i s'insulta per les xarxes com els han ensenyat a fer els colonitzadors, tindrem poca volada.
Quan sapiguem ser un sol poble, estar on toca quan ens pertoca i defensar la nostra gent encara que no comprenguem la seva acció, potser aleshores serem capaços, amb sort, de capir de què va això de guanyar.
De moment la cosa va així: ahir se'ns va mostrar que hi ha marge (Mas dixit), que no hem de tenir por (Baños dixit); aquestes paraules poden fer pensar en què, sense por, hi ha marge per un acord, però immediatament, infiltrats disfressats d'independentistes inunden les xarxes omplint-la d'insults dels falsos uns contra falsos altres; aleshores és quan els carallots cauen a la trampa i sense entendre res, comencen a tirar-se els plats pel cap sense ser conscients que esdevenen divisors al servei de qui ens vol dividir. Aquestes persones farien bé en deixar de pensar que segueixen a la Meridiana, asseure's, recuperar forces que necessitarem ben aviat i aprendre com es fan les coses.
El procés ens agafa ja fatigats, cert; i, estant a les portes d'arribar al cim, comencem a donar mostres de defalliment. Jo n'estic segur que demà tindrem president o presidenta. Però la impaciència afecta primer a les persones més primàries, i la xarxa n'és plena. El viatge és llarg, feixuc i fatigant; moltes i molts estem impacients i amb ànsia; algú probablement al límit de les forces, just quan el darrer esforç és, per definició, el més difícil. A veure si sabem esperar 24 hores, tant sols, sense fer moviments que no resultin irreversibles en el nostre camp...
Queixem-nos quan passin les coses. Entretant afirmar que la CUP són espanyolistes camuflats o drogoaddictes, o que JXS, són feixistes que ens han estat robant, no ens va a favor ni ens porta enlloc. És més afavoreix un clima de no entesa. Potser demà haurem de reconèixer el fracàs, no ho sé, però fer-ho quan no toca pot obrir ferides difícils de tancar.
Els i les independentistes tenim el dret a un govern votat per nosaltres perquè ens meni allà on volem anar: a la independència. I per això necessitem un parlament i un govern que no ens deixi tant de temps en un atzucac, cert. És clar que si hem d'anar a unes altres eleccions, farem el ridícul, primer davant nostre, després davant de les espanyes i finalment davant del món. De moment, però, els nostres drets i les pautes parlamentaries segueixen intactes i encara no se n'ha vulnerat cap que jo sàpiga; de fet tenim temps fins al 9 de gener; si a la primera dificultat seriosa ja estem en desbandada, no sé si ens mereixem gaire res. Sort que de moment el desori és encara minoritari, però no hem de permetre avançar en el camí de la divisió ni fabricar culpables d'una situació quan encara no s'ha donat, doncs encara no ha culminat; o estem perduts.
Algú diu que hem de madurar; probablement. Però sobretot ens cal pensar molt bé què fem cadascú i quines conseqüències se'n poden derivar doncs l'essencial és no fer cap pas que ens impedeixi fer el pas següent
I deixar de fer soroll per déu!!!
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada